RESUM MUSICAL 2007

Kings of Leon han realitzat, per a Rockmetratge, el millor disc de l´any

Dintre del que hom pot arribar a abastar a l´hora d´escoltar música i si tenim en compte que aquest any en curs ja està ben avançat, potser siga el moment de fer un repàs a allò que ens ha oferit aquest passat 2007.
Si bé la collita no ens ha proporcionat cap obra mestra, almenys si ens ha deparat grates sorpreses, bons discs i alguna que altra decepció.
El Because of Times de Kings of Leons es per ROCKMETRATGE el millor disc de l´any. Amb un potent blues-rock d´aires surenys, els germans Followill han gestat un disc replet de bones cançons amb partícules noise i reggae, a més d´alguna que altra excel.lent balada. Ha sigut una molt grata sorpresa l´últim treball de Jet Lag. Amb nou vocalista han sabut fins i tot millorar la línia que portaven abans, cosa gens fàcil.
Fantàstics els Wilco i el seu Sky blue sky. La banda de Jeff Tweedy ha gravat un disc plàcid i assossegat que recorre al rock amb barrejes folk sense deixar de costat els solos de guitarra. Magnífica “Impossible Germany”.
Els toledans The Sunday Drivers, encara que un esglaó per baix dels fantàstic Little heart attack, han presentat un estimable tercer treball amb un pop-rock tradicional molt prop dels mètodes anglosaxons.
Han funcionat bastant bé els treballs en solitari de Marc Ford (ex Black Crowes) i Eddie Vedder (cantant de Pearl Jam), el primer reivindicant el rock clàssic, i el segon seguint el deixant més tranquil del seu grup.
Bon disc del “Boss” Springsteen, però per baix de les seues possibilitats. A aquesta mena de genis cal exigir-los més, sobretot després de les estupendes darreres entregues (fora de Devil and Dust). Així i tot ens deixa grandíssimes cançons com “Terry´s Song”.
Ha sigut una agradable sorpresa el soul de Amy Winehouse, el càlid folk de Josh Rouse i el rock intimista de Quique Gonzalez & La Aristocracia del Barrio.
Menció apart mereix el Cassadaga de Bright Eyes després de reinventar amb enginy el folk dylanià. El valencià Siwel ens mostra el seu univers personal en un estimable i plàcid A Healthy Shift. Cal ressaltar també l´ecleticisme psico-hippie de Devendra Banhart i el flamenc psicodèlic del darrer treball de Los Planetas en La Leyenda del Espacio.
Fins ací el primer bloc de discs, diguem-ne, “de primer nivell”. Ara anem a endisar-nos-en en una sèrie d´obres que encara que són acceptables han resultat irregulars:
El grunge-rock de Foo Fighters i, sobretot, el british rock dels Babyshambles de Pete Doherty han sigut quelcom repetitius. The Hold Steady ha impactat per la seua mixtura entre Thin Lizzy i Bruce Springsteen però a l'escoltar-los fa la sensació com si els haguera faltat rematar la feina. Rickie Lee Jones alterna entre grans cançons i altres prescindibles. P.J. Harvey més calmada, s´ha assegut al piano i ha fet un disc pausat d´aire romàntic amb moments dignes peró que no acaba de funcionar del tot, ja que cau en la monotonia.
Marlango pareix que posen, cada vegada que ofereixen quelcom nou, la marxa arrere. Spoon ha mostrat un pop-rock interessant a estones i Mccartney no ha defraudat, encara que ha mostrat un nivell més baix que en la darrera entrega.
Es esperançador el segon disc dels texans Midlake els quals empren un pop sinfònic prou convincent, es troba a faltar més cançons de la qualitat com la que obri el disc, la fantàstica “Roscoe”.
Passem, per finalitzar, al tercer i últim apartat referent a algunes obres que han decebut sobre manera. Més encara si ajuntem a músics de grans grups com Paul Simonon (baixista de The Clash), Simon Tong (guitarrista de The Verve) i Damon Albarn ('alma mater' de Blur). Diferents estils -rock, funk, ambiental i progressiu- que no donen un resultat satisfactori al projecte, a excepció d´algun passatge salvable com "History Song”. Alguns l'havien volgut equiparar amb el Parklife de Blur (més que una afirmació pareix una broma). Com és habitual, aquestes reunions quasi sempre resulten un fracàs.
Arcade Fire han estat molt inferiors aquesta segona vegada; massa ornamentació i ampul.lositat. Radiohead pareix que s´hagen preocupat més per llançar gratuïtament el seu treball a la xàrcia, que per la qualitat de les seues peces, i això és nota amb excès en el resultat final. Què dir de Withe Stripes? Molt poca cossa, un disc absolutament decebedor i és que el grup no alça el cap des de Elephant. Jack White és perd massa en els aguts sons de guitarra i en experimentacions que no porten a cap lloc.
Sé que hi hauran més grups, més treballs interessant que no he tingut l'avinentesa d´escoltar. Si algun lector considera alguna obra imprescindible que no s´haja parlat en aquest post, agrairia que fera el suggeriment. Ah! Per cert! Promet escoltar i comentar el darrer doble de Eagles que m´han dit que està molt bé.

