(3) XIQUES EN UNIFORME, de Leontine Sagan (1931)

Colp a l'autoritarisme

Sorprenent film —especialment perquè és capaç d'abordar el tema de l'homosexualitat de manera oberta a les portes del nazisme— que suposa una mordaç crítica al model autoritari en tots els seus àmbits. La seua temàtica se situa en un col·legi per a filles d'oficials al Regne de Prússia de la dècada dels deu del segle XX, dominat pel conservadorisme prussià de Guillem II. La realitzadora, de manera realista, mostra l'autoritarisme com a element castrador que impedeix que els éssers humans desenvolupen totes les seues potencialitats. D'aquesta manera, intenta desmuntar eixa forma de tirania que s'ha exercit al llarg de la història a països, societats, sistemes educatius i que ha tingut efectes devastadors per al món en general.

La pel·lícula és, a més a més, valenta i arriscada, ja que presenta totes aquelles pulsions humanes que queden reprimides davant la constant violència psicològica per part de les figures despòtiques (personificada en la directora del centre i en els seus adlàters). També es pot entreveure un halo poètic a través d'eixa incessant flama que il·lumina la necessitat de l’afecte i l'amor independentment del gènere (en veritat, una autèntica exploració sobre el desig lèsbic).

Cal destacar la utilització d'actrius no professionals en el paper d’alumnes, donant-li així un toc fresc de naturalitat a les imatges. La interpretació de la terna: Directora (Emilia Unda), Professora (Dorothea Wieck) i Alumna (Hertha Thiele) és absolutament fantàstic, dotant de més credibilitat a les sensacions que la història vol transmetre. Així, la professora Fraulein Von Bernburg simbolitza l'emancipació i autodeterminació i la directora del centre, l'absolutisme; una intel·ligent manera d'enfrontar a la llibertat de la vida versus el sotmetiment més mesquí. És per això que Xiques en uniforme és un cant a la modernitat, a la llibertat sexual i a la rebel·lió davant de la injustícia.

MÄDCHEN IN UNIFORM. 1931. Alemanya. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Leontine Sagan

Intèrprets: Hertha Thiele, Dorothea Wieck, Hedwig Schlichter, Ellen Schwanneke, Emilia Unda

Guió: Christa Winsloe, Friedrich Dammann. Obra: Christa Winsloe

Música: Hansom Milde-Meißner

Fotografia: Reimar Kuntze, Franz Weihmayr 

(3) LA MESITA DEL COMEDOR, de Caye Casas (2023)

La tauleta de la discòrdia

Doncs, sí. He vist aquesta pel·lícula perquè ho ha dit Stephen King. Per què mentir? No tenia ni idea de la seua existència i probablement no l'hauria vist mai si no haguera sigut per l'escriptor. Vaig llegir en algun lloc que estava disponible a la plataforma de cinema Filmin, així que vaig decidir aprofitar l'avinentesa per a passar-me una hora i mitja davant del televisor i comprovar si realment era tan atractiva com se suggeria. Això sí, em vaig esforçar per mantenir una perspectiva imparcial, allunyant de la meua ment qualsevol influència de les paraules del novel·lista que pogueren esbiaixar la meua valoració artística.

He d'admetre que em va sorprendre i em va agradar. Els vint primers minuts eren de pura comèdia i em preguntava: com diantre això pot derivar en una cosa esgarrifosa? Tot i que en aquells moments semblava una tasca del tot impossible, el director ho aconsegueix gràcies a una història que t'atrapa des del primer instant, a un guió molt intel·ligent i a unes interpretacions convincents. Caye Casas, amb molt poc (perquè juga amb elements molt limitats a causa del baix pressupost) hi trau el màxim rendiment. La història es torna cada vegada més pertorbadora (en aquest sentit em recorda a "La Cabina" d'Antonio Mercero), i la sensació inicial de diversió es transforma en quelcom fosc i tenebrós que et parteix el cervell en dos.

