(3) XIQUES EN UNIFORME, de Leontine Sagan (1931)

Colp a l'autoritarisme

Sorprenent film —especialment perquè és capaç d'abordar el tema de l'homosexualitat de manera oberta a les portes del nazisme— que suposa una mordaç crítica al model autoritari en tots els seus àmbits. La seua temàtica se situa en un col·legi per a filles d'oficials al Regne de Prússia de la dècada dels deu del segle XX, dominat pel conservadorisme prussià de Guillem II. La realitzadora, de manera realista, mostra l'autoritarisme com a element castrador que impedeix que els éssers humans desenvolupen totes les seues potencialitats. D'aquesta manera, intenta desmuntar eixa forma de tirania que s'ha exercit al llarg de la història a països, societats, sistemes educatius i que ha tingut efectes devastadors per al món en general.

La pel·lícula és, a més a més, valenta i arriscada, ja que presenta totes aquelles pulsions humanes que queden reprimides davant la constant violència psicològica per part de les figures despòtiques (personificada en la directora del centre i en els seus adlàters). També es pot entreveure un halo poètic a través d'eixa incessant flama que il·lumina la necessitat de l’afecte i l'amor independentment del gènere (en veritat, una autèntica exploració sobre el desig lèsbic).

Cal destacar la utilització d'actrius no professionals en el paper d’alumnes, donant-li així un toc fresc de naturalitat a les imatges. La interpretació de la terna: Directora (Emilia Unda), Professora (Dorothea Wieck) i Alumna (Hertha Thiele) és absolutament fantàstic, dotant de més credibilitat a les sensacions que la història vol transmetre. Així, la professora Fraulein Von Bernburg simbolitza l'emancipació i autodeterminació i la directora del centre, l'absolutisme; una intel·ligent manera d'enfrontar a la llibertat de la vida versus el sotmetiment més mesquí. És per això que Xiques en uniforme és un cant a la modernitat, a la llibertat sexual i a la rebel·lió davant de la injustícia.

MÄDCHEN IN UNIFORM. 1931. Alemanya. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Leontine Sagan

Intèrprets: Hertha Thiele, Dorothea Wieck, Hedwig Schlichter, Ellen Schwanneke, Emilia Unda

Guió: Christa Winsloe, Friedrich Dammann. Obra: Christa Winsloe

Música: Hansom Milde-Meißner

Fotografia: Reimar Kuntze, Franz Weihmayr 

(3) LA MESITA DEL COMEDOR, de Caye Casas (2023)

La tauleta de la discòrdia

Doncs, sí. He vist aquesta pel·lícula perquè ho ha dit Stephen King. Per què mentir? No tenia ni idea de la seua existència i probablement no l'hauria vist mai si no haguera sigut per l'escriptor. Vaig llegir en algun lloc que estava disponible a la plataforma de cinema Filmin, així que vaig decidir aprofitar l'avinentesa per a passar-me una hora i mitja davant del televisor i comprovar si realment era tan atractiva com se suggeria. Això sí, em vaig esforçar per mantenir una perspectiva imparcial, allunyant de la meua ment qualsevol influència de les paraules del novel·lista que pogueren esbiaixar la meua valoració artística.

He d'admetre que em va sorprendre i em va agradar. Els vint primers minuts eren de pura comèdia i em preguntava: com diantre això pot derivar en una cosa esgarrifosa? Tot i que en aquells moments semblava una tasca del tot impossible, el director ho aconsegueix gràcies a una història que t'atrapa des del primer instant, a un guió molt intel·ligent i a unes interpretacions convincents. Caye Casas, amb molt poc (perquè juga amb elements molt limitats a causa del baix pressupost) hi trau el màxim rendiment. La història es torna cada vegada més pertorbadora (en aquest sentit em recorda a "La Cabina" d'Antonio Mercero), i la sensació inicial de diversió es transforma en quelcom fosc i tenebrós que et parteix el cervell en dos.

