(3) LES HARMONÍES DE WERCKMEISTER (2000), de Bela Tarr

Fosca i bella alhora

Amb una narrativa fílmica, parsimoniosa, allunyada dels estàndards als quals l’espectador mitjà està acostumat, Béla Tarr ofereix una obra estranya, críptica i bella sobre la degradació humana. El realitzador hongarès suscita confusió deliberadament perquè l’espectador extregui les seves pròpies conclusions. D’aquesta manera, el cineasta proposa una deshabituació (in)voluntària que força l’espectador a reflexionar sobre els plantejaments oferts a la pantalla. 

Les harmonies de Werckmeister és una degustació d’imatges que s’intensifica a mesura que s’aprofundeix en la comprensió del contingut. Aquesta reveladora experimentació s'esdevé ja a partir de la seva tan aclaridora com desconcertant primera seqüència. János Valuska explica en un bar el funcionament del sistema solar i, de fons, una fantàstica peça de Mihály Víg (la música en aquesta obra és un element tan crucial com les imatges) atorga a l’escenificació una aurèola esplendorosa.

El seu estil visual tan peculiar està trufat de plans d’una única presa que doten de significat la voluntat dels personatges (com el recorregut de l’horda fins a l’hospital). Jugant amb el simbolisme (el cadàver de la balena, el príncep, l’hospital…), el director ens mostra d’una manera nua la irracionalitat, la injustícia, el desemparament i una crítica al sistema estructural totalitari (malgrat que no s’especifiqui el context).

Difícil de definir. Fosca i bella alhora. Crec que és d’aquelles pel·lícules que mostren diferents matisos en cada visionament. Recomanable.

WERCKMEISTER HARMÓNIÁK. 2000. Hongria. Blanc i Negre. 139 Min.

Direcció: Béla Tarr
Intèrprets: Lars Rudolph, Peter Fitz, Hanna Schygulla, János Derzsi, Djoko Rosic, Tamás Wichmann, Ferenc Kállai

Guió: Béla Tarr. Novel·la: László Krasznahorkai

Música: Mihály Víg

Fotografía: Gábor Medvigy