(2) DURANTE LA TORMENTA, de Oriol Paulo (2018)

  Agònic viatge en el temps

Sempre m'han atret les històries sobre els viatges en el temps. Des d'aquest punt de vista —un cop llegida la sinopsi— aquesta pel·lícula ja tenia un plus de motivació per a mi. Així doncs, en els primers instants, el film no em va decebre en absolut. La veia com un relat molt intel·ligent, amb aquestes dues cares davant el televisor en dos temps —que no espais-diferents— donant-li un halo de suggestió molt interessant. Cal destacar que la narrativa respecta les línies del temps i que els gestos de complicitat a Robert Zemeckis a "Retorn al Futur" o a Alejandro Amenábar en "Abre los ojos" són més que evidents.
Ara bé, estava clar que al guió calia dotar-lo d'un contingut proper a thriller i la intriga. No és que en aquest aspecte el realitzador embaste una trama fallida però sí que podríem afirmar que entre tanta anada i vinguda l'obra es desinfla una mica. No obstant això, cal reconèixer que, amb els seus 130 minuts de metratge, és un treball digne i que manté en tot moment desperta l'atenció i la tensió emocional de l'espectador.

DURANTE LA TORMENTA. 2018. Espanya. Color. 128 Min. 

Direcció: Oriol Paulo

Intèrprets: Adriana Ugarte, Chino Darín, Álvaro Morte, Javier Gutiérrez, Miquel Fernández, Nora Navas, Clara Segura, Julio Bohigas-Couto, Mima Riera, Francesc Orella

Guió: Oriol Paulo, Lara Sendim

Música: Fernando Velazquez
Fotografia: Xavi Giménez

(3) THE NAVIGATORS, de Ken Loach (2001)

  Abans persones que no pas treballadors

Ambientada en 1995, amb John Major al capdavant deL govern, Ken Loach denuncia en aquest film les polítiques neoliberals aplicades al Regne Unit que van donar com a resultat l'alienació de la classe treballadora. Taurons capitalistes —dins d'un procés de privatització dels ferrocarrils britànics per adjudicar-lo a diferents empreses privades— que l'únic que buscaven era el rèdit empresarial a costa de la suor i la retallada dels drets dels obrers, sent capaços, fins i tot, d'aplicar cruelment dicotomies sense matisos, sense atendre a raons i menyspreant els pactes amb els sindicats. És colpidor veure la impotència de l'interlocutor laboral —el qual vol actuar correctament d'acord amb la legislació laboral, pactant i consensuant amb els empleats— davant les exigències de l'empresari (quan li ofereixen la dimissió si no fa el que la companyia li requereix, això és: desdir-se dels pactes prèviament establerts).
En la pel·lícula també es mostren intel·ligents tocs d'humor que li donen un aire positiu i que, al mateix temps, contrasten amb la situació dramàtica que travessen els obrers amb les seues famílies. No obstant, el director britànic va més enllà de les relacions laborals i planteja qüestions morals sobre el nostre comportament com a treballadors. El final —duríssim— dona bon compte d'això.

THE NAVIGATORS. 2001. Regne Unit. Color. 93 Min. 

Direcció: Kean Loach

Intèrprets: Dean Andrews, Tom Craig, Joe Duttine, Steve Huison, Venn Tracey, Sean Glenn, Andy Swallow, Charlie Brown, Juliet Bates, John Aston, Graham Heptinstall, Angela Saville

Guió: Rob Dawber

Música: George Fenton
Fotografia: Mike Eley, Barry Ackroyd

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(3) CAPTAIN FANTASTIC, de Matt Ross (2016)

