Jugant a ser déus
Els avanços tecnològics en el camp de la medicina són un fet evident. Tot i que actualment és prou controvertit posar sobre la taula l'abast de les tècniques de conservació artificial, sabem, però, que és un concepte latent. En conseqüència, el nostre futur com a éssers humans està a l’expectativa d'una correcta aplicació de les ciències de la vida durant els pròxims anys.
Des d'aquest punt de vista, Proyecto Lázaro em sembla un film valent perquè situa l'estudi de la bioètica com quelcom inherent i crucial per al desenvolupament humà. A més, en les seues imatges, l'obra ens alerta dels perills que comporta el control per part de l'espècie humana del curs natural de la natura. A través de la veu en off del protagonista, la cinta ens proposa reflexions, entre poètiques i filosòfiques, sobre el sentit de la vida (les xicotetes coses, el viure, el morir...).
La metàfora de viure una vida que no es vol viure (éssers esclavitzats) juntament amb la subreptícia denúncia del control que exerceix sobre nosaltres el poder invisible (en forma d'inversors i multinacionals) completen un film amb aspectes més que interessants.
PROYECTO LÁZARO. 2016. Españaa. Color. 102 Min.
Dirección: Mateo Gil
Intérpretes: Tom Hughes, Oona Chaplin, Barry Ward, Charlotte Le Bon, Julio Perillán, Rafael Cebrián, Bruno Sevilla, Daniel Horvath, Alex Hafner, Godeliv Van den Brandt
Música: Lucas Vidal
Fotografía: Pau Esteve Birba
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada