(3) THE FABELMANS, de Steven Spielberg (2023)

El poder transformador del cine

Prou habitualment em passa. Em quedo absort en el pensament d'una figura mundial que ha destacat per la seva intel·ligència. Em refereixo a eixe tipus de persones tocades per la divinitat o la màgia —vagi vostè a saber— que estan dotades d'una aptitud superior a la resta. El veus en l'actualitat amb tot el camí ja recorregut, tan segurs i tan tranquils, i penses que ha sigut tot molt fàcil. Evidentment, ni de bon tros ha sigut així, cosa que m'ha portat a fer-me recurrents qüestions: com seria la infantesa i adolescència d'aquests genis per adonar-se del potencial que tenien?, quines circumstàncies —tant atzaroses com planificades— els van portar a poder desenvolupar la vocació que tenien latent en el seu interior?

Afortunadament, Spielberg em contesta les preguntes en aquest film que parla de la seva vida. Cal dir que el fet de ser-hi semiautobiogràfic li dona un encant afegit. En la pantalla es poden veure les primeres passes i els primers temptejos els quals van donar peu a què s'introduís en el setè art. El que més m'agrada, però, és que tot això hi apareix reflectit d'una manera màgica, com un descobriment prodigiós de l'essència vital que l'empenta a concebre la seva creativitat: la càmera, els primers rodatges, les idees iniciàtiques i sobretot, la il·lusió per experimentar i descobrir.

El talent innat colpeix els seus pares i la influència de les seves primeres figures —els mateixos pares, el seu oncle, els germans— conformen la seva personalitat i el director que gaudirem en el futur. Un Spielberg noi i adolescent, amb dubtes, obsessions i problemes familiars, un talent innat que havia de forjar-se i aquesta pel·lícula ens explica com.

Spielberg fa una pel·lícula honesta amb una planificació extraordinària que homenatja al cinema i que reivindica el seu poder per canviar la consciència de les persones, un poder enèrgic i transformador que el va ajudar a consolidar la seva identitat.

THE FABELMANS. 2023. Estats Units. Color. 151 Min.

Direcció: Steven Spielberg

Intèrpretes: Gabriel LaBelle, Michelle Williams, Seth Rogen, Paul Dano, Gabriel Bateman, Oakes Fegley, Nicolas Cantu, Julia Butters, Judd Hirsch, Chloe East, Isabelle Kusman, Jeannie Berlin, Mateo Zoryon Francis-DeFord

Guió: Steven Spielberg, Tony Kushner

Música: John Williams

Fotografia: Janusz Kaminski

(2) L'INNOCENT, de Louis Garrel (2023)

Passió perillosa

Amb tots els ingredients que pot atresorar una pel·lícula més enfocada al públic majoritari, el guió d’aquest metratge harmonitza molt intel·ligentment la tragèdia (la mort de la dona del jove protagonista), el drama (els problemes maternofilials en l'acceptació de la relació), l'amor (l'enamorament quasi juvenil de la madura parella o entre els dos amics), la comèdia (amb les situacions gracioses que hi sorgeixen), la intriga (amb el dubte amb la vertadera identitat de l'expresidiari), i fins i tot, l'acció.

Això implica un còctel molt ben combinat que funciona molt bé perquè té ganxo fins a la darrera mitja hora. Després, malaurdament, decau i es perd en unes situacions un poc inversemblants i un romanticisme de cara a la galeria. Tot i això, podem afirmar que L'Innocent és un bon film, tant en contingut com aspecte formal, àgil i entretingut.

L'INNOCENT. 2023. França. Color. 100 Min.