 Un altre món és possible

Estem acostumats a una manera de vida determinada. Com aneguets que segueixen les petjades dels seus progenitors, tenim la tendència de reproduir tot allò al que hem sigut ensinistrats. Així, conductes, accions, comportaments i pensaments són fruit de l'educació que hem rebut tant del nostre ambient extern com intern. Ara bé, ¿qui ens diu que aquest conjunt de coneixements, idees, tradicions i costums són els més adequats? 
Captain Fantastic posa en dubte tota aquesta tirallonga de dogmatismes a través del modus vivendi d'una família, allunyada de l'urbs, que viu d'acord amb la naturalesa i que practica una escola alternativa al sistema educatiu imperant. A causa de la mort de la mare, han d'acudir a la ciutat i és ací quan comença l'eclosió i xoc de cultures.
És cert que la pel·lícula mostra una manera peculiar d'ensenyar. En aquest cas, el pare realitza unes pràctiques molt estrictes, properes a l'entrenament militar (tocant totes les disciplines: des de la física quàntica fins a l'esport de risc). Potser una altra idea més allunyada del que castrense hagués donat peu a un altre de punt de vista final més objectiu. Però centrant-nos en el que el film ens ofereix, crec que el realitzador posa sobre la taula totes aquelles contradiccions que emanen en cadascuna de les accions de l'ésser humà.
D'una banda, es deixa en evidència —clara i contundent denúncia per part de l'obra-—al sistema educatiu (en aquest cas al nord-americà, però per extensió, a la gran majoria de països occidentalitzats). Això es pot observar en l'escena, absolutament realista, sobre la carta de drets quan els xiquets d'un ensenyament i d'un altre en són preguntats. D'altra banda, però, s'endevina una clara manca de socialització per part dels infants i adolescents.
La cinta és molt valenta en el sentit que qüestiona els principis del capitalisme i fomenta altres formes de pensar, viure i experimentar. Funciona molt bé com a comèdia, drama i entreteniment, però, rellisca una mica en abraçar alguns convencionalismes del telefilm de sobretaula: hippies de disseny, sogre furiós, tots són perfectes... Així i tot, aquest treball segueix sent molt recomanable pels seus aspectes didàctics i per la seua invitació a la reflexió.  

CAPTAIN FANTASTIC. 2016. Estats Units. Color. 118 Min. 

Direcció: Matt Ross

Intèrprets: Viggo Mortensen, George MacKay, Samantha Isler, Annalise Basso, Nicholas Hamilton, Shree Crooks, Charlie Shotwell, Kathryn Hahn, Trin Miller

Guió: Matt Ross

Música: Alex Somers
Fotografia: Stéphan Fontaine

(4) EL COCHECITO, de Marco Ferreri (1962)

 

Oldie rider

Dins d'aquesta comèdia negra —basada en el relat del també guionista Rafael Azcona— es mostra una formidable radiografia de la societat espanyola dels anys seixanta. Augusto viu a la casa del seu fill, junt amb la seua gendre i la seua néta (tot sent el passant, així mateix, el promès d'aquesta última). A més, al pis l'utilitzen com a oficina de treball (el seu fill és procurador). Un temps, en definitiva, on l'economia domèstica no permetia fer gaire ostentació.
A partir d'ací, en l'obra es plantegen qüestions com ara el modus vivendi i l'oci a la jubilació: l'aïllament, la solitud i la recerca de la independència en la senectut. Així les coses, es passa d'una època on es té ocupat la majoria del temps a una situació en la qual una gran part d'aquest segment de població pot experimentar la sensació de sentir-se buit. En aquell període les institucions tampoc estaven molt atentes a la cura de les persones amb discapacitat, és per això que la invenció de "El cochecito" suposava una mena d'escapament i alliberament per a aquest col·lectiu, encara que també per al nostre protagonista que evita, siga com siga, sentir-se rebutjat pels seus amics.
Augusto, viu obcecat en la consecució del cotxet per guanyar la seua llibertat i per sortir amb els amics amb el carro motoritzat. Davant l'oposició de la seua família, els quals argüeixen que les seues cames estaven en perfecte estat, comença a simular malalties imaginàries.
Ferreri al costat de la bona feina de Pepe Isbert, mostra situacions còmiques hilarants i la picardia es converteix en el tema estrella del film (com el venedor i el mateix August).
El venedor al senyor Anselmo: "¿Que se la anquilosan las piernas?, ¡mejor!, si en el año 2000 nadie va a utilizarlas, salvo los futbolistas, naturalmente; pero los demás, todos en coche". Augusto a la seua néta: "Además, para qué quieres aprender francés si tienes novio formal: ¡casarte, es lo que debes hacer!"
El film està ple de diàlegs i frases genials. Aquesta estranya i suggerent combinació de comèdia junt uns enginyosos tints negres li donen al film un punt psicodèlic molt atraient, tal com mostra el magistral primer pla de Pepe Isbert quan observa com s'emporta l'ambulància a la seua família després d'enverinar-la: la culpa se li dibuixa a la cara, portant-nos a preguntar com ha pogut el protagonista arribar a cometre tal atrocitat, una persona amb un bon caràcter i que moltes vegades apareix com a mediador per solucionar conflictes i discussions.
La frase final que li etziba als guàrdies civils és per guardar-la en els annals de cinema. Una autèntica joia.