Crec que tot està com cal: la durada del metratge, la posada en escena, els diàlegs i el tempo cinematogràfic. Em sembla molt astuta la presència constant de l'objecte (la tauleta del menjador) que té un paper preponderant en l'esdevenir de la trama. Així, quieta i impertèrrita exerceix un poder esglaiador i actua com a excusa, ja que hi exemplifica la discòrdia que existeix entre el matrimoni. Després, l'atzar (tan influent a les nostres vides) s'encarrega de la resta. Hi ha un moment en què la tensió augmenta perquè els espectadors sabem que a l'habitació jau el nadó inert, però el protagonista interactua amb la seua família durant molt de temps.

Finalment, m'agradaria destacar dos aspectes que m'han encantat: el seu disseny (portada i crèdits) i la interpretació de Gala Flores la xiqueta adolescent de tretze anys.

En definitiva, un gran encert i una grata sorpresa. Cal veure-la.

LA MESITA DEL COMEDOR. 2022. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Caye Casas

Intèrprets: Estefanía de los Santos, David Pareja, Claudia Riera, Josep Riera, Eduardo Antuña, Gala Flores, Itziar Castro, Cristina Dilla, Claudia Font, Paco Benjumea, Emilio Gavira

Guió: Caye Casas, Cristina Borobia

Música: Esther Méndez

Fotografia: Alberto Morago

(3) MOONAGE DAYDREAM, de Brett Morgen (2023)

L'experimentació en el procés creatiu

Aquest documental fa una mirada introspectiva al procés creatiu de David Bowie, bo i afegint-hi entrevistes i imatges inèdites amb l'ajut de la seua família (la qual el va aprovar prèviament). Cal destacar l'enfocament diferent que el director ha donat al film, allunyant-se dels documentals convencionals i mostrant l'interior de l'artista, i les seues reflexions filosòfiques i existencials. Tot aixo, acompanyat d'actuacions en directe, de seqüències fragmentades i superposades de la seua carrera i de la seua vida que reforcen la seua força visual.

En resum, un treball molt interessant que compleix amb l'objectiu inicial del seu realitzador, Brett Morgen, qui va afirmar: "Bowie no es pot definir, es pot experimentar... és per això que vam crear Moonage Daydream, perquè siga una experiència cinematogràfica única". A parer meu, ho va aconseguir amb escreix.

MOONAGE DAYDREAM. 2022. Estats Units. Color. 135 Min.

Direcció: Brett Morgen

Intèrprets: David Bowie, etc.

Guió: Brett Morgen

Música: David Bowie, Tony Visconti

(4) LES AMARGUES LLÀGRIMES DE PETRA VON KANT, de Rainer Werner Fassbinder (1972)

Dependència cega fins a l'autodestrucció

Estudi fascinant sobre les relacions i les emocions humanes, presentat en un escenari únic. A través d'una posada en escena que evoca al teatre i dels seus monòlegs extensos, la pel·lícula aprofundeix en la psicologia dels cadascun dels personatges. Efectivament, mitjançant Petra és fan palés les nostres contradiccions: s'hi pot veure en els seus diàlegs amb Sidonie. Ambdues parlen des d'una perspectiva humana de la relació de parella, dels moments grats, de les errades, de les culpes o de la impossibilitat de conviure i compartir. Tanmateix, la mateixa Petra té al seu servei a una esclava (dir secretària seria un eufemisme) a la qual humilia i maltracta. Petra trau pit i està cofoia del paper empoderat i feminista que adopta envers el seu marit (després d'haver estat perdudament enamorada, quasi esclavitzada, d'ell). Ara, però, s'hi sent independent i és ella qui mamprén accions per al divorci. Mesos després s'arrossegarà davant Karin, una jove d'origen humil (que li va presentar Sidonie) de la qual s'enamora bojament, engolida per una extremada dependència emocional. Petra amarga a Marlene i Karin castiga a Petra: ara, aquesta última, tasta de la seua pròpia medecina.

La pel·lícula està dividida en tres actes en funció de l'estat anímic de la protagonista. El primer és el moment d'enfortiment i independència després de separar-se del marit. El segon és quan cau en una profunda depressió després de l'amor no correspost de Karin, un pou sense fons que anul·la tota la seua voluntat psíquica. I, en tercer i últim lloc seria el de l'alliberació quan comprén la impossibilitat d'abastar l'amor anhelat.

