(3) I ARA, QUÈ ENVAÏM, de Michael Moore (2015)

Un altre món és possible

S'ha de reconéixer que aquest documentalista té una gràcia especial per narrar i estructurar històries. Els seus treballs, didàctics, profunds i entretinguts alhora, combinen a la perfecció el drama amb notes d'ironia i humor, captant la mirada de l'espectador. Són tires i tires de metratge compromeses amb la idea d'un món igualitari i del bé comú que fugen del pamflet i s'endinsen en el rigor.

Aquesta vegada satiritza la paranoia invasora del seu país girant la truita: el seu objectiu és envair Europa, agafar les millors idees i aplicar-les als Estats Units. D'aquesta manera, el cineasta va visitant diferents indrets on es duen a terme mesures universals de benestar: salari digne, alimentació infantil, fre als delictes bancaris... i els compara amb l'actitud de l'imperi americà, tot recalcant que moltes d'eixes idees provenen originàriament d'allí.

La seua càmera càustica, farcida d'ironia i mala llet, es transforma també en un al·legat a favor de l'interés col·lectiu en què els conciutadans es protegeixen els uns als altres. Moore, com s'ha esmentat adés, sap contar-ho fantàsticament intercalant imatges d'arxiu i entrevistes amb les seues punyents i divertides aparicions.

Cal veure-la i revisitar-la de tant en tant per tal de no oblidar que un altre món és possible.

WHERE TO INVADE NEXT. 2015. Estats Units. Color. 106 Min.

Direcció: Michael Moore

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Michael Moore

Fotografia: Jayme Roy, Richard Rowley

(3) O QUE ARDE, d'Oliver Laxe (2019)

Què és el que crema realment?

Veure aquesta pel·lícula és endinsar-se en una barreja d’experiència sensorial i emocional. Si bé la història conté un innegable rerefons dramàtic, les imatges tenen una gran potència visual. D’aquesta manera, la pantalla es recrea en el foc i els incendis dels boscos gallecs com a metàfora de la desconnexió entre l’ésser humà i la natura.

La trama presenta la contradicció de mostrar un Amador, el protagonista, amant de la natura i de la vida assossegada, juntament amb la seua piromania. Això sí, una vegada compleix la condemna, arriba a l’aldea i es redimeix. A partir d’aleshores, comença a combregar amb la seua mare i amb l’entorn, i intenta apropar-se als seus veïns.

Però tot es desbarata. Apareix un nou incendi. No se sap qui n’és el responsable. La pel·lícula tampoc ho explica: vol que siguem nosaltres, els espectadors, els qui ho interpretem.

O que arde és un treball que aglutina diferents matisos i lectures. Parla de la soledat, de la falta d’acceptació, de l’autoestima, de la natura, de la Galícia profunda… Tot plegat, amb una dimensió universal i extrapolable a qualsevol psicologia.

O QUE ARDE. 2019. Espanya. Color. 89 Min.

Direcció: Oliver Laxe

Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez, Inazio Abrao, Elena Mar Fernández, David de Peso, Alvaro de Bazal

Guió: Santiago Fillol, Oliver Laxe

Fotografia: Mauro Herce

(2) EN UN MOLL DE NORMANDIA, d'Emmanuel Carrère (2021)

Cadascuna al seu lloc

Escoltem i llegim notícies sobre la precarietat laboral. De vegades ho hem viscut en la nostra pròpia carn. D'altres, algú ens ho ha explicat. Pot ser que aquests fets queden com a simples rumors o desperten la nostra consciència, però la veritat és que, lamentablement, tenim un elefant a l'habitació. Des de les institucions s'intenta lluitar-hi, però de manera insuficient. És l'esclavatge del segle XXI. Mentre que uns pateixen, alguns grans empresaris (i no tan grans), mancats d'ètica, s'enriqueixen.