Direcció: Louis Garrel

Intèrpretes:  Louis Garrel, Anouk Grinberg, Yanisse Kebbab, Roschdy Zem, Noémie Merlant

Guió: Louis Garrel, Tanguy Viel, Naïla Guiguet

Música: Grégoire Hetzel

Fotografia: Julien Poupard

(3) LA ESTRELLA AZUL, de Javier Macipe (2024)

De guitarrista a guitarrero

Si algú es troba molt malament, si la seua salut mental el supera, és difícil retrobar-se amb un mateix. No cal dir que el més recomanable és cercar ajuda professional, tanmateix, en la vida, hi ha vegades que la sanació de la nostra psique prové de l'energia humana. Sí, concretament, dels nostres iguals. Encara que no vulguem adonar-nos-en, els éssers humans som una immensa font de vitalitat. Som com una llum, com una calor que pot produir un efecte positiu en la resta de persones. És com pegar-li la volta a l'energia tòxica que tant solen accentuar els gastats i falsos llibres d'autoajuda. Qui de nosaltres no li ha passat alguna vegada que una persona ens ha obert els ulls amb una xerrada o amb algun comportament determinat?

És això el que li passa al rocker saragossà Mauricio Aznar qui desorientat per l'addicció a les drogues, en crisi creativa i, a punt, de perdre l'amor de la seua vida, es refugia en el folklore argentí que ja coneixia quan sa mare va comprar un disc d'Atahualpa Yupanqui. Marxa a Santiago del Estero i allí coneix a Carlos Carabajal, un vell músic que tot i de ser l'autor de les cançons més conegudes del folklore del seu país, amb prou feines pot pagar les seues factures.

La generositat i les bones vibracions que ofereixen aquest fantàstic grup d'argentins, marcats pel ritme, la música i la poesia donen una injecció de vida Mauricio, el qual reviscola gràcies a l'energia positiva que emanen. La metamorfosi i la transformació del protagonista és un dels aspectes més interessants d'aquest film, a més d'estar envoltat per una tendresa i un halo poètic molt entranyable que realça aspectes com el gaudi de la vida, l'alegria, la solidaritat i l'amistat. La pel·lícula t'endinsa dins de la seua atmosfera, de la seua música i de les seues ensenyances en el record de la mort del protagonista. 

Rock and Roll, Mas Birras, Bunbury, anys noranta, bars, tabac, alcohol i la companyia de la chacarera argentina. Els actors argentins són els mateixos que van estar amb Mauricio. A més, a més, tot aquest profund contingut està acompanyat per un atractiu registre formal. Paga la pena.

LA ESTRELLA AZUL. 2024. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Javier Macipe

Intèrpretes: Pepe Lorente, Bruna Cusí, Marc Rodríguez, Catalina Sopelana, Cuti Carabajal, Mariela Carabajal, Noelia Verenice López, Demi Carabajal, Aitor Domingo

Guió: Javier Macipe

Música: Peteco Carabajal, Alicia Morote

Fotografia: Álvaro Medina

(2) DISTURBIS, de Cyril Schäublin (2023)

Manca d'intensitat

L'arribada del capitalisme juntament amb els seus canvis socials, psicològics i conductuals en una època en què l'explotació laboral estava normalitzada conformava un còctel explosiu en el dret de les persones. Com sempre s'ha fet, les noves tecnologies, a banda de portar-hi avanços, també s'instrumentalitzaven per a treure rèdit a costa dels treballadors.

Cyril Schäublin trasllada tot aquest paisatge a una ciutat rellotgera del segle XIX a Suïssa on mostra un context social dicotomitzat entre les classes altes i la classe obrera. Els temps estan canviant, apareixen noves maneres d'organitzar els diners, el temps i el treball. No sorprèn, doncs, la reacció de moviments en contra, per tant, l'anarquisme estava palplantat i amb les urpes preparades per a fer front a la injustícia.

El director suís té una manera molt peculiar de plasmar les seves idees a la pantalla. D'aquesta manera utilitza una càmera molt distant en què els personatges parlen (de vegades costa saber d'on prové la conversa). A més fa servir un ritme pausat i assossegat i un continu joc metafòric que reforça el significat d'allò que vol transmetre. Això últim, es pot observar en el títol quan compara la roda de disturbis amb les activitats torbadores revolucionàries. Com es pot comprovar, tot el que es parla i ocorre té el seu sentit i la seva interpretació. A més a més, hi apareix la figura de Piotr Kropotkin: cartògraf, teòric del moviment anarquista i desenrotllador de la teoria del suport mutu, entre altres coses. Aquest, té un paper secundari, però la seva visita segurament va enfortir el seu idearI anarcocomunista i progressista pel bé comú.

