(3) ABANS DE L'ALBA (BEFORE SUNRISE), de Richard Linklater (1995)

El sentiment amorós

Tot passa en un espai curt de temps, al voltant d'un dia, quan dos joves es troben en un tren amb destinació a París. Es tracta de Céline, una estudiant francesa, i de Jesse, un estatunidenc que viatja per Europa després de ser abandonat per la seva parella. En arribar a Viena, Jesse ha de baixar perquè l'endemà ha de tornar al seu país, però convenç Céline perquè passi la resta del dia i la nit (ja que no té diners per a un hotel) amb ell a la ciutat.

Ambdós comencen a passejar pels carrers, visitant llocs emblemàtics i parlant amb una barreja d'humor i profunditat sobre temes relacionats amb la mort, la relació de parella (la transitorietat i la incertesa de l'amor), la vida i el sexe.

Tot i estar acompanyada per uns paisatges vienesos preciosos, és una pel·lícula amb molt de diàleg i amb dos únics protagonistes. Això, que en un principi podria semblar avorrit, és totalment al contrari gràcies a un guió molt acurat que parla —amb aire distès— de temes existencials. Però, a més, al darrere hi ha una bella història d'enamorament, de descobriment mutu entre dues persones joves que connecten des d'un principi i que s'agraden. No cal explicar-ho gaire. Tothom ha experimentat eixa sensació d'entesa especial que s'estableix entre dues persones acabades de conèixer. La trama té, doncs, un halo de romanticisme impregnat de sentiment. El més apassionant és que, en qualitat d’espectadors, també experimentem eixa sensació que tenen els enamorats d'estar volant, que el món és només per a ells i que compartir vint hores junts no és suficient perquè el temps, a banda de semblar escàs, passa molt de pressa. Crec que això és un gran encert de la pel·lícula.

A banda, m’agradaria destacar els recursos fílmics tan intel·ligents que s'hi utilitzen, amb escenes memorables com quan se sinceren a través del joc del telèfon amb la fictícia conversa que mantenen amb els seus amics. Així com l’aparició de distints personatges heterogenis i el seu simbolisme: la pitonissa i la pols còsmica, el captaire poeta i els versos intuïtius, i la ballarina i la germinació de l'amor. D'aquesta manera, el film va fent una mena de confrontació entre l'òptica masculina i femenina (en eixe aspecte es pot advertir el gran treball de Richard Linklater i Kim Krizan en el guió).

El sentiment amorós naix de l’atracció que sentim cap a una altra persona i en aquesta història passa per dues fases. La primera és l'atracció física (per això ella s’asseu a prop d’ell al tren) i després l'atracció psicològica, que té el seu punt àlgid en la bellíssima escena quan estan escoltant la fantàstica cançó de Kath Bloom “Come here”, que convida a un apropament físic entre la parella.

En el seu final, podem veure les petjades que han deixat ambdós en els escenaris que han visitat. El seu comiat evoca un aire de nostàlgia. Tanmateix, ells no són com una parella estàndard. No s’escriuran, no es telefonaran, simplement es trobaran a Viena d'aquí a sis mesos. Ho compliran?

BEFORE SUNRISE. 1995. Estats Units. Color. 101 Min.

Direcció: Richard Linklater
Intèrprets: Ethan Hawke, Julie Delpy, Hanno Pöschl, Dominik Castell, Erni Mangold

Guió: Richard Linklater, Kim Krizan

Música: Fred Frith

Fotografia: Lee Daniel

(3) EL CERCLE VERMELL, de Jean-Pierre Melville (1970)

Cinema per assaborir

Concebuda amb una minuciositat i una paciència extraordinàries, aquesta pel·lícula —acurada i pensada fins al més mínim detall— combina contingut propi i exercici d'estil.

Des de l'inici acompanyem el seu protagonista, Corey, en un viatge que manté la incertesa fins al darrer moment mitjançant una construcció fílmica que ens atrapa cada vegada més a mesura que avança el metratge. D'aquesta manera, els plans generals, els silencis, la llarga escena del robatori i la intriga de la història són elements que, entremesclats amb el fantàstic planter actoral (ajuntar Delon, Volonté i Montand és una autèntica bogeria), ens condueixen a gaudir d'aquest exercici de bon cinema. 

Una obra per assaborir —ja que guanya en matisos a cada visionat— i per revisitar: gaudi assegurat.

LE CERCLE ROUGE. 1970. França. Color. 140 Min.

Direcció: Jean-Pierre Melville
Intèrprets: Alain Delon, Bourvil, Gian Maria Volonté, Yves Montand, Paul Crauchet, Paul Amiot, Pierre Collet, André Ekyan, Jean-Pierre Posier

Guió: Jean-Pierre Melville

Música: Eric Demarsan

Fotografia: Henri Decaë

(5) SECRETS i MENTIDES, de Mike Leigh (1996)

Lliçó de vida

A conseqüència de la manca de respostes, en el transcurs del nostre cicle vital, solem fer-nos multitud de preguntes per trobar una explicació lògica a la nostra existència. Qüestions i dubtes que, malauradament, sempre es queden sense resoldre. L'ésser humà necessita identificar-se, saber qui és realment, ser conscient de la seva idiosincràsia i tenir ancorat al seu interior un sentiment de pertinença. D'allò incognoscible, poc hi podem fer, a menys que recorreguem a un sistema de creences i dogmes on la fe emmudeixi la nostra ànsia per comprendre. Ara bé, en el film s'exposa el dret a conèixer els orígens per part d'aquelles persones que han estat adoptades. Evidentment, no és un tràmit fàcil; així i tot, la protagonista necessita saber sobre la seva família primigènia perquè aquest coneixement actuï com una mena de bàlsam que reconforti el seu desassossec.