(3) Jet Lag "Forever" [2007]

Després de la marxa del seu anterior vocalista (Pablo Garcia) aquest disc esdevenia en una autèntica prova de foc que el grup madrileny ha sabut superar amb escreix. Agafa el comandament vocal i compositiu el bateria Ramiro Nieto, qui ha deixat el seu seient per a posar-se al micro. La banda amb el seu pop dens, preciosista i d´aire cadenciós ha gestat uns dels millors discs de 2007.
Excel.lent la seua unitat sonora: acompanyament rock amb tocs psicodèlics ornamentats amb fastuosos cors, càlides guitarres i una genial secció de vents (sobretot en la impecable “My own personal flight attendant”, “Logical” i la que tanca el disc “And now I´ll close my eyes).

Valoració: 2,62

(2) Amy Winehouse "Back to Black" [2007]

Dotada d´una veu portentosa, el seu disc suposa una bafarada d´aire fresc al panorama musical de l´any 2007. La cantant conjumina sonoritats retro com el Soul, Rhythm and Blues, Gospel i Jazz. Els instruments de vent, les tecles i el seu talent ens transporten als anys 50-60, i es que escoltant aquest treball podem sentir la presència de Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Billie Holliday, la Motown, Phil Spector…
Si la totalitat del disc tinguera la qualitat de les seus tres primeres cançons estaríem parlant d´una obra mestra. “Rehab”, “You know I´m no good” i sobretot “Me & Mr. Jones” són una manera de dignificar i homenatjar als pioners del desenvolupament de la música Soul. Cal tenir en compte que Amy, a banda de la seua perfecció vocal, es la compositora de tots els seus temes la qual cosa dóna a entendre de les seues possibilitats.
Podem parlar de correcció si fem referència a la resta de cançons, exceptuant la magnífica “Tears dry on their own” o, per contra, l´embafosa “Love is a losing game”, però el que és clar es que estem davant d´una obra -malgrat algunes llacunes- atractiva i seductora.

Valoració: 2,15

ANUNCIS DE QUALITAT

De vegades els anuncis televisius ens ofereixen petites obres mestres. És el cas de la publicitat de Mastecard. Sorprèn veure com en tant poc espai de temps -tot just trenta segons- s´homenatja als símbols més emblemàtics de la cultura.
A través de la mirada imaginària infantil desfilen, tant personatges insignes de Cervantes, com obres artístiques de Gaudi i Picasso. Aquestes imatges es reforcen amb música del cançoner tradicional: Lorca, gran recopilador de cançons populars antigues, acompanya al piano a La Argentinita, la qual interpreta “Nana de Sevilla”.
La lectura més interessant de l´anunci –des d´un punt de vista cultural- és el poder de la fantasia dels menuts: eixe esperit creatiu que posseíem a la infantesa i que, dissortadament, anem perdent mentre ens fem majors. Una habilitat de veure mes enllà de les coses on es crea un món paral.lel on es viatja per uns llocs forjats d´il.lusió.

INTERMITÈNCIA

Comentem ara cinc discs de l´any 2007, tots ells irregulars però amb alguns aspectes a destacar.
Marlango i el seu Electrical Morning no acaba de quallar. Si el grup va sorprendre amb el seu debut amb l´estupend disc homònim a l´any 2004, en les darreres dues entregues han mostrat un nivell més baix. Aixó sí, Leonor Watling demostra unes excel.lents condicions vocals, a més la banda manté la seua atmosfera de sempre: una barreja de soul, blues, rock i jazz (cal no oblidar al seu venerat Tom waits). “Never trust me”, “Hold me tight” i “Walking in soho” donen la millor versió del seu estil a l´àlbum.
Era poc probable que l´exbeatle Paul Mccartney repetira un treball de la qualitat del seu anterior disc Chao and Creation in the Back Yard de 2005, no obstant en aquest Memory Almost Full es poden rescatar, entre altres, cançons mogudes marca de la casa com “Dance tonight” o “Only Mama knows”, melodies tranquil.les amb el persistent registre camaleónic vocal de “Feet in the clouds” i, fins i tot, rock d´alta intensitat com “Nod your head”.
El darrer disc de la cantautora Rickie Lee Jones resulta intermitent. A estones genial, per moments aspre, puntualment surrealista, passatgerament monòton… Sort que el seu folk-rock ens reserva joies com “Circle in the sand”, “Nobody knows my name” o “7th day”.
El segon disc de la banda de Pete Doherty, Babyshambles, amalgama el sons clàssics britànics. Tant el cantant com el músics es mouen amb atreviment per a oferir-nos hits ballables com “Delivery” o “You talk live”, balades com “Crumb Begging Baghead”, “The lost art of murder”, així com també detalls jazzys tal com “There she goes”. Un treball discret i digne, no obstant es troba a faltar alguna cançó que fregue la mestria.
Nova entrega del grup de l´exbateria de Nirvana Dave Grohl. Els Foo Fighters, fidels al seu estil, continuen amb el so grunge de la desapareguda banda , junt a traços de pop-folk i rock-dur. Del treball cal ressaltar les magnífiques “Long road to ruin”, “But, honestly” i el folk instrumental de caire acústic “Ballad of the Beaconsfield miners”, tocat amb extraordinaria habilitat. Dotat de material de diferent nivell de qualitat, Echoes, Silence, Patience & Grace resulta quelcom repetitiu però amb la sensació general d´un treball intens, dur i melòdic.

