(4) 20 DIES A MARIÚPOL, de Mstyslav Chernov (2023)

La guerra a casa

En començar la invasió russa un grup de periodistes ucraïnesos que estan atrapats en la ciutat assetjada de Mariúpol, decideix quedar-s'hi (tota la resta de reporters ja havien marxat) per a continuar treballant i documentar les atrocitats que es porten a terme amb la població civil.

Heus aquí, tres frases que hi apareixen les quals ens ajuden a comprendre la mesquinesa i la crueltat que es respira en cada imatge:

Una de les primeres frases de Chernov ja és esquinçadora: "Les guerres no comencen amb explosions. Comencen amb el silenci." És el Dia 1, el punt d'arrancada d'aquest documental que ens transportarà cap a les portes de l'infern. La càmera es passeja. Hi veus gent normal: mares amb xiquets i gent gran que estan sorpresos per la incertesa i per la por. Hi veus refugis antiaeris amb bebès. Tot reconeixible, però embrutat per l'horror. És aleshores quan l'espectador empatitza amb les víctimes i s’adona de com la injustícia s’apodera d’unes persones innocents.

"Fa mal, fa mal veure això, però ha de fer-ne", comenta la veu en off. I és veritat: tot és incòmode i costa d'assolir, però, és imprescindible el seu visionat per tal d'adonar-nos de la realitat. Una cosa és escoltar les notícies i altra, com aquesta, que et porten la guerra a casa, en primera línia.

Per últim, en una altra seqüència un metge comenta, després de mostrar un soterrani de nadons morts: "Al final t'hi acostumes a tot això, però a la nit no pots dormir". Si a un espectador normal ja li costaría dormir veien eixes imatges en la pantalla, ja podem imaginar-nos com li pot afectar a aquell que està, dia rere dia, al peu del desastre.

El documental està fragmentat en vint dies i, a través de la veu en off, ens va contant l'inici del conflicte i l'evolució de la guerra a Mariúpol. Amb una excel·lent narrativa el metratge ens apropa al més cruent de la confrontació. Imatges esgarrifoses que fan reflexionar i preguntar-nos fins a on pot arribar l'ésser humà. I és molt difícil no plorar, ni indignar-te'n... La ràbia que tens per dins es transforma en una veu interior: "No pot ser que un interès polític estigui per damunt de la vida humana. No es pot tolerar que això ho justifiquen les raons que porten a prendre el control d'un punt geoestratègic. No, no i no. Després de veure aquest documental, no. Després de veure morir a un xiquet de quatre anys, de veure morir a un adolescent que jugava al futbol, de veure al seu pare plorar-lo, de veure fosses comunes de nadons, no."

20 dies a Mariúpol és un documental commovedor i esborronador que conta les històries de la guerra i dona visibilitat i nom a les persones víctimes d'una barbàrie. De visió obligatòria.

20 DAYS IN MARIUPOL. 2023. Ucraïna. Color. 95 Min.

Direcció: Mstyslav Chernov

Guió: Mstyslav Chernov

Música: Jordan Dykstra

Fotografia: Mstyslav Chernov

(3) STALKER, d'Andrei Tarkovsky (1979)

    

  Sentit i motiu

El que més destaca de la cinematografia de Tarkovski és la seua anàlisi detallada de les emocions humanes. La seua manera de considerar i avaluar la nostra psique és —al mateix temps excepcional— peculiar, perquè cap altre director de cinema examina amb tanta profunditat les nostres complexitats interiors. En una seqüència de la pel·lícula, l'escriptor li solta amb to irònic al científic: Un aparell que investiga les ànimes humanes! Un "almametre"! Doncs bé, aquesta eina imaginària la podríem extrapolar a la càmera i a l'ull observador del director soviètic

La Zona —una mena d'Ítaca, un paradís ple de perills— funciona en el film com un mer pretext, com una justificació perquè el trio protagonista busque el sentit de l'existència. L'oníric paisatge és l'oracle sobrenatural, l'esperança que els marca el camí per assolir qualsevol fita que s'assemble a la felicitat.