Evidentment, aquesta obra invita a la reflexió i ens fa preguntar com una persona pot invalidar-se fins a l'autodestrucció. Com és possible eixa tremenda fixació en un sol ésser humà, obviant tot allò que l'envolta (amigues, mare, filla o elements materials), o quins processos mentals actuen dins de la ment per divinitzar una persona de la mateixa condició i rang. Mal d'amors seria una afirmació entre popular i prosaica. Patologia i desadaptació seria una afirmació més científica.

El cas és que aquesta cinta ens parla de la misteriosa complexitat de l'ésser humà. Un molt interessant melodrama que toca l'homosexualitat i les pors que ens envolten, amb uns personatges molt ben construïts. I, clar, no podria acabar aquest escrit sense fer referència a la serventa, secretaria i esclava. Marlene és una figura retòrica, és el jo esclavitzat de Petra i simbolitza les seues pors i les seues emocions negatives. És per això que la tracta mal. Quan, al final, s'allibera del jou de Karin, allibera també a Marlene. I Marlene, se'n va, i va deixant les coses a la maleta, fins i tot una clarificadora pistola fruit de la ment trastornada de la protagonista.

DIE BITTEREN TRÄNEN DER PETRA VON KANT. 1972. RFA. Color. 124 Min.

Direcció: Rainer Werner Fassbinder

Intèrprets: Margit Carstensen, Hanna Schygulla, Eva Mattes, Gisela Fackeldey, Irm Hermann, Katrin Schaake

Guió: Rainer Werner Fassbinder. Obra: Rainer Werner Fassbinder

Fotografia: Michael Ballhaus

(3) BABYLON, de Damien Chazelle (2023)

Frenèticament trepidant

Damien Chazelle és un director que m'agrada per dues coses essencialment. La primera és perquè és peculiar, amb això vull dir que només mirant algunes imatges, ja saps que estàs davant d'una pel·lícula seua. La segona és perquè és diferent; en les seues propostes sempre hi ha un punt d'atreviment, soroll, rebombori i bogeria que m'atrau especialment. Bé, a ser sincers dels seus cinc films que ha dirigit, n'he vist tres. Tant en Whiplash com en La La Land destacaven la seua força intrínseca i les seues històries de desenvolupament personal.

Doncs bé, aquesta, no li resta a la saga perquè Babylon és un majúscul homenatge a la desmesura i, especialment, al cinema. En els principis de Hollywood, Los Angeles anys vint, hi ha un tràfec inimaginable de personatges amb ambicions i excessos exorbitants. Tot és com un tobogan; hi ha persones que ascendeixen i cauen, una agitació enquadrada en una època crepuscular marcada pel debilitament a causa del pas del cinema mut al sonor (el senyal a “Cantat sota la pluja és evident) i, per la disbauxa estucada de perversió i depravació.

Amb imatges impactants i colpidores, la pel·lícula enganxa: és trepidant, entretinguda, didàctica i interessant. Dins del maremàgnum seqüencial, hi ha una bonica i bella història d'amor. Tot el que fa Manuel Torres (Manny) per Nellie La Roy és fascinant, una autèntica lliçó poètica i romàntica de l'amor incondicional. A més està complementada per un fantàstic planter actoral: Margot Robbie i Brad Pitt estan estratosfèrics. En definitiva, un divertiment artístic que m'ha sorprés molt gratament.

BABYLON. 2023. Estats Units. Color. 182 Min.

Direcció: Damien Chazele

Intèrprets: Margot Robbie, Brad Pitt, Diego Calva, Jean Smart, Jovan Adepo, Tobey Maguire, Li Jun Li, Katherine Waterston, P.J. Byrne, Lukas Haas, Samara Weaving, Eric Roberts, Ethan Suplee, Max Minghella, Jeff Garlin, Phoebe Tonkin, Olivia Hamilton, Rory Scovel, Flea, Olivia Wilde, Karolina Szymczak

Guió: Damien Chazelle

Música: Justin Hurwitz

Fotografia: Linus Sandgren

(3) ¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO?, de Narciso Ibañez Serrador (1976)

Distorsió en la ment de l'espectador

La història de Tom i Evelyn, una parella de turistes anglesos que visiten una petita illa costanera espanyola, aconsegueix, a través de la càmera del realitzador, alterar i desordenar l'espectador. Aquesta vegada, però, l'element distorsionador i pertorbador que aconsegueix commoure, estremir i colpejar-ne la consciència, no és cap monstre ni animal terrorífic. Contràriament, el director, basant-se en la novel·la de Juan José Plans, s'acull a la candidesa, ingenuïtat i fingida bondat que desprenen els éssers infantils. Aquest fet és quelcom que trastoca els patrons cognitius establerts en els éssers humans, ja que tal com diu el seu títol ningú no pot pensar que un xiquet puga cometre aquests actes vils.