Marianne Winckler, reconeguda escriptora de llibres, conscienciada amb el tema de la precarietat laboral, amaga la seua identitat i sol·licita treballar com a netejadora en un poble de Normandia per experimentar de primera mà com són les condicions laborals de les treballadores. És ací quan realment s'adona de les situacions tan dures, amb salaris baixos i hores interminables, per les quals han de passar. Això l'ajudarà a elaborar fidelment un llibre de denúncia. Tot i això, s'adona d'un altre aspecte que segurament, al principi, no li passava pel cap: el bon ambient de treball, la solidaritat de les companyes i l'enllaç tan fort que estableix amb Christèle i Marilou. Començarà llavors una lluita interna en la mateixa Marianne, perquè realment no sap si veritablement el fi justifica els mitjans.

Se li podria atribuir una narració una mica redundant i un metratge més llarg del que realment necessitava; tot i això, Le Quai d'Ouistreham és una interessant història de denúncia sobre la situació laboral d'aquestes treballadores. Aporta, a més, una reflexió important sobre l'ètica en els mètodes utilitzats pels periodistes i els literats per dur a terme els seus projectes. Com diu Christèle al final del film: "cadascuna al seu lloc".

LE QUAI DE OUISTREHAM. 2021. França. Color. 102 Min.

Direcció: Emmanuel Carrère
Intèrprets: Juliette Binoche, Hélène Lambert, Léa Carne, Didier Pupin, Evelyne Porée, Patricia Prieur, Émily Madeleine, Nathalie Lecornu, Louise Pociecka, Aude Ruyter, Jérémy Lechevallier, Kévin Maspimby

Guió: Emmanuel Carrère, Hélène Devynck. Novel·la: Florence Aubenas

Música: Mathieu Lamboley

Fotografia: Patrick Blossier

(3) AVARÍCIA, d'Erich von Stroheim (1924)

L'esclavitud dels diners

Si fem una anàlisi de la història de la humanitat, arribem a la trista conclusió que el nostre comportament gira al voltant del rèdit econòmic. Malauradament, fins als nostres dies ha imperat la persecució d’aquest benefici mitjançant l’especulació: una mena de capitalisme financer l’únic objectiu del qual és l’acumulació de diners per a l’enriquiment personal. 

Aixafar els uns perquè els altres puguen viure bé: aquesta és la consigna. Ens trobem, doncs, que hem passat de la recerca de la veritat en l’antiguitat a la del capital; és a dir, de la filantropia a la misantropia.

Erich von Stroheim aconsegueix amb Avarícia un fidel reflex del que s’ha comentat. Una obra atemporal que mostra d’una manera molt directa totes les pulsions internes agressives de l’ésser humà en pro de l’afany materialista. Una actitud que anteposa l’individualisme a la col·lectivitat.

La pel·lícula reflexiona sobre aquesta obsessió addictiva que dona lloc a la corrupció i a l’enveja, capaç, a més, de trencar relacions interpersonals i vides. Les imatges del film, igual que el seu guió, estan tenyides d’una aspra profunditat, de la qual s’extrau, des del més soterrat del nostre ésser, aquesta absurda obstinació per complicar-nos l’existència.

Les seues imatges colpidores —fantàstica l’escenografia i les expressions interpretatives dels seus protagonistes—, amb un missatge negatiu i real alhora, doten la cinta d’una profunda intensitat. Cal destacar també l’innovador ús de detalls metafòrics i premonitoris, com ara l’enterrament que apareix darrere del casament o l’atac del gat als periquitos.

En definitiva, una cinta didàctica i reflexiva que cal veure.

GREED. 1924. Estats Units. Blanc i negre. 125 Min. Cinema mut.

Direcció: Erich von Stroheim
Intèrprets: Zasu Pitts, Gibson Gowland, Jean Hersholt, Dale Fuller, Tempe Pigott, Sylvia Ashton, Chester Conklin, Joan Standing

Guió: Erich von Stroheim, June Mathis. Novela: Frank Norris
Fotografía: William H. Daniels, Ben Reynolds

(2) LA GRAN MENTIRA, de Rafael Gil (1956)

Jugant brut

Com a espectadors, ens asseiem a la butaca o al sofà de casa i veiem el resultat final de qualsevol producció. No som conscients, però, de tot el que s'amaga darrere de la pantalla gran: on i com s'ha gravat la cinta, les relacions interpersonals al rodatge o els requisits contractuals i les seues conseqüències. Al fil d'allò que s'ha comentat, aquest film fa una interessant denúncia del "joc" que es cou a la indústria cinematogràfica (en aquest sentit, l'obra és atemporal). D'aquesta manera, les enveges, les traïcions, l'abús de poder i el monopolisme del cacic dels Estudis Sándalo (qui prioritza el negoci en detriment de l'art) són les que predominen en un context cada cop més deshumanitzat.