EL COCHECITO. 1960. Espanya. Blanc i Negre. 85 Min. 

Direcció: Marco Ferreri

Intèrprets: José Isbert, Pedro Porcel, María Luisa Ponte, José Luís Lopez Vazquez, Antonio Riquelme, Chus Lampreave, Antonio Gavilán

Guió: Rafael Azcona y Marco Ferreri

Música:Miguel Asins Arbó
Fotografia: Juan Julio Baena

(4) TRAINSPOTTING, de Danny Boyle (1996)

 Interessant tractament de la drogodependència

Amb una estètica innovadora Danny Boyle se submergeix en els suburbis d'Edimburg per tractar el tema de la drogodependència d'una manera tan original que s'introdueix en el mateix interior dels protagonistes. El film relata la història d'un grup de joves, mancats d'al·licient, la premissa central de la qual és l'ús de la droga.
La filosofia de vida de Mark, el seu protagonista, s'allunya dels estàndards esclavitzadors que ens dicta la societat, és a dir; estudis, família, treball, fills, hipoteques, pagaments, responsabilitats..., (més o menys la síntesi que els Goodfathers realitzen en "Birth, School, Work, Death"). Amb aquesta actitud, es nega rotundament a entrar a la deteriorada "roda de la vida".
L'escena reflecteix encertadament el problema de la dependència psicològica i fisiològica de les drogues, cosa que obliga a preguntar-nos què ofereix la societat perquè la joventut -de qualsevol època- no trobe motivacions suficients, diferents i saludables. Aquesta interessant proposta d'anàlisi desemboca en el mestratge tècnic de Boyle a l'hora de combinar moments còmics amb situacions realment dures (la cruel mort de l'infant) i al seu excel·lent ús oníric de les imatges representant l'efecte de l'heroïna. Tot això, unit a la seua hàbil selecció de la banda sonora, fan de Trainspotting una de les pel·lícules més importants de la dècada dels noranta.

TRAINSPOTTING. 1996. Regne Unit. 90 Min. 

Direcció: Danny Boyle

Intérpretes: Ewan McGregor, Robert Carlyle, Jonny Lee Miller, Ewen Bremner, Kelly MacDonald, Kevin McKidd, Peter Mullan, James Cosmo, Eileen Nicholas, Susan Vidler, Pauline Lynch  
Guió: John Hodge (Novela: Irvine Welsh)

Música: Diversos intèrprets
Fotografia: Brian Tufano

Crítiques de Danny Boyle (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):

T2: Trainspotting 2 (2017), Yesterday (2019)

(2) BARRAVENTO, de Glauber Rocha (1962)

