La tauleta de la discòrdia
Doncs, sí. He vist aquesta pel·lícula perquè ho ha dit Stephen King. Per què mentir? No tenia ni idea de la seua existència i probablement no l'hauria vist mai si no haguera sigut per l'escriptor. Vaig llegir en algun lloc que estava disponible a la plataforma de cinema Filmin, així que vaig decidir aprofitar l'avinentesa per a passar-me una hora i mitja davant del televisor i comprovar si realment era tan atractiva com se suggeria. Això sí, em vaig esforçar per mantenir una perspectiva imparcial, allunyant de la meua ment qualsevol influència de les paraules del novel·lista que pogueren esbiaixar la meua valoració artística.He d'admetre que em va sorprendre i em va agradar. Els vint primers minuts eren de pura comèdia i em preguntava: com diantre això pot derivar en una cosa esgarrifosa? Tot i que en aquells moments semblava una tasca del tot impossible, el director ho aconsegueix gràcies a una història que t'atrapa des del primer instant, a un guió molt intel·ligent i a unes interpretacions convincents. Caye Casas, amb molt poc (perquè juga amb elements molt limitats a causa del baix pressupost) hi trau el màxim rendiment. La història es torna cada vegada més pertorbadora (en aquest sentit em recorda a "La Cabina" d'Antonio Mercero), i la sensació inicial de diversió es transforma en quelcom fosc i tenebrós que et parteix el cervell en dos.
Crec que tot està com cal: la durada del metratge, la posada en escena, els diàlegs i el tempo cinematogràfic. Em sembla molt astuta la presència constant de l'objecte (la tauleta del menjador) que té un paper preponderant en l'esdevenir de la trama. Així, quieta i impertèrrita exerceix un poder esglaiador i actua com a excusa, ja que hi exemplifica la discòrdia que existeix entre el matrimoni. Després, l'atzar (tan influent a les nostres vides) s'encarrega de la resta. Hi ha un moment en què la tensió augmenta perquè els espectadors sabem que a l'habitació jau el nadó inert, però el protagonista interactua amb la seua família durant molt de temps.
Finalment, m'agradaria destacar dos aspectes que m'han encantat: el seu disseny (portada i crèdits) i la interpretació de Gala Flores la xiqueta adolescent de tretze anys.
En definitiva, un gran encert i una grata sorpresa. Cal veure-la.
LA MESITA DEL COMEDOR. 2022. Espanya. Color. 88 Min.
Direcció: Caye Casas
Intèrprets: Estefanía de los Santos, David Pareja, Claudia Riera, Josep Riera, Eduardo Antuña, Gala Flores, Itziar Castro, Cristina Dilla, Claudia Font, Paco Benjumea, Emilio Gavira
Guió: Caye Casas, Cristina Borobia
Música: Esther Méndez
Fotografia: Alberto Morago
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada