(4) EL FOTÒGRAF DEL PÀNIC, de Michael Powell (1960)

Pertorbació fílmica 

Martin Scorsese va ser qui va recuperar i va llançar aquesta pel·lícula presentant-la al Festival de Cinema de Nova York de 1979. Posteriorment va passar pels circuits comercials amb gran acceptació. El fotògraf del pànic fa una excel·lent radiografia de la psicopatia a través de Mark, un jove aparentment inofensiu i tranquil, amb signes de portar una vida recta que, no obstant això —com sol passar en la realitat darrere d'aquest halo de pacifisme que desprenen aquest tipus de persones— amaga una infinitat de carències afectives i emocionals.
Esglaia el fet que, des del primer instant, l'espectador és conscient que en qualsevol moment alguna cosa ens sorprendrà. Sensació, eixa, de desassossec que es barreja amb una altra estimulant i plaent en advertir que estem davant d'una obra diferent i inusual. Els minuts avancen, la inquietud creix: no sabem si identificar-nos amb el personatge principal, si empatitzar amb ell o no. Aquest és per a mi un altre dels grans èxits del film, ço és a saber: el joc emocional que ens suggereix el realitzador en el qual la nostra ment es projecta amb la del protagonista.
La trama i l'estètica (fantàstic l'ús del color i de la música) que proposa Powell és absolutament esgarrifós. Tot encaixa perfectament: el turment de la seua infància arrossegat en forma de trastorn a l'edat adulta, el seu treball com a escut per perpetrar els seus crims, l'escletxa de sana esperança que suposa la relació amb Helen, la intuïció de la mare cega, el psiquiatre ... Cada un d'aquests conceptes s'uneixen fins a desconcertar l'espectador mitjançant un combinat de sadisme, voyeurisme i misogínia. .  

PEEPING TOM. 1960. USA. Color. 109 Min.

Direcció: Michael Powell

Intèrprets: Karlheinz Böhm, Moira Shearer, Anna Massey, Maxine Audley, Esmond Knight, Michael Goodlife, Shirley Anne Field, Barlett Mullins, Jack Watson, Nigel Davenport, Pamela Green

Guió:  Leo Marks (Historia: Leo Marks)

Música: Brian Easdale, Wally Stott

Fotografia: Otto Heller

(3) PELL DE SERP, de Sidney Lumet (1960)

Embós emocional

Sidney Lumet aconsegueix, amb aquest film, un encertat reflex del drama humà a través d'una profunda anàlisi psicològica dels personatges. Així, en la història apareixen diferents figures amb diferents motivacions condicionades pel seu context (ubicat en un opressiu paisatge meridional) i per les seues circumstàncies personals: caracterologia, traumes, relacions maritals, alcoholisme, anhel per aconseguir la redempció, edat, físic i interrelació generacional. Brandon, Woodward i Magnani formen un triangle que lluita en un univers complex per trobar la seua identitat i sortir de l'atzucac emocional en què es troben immersos. 

D'aquesta manera, Lady Torrance pugna per desmarcar-se del seu xoc afectiu i del despotisme conjugal, Val Xavier —el protagonista— busca l'alliberament del seu passat i Carol —desarticulada per l'alcohol— intenta seduir Val per aconseguir una remissió de la seua asfixiant vida. Al voltant, a més, pul·lulen grotescs personatges: veritables abusadors de poder que l'executen a través de les prerrogatives de l'"imperi de la llei" i de la instrumentalització de la societat patriarcal. 

Dels seus actes, apareixen víctimes: éssers humans anul·lats pel pes del jou dels seus botxins (marits), com la senyora Vee Talbot. 

No hi falta la denúncia al racisme i la xenofòbia (crema de restaurant italià per servir menjar a negres)..., traduït en una ideologia feixista no gaire allunyada a la de l'actual president nord-americà.  