L'escriptor i el científic són éssers desesperats —com tots els que van a La Zona— en un món postapocalíptic. El seu pessimisme existencial els ha corcat l'ànima i necessiten un ordre supraterrenal que els traga del pou de pensament negatiu en què estan sumits. Tots dos són intel·lectuals amb punts de vista contraposats i amb converses profundes i substancials (genial la que fa referència al desemmascarament de la veritat per part de l'ofici de físic i d'escriptor). Stalker és la seua guia, l'únic que els pot portar al lloc on es podran redimir o morir. Aquest orientador, a banda de dirigir-los i aconsellar-los en l'ardu camí, està —també— ple de dubtes i precisa que els altres tinguen alguna cosa en què creure. Les converses dels tres són reflexions filosòfiques constants sobre el sentit de l'existència. S'hi aboca, a més, una subreptícia metàfora del lloc amb l'existència de Déu i la Fe: el pelegrinatge espiritual per assolir una veritat que turmenta els éssers humans.

La tècnica i els recursos cinematogràfics són sorprenents. L'ús del color sèpia i del color normal estan ajustats molt intel·ligentment a les pulsions dels personatges. D'altra banda, la càmera s'atura, llisca, s'acosta o s'allunya per donar més profunditat als sentiments que van aflorant en les diferents escenes.

El treball del realitzador rus és com un gran poema visual, ple d'apunts filosòfics i mundans molt interessants, on l'angoixa existencial mou els fils de les emocions dels protagonistes. Tarkovski reprodueix com ningú els nostres temors més profunds.

STALKER. 1979. Color. 161 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets:  Aleksandr Kajdanovsky, Alisa Frejndlikh, Anatoli Solonitsyn, Nikolai Grinko, Natasha Abramova, Faime Jurno

Guió:  Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy, Andrei Tarkovsky. Novela: Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy
Música: Eduard Artemyev
Fotografia: Aleksandr Knyazhinsky, Georgi Rerberg

(3) ELS ENCANTATS, d'Elena Trapé (2023)

Desencantada

Després de la seva separació i amb la custòdia compartida de la seva filla de quatre anys, Irene s'hi troba en una nova realitat que li costa deu i ajuda gestionar i pair. És per això que marxa a un petit poble del Pirineu català on té una casa. Irene tracta de retrobar-se amb si mateixa. Vol captar moments i espais que la reconforten interiorment. L'avi Agustí serà un suport incondicional i la Gina li farà entendre la crueltat de la vida. Tot i anar-hi acompanyada de l'Eric, la seva nova parella sentimental, Irene no se sent del tot bé. Encara més, se sent com perduda, desorientada com si li faltés alguna cosa. I això, clar està, ho percep l'Eric, perquè no calen les paraules. Tanmateix, la Irene vol enfrontar-se a les seves pors, i la falta de la seva petita (vol ser-hi amb ella, a tota hora) la sumeix en un estat permanent de melangia.

La càmera d'Elena Trapé mira en l'interior de la Irene i els espectadors ho percebem com quelcom reconeixible amb eixa angúnia que no podem controlar després d'un canvi important a les nostres vides.

Els encantats, amb eixa bella metàfora de les escletxes dels éssers que viuen a la cova, em sembla una pel·lícula molt reeixida, tant formalment com en contingut, perquè mira dintre de nosaltres i té una interessant empremta humanista. Cal dir que va guanyant cada vegada que avança el metratge. L'escena final, fosca, amb el mòbil i el cotxe, és memorable perquè resumeix tot el patiment de la protagonista. Laia Costa, una vegada més, està formidable. És l'ànima de l'obra, bo i millorant la narració amb la seva interpretació. D'aquesta manera, eixa sensació de turment, juntament amb els dalts i baixos emocionals, li donen un punt brillant de credibilitat a la història.

ELS ENCANTATS. 2023. Espanya. Color. 108 Min.