Aquest seria el punt de partida d'aquesta obra; no obstant això, el director va molt més enllà i realitza un esplèndid estudi de l'amor incondicional estucat de valors, emocions i un profund tractament dels aspectes psicològics individuals, col·lectius i socials. Així, Mike Leigh dona una lliçó magistral de cinema a partir d'un guió perfectament filat, un microcosmos familiar on les mentides i els secrets van convivint durant anys fins a inflar-se, com si fos un globus, i desencadenar la seva inexorable explosió. La memorable escena de la barbacoa i el seu desenvolupament posterior és una mena de catarsi on, a través d'una naturalitat sorprenent, els personatges van alliberant tots els seus dimonis fins a arribar a un punt de trobada que, en un principi, es preveia impossible.

El peculiar estil de Mike Leigh és absolutament impecable. Els seus elements (silencis, música, gestos), l'hàbil utilització dels recursos cinematogràfics (ritme, espai, il·luminació...) i el concurs d'un magnífic grup d'actors expressen una atmosfera vital en la qual l'espectador es reconeix fàcilment.

Senzilla, sincera, plana, realista i espontània… Com hem dit: una lliçó de cinema, però, sobretot, de vida.

SECRETS AND LIES. 1996. Estats Units. Color. 141 Min.

Direcció: Mike Leigh
Intèrprets: Timothy Spall, Brenda Blethyn, Phyllis Logan, Marianne Jean-Baptiste, Claire Rushbrook, Elizabeth Berrington, Michele Austin, Lee Ross, Lesley Manville, Ron Cook

Guió:Mike Leigh

Música: Andrew Dickson

Fotografia: Dick Pope

(4) Dr. JEKYLL AND MR. HYDE, de Robert Mamoulian (1931)

El nostre punt fosc

El doctor Jekyll, tant en el vessant científic com el psicològic, tenia tota la raó: tothom té un punt fosc, disbauxat i depravat que, en la majoria dels casos, roman ensopit en el nostre interior. Una part bona i una part dolenta deia en la conferència que hi fa al principi de la pel·lícula (ningú no s'imaginava aleshores fins on podia arribar el científic).

Però, pensant-ho bé, és veritat: ¿com seria el comportament si el nostre jo impulsiu menara les nostres accions? De fet, la nostra vida és una contínua pugna entre els nostres jos. Té molt a veure aquest relat de Stevenson amb les posteriors doctrines freudianes: l'inconscient, els desitjos reprimits i el desdoblament de la personalitat en l'Allò i en el Jo.

Jekyll viu en nom de la ciència. Tot i estar enamorat i a punt de casar-se, supedita la seua propia vida als seus estudis. El resultat és un constant patiment del protagonista i de totes les persones que estan a prop d'ell. 

L'adaptació que realitza Rouben Mamoulian és francament admirable tant des d'un punt de vista formal com de contingut. Estèticament, el film compta amb una inquietant posada en escena, amb una fotografia amb vernís expressionista i una escaient utilització de les ombres i els llums que acompanyen una atmosfera pertorbadora. A més, em sembla una narració molt valenta perquè posa sobre la taula aspectes com la sexualitat (no s'hi veu cap rubor a les escenes més compromeses), la infidelitat, la violència, l'existencialisme filosòfic o la disjuntiva sempiterna entre ètica i ciència. 

A banda de tot això, és una pel·lícula molt entretinguda que et colpeix i amb unes excel·lents interpretacions, especialment la del seu protagonista Fredric March, amb la dualitat tan divergent que representa per reflectir-nos-hi, perquè tots tenim un poc de Jekyll i de Hyde.

DR. JEKYLL AND MR. HYDE. 1931. Estats Units. Blanc i Negre. 98 Min.

Direcció: Robert Mamoulian
Intèrprets: Fredric March, Miriam Hopkins, Rose Hobart, Holmes Herbert, Halliwell Hobbes, Edgar Norton, Tempe Pigott

Guió: Samuel Hoffenstein, Percy Heath. Novel·la: Robert Louis Stevenson

Música: Herman Hand, Rudolph G. Kopp, John Leipold, Ralph Rainger

Fotografía: Karl Struss

(1) CUÑADOS, de Toño Lopez (2021)

Combinació fallida

Comprenc que resulta complicat assolir l'èxit en qualsevol obra artística perquè cal que totes les peces encaixen de manera adequada. Per a això cal comptar amb ofici, habilitat i saber prendre les decisions encertades. Lamentablement, aquests aspectes no estan presents a l'obra en qüestió, ja que intenta combinar comèdia amb elements de cinema policíac i es veu sobrepassada pel seu propi argument. Tot i alguns gags encertats, la seua desordenada narració confon l'espectador generant-li indiferència. També cal dir que la manca de bona interpretació no contribueix a millorar la situació. Fallida. Un altre cop serà.

CUÑADOS. 2021. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: Toño Lopez
Intèrprets: Xosé A. Touriñán, Miguel de Lira, Federico Pérez Rey, Eva Fernández, Iolanda Muiños, María Vázquez, Mela Casal, Paku Granxa, Manolo Cortés, Brais Yanek, Patricia Torres, Ivo Bastos

Guió: Araceli Gonda, Pepe Coira, Jorge Coira, Alfonso Blanco

Música: Santi Jul, Iván Laxe

Fotografia: Jaime Pérez Fernández

(4) PENA DE MORT, de Tim Robbins (1995)

La pena capital: termòmetre de salut mental

La mirada clavada de Sean Penn en els ulls de Susan Sarandon en els segons previs a la seua execució, les seues paraules d’amor cap a ella i, per extensió, cap al món que està a punt d’abandonar, és l’últim colp —el més dur— durant el visionat d’aquest film, a la nostra consciència. I és que el valor més destacable d’aquesta obra és el seu constant martelleig en la ment de l’espectador i la seua —necessària— incomoditat, en què és difícil posicionar-nos a favor d’uns o dels altres. Així, podem sentir una barreja de compassió i repulsió per Matthew Poncelet, veure els pares com a intolerants, però, al mateix temps, comprendre’ls perfectament, o experimentar sentiments d’afecte i de rebuig cap a Helen Prejean davant la seua descontrolada benignitat. El resultat és un constant maremàgnum de contradiccions davant les accions de cadascun dels implicats en la història.