 

THE FUGITIVE KIND. 1960. Estats Units. Blanc i Negre. 119 Min

Direcció: Sidney Lumet

Intèrprets: Marlon Brando, Anna Magnani, Joanne Woodward, Maureen Stapleton, R.G. Armstrong, Victor Jory, Madame Spivy, Virgilia Chew, Ben Yaffee

Guió: Tenessee Williams, Meade Roberts (Novela: Tenessee Williams)

Música: Kenion Hopkins

Fotografia: Boris Kauffman

(4) LA SAL DE LA TERRA, de Herbert J. Biberman (1954)

  Get up, Stand up for your Rights!

La lluita per dignificar els drets de les persones treballadores ha estat una constant al llarg de la història. L'opressió exercida des del poder establert per explotar, aixafar i discriminar les classes més desfavorides sempre ha contrastat amb el concepte utòpic d'igualtat: una espècie d'Ítaca on totes les víctimes de la desprotecció volen arribar.
La Sal de la Terra es va abraçar a aquesta militància i és per això que va ser un film maleït i perseguit perquè va fer trontollar els fonaments del capitalisme. El senador McCarthy es va encarregar de col·locar a la "llista negra" a diferents components de la cinta (el director i l'actor Will Geer, entre d'altres) en la seua caça de bruixes contra ciutadans americans acusats de comunistes.
Els mèrits d'aquesta obra se centren en una interessant utilització del fals documental on apareixen actors professionals i no professionals, la major part dels últims van ser els vaguistes que van dur a terme la mobilització real en la qual es va basar el guió. 
Un element innovador en la pel·lícula és la seua adhesió al feminisme. Les dones prenen un protagonisme crucial en la història, així doncs, aprofitant la conjuntura, clamen també per la igualtat de drets amb els homes. Apareix aleshores una denúncia al masclisme regnant, ja que aquestes es troben amb l'oposició dels seus marits (intel·ligent denúncia en equiparar l'actuació de les autoritats per aplacar als piquets, amb la dels cònjuges per avortar la participació femenina).
El film de Biberman és una clara crida a la mobilització de la ciutadania, un treball didàctic que remou consciències i amb un clar objectiu per dur a terme una metamorfosi en el nostre cervell (de la mateixa manera que als miners quan se n'adonen de la importància de la igualtat amb les dones). El seu missatge és que evitem la indefensió i que ens preparem per a la lluita: ens poden treure la terra, els nostres drets, però no la nostra dignitat, no la sal de la terra.

.
SALT OF THE EARTH. 1954. USA. Blanc i negre. 95 Min.

Direcció: Herbert J. Bibermant

Intèrprets: Juan Chacón, Will Geer, Rosaura Revueltas, Mervin Williams, Frank Talavera, Clinton Jencks, Virginia Jencks

Guió:  Michael Wilson

Música: Sol Kaplan

Fotografia: Rodrigo Prieto

(3) L'IRLANDÉS, de Martin Scorsese (2019)