Direcció: Elena Trapé

Intèrprets:  Laia Costa, Daniel Pérez Prada, Ainara Elejalde, Pep Cruz, Aina Clotet

Guió: Miguel Ibáñez Monroy, Elena Trapé

Música: Anna Andreu

Fotografia: Pau Castejón

(1) TEOREMA, de Pier Paolo Pasolini (1968)

L'enfonsament de la burguesia

Una referència circular que porta a l'entrega de l'empresa del patró als obrers. Aquesta és la base d'aquest film que posa en dubte els valors de la burgesia a través de la presentació d'una família que es va deformant de mica en mica per la figura del visitant de la casa, Terence stamp: una mena de deïtat que fa treure el més fosc de cada membre familiar.

Després de marxar tots han de superar el trauma que suposa la seua absència. Amb això el director pretén mostrar la vacuïtat d'una classe i la seua aportació nul·la a la seua societat. Aspectes com el comportament de la criada que actua com a verge (amb capacitat de levitació, messiànica i amb el suport del poble) es contraposa amb la nimfomania de la mare i els desitjos ocults del pare.

Pasolini juga amb tot això, a través d'una mixtura entre el surrealisme i l'esperpent, amb la religió i l'existencialisme que, tanmateix —per a aquest espectador— no arriba en cap moment a tocar cap corda de la meua ànima cinèfila. En la major part del film em vaig sentir com desconnectat amb allò que l'obra em va intentar transmetre. Film fallit del director italià.

TEOREMA. 1968. Itàlia. Color. 93 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Silvana Mangano, Terence Stamp, Massimo Girotti, Anne Wiazemsky, Laura Betti, Andrés José Cruz Soublette, Ninetto Davoli, Carlo De Mejo

Música: Ennio Morricone

Fotografia: Giuseppe Ruzzolini

 

Críticas de Pier Paolo Pasolini (clicar en este enlace)

(2) MENTRE SIGUIS TU, de Claudia Pinto (2023)

Tres ocells d'un tret

Amb aquest documental es maten tres ocells d'un tret. El primer; en la realització d'un producte cinematogràfic eminentment didàctic, el segon; en donar-li visibilitat a la terrible malaltia de l'Alzheimer i, finalment, el tercer; en l'autoconeixement, perquè gràcies a aquest projecte, l'actriu Carme Elías ha pogut gaudir d'un recés d'assumpció i comprensió del seu patiment.

De mutu acord amb Claudia Pinto, directora i amiga, s'han gravat els últims anys des que li van diagnosticar l'afecció. Al documental es reflecteix com la Carme va sent conscient de la pèrdua gradual del seu discerniment. Així, lluita per separar el seu jo plenament conscient del qual arribarà a ser, i per això parla d'escollir el moment de morir.

Ficció i realitat es confonen i s'encobreixen en un document dur, emotiu, que mostra la crueltat de la malaltia i que també és un homenatge a la trajectòria de l'actriu.

MENTRE SIGUIS TU. 2023. Espanya. Color. 72 Min.

Direcció: Claudia Pinto

Intèrprets: Carme Elías, Clauda Pinto, Juan Carlos Corazza

Guió: Claudia Pinto

Música: Vanessa Garde

Fotografia: Agnés Piqué Corbera

(3) XIQUES EN UNIFORME, de Leontine Sagan (1931)

Colp a l'autoritarisme

Sorprenent film —especialment perquè és capaç d'abordar el tema de l'homosexualitat de manera oberta a les portes del nazisme— que suposa una mordaç crítica al model autoritari en tots els seus àmbits. La seua temàtica se situa en un col·legi per a filles d'oficials al Regne de Prússia de la dècada dels deu del segle XX, dominat pel conservadorisme prussià de Guillem II. La realitzadora, de manera realista, mostra l'autoritarisme com a element castrador que impedeix que els éssers humans desenvolupen totes les seues potencialitats. D'aquesta manera, intenta desmuntar eixa forma de tirania que s'ha exercit al llarg de la història a països, societats, sistemes educatius i que ha tingut efectes devastadors per al món en general.

La pel·lícula és, a més a més, valenta i arriscada, ja que presenta totes aquelles pulsions humanes que queden reprimides davant la constant violència psicològica per part de les figures despòtiques (personificada en la directora del centre i en els seus adlàters). També es pot entreveure un halo poètic a través d'eixa incessant flama que il·lumina la necessitat de l’afecte i l'amor independentment del gènere (en veritat, una autèntica exploració sobre el desig lèsbic).