Crec que tot està com cal: la durada del metratge, la posada en escena, els diàlegs i el tempo cinematogràfic. Em sembla molt astuta la presència constant de l'objecte (la tauleta del menjador) que té un paper preponderant en l'esdevenir de la trama. Així, quieta i impertèrrita exerceix un poder esglaiador i actua com a excusa, ja que hi exemplifica la discòrdia que existeix entre el matrimoni. Després, l'atzar (tan influent a les nostres vides) s'encarrega de la resta. Hi ha un moment en què la tensió augmenta perquè els espectadors sabem que a l'habitació jau el nadó inert, però el protagonista interactua amb la seua família durant molt de temps.

Finalment, m'agradaria destacar dos aspectes que m'han encantat: el seu disseny (portada i crèdits) i la interpretació de Gala Flores la xiqueta adolescent de tretze anys.

En definitiva, un gran encert i una grata sorpresa. Cal veure-la.

LA MESITA DEL COMEDOR. 2022. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Caye Casas

Intèrprets: Estefanía de los Santos, David Pareja, Claudia Riera, Josep Riera, Eduardo Antuña, Gala Flores, Itziar Castro, Cristina Dilla, Claudia Font, Paco Benjumea, Emilio Gavira

Guió: Caye Casas, Cristina Borobia

Música: Esther Méndez

Fotografia: Alberto Morago

(3) MOONAGE DAYDREAM, de Brett Morgen (2023)

L'experimentació en el procés creatiu

Aquest documental fa una mirada introspectiva al procés creatiu de David Bowie, bo i afegint-hi entrevistes i imatges inèdites amb l'ajut de la seua família (la qual el va aprovar prèviament). Cal destacar l'enfocament diferent que el director ha donat al film, allunyant-se dels documentals convencionals i mostrant l'interior de l'artista, i les seues reflexions filosòfiques i existencials. Tot aixo, acompanyat d'actuacions en directe, de seqüències fragmentades i superposades de la seua carrera i de la seua vida que reforcen la seua força visual.

En resum, un treball molt interessant que compleix amb l'objectiu inicial del seu realitzador, Brett Morgen, qui va afirmar: "Bowie no es pot definir, es pot experimentar... és per això que vam crear Moonage Daydream, perquè siga una experiència cinematogràfica única". A parer meu, ho va aconseguir amb escreix.

MOONAGE DAYDREAM. 2022. Estats Units. Color. 135 Min.

Direcció: Brett Morgen

Intèrprets: David Bowie, etc.

Guió: Brett Morgen

Música: David Bowie, Tony Visconti

(4) LES AMARGUES LLÀGRIMES DE PETRA VON KANT, de Rainer Werner Fassbinder (1972)

Dependència cega fins a l'autodestrucció

Estudi fascinant sobre les relacions i les emocions humanes, presentat en un escenari únic. A través d'una posada en escena que evoca al teatre i dels seus monòlegs extensos, la pel·lícula aprofundeix en la psicologia dels cadascun dels personatges. Efectivament, mitjançant Petra és fan palés les nostres contradiccions: s'hi pot veure en els seus diàlegs amb Sidonie. Ambdues parlen des d'una perspectiva humana de la relació de parella, dels moments grats, de les errades, de les culpes o de la impossibilitat de conviure i compartir. Tanmateix, la mateixa Petra té al seu servei a una esclava (dir secretària seria un eufemisme) a la qual humilia i maltracta. Petra trau pit i està cofoia del paper empoderat i feminista que adopta envers el seu marit (després d'haver estat perdudament enamorada, quasi esclavitzada, d'ell). Ara, però, s'hi sent independent i és ella qui mamprén accions per al divorci. Mesos després s'arrossegarà davant Karin, una jove d'origen humil (que li va presentar Sidonie) de la qual s'enamora bojament, engolida per una extremada dependència emocional. Petra amarga a Marlene i Karin castiga a Petra: ara, aquesta última, tasta de la seua pròpia medecina.