Tim Robbins realitza un treball valent, sense amagar absolutament res i exposant obertament una realitat crua i nua: la de l’assassinat despietat, la de la interrupció definitiva —homicida i abrupta— del futur de dos joves de díhuit anys, la del patiment etern dels pares, la de la mort d’un fill, la de la disjuntiva de considerar un criminal com un ésser humà… Moltes coses per a entendre, moltes coses per a analitzar: el perdó, la redempció, la culpa, la pau interior…, conceptes que s’interposen i es molesten entre si per a arribar a una reflexió que únicament es pot resoldre a través dels nostres conflictes interns.

D’altra banda, existeix en la pel·lícula una manifestació externa i objectiva com és la pena de mort, i vet ací el dilema: té un Estat dret a llevar la vida als seus habitants independentment dels crims o delictes que hagen comés? 

El film, a banda de reflexionar sobre cadascun dels aspectes i efectes col·laterals que desfilen al voltant d’aquest càstig, mostra un contundent al·legat contra la pena capital. La cinta té un fantàstic pols narratiu, utilitza flashbacks que actuen com a canalitzadors de la culpa (Poncelet, reconstruint els fets, i Prejean, matant l’animal durant la seua infància) i compta amb les estupendes interpretacions de Sean Penn com a acusat i de Susan Sarandon com a monja, allunyada de la religiositat oficial i pròxima a la teologia de l’alliberament. Ens ensenya a comprendre, a perdonar i a apagar el nostre odi i la nostra ira; en definitiva, a estimar. Cal veure-la. Molt emotiva.

DEAD MAN WALKING. 1995. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Tim Robbins
Intèrprets: Sean Penn, Susan Sarandon, Robert Prosky, Raymond J. Barry, R. Lee Ermey, Celia Weston, Peter Sarsgaard, Jack Black, Lois Smith, Scott Wilson, Roberta Maxwell, Margo Martindale, Kevin Cooney, Clancy Brown, Barton Heyman, Michael Cullen, Missy Yager, Nesbitt Blaisdell

Guió: Tim Robbins. Llibre: Helen Prejean

Música: David Robbins

Fotografia: Roger Deakins

(3) BRAVA, de Roser Aguilar (2017)

Ferides interiors

Janine és una persona mesurada. Treballa en un banc, té una feina estable i una bona economia. Ha aconseguit les metes que en un principi es va proposar. Tanmateix, se sent com desconnectada del món, buida i amb una vida en parella insípida (aquesta és la meva percepció en els primers instants del film).

La cosa s'agreuja quan arriba l'agressió sexual i, en aquest sentit, la pel·lícula mostra una proposta de denúncia molt valenta davant el desemparament al qual es veu sotmès el gènere femení davant d'aquesta injustícia social.

Bloquejada, plena de remordiments per callar en ser testimoni de la violació posterior de la jove, la Janine fuig. En la seva retirada visita el seu pare i troba una persona amb qui presumptament encaixa: en Pierre, el seu alter ego. No obstant això, amb el que es topa és amb un ésser marcat, ferit emocionalment i fracassat com a pare de família. Davant de tots dos apareixen falses esperances que s'entrecreuen amb explosions primitives.

L'obra conté encertadíssims apunts sobre les volicions i les pugnes que es troben en el món interior de la protagonista (el seguiment de la prostituta i d'en Pierre) i una interessant contraposició amb l'objectiu d'esbrinar la crisi personal de la Janine, és a dir: la divergència que existeix entre la “teoria” del pare i la “sensació” d'en Pierre. En aquesta dicotomia guanya l'amic de la família, però en Pierre és més toxicitat encara i el seu pare, com si fos una poesia de Goytisolo, és el recer de pau que necessita, ajudant-la a sortir de la seva desesperació. Magnífica interpretació de Laia Marull.

BRAVA. 2017. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: Roser Aguilar

Intèrprets: Laia Marull, Bruno Todeschini, Emilio Gutiérrez Caba, Sergio Caballero, Francesc Orella, Maria Ribera, Mikel Iglesias, Roger Príncep, Aino Sirje

Guió: Roser Aguilar i Alejandro Hernández

Música: Vicente Barrière

Fotografia: Diego Dussuel

(3) EL SECRET DE VIURE, de Frank Capra (1936)

Triomf de l'idealisme

Longfellow Deeds és un jove idealista, poeta i músic que toca la tuba i viu feliçment en un poblet petit de Vermont enmig de la Gran Depressió. Inesperadament, hereta una enorme fortuna de vint milions de dòlars d'un oncle llunyà, Martin Semple. L'advocat del seu oncle, John Cedar, el localitza i el porta a la ciutat de Nova York.

Aquest és el punt de partida d'aquesta pel·lícula que, a més de conjugar divinament el drama i la comèdia amb apunts humorístics molt enginyosos i inesperats, fa una interessant contraposició entre el bé i el mal (l'altruisme del personatge principal envers l'ambició d'advocats i periodistes). D'alguna manera, el seu guió —com també el seu protagonista— és utòpic i quixotesc, però per una altra, mostra tota la mala bava que és capaç d'aplicar l'ésser humà per treure rèdit econòmic. Com la vida mateixa, s'intenta instrumentalitzar la ingenuïtat per poder treure'n benefici, i l'avarícia —connatural a l'espècie humana— emergeix com a monstre devorador. Al bell mig, hi ha una història d'amor, una rectificació (la maldat inherent a la nostra idiosincràsia?) i, per tant, una metamorfosi i un canvi de consciència.