Cal destacar la utilització d'actrius no professionals en el paper d’alumnes, donant-li així un toc fresc de naturalitat a les imatges. La interpretació de la terna: Directora (Emilia Unda), Professora (Dorothea Wieck) i Alumna (Hertha Thiele) és absolutament fantàstic, dotant de més credibilitat a les sensacions que la història vol transmetre. Així, la professora Fraulein Von Bernburg simbolitza l'emancipació i autodeterminació i la directora del centre, l'absolutisme; una intel·ligent manera d'enfrontar a la llibertat de la vida versus el sotmetiment més mesquí. És per això que Xiques en uniforme és un cant a la modernitat, a la llibertat sexual i a la rebel·lió davant de la injustícia.

MÄDCHEN IN UNIFORM. 1931. Alemanya. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Leontine Sagan

Intèrprets: Hertha Thiele, Dorothea Wieck, Hedwig Schlichter, Ellen Schwanneke, Emilia Unda

Guió: Christa Winsloe, Friedrich Dammann. Obra: Christa Winsloe

Música: Hansom Milde-Meißner

Fotografia: Reimar Kuntze, Franz Weihmayr 

(3) LA MESITA DEL COMEDOR, de Caye Casas (2023)

La tauleta de la discòrdia

Doncs, sí. He vist aquesta pel·lícula perquè ho ha dit Stephen King. Per què mentir? No tenia ni idea de la seua existència i probablement no l'hauria vist mai si no haguera sigut per l'escriptor. Vaig llegir en algun lloc que estava disponible a la plataforma de cinema Filmin, així que vaig decidir aprofitar l'avinentesa per a passar-me una hora i mitja davant del televisor i comprovar si realment era tan atractiva com se suggeria. Això sí, em vaig esforçar per mantenir una perspectiva imparcial, allunyant de la meua ment qualsevol influència de les paraules del novel·lista que pogueren esbiaixar la meua valoració artística.

He d'admetre que em va sorprendre i em va agradar. Els vint primers minuts eren de pura comèdia i em preguntava: com diantre això pot derivar en una cosa esgarrifosa? Tot i que en aquells moments semblava una tasca del tot impossible, el director ho aconsegueix gràcies a una història que t'atrapa des del primer instant, a un guió molt intel·ligent i a unes interpretacions convincents. Caye Casas, amb molt poc (perquè juga amb elements molt limitats a causa del baix pressupost) hi trau el màxim rendiment. La història es torna cada vegada més pertorbadora (en aquest sentit em recorda a "La Cabina" d'Antonio Mercero), i la sensació inicial de diversió es transforma en quelcom fosc i tenebrós que et parteix el cervell en dos.

Crec que tot està com cal: la durada del metratge, la posada en escena, els diàlegs i el tempo cinematogràfic. Em sembla molt astuta la presència constant de l'objecte (la tauleta del menjador) que té un paper preponderant en l'esdevenir de la trama. Així, quieta i impertèrrita exerceix un poder esglaiador i actua com a excusa, ja que hi exemplifica la discòrdia que existeix entre el matrimoni. Després, l'atzar (tan influent a les nostres vides) s'encarrega de la resta. Hi ha un moment en què la tensió augmenta perquè els espectadors sabem que a l'habitació jau el nadó inert, però el protagonista interactua amb la seua família durant molt de temps.

Finalment, m'agradaria destacar dos aspectes que m'han encantat: el seu disseny (portada i crèdits) i la interpretació de Gala Flores la xiqueta adolescent de tretze anys.

En definitiva, un gran encert i una grata sorpresa. Cal veure-la.

LA MESITA DEL COMEDOR. 2022. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Caye Casas

Intèrprets: Estefanía de los Santos, David Pareja, Claudia Riera, Josep Riera, Eduardo Antuña, Gala Flores, Itziar Castro, Cristina Dilla, Claudia Font, Paco Benjumea, Emilio Gavira

Guió: Caye Casas, Cristina Borobia

Música: Esther Méndez

Fotografia: Alberto Morago