(2) Marlango "The Electrical Morning" Valoració: 1,64

(2) Paul McCartney "Memory Almost Full" Valoració: 1,71

(2) Rickiel Lee Jones "Sermon on Exposition Boulevard" Valoració: 1,74

(2) Babyshambles "Shotter´s Nations" Valoración 1,77

(2) Foo Fighters "Echoes, Silence, Patience & Grace" Valoració:1,90

(2) Devendra Banhart "Smokey rolls down thunder canyon" [2007]

Personal, eclèctic i, en alguns moments, hipnòtic del cantautor texà qui visqué gran part de la seua infantesa a Veneçuela (d´ahí la inclusió d´algunes cançons en castellà).
Aquest treball es caracteritza per adoptar una barreja de psicodèlia i folk, ornamentat amb pinzellades de la tradició llatinoamericana.
Amb una alta dosi de creativitat, conté moments divertits com la brillant “Lovers”, “Carmencita”, la festiva “Samba vexillographica”, el rock psicodèlic d´aire sisenter “Tonada Yanomaninista” i peces nostàlgiques com “Cristóbal” (amb segona veu de l´actor Gael Garcia Bernal), la bossa brasilera “Rose”, el dub jamaicà “The other woman”, la balada Folk-carioca “Freely”, el magnífic soul “Saved” o les tecles tan romàntiques que podem percebre en “Remember”.
La canço emblemàtica de l´àlbum es el seu single (l´anti-single com algú li diu pels seu caire tan camaleònic i sobretot per la seua duració que supera els huit minuts) “Seahorse”. Fer una anàlisi d´aquesta cançó ens transporta per diferents camins musicals: Primerament el timbre de veu de Devendra Banhart recorda a Bryan Ferry , per tant de vegades dóna la sensació d´escoltar a la Roxy Music. La cançó comença pausada, per a passar després a aires jazzistícs propis de Chick Corea -a banda té compassos semblants al Mediterraneo de Serrat- i de sobte, entra a escena una mena de rock elèctric com si Jimmy Page es recreara en un solo de guitarra al concert de The song remains the same. Al final, la cançó retorna a la quietud del seu inici.
Per tant, estem davant d´un acceptable disc que aglutina una gran diversitat d´expressions.
Valoració: 2,04

(2) El Orfanato, de Juan Antonio Bayona (2007)

El orfanato és una pel.lícula que agafa retalls dels gèneres de suspens i de misteri. De fet -i cenyint-nos al cinema espanyol- és inevitable que vinguen a la memòria referències com Los otros de Amenabar, o en alguns moments de ¿Quién puede matar a un niño? de Ibañez Serrador. No obstant això, l´ús en determinants moments d´un hàbil guió -molt intel.ligent el joc proposat pels xiquets- i la bella factura visual fan que el film mantinga en suspens l´atenció de l´espectador.
La història juga entre la fantasia infantil i la màgia de la muller envers allò no terrenal, la qual cosa entra en confrontació amb el caràcter empíric del marit.
Des de l´arrancada fins a la meitat, el film mostra les seues millors virtuts. Si bé, a partir d´ahí encara que manté el seu interés, el relat va desunflant-se a poc a poc -amb alguns moments introduïts amb calçador- fins a arribar a un final una mica decebedor.
Cal destacar la gran interpretació de Geraldine Chaplin en el paper de mèdium. Belen Rueda, resulta convincent com a protagonista, amb un personatge que té una clara vinculació amb el Peter Pan de Barrie (per cert, no sé si és un plagi o un homenatge al Hook de Spielberg, però l´escena quan la xiqueta cega acarona la cara de Laura i descobreix -malgrat que s´ha fet gran- la seua identitat es totalment calcada a la del film de l´esmentat director).
Aquesta meritòria cinta de J.A Bayona va ser elegida per a representar a Espanya per a la cerimònia dels Oscars, tanmateix va ser exclosa per l´Academia. De totes maneres, el treball del seu director, que ja havia fet algun que altre destacat curtmetratge, és totalment prometedor.

EL ORFANATO. 2007. Esp. Color
Direcció: Juan Antonio Bayona
Intèrprets: Belén Rueda, Geraldine Chaplin, Roger Príncep, Fernando Cayo, Mabel Rivera, Montserra Carulla, Andrés Gertrudix, Edgar Vivar
Guió: Sergio G. Sanchez
Fotografia: Oscar Faura
Música: Fernando Velásquez