 Vèncer a la superstició

La desigualtat social, la religiositat i la superxeria s'embasten en un film contextualitzat en el microcosmos de litoral de la badia brasilera. Les precàries condicions de vida en què viuen els seus habitants (pescadors de "xarèu"), comporten a una existència basada en un misticisme (culte als déus africans) que adopta un caràcter primordial en el desenvolupament dels seus esdeveniments quotidians.
En l'obra apareixen dos contraris: "deixar el destí en mans de la providència" (poble que accepta la misèria, analfabetisme i explotació) versus "lluitar i aconseguir els mitjans materials per ells mateixos" (Firmino). Entre tots dos sorgeixen passions i emocions humanes (lluita per la jerarquia, amor, gelosia, etc.) i el jou explotador de l'empresa que els imposa unes disposicions infrahumanes per a treballar.
Rodada amb pocs mitjans que resulten una mica pedestres, la pel·lícula té aspectes d'interès reforçats per la manera de mostrar en les seues imatges la coreografia musical, el modus vivendi i, especialment, el retrat d'un temps esquitxat per l'estigma de la colonització de la cultura brasilera.

BARRAVENTO. 1962. Brasil. Blanc i Negre. 78 Min. 

Direcció: Glauber Rocha

Intèrprets: Antonio Pitanga, Luiza Maranhão, Lucy de Carvalho, Aldo Teixeira, Lidio Silva, Edmundo Albuquerque, Francisco dos Santos Brito, Hélio de Oliveira, Antônio Carlos dos Santos

Guió: Glauber Rocha, Luiz Paulino Dos Santos, Jose Teles

Música: Canjiquinha
Fotografia: Toni Rabatoni

(3) ACCATTONE, de Pier Paolo Pasolini (1961)

 La Roma marginal de mitjan segle XX

Contundent òpera prima del realitzador italià que s'endinsa en un neorealisme esquerp i fosc. Si Fellini a Els Inútils (1953) ja va fer un retrat dur i profund de la Itàlia dels cinquanta, Pasollini fa ara un tractament més aspre, si cap, introduint-se dins de l'infern del proxenetisme. A partir d'ací, comença una mirada crítica envers aquest tipus d'actituds intimidatòries i violentes que comporten al patiment de les dones, veient-se abocades —a causa tant del context social com de certs comportaments inhumans— a la prostitució. 
El director mostra a una Roma marginal amb personatges allunyats de les normes socials establertes. Matar l'estona, mandrejar, fer apostes, extorsionar i aprofitar-se de les xiques que no tenen recursos, són l'única motivació d'un grup de joves buits de contingut (cosa que també que recorda a Els Inútils). El seu protagonista principal Vittorio és un personatge sense escrúpols que representa al patriarcat més masclista. En contraposició a ell es troba el seu germà, Renato, qui intenta, tot i les òbvies adversitats, portar una vida equànime. Tots dos simbolitzen la cara i creu d'una mateixa moneda, dues maneres diferents d'afrontar la vida.
Aquesta obra és, en definitiva, la visió de l'altra Roma, amb personatges que són víctimes de la misèria d'un context social determinat i que trien lucrar-se aixafant als seus iguals en compte d'enfocar la seua ira cap als veritables culpables.
Finalment, Vittorio intenta redreçar parcialment la seua vida. És en eixe precís instant quan es dóna pas al magistral somni de la mort. En les seqüències, dóna la sensació d'estar dins d'aquesta successió d'imatges reforçades per la respiració del protagonista. L'espectador es pregunta si aquest somni serà profètic o metafòric, si realment estem davant de la mort simbòlica de l'anterior Accatone o, si per contra és la conseqüència lògica d'una sèrie de comportaments que condueixen al punt més tràgic. Millor no explicar res més i que un mateix ho comprove, només avançar que estem davant d'un realista, valent, arriscat film que val la pena veure.

ACCATTONE. 1961. Itàlia. Blanc i Negre. 116 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Franco Citti, Silvana Corsini, Franca Pasut, Paola Guidi, Adriana Asti, Mario Cipriani, Roberto Scaringella, Adele Cambria

Guió: Pier Paolo Pasolini y Sergio Citti

Música: Johann Sebastian Bach 
Fotografia: Tonino Delli Colli

Crítiques de Pier Paolo Pasolini:

L'Evangeli segons Mateu (1961)

Uccelani e Uccelini (1966)