Així, el realitzador crea una atmosfera absolutament inquietant i misteriosa. Rodada d'una manera aparentment senzilla, en el sentit que els exteriors són d'un poble deshabitat i inhòspit, l'obra utilitza molt intel·ligentment l'ús del color: el blanc de les cases, al costat de la brillantor radiant del sol de l'estiu, fan que existesca un fort contrast entre aquesta lluminositat relaxant i l'hostilitat, el terror, la por i la sang que desprén el lloc.

Diferents lectures i interpretacions es poden extreure de la cinta, però, aquesta llança una mena de metàfora subversiva contra el poder establert en la qual, el poble oprimit (els xiquets morts, víctimes innocents de les primeres imatges en les diferents guerres) es rebel·len contra l'opressor (els adults que propicien aquest fet).

Els moments de gran tensió són reforçats per una excel·lent banda sonora de Waldo de los Ríos i amb una interpretació de tots els xiquets i xiquetes francament admirable (les seues mirades i rialles nervioses fan que ens quedem absolutament desconcertats).

Recorde clarament la primera vegada que la vaig veure. En sortir al carrer l'endemà, em vaig trobar amb un xiquet i em vaig espantar: prova contundent que és un film que et captiva i et deixa empremta a l'interior. I és que no totes les pel·lícules que intenten causar impressió de por aconsegueixen, almenys totalment, la seua missió. Tot i això, la que va realitzar Narciso Ibañez Serrador va encertar sobradament. Insòlita i sorprenent.

¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO? 1976. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Narciso Ibañez Serrador

Intèrprets: Lewis Flander, Prunella Ransome, Antonio Iranzo, Miguel Narros, Luis Ciges, Marisa Porcel, María Luisa Arias, Antonio Canal, Juan Cazalilla

Guió: Narciso Ibañez Serrador. Novela: Juan José Plans

Música: Waldo de los Ríos

Fotografia: José Luis Alcaine

(3) MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS, de Pedro Almodóvar (1988)

La millor comicitat d'Almodóvar

L'angoixa experimentada per un grup de dones, totes víctimes de decepcions amoroses, és la generadora dels successos que van ocorrent al llarg d'aquesta estupenda combinació de drama i comèdia. Un patiment que està molt ben tractat pel seu realitzador a través dels embolics duts a terme per cadascun dels seus variats personatges: un madur seductor, una boja recentment eixida del sanatori, una jove desenganyada pel seu nuvi xiïta, una confusa parella que va buscant pis, un extravagant taxista... i, especialment, Pepa la qual, farta d'emportar-se cops a la vida, explota i comença a traure fora d'ella mateixa tota la ràbia que l'està consumint per dins.

El resultat és una pel·lícula molt  encertada que, a més de l'intel·ligent còctel tragi-còmic abans esmentat, aporta un estupend disseny, fotografia (magnífic José Luis Alcaine), música (es nota la mà de Bonezzi), el magnífic treball actoral (especialment Carmen Maura i les intervencions magistrals de María Barranco) i escenografia (suggerent la utilització dels colors). 

Els diàlegs, les situacions còmiques i els elements diferenciadors (el gaspatxo somnífer, les referències als clàssics i l'àtic amb les vistes als edificis emblemàtic de Madrid) fan que està cinta siga peculiar, atemporal i amb una gràcia, difícil de definir però que t'atrapa cada vegada que la veus.

MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS. 1989. Espanya. Color. 89 Min.

Direcció: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Carmen Maura, Antonio Banderas, Julieta Serrano, María Barranco, Rossy de Palma, Kiti Mánver, Guillermo Montesinos, Chus Lampreave, Eduardo Calvo, Loles León, Fernando Guillén

Guió: Pedro Almodóvar

Música: Bernardo Bonezzi

Fotografíi: José Luis Alcaine