Vist i escrit així, sembla tot molt interessant (i ho és), però com a espectador he de confessar que m'hi vaig quedar una mica desenganxat i desconnectat. A parer meu, al film li manca una mica més d'intensitat i d'ànima. Eixa va ser la meva sensació.

UNRUEH. 2023. Suïsa. Color. 93 Min.

Direcció: Cyril Schäublin

Intèrpretes:  Clara Gostynski, Alexei Evstratov, Valentin Merz, Mayo Irion, Li Tavor, Monika Stalder, Hélio Thiémard, Laurence Bretignier, Nikolai Bosshardt, Laurent Ferrero

Guió: Cyril Schäublin

Música: Li Tavor

Fotografia: Silvan Hillmann

(2) SAMSARA, de Lois Patiño (2023)

Experiència enriquidora

Cinema experimental que fa una aproximació a la reencarnació i a la migració de les ànimes basant-se en la filosofia oriental. Ens trobem davant d'una pel·lícula atípica, ja que l'espectador ha d'interactuar amb les imatges (a mitja pel·lícula, ha de tancar els ulls durant quinze minuts per travessar "el bardo", és a dir, "l'estat intermedi") i així percebre una sensació lumínica per acompanyar l'àvia en el seu viatge. L'obra es presenta com un fascinant espectacle de llums, carregat d'experimentació, que busca transmetre emocionalment la transició entre una vida i una altra. A més, ofereix un retrat de realisme social en llocs tan diferents com Laos i Zanzíbar, demostrant que, tot i la distància, estem universalment connectats. Cinema pausat, assossegat, existencial, reflexiu i diferent. Una experiència enriquidora que ha valgut la pena.

SAMSARA. 2023. Espanya. Color. 113 Min.

Direcció: Lois Patiño

Intèrpretes: Amid Keomany, Toumor Xiong, Simone Milavanh, Mariam Vuaa Mtego, Juwairiya Idrisa Uwesu

Guió: Lois Patiño, Garbiñe Ortega

Música: Xabier Erkizia

Fotografia: Mauro Herce, Jessica Sarah Rinland

(4) 20 DIES A MARIÚPOL, de Mstyslav Chernov (2023)

La guerra a casa

En començar la invasió russa un grup de periodistes ucraïnesos que estan atrapats en la ciutat assetjada de Mariúpol, decideix quedar-s'hi (tota la resta de reporters ja havien marxat) per a continuar treballant i documentar les atrocitats que es porten a terme amb la població civil.

Heus aquí, tres frases que hi apareixen les quals ens ajuden a comprendre la mesquinesa i la crueltat que es respira en cada imatge:

Una de les primeres frases de Chernov ja és esquinçadora: "Les guerres no comencen amb explosions. Comencen amb el silenci." És el Dia 1, el punt d'arrancada d'aquest documental que ens transportarà cap a les portes de l'infern. La càmera es passeja. Hi veus gent normal: mares amb xiquets i gent gran que estan sorpresos per la incertesa i per la por. Hi veus refugis antiaeris amb bebès. Tot reconeixible, però embrutat per l'horror. És aleshores quan l'espectador empatitza amb les víctimes i s’adona de com la injustícia s’apodera d’unes persones innocents.

"Fa mal, fa mal veure això, però ha de fer-ne", comenta la veu en off. I és veritat: tot és incòmode i costa d'assolir, però, és imprescindible el seu visionat per tal d'adonar-nos de la realitat. Una cosa és escoltar les notícies i altra, com aquesta, que et porten la guerra a casa, en primera línia.

Per últim, en una altra seqüència un metge comenta, després de mostrar un soterrani de nadons morts: "Al final t'hi acostumes a tot això, però a la nit no pots dormir". Si a un espectador normal ja li costaría dormir veien eixes imatges en la pantalla, ja podem imaginar-nos com li pot afectar a aquell que està, dia rere dia, al peu del desastre.