La pel·lícula està dividida en tres actes en funció de l'estat anímic de la protagonista. El primer és el moment d'enfortiment i independència després de separar-se del marit. El segon és quan cau en una profunda depressió després de l'amor no correspost de Karin, un pou sense fons que anul·la tota la seua voluntat psíquica. I, en tercer i últim lloc seria el de l'alliberació quan comprén la impossibilitat d'abastar l'amor anhelat.

Evidentment, aquesta obra invita a la reflexió i ens fa preguntar com una persona pot invalidar-se fins a l'autodestrucció. Com és possible eixa tremenda fixació en un sol ésser humà, obviant tot allò que l'envolta (amigues, mare, filla o elements materials), o quins processos mentals actuen dins de la ment per divinitzar una persona de la mateixa condició i rang. Mal d'amors seria una afirmació entre popular i prosaica. Patologia i desadaptació seria una afirmació més científica.

El cas és que aquesta cinta ens parla de la misteriosa complexitat de l'ésser humà. Un molt interessant melodrama que toca l'homosexualitat i les pors que ens envolten, amb uns personatges molt ben construïts. I, clar, no podria acabar aquest escrit sense fer referència a la serventa, secretaria i esclava. Marlene és una figura retòrica, és el jo esclavitzat de Petra i simbolitza les seues pors i les seues emocions negatives. És per això que la tracta mal. Quan, al final, s'allibera del jou de Karin, allibera també a Marlene. I Marlene, se'n va, i va deixant les coses a la maleta, fins i tot una clarificadora pistola fruit de la ment trastornada de la protagonista.

DIE BITTEREN TRÄNEN DER PETRA VON KANT. 1972. RFA. Color. 124 Min.

Direcció: Rainer Werner Fassbinder

Intèrprets: Margit Carstensen, Hanna Schygulla, Eva Mattes, Gisela Fackeldey, Irm Hermann, Katrin Schaake

Guió: Rainer Werner Fassbinder. Obra: Rainer Werner Fassbinder

Fotografia: Michael Ballhaus

(3) BABYLON, de Damien Chazelle (2023)

Frenèticament trepidant

Damien Chazelle és un director que m'agrada per dues coses essencialment. La primera és perquè és peculiar, amb això vull dir que només mirant algunes imatges, ja saps que estàs davant d'una pel·lícula seua. La segona és perquè és diferent; en les seues propostes sempre hi ha un punt d'atreviment, soroll, rebombori i bogeria que m'atrau especialment. Bé, a ser sincers dels seus cinc films que ha dirigit, n'he vist tres. Tant en Whiplash com en La La Land destacaven la seua força intrínseca i les seues històries de desenvolupament personal.

Doncs bé, aquesta, no li resta a la saga perquè Babylon és un majúscul homenatge a la desmesura i, especialment, al cinema. En els principis de Hollywood, Los Angeles anys vint, hi ha un tràfec inimaginable de personatges amb ambicions i excessos exorbitants. Tot és com un tobogan; hi ha persones que ascendeixen i cauen, una agitació enquadrada en una època crepuscular marcada pel debilitament a causa del pas del cinema mut al sonor (el senyal a “Cantat sota la pluja és evident) i, per la disbauxa estucada de perversió i depravació.

Amb imatges impactants i colpidores, la pel·lícula enganxa: és trepidant, entretinguda, didàctica i interessant. Dins del maremàgnum seqüencial, hi ha una bonica i bella història d'amor. Tot el que fa Manuel Torres (Manny) per Nellie La Roy és fascinant, una autèntica lliçó poètica i romàntica de l'amor incondicional. A més està complementada per un fantàstic planter actoral: Margot Robbie i Brad Pitt estan estratosfèrics. En definitiva, un divertiment artístic que m'ha sorprés molt gratament.

BABYLON. 2023. Estats Units. Color. 182 Min.