A la mateixa trama s'entremescla la història de Teresa Campos, una mestra d'escola amb diversitat funcional que viu a un poble a 300 km de la capital. Aquesta és instrumentalitzada per César Neira —actor en hores baixes i vetat per la indústria— qui intenta rellançar la seua carrera utilitzant la mestra i el sentiment emocional del públic. Des d'aquest punt de vista recorda Calle Mayor, de Juan Antonio Bardem, on es posa de manifest la crueltat de l'ésser humà. En aquella; per divertir-se, en aquesta; per treure benefici econòmic i social.

En aquest aspecte crític, juntament amb els tocs d'humor on fins i tot se'n riuen d'ells mateixos (l'apunt sobre el cinema religiós sobre el tàndem Escrivà-Gil), es troba, al meu entendre, el punt més interessant de la pel·lícula. La resta ja fluixeja força, especialment la relació emmidonada de la parella protagonista i alguns girs de guió que semblen estar introduïts amb calçador. El final, molt forçat, és molt inversemblant i amb moralina, però no cal menysprear aquest treball: la seua reflexió sobre la gran mentida, la metàfora "ficció versus realitat", la manipulació perversa i la cosificació humana són elements molt ben tractats en aquest discret, però estimable film.

LA GRAN MENTIRA. 1956. Espanya. Blanc i negre. 100 Min.

Direcció: Rafael Gil
Intèrprets: Francisco Rabal, Madeleine Fischer, Jacqueline Pierreux, Manolo Morán, Juan Calvo, Rafael Bardem, Irene Caba Alba, Milagros Leal, Rafaela Aparicio, Ángel de Echenique, Ángel Jordán, José Ramón Giner, Bobby Deglané

Guió: Vicente Escrivá, Ramón D. Faraldo. Historia: Vicente Escrivá

Música: Jesus Guridi

Fotografia: Alfredo Fraile, Federico G. Larraya

(3) NOMÉS ELS ÀNGELS TENEN ALES, de Howard Hawks (1939)

Entre l'amor i la mort

Allà on la mort és costum i es porta el dol de manera extravagant es troba Geoff Carter, gerent d'un servei de transport aeri de mercaderies, ubicat a La Barranca, ciutat portuària a la vora del Pacífic, cap als Andes sud-americans. Els pilots tenen una faena de risc extrem, suplantada per la filosofia de vida —entre la indefensió apresa, la resignació i el comboi festiu— que adopten els amos i empleats de la companyia. Bonnie Lee, una corista que està de vacances, es queda molt afectada per eixe contrast tan marcat amb el qual ensopega. Alhora, però, s'enamora perdudament d'en Geoff, un home complex, dur i que sembla tenir pocs sentiments.

En aquest microcosmos es desenvolupa l'estructura argumental. Històries d'amor presents: Geoff i Bonnie. Relacions d'estima pretèrites: Geoff i Judy. Lligams forts d'amistat: Geoff i Kid. Afers escabrosos del passat: Bat Kilgallen i Kid (quan va deixar morir el seu germà en un accident aeri).

El cas és que tot aquest batibull —que en un principi sembla que té poc arreglament—, gràcies al seu excel·lent guió, roman ordenat i amb les peces encaixades durant tot el metratge. I és que amb aquesta obra et pots riure amb la seua ironia i comicitat, però també pots indignar-te amb les males condicions laborals dels pilots. Com la vida mateixa, la dissort i la benaurança s’encobreixen l’una a l’altra, però en aquest context de manera més accentuada.