El documental està fragmentat en vint dies i, a través de la veu en off, ens va contant l'inici del conflicte i l'evolució de la guerra a Mariúpol. Amb una excel·lent narrativa el metratge ens apropa al més cruent de la confrontació. Imatges esgarrifoses que fan reflexionar i preguntar-nos fins a on pot arribar l'ésser humà. I és molt difícil no plorar, ni indignar-te'n... La ràbia que tens per dins es transforma en una veu interior: "No pot ser que un interès polític estigui per damunt de la vida humana. No es pot tolerar que això ho justifiquen les raons que porten a prendre el control d'un punt geoestratègic. No, no i no. Després de veure aquest documental, no. Després de veure morir a un xiquet de quatre anys, de veure morir a un adolescent que jugava al futbol, de veure al seu pare plorar-lo, de veure fosses comunes de nadons, no."

20 dies a Mariúpol és un documental commovedor i esborronador que conta les històries de la guerra i dona visibilitat i nom a les persones víctimes d'una barbàrie. De visió obligatòria.

20 DAYS IN MARIUPOL. 2023. Ucraïna. Color. 95 Min.

Direcció: Mstyslav Chernov

Guió: Mstyslav Chernov

Música: Jordan Dykstra

Fotografia: Mstyslav Chernov

(3) STALKER, d'Andrei Tarkovsky (1979)

    

  Sentit i motiu

El que més destaca de la cinematografia de Tarkovski és la seua anàlisi detallada de les emocions humanes. La seua manera de considerar i avaluar la nostra psique és —al mateix temps excepcional— peculiar, perquè cap altre director de cinema examina amb tanta profunditat les nostres complexitats interiors. En una seqüència de la pel·lícula, l'escriptor li solta amb to irònic al científic: Un aparell que investiga les ànimes humanes! Un "almametre"! Doncs bé, aquesta eina imaginària la podríem extrapolar a la càmera i a l'ull observador del director soviètic

La Zona —una mena d'Ítaca, un paradís ple de perills— funciona en el film com un mer pretext, com una justificació perquè el trio protagonista busque el sentit de l'existència. L'oníric paisatge és l'oracle sobrenatural, l'esperança que els marca el camí per assolir qualsevol fita que s'assemble a la felicitat.

L'escriptor i el científic són éssers desesperats —com tots els que van a La Zona— en un món postapocalíptic. El seu pessimisme existencial els ha corcat l'ànima i necessiten un ordre supraterrenal que els traga del pou de pensament negatiu en què estan sumits. Tots dos són intel·lectuals amb punts de vista contraposats i amb converses profundes i substancials (genial la que fa referència al desemmascarament de la veritat per part de l'ofici de físic i d'escriptor). Stalker és la seua guia, l'únic que els pot portar al lloc on es podran redimir o morir. Aquest orientador, a banda de dirigir-los i aconsellar-los en l'ardu camí, està —també— ple de dubtes i precisa que els altres tinguen alguna cosa en què creure. Les converses dels tres són reflexions filosòfiques constants sobre el sentit de l'existència. S'hi aboca, a més, una subreptícia metàfora del lloc amb l'existència de Déu i la Fe: el pelegrinatge espiritual per assolir una veritat que turmenta els éssers humans.

La tècnica i els recursos cinematogràfics són sorprenents. L'ús del color sèpia i del color normal estan ajustats molt intel·ligentment a les pulsions dels personatges. D'altra banda, la càmera s'atura, llisca, s'acosta o s'allunya per donar més profunditat als sentiments que van aflorant en les diferents escenes.

El treball del realitzador rus és com un gran poema visual, ple d'apunts filosòfics i mundans molt interessants, on l'angoixa existencial mou els fils de les emocions dels protagonistes. Tarkovski reprodueix com ningú els nostres temors més profunds.

STALKER. 1979. Color. 161 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets:  Aleksandr Kajdanovsky, Alisa Frejndlikh, Anatoli Solonitsyn, Nikolai Grinko, Natasha Abramova, Faime Jurno

Guió:  Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy, Andrei Tarkovsky. Novela: Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy
Música: Eduard Artemyev
Fotografia: Aleksandr Knyazhinsky, Georgi Rerberg