Direcció: Damien Chazele

Intèrprets: Margot Robbie, Brad Pitt, Diego Calva, Jean Smart, Jovan Adepo, Tobey Maguire, Li Jun Li, Katherine Waterston, P.J. Byrne, Lukas Haas, Samara Weaving, Eric Roberts, Ethan Suplee, Max Minghella, Jeff Garlin, Phoebe Tonkin, Olivia Hamilton, Rory Scovel, Flea, Olivia Wilde, Karolina Szymczak

Guió: Damien Chazelle

Música: Justin Hurwitz

Fotografia: Linus Sandgren

(3) ¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO?, de Narciso Ibañez Serrador (1976)

Distorsió en la ment de l'espectador

La història de Tom i Evelyn, una parella de turistes anglesos que visiten una petita illa costanera espanyola, aconsegueix, a través de la càmera del realitzador, alterar i desordenar l'espectador. Aquesta vegada, però, l'element distorsionador i pertorbador que aconsegueix commoure, estremir i colpejar-ne la consciència, no és cap monstre ni animal terrorífic. Contràriament, el director, basant-se en la novel·la de Juan José Plans, s'acull a la candidesa, ingenuïtat i fingida bondat que desprenen els éssers infantils. Aquest fet és quelcom que trastoca els patrons cognitius establerts en els éssers humans, ja que tal com diu el seu títol ningú no pot pensar que un xiquet puga cometre aquests actes vils.

Així, el realitzador crea una atmosfera absolutament inquietant i misteriosa. Rodada d'una manera aparentment senzilla, en el sentit que els exteriors són d'un poble deshabitat i inhòspit, l'obra utilitza molt intel·ligentment l'ús del color: el blanc de les cases, al costat de la brillantor radiant del sol de l'estiu, fan que existesca un fort contrast entre aquesta lluminositat relaxant i l'hostilitat, el terror, la por i la sang que desprén el lloc.

Diferents lectures i interpretacions es poden extreure de la cinta, però, aquesta llança una mena de metàfora subversiva contra el poder establert en la qual, el poble oprimit (els xiquets morts, víctimes innocents de les primeres imatges en les diferents guerres) es rebel·len contra l'opressor (els adults que propicien aquest fet).

Els moments de gran tensió són reforçats per una excel·lent banda sonora de Waldo de los Ríos i amb una interpretació de tots els xiquets i xiquetes francament admirable (les seues mirades i rialles nervioses fan que ens quedem absolutament desconcertats).

Recorde clarament la primera vegada que la vaig veure. En sortir al carrer l'endemà, em vaig trobar amb un xiquet i em vaig espantar: prova contundent que és un film que et captiva i et deixa empremta a l'interior. I és que no totes les pel·lícules que intenten causar impressió de por aconsegueixen, almenys totalment, la seua missió. Tot i això, la que va realitzar Narciso Ibañez Serrador va encertar sobradament. Insòlita i sorprenent.

¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO? 1976. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Narciso Ibañez Serrador

Intèrprets: Lewis Flander, Prunella Ransome, Antonio Iranzo, Miguel Narros, Luis Ciges, Marisa Porcel, María Luisa Arias, Antonio Canal, Juan Cazalilla

Guió: Narciso Ibañez Serrador. Novela: Juan José Plans

Música: Waldo de los Ríos

Fotografia: José Luis Alcaine

(3) MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS, de Pedro Almodóvar (1988)

La millor comicitat d'Almodóvar

L'angoixa experimentada per un grup de dones, totes víctimes de decepcions amoroses, és la generadora dels successos que van ocorrent al llarg d'aquesta estupenda combinació de drama i comèdia. Un patiment que està molt ben tractat pel seu realitzador a través dels embolics duts a terme per cadascun dels seus variats personatges: un madur seductor, una boja recentment eixida del sanatori, una jove desenganyada pel seu nuvi xiïta, una confusa parella que va buscant pis, un extravagant taxista... i, especialment, Pepa la qual, farta d'emportar-se cops a la vida, explota i comença a traure fora d'ella mateixa tota la ràbia que l'està consumint per dins.

El resultat és una pel·lícula molt  encertada que, a més de l'intel·ligent còctel tragi-còmic abans esmentat, aporta un estupend disseny, fotografia (magnífic José Luis Alcaine), música (es nota la mà de Bonezzi), el magnífic treball actoral (especialment Carmen Maura i les intervencions magistrals de María Barranco) i escenografia (suggerent la utilització dels colors). 