Crec que tot el que posa damunt la taula el director es pot qüestionar i discutir: és realment versemblant la bonhomia i l'altruisme del protagonista envers els més desafavorits? No obstant això, el que és incontestable és que Frank Capra crea una història i unes imatges poderoses. Tècnicament i narrativament és impecable. I jo me la crec (especialment quan denuncia les desigualtats socials), m'emociona i em fa riure. Gran film.

MR. DEEDS GOES TO TOWN. 1936. Estats Units. Blanc i Negre. 120 Min.

Direcció: Frank Capra
Intèrprets: Gary Cooper, Jean Arthur, Lionel Stander, Douglass Dumbrille, Raymond Walburn, George Bancroft, H.B. Warner, Ruth Donnelly

Guió: Robert Riskin

Música: Howard Jackson

Fotografía: Joseph Walker

(3) ELS AMANTS DE LA NIT, de Nicholas Ray (1948)

Carn de pressó

A banda d'una fantàstica posada en escena impregnada d'una excel·lent fotografia, Els amants de la nit  mostra la condicionalitat de l'ésser humà en el camí per assolir la llibertat individual. Com a éssers socials, les relacions amb els iguals interfereixen en la nostra autonomia. A partir d'aquí, juga un paper crucial la nostra personalitat, conformada per les circumstàncies ambientals i genètiques. Tot plegat es tradueix en les nostres capacitats, que esdevenen el maneig de les nostres habilitats socials i la gestió de les nostres emocions.

El protagonista es veu empès a un camí sense retorn pels seus companys, autèntics tipus durs, manipuladors i sense escrúpols. La joventut i les volicions de Bowie apunten cap a l'amor incondicional i a crear una vida nova que les circumstàncies que l'han envoltat no li han permès desenvolupar. No obstant això, la màxima de Mattie, «carn de presó», es compleix rigorosament en l'esdevenir de la trama.

Nicholas Ray transmet de manera realista aquesta sensació d'angoixa que travessa  Bowie, com també altres aspectes psicològics de cadascun dels personatges: els sentiments de culpa de  Mattie, l'ansietat i l'enyorança de Keechie, la indiferència i crueltat patològica de Chickamaw i T-Dub… Tot això, unit a una solvent narració que va atrapant l'espectador progressivament fins al final.

THEY LIVE BY NIGHT. 1948. Estats Units. Blanco i Negre. 95 Min.

Direcció: Robert Rossen
Intèrprets: Cathy O'Donnell, Farley Granger, Howard Da Silva, Jay C. Flippen, Helen Craig, Will Wright, William Phipps, Ian Wolfe, Harry Harvey, Marie Bryant, Will Lee, James Nolan

Guió: Nicholas Ray, Charles Schnee. Novela: Edward Anderson

Música: Leigh Harline

Fotografía: George E. Diskant

(3) GHOST DOG: EL CAMÍ DEL SAMURAI, de Jim Jarmusch (1999)

 L'home tranquil

Ghost Dog, el personatge principal d'aquest film, es regeix pels codis dels antics samurais. Adopta la filosofia de l'Hagakure, llibre que rellegeix sovint. Està en deute amb Louie, persona de la màfia que li va salvar la vida en el passat, i que considera el seu mestre. Des de llavors és el seu servent, disposat a complir totes les seues ordres (igual que feien els samurais amb els seus caps a l'antic Japó), actuant com un assassí a sou.

La tranquil·litat que emana el protagonista ve reflectida a la guia espiritual de l'Hagakure (part del seu contingut apareix a la pantalla per descriure diferents episodis de la història). Ghost Dog mostra connexió amb la natura (coloms missatgers) i, especialment, amb el seu amic Raymond, un venedor de gelats haitià. Tots dos parlen llengües diferents —anglés i francès—; tot i això, són capaços d'entendre's forjant una entranyable amistat. Finalment, queda l'enllaç amb la xiqueta Pearline; la pel·lícula dona a entendre que serà la seua successora, els textos del Rashomon i de l'Hagakure actuaran com a testimonis.

Donant una primera ullada, costa de creure que una obra que unisca màfia, samurais, sicaris i immigració puga tenir un bon resultat. Però és que Jim Jarmusch ho aconsegueix amb una realització brillant que enganxa des del primer instant. Com a espectadors ens sentim contagiats de la personalitat del seu protagonista, empatitzem amb les seues accions i concordem amb el seu sentit de "justícia". És important destacar la perícia i la imaginació del director en la confecció del guió, un magnífic treball que conté moltes referències culturals, des de l'homenatge a El silenci d'un home, de Jean-Pierre Melville, passant per la música hip-hop i la literatura d'Akutagawa, fins al cinema de Kurosawa. Però Ghost Dog és també una oda a l'enteniment, a la comunicació, a l'amistat, a la consciència plena i la filosofia oriental i existencial. Això sense oblidar que també és cine d'acció i de crims, i això Jarmusch ho maneja amb autèntica mestria.

GHOST DOG: THE WAY OF THE SAMURAI. 1999. Estats Units. Color. 115 Min.