 Traïcions humanes

Ho sent, Martin, però he vist la pel·lícula des de la plataforma Netflix a la pantalla petita i no, no ho he fet d'un sol colp. Els meus horaris no m'ho han permès. No obstant això, he de dir-te que el teu últim treball m'ha semblat esplèndid. Com t'he escoltat en alguna entrevista, t'has arriscat a quelcom que no s'està fent en l'actualitat. Bé és cert que el teu nom pesa molt, però això de posar sobre la taula un llargmetratge de tres hores i mitja dona una bona mostra de la teua valentia i que estàs en un moment de la teua vida en la qual no hi ha cap cabuda per al conservadorisme . He de confessar que al principi estava una mica reticent pel que fa a l'elecció dels teus actors, fetitxes en aquest cas. El fet de passar-los, mitjançant la cosmètica, des dels setanta anys als quaranta i tants em semblava una cosa inversemblant, però, quan hi vaig començar a veure les seues magistrals actuacions —especialment les de De Niro, Pesci i Pacino— es van emmudir tots els dubtes que al principi m'assaltaven (malgrat algunes llacunes, com ara els moviments corporals, difícils de dissimular). Endinsant-me més profundament en l'obra, hi ha irremeiablement en ella, evocacions a Goodfellas (1990) o Casino (1995). Al costat de The Irishman, completen una impecable trilogia sobre el context gangsteril en la societat americana d'entre els anys 50 i 80. Però, la teua última cinta és —a part de les escenes d'acció i encara que semble una contradicció— terriblement humana. I ho és perquè tracta, precisament, sobre éssers humans. Estem parlant de persones, situades en aquest cas en el crim organitzat, però que, amb tot, també tenen família, emocions i sentiments (amagats, per la seua patologia). La seqüència on el pare parla amb la seua filla sobre la seua relació és un monument al cinema. Per això, també destacaria el seu to reflexiu a causa dels dubtes, contradiccions i vacil·lacions del seu protagonista. Així, en el desenvolupament de la història brollen aspectes vitals com la proximitat de la mort, el sentit de la vida, les relacions patern-filials l'amistat, la traïció, el penediment, el llegat al món, la protecció a la família...
Tot està molt ben tractat i entrellaçat narrativament en un film absolutament recomanable.
Bé valdrà la pena tornar-la a visionar, però ara, de veritat, seguint els teus consells: en cinema i de manera continuada (allò de la versió original, no cal dir-ho): segur que m'agradarà encara més.
Salutacions, mestre .

THE IRISHMAN. 2019. USA. Color. 209 Min.

Dirección: Martin Scorsese

Intérpretes: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci, Stephen Graham, Harvey Keitel, Bobby Cannavale, Anna Paquin, Ray Romano, Kathrine Narducci, Jesse Plemons, Jack Huston, Domenick Lombardozzi,  

Guión:  Steven Zaillian (Libro: Charles Brandt)  

Música: Robbie Robertson

Fotografía: Rodrigo Prieto

(3) 3 CORS, de Benoît Jaquot (2014)

Omplint buits emocionals

Ens creuem amb algú pel carrer. Com a espectadors subjectius pensem que aquest subjecte porta una vida (aparentment) feliç. No obstant això, la realitat és que en ell hi ha un buit interior difícil d'omplir, ja que estem parlant d'aspectes psicològics intangibles i imperceptibles per als nostres ulls. La persona amb les mancances de l'exemple esmentat, sol portar una vida tempestuosa i intenta trobar l'afectivitat necessària per a omplir aquests buits.
Una cosa semblant li passa al trio protagonista d'aquesta pel·lícula que el conformen dues germanes inseparables —ambdues amb parella suposadament estable— i un inspector d'hisenda que tracta d'omplir el seu buit a través de la conquesta de dones. Tots tres, sense sentir-se realitzats, quan es presenta la possibilitat, intenten trobar el seu camí en la seua vida sentimental.
Al costat d'aquestes llacunes comentades, caldria afegir la importància que li dóna el film a l'atzar (la trobada a "El Jardí de les Teuleries"). El fet que les circumstàncies esdevinguen d'una manera o altra determinarà el futur dels personatges. El realitzador contraposa aquesta imprevisibilitat de les situacions amb les cognicions de cadascun, posant a prova la seua força interior per poder vèncer aquestes adversitats. 
Així les coses, Benoît Jaquot construeix un relat molt interessant, barrejat de particularitats individuals, familiars i laborals que donen com a resultat una angoixant i torbadora cruïlla de cors que són colpejats durament per les diferents facetes de l'amor. 
Només una objecció a l'obra; la música és exageradament tensa, més propi de cinema de terror o de suspens. I un apunt final, les interpretacions són excel·lents, però la de Charlotte Gainsbourg és absolutament magistral; poques vegades una mirada ha pogut dir tant.