Els diàlegs, les situacions còmiques i els elements diferenciadors (el gaspatxo somnífer, les referències als clàssics i l'àtic amb les vistes als edificis emblemàtic de Madrid) fan que està cinta siga peculiar, atemporal i amb una gràcia, difícil de definir però que t'atrapa cada vegada que la veus.

MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS. 1989. Espanya. Color. 89 Min.

Direcció: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Carmen Maura, Antonio Banderas, Julieta Serrano, María Barranco, Rossy de Palma, Kiti Mánver, Guillermo Montesinos, Chus Lampreave, Eduardo Calvo, Loles León, Fernando Guillén

Guió: Pedro Almodóvar

Música: Bernardo Bonezzi

Fotografíi: José Luis Alcaine

(2) TRENQUE LAUQUEN, de Laura Citarella (2023)

Sentiments ofegats

Seria una injustícia no valorar l'esforç i els encerts d'aquesta combinació d'intriga, poesia, existencialisme i fantasia. La desaparició de la Laura és la pedra angular per traçar una odissea en què aquells que la segueixen tracten de trobar respostes a uns fets difícils d'interpretar, ja que estan ocults a la ment transcendental de la protagonista.

Pausada, lànguida i assossegada, la directora ens dona els elements necessaris per a ser partícips en la recerca racional de sentiments ofegats que desfilen en cada seqüència. He de confessar que hi ha moments en què la trama decau, però no sé per quina regla de tres, la cinta té una cosa que et manté dempeus. Això sí, com a espectador hauria preferit un metratge més reduït. Crec que la pel·lícula hauria guanyat. Estimable film.

TRENQUE LAUQUEN. 2023. Argentina. Color. 250 Min.

Direcció: Laura Citarella

Intèrprets:  Laura Paredes, Ezequiel Pierri, Rafael Spregelburd, Cecilia Rainero, Juliana Muras, Elisa Carricajo, Verónica Llinás

Guió: Laura Citarella, Laura Paredes

Música: Gabriel Chwojnik

Fotografia: Yarara Rodriguez

(3) LA CAÇA DE L'HOME (THE CHASE), d'Arthur Penn (1966)

L'odi irracional

L'estat de Texas com a paràbola de maldat, fragment d'espai on es couen tots els instints perversos de l'ésser humà fins a aconseguir la substància de l'odi. Res no és sincer ni honest, les diferències de classes i la defensa de la supremacia blanca són els amos d'un lloc sense llei, on aquells que volen aplicar la justícia són reduïts immediatament.

Des del primer instant, alguna cosa ensuma l'espectador que no acabarà bé. Personatges sinistres, parelles desvinculades..., cadascú sap molt bé quin paper ha de jugar-hi i totes les persones ho accepten. Els botxins es troben al seu hàbitat natural, però les víctimes s'ofeguen en aigües cabaloses i intenten sortir a la superfície per escapar de la seua angoixa.

The Chase reflecteix la història de la humanitat sempre acompanyada de violència i conflictivitat moral. Això ho plasma a la perfecció Arthur Penn a través d'una fantàstica atmosfera opressiva, conjugada amb una inquietant banda sonora i un fantàstic planter actoral.

THE CHASE. 1966. Estats Units. Color. 135 Min.

Direcció: Arthur Penn

Intèrprets:  Marlon Brando, Jane Fonda, Robert Redford, Angie Dickinson, Robert Duvall, E.G. Marshall, Miriam Hopkins, James Fox, Malcolm Atterbury, Richard Bradford, Janice Rule, Martha Hyer, Henry Hull, Jocelyn Brando, Diana Hyland, Lori Martin, Clifton James

Guió: Lillian Hellman. Novela: Horton Foote

Música: John Barrry

Fotografia: Joseph LaShelle

(3) LA MEMORIA INFINITA, de Maite Alberdi (2023)

La memòria como antídot

La construcció de la vida: tan fàcil d'escriure, però tan complex i costós de fer. Passat un bon grapat d'anys arribem a un punt en què som conscients del que hem deixat enrere. Una cosa que al principi era "ací i ara", per després catalogar-la com "una cosa recent". Aleshores, es tenia la sensació que era una quelcom quasi tangible i proper; com una possessió. Tanmateix, l'esdevenir del temps, s’encarrega de diluir-ho. Però per això tenim un antídot que és la memòria, la nostra memòria; aquella que congela els records i els moments que hem pogut gaudir a les nostres diferents etapes vitals.