Direcció: Jim Jarmusch
Intérprets: John Tormey, Cliff Gorman, Henry Silva, Forest Whitaker, Tricia Vessey, Dennis Liu, Victor Argo, Isaach De Bankolé

Guió: Jim Jarmusch

Música: RZA

Fotografia: Robby Müller

(2) LA GRAN MALATIA DE L'AMOR, de Michael Showalter (2017)

Xoc cultural

El xoc entre cultures és bastant comú en un món tan heterogeni com el nostre. De vegades és complicat entendre qui està a l'altre costat; si són aspectes banals, no té gran importància, el problema ve quan es tracta d'assumptes d'envergadura que toquen el vessant ètic. Hem de ser conscients de la dificultat d'adaptar-se quan venim d'altres indrets. Això se sol veure en aquells que s'instal·len en un territori i segueixen els seus costums, però a les generacions posteriors els costa seguir-los. Un exemple seria el matrimoni concertat, un fet tan allunyat (encara que no del tot) de la cultura occidental i que encara segueixen fil per randa algunes cultures.

La història real entre Kumail i Emily parla precisament d'això. Quan tots dos s'enamoren, els frena la família de Kumail, amb uns pares que són musulmans estrictes.

I així és com es desenvolupa aquesta amable, alliberadora i positiva pel·lícula, que parla de l'amor entre dues persones de cultures distintes i de l'adaptació d'aquells que, tot i nàixer al lloc, són presoners de les seues arrels culturals. Amb tocs de comèdia romàntica, la història ens mostra la proximitat de la malaltia (o la mort) com alguna cosa consubstancial al nostre dia a dia, tot manifestant el vaivé multicolor de la vida untat de penúries i alegries.

És precisament aquesta capacitat de connectar i relacionar-se en els moments difícils el que converteix aquest complex entramat de cultures en una història profundament humana i recomanable.

THE BIG SICK. 2017. Estats Units. Color. 119 Min.

Direcció: Michael Showalter
Intèrprets: Kumail Nanjiani, Zoe Kazan, Holly Hunter, Ray Romano, Anupam Kher, Zenobia Shroff, Adeel Akhtar, Bo Burnham, Aidy Bryant, Kurt Braunohler

Guió: Emily V. Gordon, Kumail Nanjiani

Música: Michael Andrews

Fotografia: Brian Burgoyne

(3) TIMBUKTU, d'Abderrahmane Sissako (2014)

Els botxins es passen la xaria per l'entrecuix

L'atzar com una boleta que voleteja per les caselles d'una ruleta, et fa caure en un lloc determinat del món. En el segment que et pertoca, depenent de les circumstàncies, podràs viure diferents esdeveniments històrics o naturals que condicionaran la teva existència. No sé, diguem-ne per exemple que el destí t'ha fet nàixer l'any 1920 a l'Estat espanyol: mals temps, perquè setze anys després estaràs al bell mig d'una guerra civil.

Kidane viu tranquil·lament a les dunes amb la seva dona Satima, la seva filla Toya i Issam, un vailet pastor de dotze anys. Però el 2012 la ciutat maliana de Tombuctú cau en mans d'extremistes religiosos que volen imposar la xaria. Ho prohibeixen tot: no pots fumar, no pots escoltar música ni jugar a futbol. Les dones han d'anar cobertes i es creen tribunals improvisats per dictar sentències esquizofrèniques. A partir d'això, la vida dels pobletans esdevé obscura i sense sortida. No existeix cap espai de llibertat perquè els seus comportaments estan supeditats a les lleis radicals que porten a terme. Kidane mata accidentalment a Amadou, un pescador que ha posat fi a la vida de GPS, la seva vaca predilecta, per la qual cosa s'haurà d'enfrontar a les penes que imposen els ocupants estrangers.

La càmera va narrant a través del seu objectiu com és la vida de les persones de la ciutat. Tot i que estan constantment amenaçats per l'horror dels seus botxins, tiren endavant fent les seves habituals feines i intentant omplir amb goig els seus moments d'oci. Hi ha escenes absolutament esgarrifoses, com la lapidació i les fuetades, però també de bellíssimes com ara el partit de futbol imaginari sense baló o quan canten dins d'una casa una mescla de blues africà i música tradicional del Magrib (després seran castigats per això).

Hi ha una seqüència absolutament clarificadora. És quan Abdelkrim, un gihadista amb actituds contradictòries, fuma en secret i a més desitja a Satima, tot fent palesa que les accions que estan prohibides per la xaria se les passen per l'entrecuix.

La pel·lícula és un magnífic al·legat contra el fonamentalisme islàmic i la pena de mort (les bigarrades penes de mort que aplica aquesta fauna de fanàtics). Cal veure-la.

TIMBUKTU. 2014. Mauritània. Color. 97 Min.

Direcció: Abderrahmane Sissako
Intèrprets: Ibrahim Ahmed, Toulou Kiki, Layla Walet Mohamed, Abel Jafri, Fatoumata Diawara, Hichem Yacoubi, Kettly Noël, Cheik A.G. Emakni, Adel Mahmoud Cherif

Guió: Abderrahmane Sissako, Kessen Tall

Música: Amin Bouhafa

Fotografia: Sofian El Fani

(3) EL VIVIDOR (THE HUSTLER), de Robert Rossen (1961)

Perverted, twisted, crippled

La vida miniaturitzada en l'univers del joc del billar com una mena d'espai sense llei controlat pels més poderosos en la qual, igual que en una societat darwinista, a cops de colze hom intenta guanyar diners ràpids. Això és el que passa en aquesta obra. Hustler és una veu anglesa que, en el context d'aquesta pel·lícula, fa referència a un estafador que fingeix ser pitjor jugador de billar del que realment és per a guanyar apostes. 

L'exploració psicològica és bastant important, ja que aprofundeix en cadascun dels personatges. Eddie Felson: un jove poc reflexiu, busca l'èxit en una atmosfera corrupta sense mesurar les conseqüències ni atendre les seves pors i inseguretats. Sarah: l'amor d'Eddie, alcohòlica, intenta ajudar-lo a eixir d'eixe món. Amb una autopercepció molt negativa i amb falta d’afecte, en veure el comportament cec de la seva parella, cau sumida en una horrible depressió. Bert: calculador i manipulador, és representant i controla els jugadors a base d'uns percentatges abusius. Eddie, en adonar-se que no té una eixida clara, i com que tampoc no li interessa guanyar-se la vida amb altres alternatives, recorre als seus foscos serveis. Minnesota Fats: el millor jugador de billar, rival d’Eddie, representa la ponderació i la saviesa vital.