Grinyola un poc, amb l'atenuant de l'època, el paper secundari que hi exerceix la dona (sempre supeditada al mascle), així com també l'excés de testosterona d'algunes escenes. Això no és impediment per a afirmar que estem davant d'un film tan volcànic com passional, i que emana una gran força captivadora.

ONLY ANGELS HAVE WINGS. 1939. Estats Units. Blanc i negre. 121 Min.

Direcció: Howard Hawks
Intèrprets: Cary Grant, Jean Arthur, Rita Hayworth, Thomas Mitchell, Allyn Joslyn, Richard Barthelmess

Guió: Jules Furthman

Música: Dimitri Tiomkin

Fotografia: Joseph Walker

(4) RIFIFÍ, de Jules Dassin (1955)

Liçó de cinema noir

Les pel·lícules que tracten temes relatius a delictes de robatori o a organitzacions criminals mafioses solen deixar un halo de romanticisme en l'espectador. Això no obstant, cal reconèixer que la realitat és totalment diferent perquè, d'alguna manera, ens sentim aliens al mode de vida d'uns personatges que, tot i que puguem comprendre i fins i tot empatitzar amb ells, els tractem com a éssers mitològics quan marxem de la sala de cinema.

Malauradament, el crim organitzat té el seu espai i la temàtica no és en absolut banal. És per això que una funció molt important dels responsables d'aquestes obres és allunyar-se de la frivolitat i fer una anàlisi profunda de la psicologia dels personatges. 

Ens podríem preguntar què és el que porta un ésser humà a jugar-se la vida d'aquesta manera, quins són els seus sentiments, les seves virtuts, les seves febleses o si valoren nocions com l'amistat, l'amor, l'empatia o la família. Per sort, Jules Dassin contempla i reflexiona sobre aquests aspectes. D'aquesta manera, a la pel·lícula hi apareixen un pare de família, un expert a buidar caixes fortes —enamoradís i vulnerable amb les dones— i un lladre que, després de cinc anys a la presó, vol canviar de vida i es troba que la seva amant està amb un conegut gàngster. Aquesta tríada s'enfronta a gàngsters ambiciosos, sense escrúpols i, alguns d'ells, amb problemes amb les drogues. Una cosa així com un partit del pretès bé contra l'històric mal, amb la dalla com a trofeu per a la majoria.

L'ofici del director estatunidenc —instal·lat aleshores a París fugint de la caça de bruixes del senador McCarthy— és rotundament visible: ritme àgil, imatges atractives i escenes molt ben estudiades com la del forat que fan des del pis de dalt. Elements que reforcen els aspectes íntegrament humans que la pel·lícula ressalta, ja sigui l'amistat de Stéphanois amb Carl, la lluita per la recuperació del nen o les implicacions emocionals dels protagonistes. Humanitat que contrasta amb la violència explícita imperant (maltractament físic o tret a un indefens).

Rififí és una obra ben narrada i molt treballada (magistral l'escena silenciosa del robatori) amb uns resultats més que satisfactoris perquè gestiona conceptes tan necessaris en el món cinèfil com són l'entreteniment, la qualitat, la complexitat i la profunditat. Ara bé, hi ha algun punt negre que no m'agradaria passar per alt, com és la marginació i la violència de gènere en particular (detestable l'escena del maltractament amb la corretja) i la misogínia en general. Potser és injust escriure això des d'aquesta posició, context i època, perquè als anys cinquanta era una qüestió normalitzada. En aquestes línies, queda reflectida, almenys, una societat òrfena d'igualtat de drets per a les dones.

DU RIFIFI CHEZ LES HOMMES. 1955. França. Blanc i negre. 117 Min.

Direcció: Jules Dassin
Intèrprets: Jean Servais, Carl Mohner, Robert Manuel, Jules Dassin, Marie Sabouret, Janine Darcey, Magali Noël, Pierre Grasset, Robert Hossein, Marcel Lupovici, Claude Sylvain, Dominique Maurin

Guió: Jules Dassin, René Wheeler, Auguste Le Breton

Música: Georges Auric

Fotografia: Philippe Agostini