Fa vint-i-cinc anys que l'Augusto i la Paulina estan junts. Huit anys enrere, li van diagnosticar Alzheimer. Tots dos senten temor davant la possibilitat que arribe el dia que ell deixe de reconéixer-la.

Aquest és l'eix central d'aquest bell documental. Un periodista i una actriu i política, que es van conéixer, es van enamorar i van decidir compartir la vida tots plegats. Després de la malaltia d'Augusto comença una lluita contra l'oblit, reforçant encara més l'amor que es professaven l'un a l'altre i conservant, en moments tan durs, la complicitat de la relació utilitzant l'humor com a arma inexpugnable.

L'obra combina imatges actuals amb vídeos casolans dels seus fills petits, l'adquisició de sa casa el 1999 i fragments de la seua feina com a periodista i entrevistador a la televisió xilena. Tot i això, s'enfoca principalment en la seua lluita per no oblidar i reviure moments crucials de la seua vida, com el seu activisme en contra de la dictadura de Pinochet (des d’ací també es reivindica la memòria histórica), l'impacte de l'assassinat d'un amic durant aquells anys i, sobretot, la seua vida juntament amb la seua parella Paulina, perquè en cada fotograma, Augusto intenta impregnar-se de la fragància de la dolçor de la seua estimada; la seua "linda" Paulina.

El millor com a espectadors és deixar-se emportar i deixar que les imatges discórreguen pel metratge. Aquesta és la manera més efectiva d'experimentar els  sentiments i emocions, que brollen lluminosos, com a blats en un camp etern.

LA MEMORIA INFINITA. 2023. Xile. Color. 85 Min.

Direcció: Pavel Giroud

Intèrprets: Augusto Góngora, Paulina Urrutia

Guió: Maite Alberdi

Música: Miguel Miranda, José Miguel Tobar

Fotografia: Pablo Valdés

(3) EL CASO PADILLA, de Pavel Giroud (2023)

Llibertat d'expressió

Sembla una mica, com a mínim, torbadora per a un espectador objectiu la compareixença del dissident Heberto Padilla a l'Havana, després de ser posat en llibertat per part del règim cubà. Més encara sabent que, anteriorment, va ser retallada la llibertat d'expressió, prohibint els seus poemaris i els seus articles en premsa contraris al règim. Així i tot, l'escriptor va entonar una autocrítica acusant-se de contrarevolucionari, i també a molts dels seus col·legues presents. L'avantguarda intel·lectual internacional es va posicionar a favor seu tot dirigint una carta a Fidel Castro, però, Padilla va declarar que estaven també equivocats i que ell havia traït a la revolució. Aquesta va ser la seua explicació demolidora: "La revolució cubana és superior a l'home amb la qual s'han solidaritzat"

En una gravació desclassificada que es mostra per primera vegada al públic, el sentir intern del poeta deixa molts interrogants: o bé el compromís per la revolució era cec, o es trobaven, d'alguna manera, amb les mans lligades, però la realitat és que la gran majoria donava la raó al poeta. Això no obstant, a les imatges posteriors es mostra l'escriptor ja a l'exili i amb les contradiccions que va mostrar des de sempre. Així, a Miami va ser reprovat per una part de l'exili en participar en un esdeveniment literari juntament amb escriptors afins al govern cubà.