El paisatge que es representa és d’una corrupció absoluta. En compte de metralladores o pistoles, ací hi ha taules i pals de billar, i l'únic honrat i humà que es troba és l'amistat que en un principi tenia amb Charlie, l'amor fracassat amb Sarah o entre Minnesota Fats i ell quan es reconeixen mútuament les seves habilitats com a jugadors. Tot es resumeix amb aquestes tres paraules que utilitza Sarah per tal d'alertar-lo del món on s'ha clavat, un món que els engoleix sense compassió:Perverted, Twisted, Crippled (Pervertit, Malvat, Esguerrat emocionalment).

Per finalitzar, caldria destacar les interpretacions (magnífic Newman) i el teixit d'aquest film el qual, perfectament filat, mostra un guió, una fotografia i una posada en escena que consolida les bases de la novel·la homònima, en la qual Rossen, a més de retratar-la, penetra en l'ànima dels protagonistes.

THE HUSTLER. 1961. Estats Units. Blanc i Negre. 135 Min.

Direcció: Robert Rossen
Intèrprets: Paul Newman, Jackie Gleason, Piper Laurie, George C. Scott, Myron McCormick, Murray Hamilton, Michael Constantine, Jake LaMotta, Stefan Gierasch, Vincent Gardenia, Clifford A. Pellow, Gordon B. Clarke

Guió: Robert Rossen, Sidney Carroll. Novel·la: Walter Tevis

Música: Kenyon Hopkins

Fotografia: Eugen Schüfftan

(2) MY OWN PRIVATE IDAHO, de Gus Van Sant (1991)

Rebel·lió afectiva

La nostra vista se concentra en l'immediat. No sol fixar-se en la perifèria o en allò que és marginal. Hi mirem, però no hi veiem. Sempre que no en siguem partícips, vivim aliens a una realitat que arreplega molta gent que té sentiments, passions i somnis. Sort que les notícies, la cultura o l'art ens donen el cop de mà necessari per a alertar-nos-en.

Aquesta pel·lícula és un retrat suburbial sobre un parell de joves xapers (Mike i Scott) que es prostitueixen pels carrers de Portland. Ambdós amics estan marcats per la seua infància i la seua relació amb els seus pares. En el transcurs de les seues vicissituds brollarà l'amor no correspost que Mike sent per Scott. També es reflecteix la relació estrambòtica entre la colla de xiquets i xapers que capitaneja Bob Pigeon, un home de mitjana edat que esdevé el mentor de tots.

El metratge s'endinsa en la psicologia de tots dos protagonistes. Com hem comentat adés, ambdós arrosseguen una ferida molt fonda des de ben xiquets. Scott agafa el testimoni de la màxima freudiana "matar el pare" i Mike és abraçat pel complex edípic. L'obra es converteix així en una road movie on Mike, amb l'ajuda de Scott, tracta de buscar sa mare. En arribar a Roma, Scott i Carmella s'enamoren, cosa que afectarà considerablement Mike, que tenia Scott com la persona més important en la seua vida. Mike té narcolèpsia (un element real, però metafòric, que simbolitza el seu mal interior) i, d'alguna manera, necessita l'amor que no va trobar en els seus progenitors. Tal vegada això explique la seua decisió de tenir una vida al marge de la societat.

Estem davant d'una cinta atípica —fora dels cànons comercials— que tracta el tema de l'homosexualitat i la prostitució. Per què dues persones tan joves opten per eixe camí? 

La cinta no jutja, però té la virtut de fer reflexionar l'espectador bo i mostrant la complexitat psicològica de l'ésser humà. Cal dir que no és un film complet, té alts i baixos (especialment amb les feixugues peripècies de la colla). Gus Van Sant, però, ofereix un llenguatge fílmic diferent i filosòfic que fa que desviem la vista cap a altres indrets no tan còmodes per a la societat benestant.

MY OWN PRIVET IDAHO. 1991. Estats Units. Color. 104 Min.

Direcció: Gus Van Sant
Intèrprets: River Phoenix, Keanu Reeves, James Russo, William Richert, Rodney Harvey, Chiara Caselli, Michael Parker, Jessie Thomas, Grace Zabriskie, Jim Caviezel, Udo Kier, Mickey Cottrell, Flea, Tom Troupe

Guió: Gus Van Sant

Música: Bill Stafford

Fotografia: Eric Alan Edwards, John J. Campbell

(3) RETORN AL PASSAT, de Jacques Tourneur (1947)

Contradiccions humanes

La impossibilitat de mantenir una coherència actitudinal en la nostra vida demostra que l'ésser humà és contradictori per naturalesa. Les nostres cognicions, pensaments i desitjos estan subjectes a canvis constants. Aquesta dificultat —consubstancial a l'essència de la nostra pròpia naturalesa— és el sigil·lós missatge que emana subliminarment en aquesta inquietant mostra de cinema negre de Jacques Tourneur. El film està condimentat amb unes llums i ombres (fantàstica fotografia) desordenades que connecten directament —conformant una sinapsi— amb les múltiples discordances i argúcies de cada personatge.

L'amor, l'amistat, el poder…, sentiments i facultats que formen un conjunt de característiques humanes que deixen al descobert la nostra vulnerabilitat envoltada de contradiccions i febleses. 

Interessant obra, un xic intricada, que està envoltada, tanmateix, d'un atraient halo de misteri.