3 COEURS. 2014. França. Color. 106 Min.

Direcció:  Benoît Jaquot

Intèrprets: Benoît Poelvoorde, Charlotte Gainsbourg, Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, André Marcon, Patrick Mille, Cédric Vieira, Thomas Doret, Francis Leplay

Guió:  Benoît Jaquot, Julien Boivent

Música: Bruno Coulais
Fotografia: Julien Hirsch

(3) UCCELACCI E UCCELLINI, de Pier Paolo Pasolini (1966)

 Pessimisme existencial

Faula pessimista sobre la vida plantejada per Pasolini en aquest, el seu quart film fora del documental, que dóna un viratge bastant gran pel que fa als seus plantejaments fílmics. Aquesta vegada s'aparta de la reescriptura del neorealisme que estava realitzant en els seus inicis, per endinsar-se en una sàtira simbòlica en la qual proposa un peculiar enfocament sobre la transcendència existencial. Tot això ho canalitza a través d'un intel·lectual d'esquerres personificat en el corb, fidel acompanyant de les aventures i peripècies del pare i el fill.
"La fe creu i la ciència ho veu", "els rics passen de la vida a la mort, els pobres de la mort a la mort". Com podem observar, els protagonistes deixen anar algunes frases memorables amb un punt amargament càustic que enllacen perfectament amb el missatge fatalista que emana el seu contingut. La pel·lícula, a més, està farcida de referències polítiques i socials situades dins d'un marc que suposa una barreja entre la comèdia, l'absurd el surrealisme i l'slapstick (carrer de l'aturat, adreces a Istanbul i a Cuba, baralles i moviments a càmera ràpida ...).
Mitjançant l'al·legoria el director realitza una sèrie de clares reflexions i anàlisi a diferents qüestions del món: les diferències de classes i les desigualtats socials (rics i pobres serien els falcons i els pardals), la impossibilitat de la pau (quan el Germà Cicillo i el Germà Ninneto evangelitzen als ocells i aquests al final es barallen entre ells), la propietat privada, la solidaritat, la fam...
El fatalisme, el derrotisme, el desànim i la desesperança van sobrevolant a través del metratge, especialment en l'última acció quan la parella protagonista es menja al corb, una manera de mostrar i il·lustrar la mort de la intel·ligència, de la vida reflexiva i contemplativa i de les ideologies. En conclusió, un film, difícil de digerir, però -encara que es quede a mig camí en les seues propostes- valent i arriscat.

UCCELACCI E UCCELLINI. 1966. Italia. Blanc i Negre. 87 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Ninetto Davoli, Totò, Femi Benussi, Rossana Di Rocco, Renato Capogna, Vittorio Vittori, Giovanni Tarallo, Umberto Bevilacqua, Renato Montalbano, Alfredo Leggi

Guió: Pier Paolo Pasollini 

Música: Ennio Morricone 

 

Crítiques Pier Paolo Pasolini:

Accatone (1961)

L'Evangeli Segons Mateu (1964)

(3) LA RESPLENDOR, de Stanley Kubrick (1980)

Inquietant atmosfera 

Una vegada immers en els primers compassos del film vaig tenir la sensació d'estar davant d'una obra anodina. La meua percepció era de massa colps d'efecte i d'una música tramposa, exageradament tensada per a crear una artificiosa inquietud en l'espectador.
No obstant això, de mica en mica, em vaig anar adonant que estava equivocat perquè Kubrick demostra, una vegada més, que maneja amb mestria tot allò que vol suggerir i, en La Resplendor, ho fa d'una manera ombrivament oculta, creant una atmosfera asfixiant, inquietant i opressiva. El seu final obert dóna lloc a una pel·lícula, important i icònica, que guanya en cada visionat.

THE SHINNING. 1980. USA. Color. 146 Min.

Direcció: Stanley Kubrick

Intèrpretes: Jack Nicholson, Shelley Duvall, Danny Lloyd, Scatman Crothers, Barry Nelson, Philip Stone, Joe Turkel, Lia Beldam, Billie Gibson, Barry Dennen, David Baxt, Manning Redwood, Lisa Burns, Alison Coleridge, Norman Gay

Guió: Stanley Kubrick, Diane Johnson (Novela: Stephen King)

Música: Rachel Elkind, Wendy Carlos
Fotografia: John Alcott