Jorge Edwards opinava el següent: "Les revolucions quan estan en un moment crític, atacades des de fora, tendeixen a desenvolupar un sistema de vigilància i seguretat que en principi és necessari i que en cas de la revolució cubana s'ha demostrat que és més que necessari. Fins i tot hi ha hagut intents d'assassinar Fidel Castro. Però crec que aquesta preocupació per la seguretat es transforma en una obsessió. I aquest és el problema: aquest pas d'una preocupació —legítima— per la seguretat i la vigilància, a l'obsessió, al domini a tota la vida del país, de la policia, era el pas que calia evitar. Pense que, justament, la veu dels escriptors està perquè això no passe. Per tant, l'empresonament de Heberto Padilla és una intolerància del govern cubà a la crítica".

El document és molt didàctic, amb intervencions de Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Jean-Paul Sartre, Jorge Edwards i Fidel Castro. Tot plegat, la compareixença i els testimonis segueixen una suggestiva estructura, cosa que acompanyat als versos en màquina d'escriure del poeta, enforteixen aquest interessant reportatge on les esglaiadores declaracions obren les portes del desencís.

EL CASO PADILLA 2023. Cuba. Color. 78 Min.

Direcció: Pavel Giroud

Intèrprets: Heberto Padilla i personal entrevistat.

Guió: Pavel Giroud

Música: Pablo Cervantes

(3) REBELS, de Francis Ford Coppola (1983)

Nada dura para siempre

Nature's first green is gold, El primer matís de la naturalesa és daurat,

Her hardest hue to hold. I per a mantenir el seu verd més intens.

Her early leaf's a flower;         El seu full primerenc és una flor; 

But only so an hour. Que viu tan sols un instant.

Then leaf subsides to leaf. I aleshores el full mor per a caure.

So Eden sank to grief, Així es va enfonsar l'Edén molt al seu pesar,

So dawn goes down to day. Així l'alba  el alba descendeix dia a dia.

Nothing gold can stay. Doncs res daurat roman.

Sota una aparença més aviat fosca, també condicionada per la manera de comportar-se dels protagonistes i per l'ambient que han de patir, Rebels amaga una metàfora poètic-filosòfica sobre l'efímer de la bellesa en la naturalesa (per extensió en la psicologia de els éssers humans) i de la impossibilitat d'un manteniment perenne de la felicitat absoluta. De fet, el poema de Roberst Frost, exposat a l'inici, és la peça que sosté un guió que mostra les volicions, modus vivendi i penombres per les quals han de passar un grup d'adolescents en la societat americana de mitjans dels anys 60. Estem davant de xics amb problemes emocionals i d'identitat (orfandat, famílies desestructurades, etc.) els quals tenen la necessitat imperiosa de pertànyer a un grup conformat pels típics rols que exerceix cada membre (en el nostre cas, des del líder, -Dallas Winston- , fins al tímid -Johnny cadena). Bé és cert que dins d'aquestes personalitats hi ha matisos que faran variar la conducta de cadascú.

D'alguna manera el món adult competitiu es reflecteix en les colles dels joves: Les lluites entre bandes (els dandis contra els greixosos, classe alta i classe baixa respectivament), la societat patriarcal on les noies queden en segon pla i la pugna darwiniana ( el mascle alfa i el "a veure qui la té més llarga"). Tot això desemboca a una desconnexió recíproca entre ells i el món que els envolta

No obstant això, Ponyboy i Johny són diferents, -encara que les circumstàncies els han sumit en aquest infern-, tots dos tenen sentit de solidaritat i companyonia. Així les coses, després de l'assassinat en defensa pròpia es veuen obligats a fugir. Durant aquesta tortuosa travessia comencen a considerar que potser hi ha altres maneres d'afrontar les situacions que se'ns presenten en la nostra existència. ( "Hi haurà algun lloc sense greixosos, dandis ... Hi haurà algun lloc amb gent normal, gent sense més". Comentava Johnny desesperat)

Johny és l'antítesi de Dallas. Tots dos són engolits per l'atmosfera tan dura en què es trobaven, però mentre el primer es redimeix a través dels seus ulteriors actes i la transformació de la seva escala de valors, el segon, desorientat i superat per la mort del seu amic, embogirà sense saber gestionar ni la seua ira ni les seues emocions.