OUT OF THE PAST. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 97 Min.

Direcció: Delbert Mann
Intèrprets: Robert Mitchum, Jane Greer, Kirk Douglas, Rhonda Fleming, Richard Webb, Steve Brodie, Virginia Huston, Dickie Moore, Paul Valentine, Ken Niles

Guió: Daniel Mainwaring, James M. Cain, Frank Fenton. Novela: Daniel Mainwaring

Música: Roy Webb

Fotografia: Nicholas Musuraca

(3) LA CARTA QUE NO ES VA ENVIAR, de Mikhail Kalatozov (1960)

Passió a la taigà siberiana

L'amor juga a tres bandes en aquesta odissea de quatre geòlegs soviètics que realitzen una llarga expedició a la recerca de diamants a Sibèria. Dos d'ells (Andrei i Tanya) són una parella jove afectada d'un enamorament emergent. Konstantin Ferodovich, arran de la carta que no li va poder enviar, escriu contínuament a la seua dona, reflectint-hi els sentiments cap a ella, així com les sensacions diàries que experimenta a la taigà siberiana. En últim lloc, Sergei Stepanovich, guarda un punt fosc, pertorbador, i a més està enamorat en silenci de Tanya. Quan està sol davant d'ella, però, no pot amagar el que sent i la seua comunicació no verbal delata el seu embogiment.

En un principi la relació del grup és més que cordial i predomina la camaraderia. No obstant això, una vegada comencen a fluir les emocions, es converteix en un focus de discòrdies. Allò que aflora passionalment des de l'interior de cadascú és molt profund, bo i poetitzant-se la buidor de l'absència o l'amor no correspost.

Un gir radical esdevindrà quan troben els diamants (hurra!, paraula que representava l'eufòria col·lectiva) i decideixen tornar amb el mapa per a informar-ne. Passen la nit i l'endemà s'adonen que estan enmig d'un incendi al bosc; l'odissea per a intentar regressar serà absolutament dantesca (se'ls avaria la ràdio i passen del foc a encallar-se en el fred siberià).

Al guió, molt ben embastat, que entrecreua l'aventura, la lírica, l'entreteniment i el drama, se li ha d'afegir un llenguatge fílmic que utilitza diferents tipus d'angles per a posar en relleu les escenes.

En definitiva, un film d’aventures, emocions i supervivència que conté molts aspectes interessants.

NEOTPRAVLENNOYE PISMO. 1960. Blanc i Negre (URSS). Color. 97 Min.

Direcció:  Mikhail Kalatozov
Intèrprets: Tatyana Samoylova, Innokenty Smoktunovsky, Vasily Livanov, y Yevgeni Urbansky.

Guió: Grigori Koltunov, Valeri Osipov, Viktor Rozov

Música: Nikolai Kryukov
Fotografia: Sergei Urusevsky

(3) THE BOXER, de Jim Sheridan (1997)

Danys col·laterals

Després de passar catorze anys a la presó per un atemptat que no havia comès, sense delatar els veritables autors, Danny Flynn —antic membre de l'IRA— torna a casa per intentar reprendre la professió de boxejador, muntar un gimnàs per ensenyar joves i viure aliè a qualsevol vincle polític.

En temps pròxims a la pau de l'Ulster, on s'estaven forjant les negociacions, aquesta pel·lícula s'endinsa en l'espiral d'odi i de violència inserida en el conflicte. Entremig coexisteixen l'amor i l'amistat del protagonista (Maggie, la filla d'un líder de l'organització, i Ike, el seu exentrenador, respectivament). Gairebé tres lustres són molts i en el retorn del boxejador queden força coses per resoldre. La seua vinguda, però, no serà ben acollida pels seus antics companys de l'exèrcit. El desig d'una vida tranquil·la i retrobar-se amb Maggie (el marit de la qual és a la presó en un matrimoni que ha fracassat) es convertirà en un obstacle per a Danny, atesa l'oposició de l'IRA, reticents que la dona d'un pres polític empresonat siga infidel.

El film fa una mirada a l'interior de la lluita i els seus efectes col·laterals. D'una manera o altra, si ets irlandès i vius al territori, t'esquitxaran les discrepàncies en la confrontació. Lluites externes, però també internes que afecten la teua vida privada (impossibilitat de realització personal) són un còctel Molotov per a la tranquil·litat i la convivència.

Sheridan fa una radiografia perfecta de cada part del conflicte, barrejant-la amb les emocions i els sentiments dels personatges. La violència tenyeix cada seqüència filmada amb mestratge. Val la pena.

THE BOXER. 1997. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: Jim Sheridan
Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Emily Watson, Ken Stott, Gerard McSorley, Brian Cox, Maria McDermottroe, Daragh Donnelly, Eleanor Methven

Guió: Jim Sheridan, Terry George

Música: Gavin Friday, Maurice Seezer
Fotografia: Chris Menges

(2) EL TALENT DE MR, RIPLEY, d'Anthony Minghella (1999)

Un talent endolcit

Fa una temporada que estic capficat amb el fenomen Ripley. Poc temps enrere em vaig llegir el llibre, tot seguit vaig veure la seua primera adaptació cinematogràfica "A ple sol", de René Clément i amb Alain Delon, i ara he vist la versió d'Anthony Minghella.

El director britànic fa una recreació un poc lliure de la novel·la perquè hi aporta algunes novetats i diversos punts de vista. Si la versió de Clément era més fosca i sòrdida, Minghella li dona un matís més endolcit (tot i que són llicències lícites de qualsevol adaptació, sembla que el seu guió vulga corregir o millorar el text de Highsmith). Crec que en això rau la diferència entre ambdues: la versió francesa aborda més directament la patologia del protagonista, mentre que l'americana tracta de maquillar-la. Si bé, i com a punt a favor, aquesta última tracta l'evident homosexualitat de Tom mentre que l'altra l'obvia completament. Ambdues són filles del seu temps, però si n'he de triar alguna, em quede, evidentment, amb la primera.

Això no vol dir que la pel·lícula que ens ocupa no tinga aspectes interessants, ni de bon tros. Aquesta gaudeix d'una elegància molt sofisticada, d'una posada en escena i una fotografia atraients. Les interpretacions, a més, brillen a un nivell alt, i el resultat final és un film agradable i que es deixa veure.

THE TALENTED MR. RIPLEY. 1999. Estats Units. Color. 139 Min.

Direcció: Anthony Minghella
Intèrprets: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Jude Law, Philip Seymour Hoffman, Cate Blanchett, Jack Davenport, James Rebhorn, Sergio Rubini, Philip Baker Hall, Celia Weston, Stefania Rocca, Ivano Marescotti

Guió: Anthony Minghella. Novel·la: Patricia Highsmith

Música: Gabriel Yared
Fotografia: John Seale

(3) TO LIVE, de Zhang Yimou (1994)

La força mediàtica

Zhang Yimou centra aquesta obra en el context polític i social del seu país. En concret, l'acció es desenvolupa, primerament, en la guerra civil que el 1949 va portar al poder Mao Tse-tung. Posteriorment, l'any 1958, quan el govern comunista va posar en marxa el denominat "Gran salt cap endavant" i, finalment, el 1966, quan es va instaurar la Revolució Cultural.

El drama de la família Fugui és el fil conductor d'aquesta història. El pare, Xu Fugui, és un jugador d'apostes empedreït que ho perd tot i es veu obligat a donar casa seua per tancar els deutes. Després de la seua metamorfosi personal, és a dir, estar bé amb els seus, guanyar els diners treballant a través d'una petita companyia ambulant de teatre d'ombres xineses i abandonar el joc per sempre, és sorprés per les circumstàncies polítiques del seu país. A partir d'ací comença una vida amb alegries (curtes, però intenses; d'ahí el seu optimista títol) i penúries, plena d'obstacles i marcada per l'ombra allargada d'un sistema repressor, malgrat els avenços socials en el primer període.

La fantàstica recreació del context històric, juntament amb una narració àgil i estructurada, conformen un relat profund que fa que ens identifiquem i visquem com a nostres les desventures de la família protagonista.

El film és un clar exemple de la sorprenent facilitat amb què es pot manejar els éssers humans. La força del poder mediàtic, de la propaganda i de la por és de tal intensitat que la consciència ciutadana queda totalment anul·lada. En aquest sentit, la cinta fa una contundent denúncia a la impostura d'un règim que tenia com a objectiu primigeni la igualtat social. Tot i això, el control arriba fins a l'aspecte psicològic, ja que els pares ni tan sols es plantegen si la mort dels seus fills ha estat causada per una estructura perversa que fa treballar els xiquets a la fosa d'acer, o que empresona tots els metges acusant-los de capitalistes. Estan convençuts que la culpa és seua per deixar que el xiquet anara a treballar i per proveir de panellets el doctor que havia estat alliberat. La manipulació és tan gran que són capaços fins i tot d'inocular-los sentiments i emocions, minvar la seua autoestima i fer que deïfiquen els seus botxins.

El missatge crític a la societat xinesa del moment és força aclaridor. Es podria entrar en una anàlisi pel que fa al curs dels fets i de les conseqüències, però això serien figues d'un altre paner.

HOU ZHE. 1994. Xina. Color. 125 Min.

Direcció: Zhang Yimou
Intèrprets: Ge You, Gong Li, Ben Niu, Xiao Cong, Deng Fei

Guió: Yu Hua, Lu Wei. Novela: Yu Hua

Música: Zhao Jiping

Fotografia: Lu Yu

(3) MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD, de Peter Weir (2003)

Experiència tan absorbent com entretinguda

No he vist tota la filmografia de Peter Weir, només n'he gaudit de la meitat, però hi ha alguna cosa en la seua manera de contar històries que sempre m’ha atrapat. De vegades, sense saber ben bé per què, hom connecta amb uns directors més que amb uns altres.

En aquest cas, he de confessar que em sembla una producció més que notable, encara que sense arribar a la mestria de Dead Poets Society o The Truman Show.

Master and Commander és un film d’aventures ambientat en plena època de les guerres napoleòniques entre anglesos i francesos. L’ofici del director australià es revela des del primer moment en la subtilesa amb què conjumina diversos conceptes vitals: l’amistat, la disciplina, l’honor, la psicologia —tant en l’obsessió del capità per capturar el vaixell francès com en l’estratègia que despleguen tots dos contendents— i, sobretot, la música. Aquesta última esdevé un element essencial, capaç de subratllar les contradiccions de l’existència, on l’horror i la bellesa conviuen, irreconciliables, com una parella malavinguda. De la mateixa manera, és dissonant l’amistat entre Aubrey i Maturin: tan propers l’un de l’altre com oposats —militarisme davant de ciència—. La seva lluita per mantenir aquest vincle afectiu és admirable i constant.

En definitiva, una pel·lícula que ofereix una experiència tan absorbent com entretinguda. Una gran història amb una posada en escena impecable, una factura tècnica extraordinària i unes interpretacions d'alt nivell.

MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD. 2003. Estats Units. Color. 137 Min.

Direcció: Peter Weir
Intèrprets: Russell Crowe, Paul Bettany, James D'Arcy, Edward Woodall, Chris Larkin, Max Pirkis, Jack Randall, Max Benitz

Guió: Peter Weir, John Collee. Novel·les: Patrick O'Brian

Música: Christopher Gordon, Iva Davies, Richard Tognetti
Fotografia: Russell Boyd