El film conté evidents referències  al cinema clàssic tant en la posada en escena com en la fotografia (Rebel sense causa de Nicholas Ray o El que el vent es va portar de Victor Fleming) i encara que algunes vegades peca d'algunes situacions inversemblants, estem davant d'una pel·lícula digna de veure.

Cal destacar la gran quantitat de joves promeses en el repartiment d'intèrprets i, especialment, l'excel·lent interpretació de Matt Dillon.

THE OUTSIDERS. 1983. Estats Units. Color. 91 Min.

Direcció: Francis Ford Coppola

Intèrprete: Matt Dillon, Ralph Macchio, C. Thomas Howell, Patrick Swayze, Rob Lowe, Tom Cruise, Diane Lane, Emilio Estevez, Tom Waits

Guió: Kathleen Knutsen Rowell. Novela: S.E. Hinton

Música: Carmina Coppola

Fotografia: Stephen H. Burum

(2) PASSAGES, d'Ira Sachs (2023)

Un home confús

És bastant freqüent que en les relacions on predomine l'entusiasme afectiu i emocional es barrege una mena de drama i patiment que intoxique el romanticisme primigeni. Com és ben sabut, en el desenvolupament d'una aventura d'eixe tipus, s'han d'esquivar una gran quantitat d'entrebancs, perquè, malauradament, la realitat està ben allunyada de les històries dolces d'algunes pel·lícules.

Contràriament, aquesta obra realitza una interessant exploració de les relacions humanes, especialment les de parella (la toxicitat de la relació amorosa), a través del seu triangle protagonista on afloren elements com la gelosia, la passió i l'egocentrisme. En aquest sentit, profunditza de manera contínua en la psicologia dels personatges, bo i enfocant el seu guió a extreure allò que s'amaga en els seus pensaments. La terrible i persistent confusió mental de Tomas, el seu protagonista principal, naufraga en un mar rebolicat d'amor i sexe, per a arribar a uns no desitjats efectes col·laterals —l'embaràs i la (comprensible) preocupació paternal— que faran trontollar tot allò que havia construït.

Passages, és una història aparentment senzilla, però complexa a la volta, tirant a minimalista (sense quasi exteriors), i diria que, fins i tot, propera al teatral. No és un film complet, però cal dir que és realista i terrenal i, per tant, cosa que li honra; honest.

PASSAGES. 2023. França. Color. 91 Min.

Direcció: Ira Sachs

Intèrprets: Franz Rogowski, Ben Whishaw, Adèle Exarchopoulos, Erwan Kepoa Falé, Arcadi Radeff, Léa Boublil, Théo Cholbi, William Nadylam, Tony Daoud, Sarah Lisbonis, Anton Salachas, Thibaut Carterot

Guió: Ira Sachs, Mauricio Zacharias

Fotografia: Josée Deshaies

(1) DECISION TO LEAVE, de Park Chan-Wook (2023)

El detectiu enamorat

Crec que, en el fons, aquesta pel·lícula és més romanç que intriga i més drama emocional que thriller psicològic. Efectivament, sembla que la utilització del suspens siga el motor que impulsa els sentiments implícits en la difícil i enigmàtica relació de la parella protagonista.

Val a dir que, des d'un punt de vista formal, aquesta obra resulta molt atractiva a causa de la seua factura técnica i les seues idees visuals. Ara bé, a parer meu, el seu guió s'ofega en la seua complexitat. Massa conceptes (tant realistes com poètics) per a donar forma a una relació que, si bé és profunda i heterogènia, no deixa de ser diàfana. Tot això fa que, al final, el metratge s'ensorre. Una llàstima perquè tenia elements (com ara, les fantàstiques interpretacions) per a haver abastat quotes de millor qualitat.

 

HEOJIL KYOLSHIM. 2023. Corea del Sud. Color. 138 Min.

Direcció: Park Chan-wook

Intèrprets: Wei Tang, Park Hae-il, Go Kyung-Pyo, Lee Jung-hyun , Park Yong-woo, Kim Shin-Young, Sook Jung-Young, Yoo Seung-mok, Teo Yoo, Park Jeong-min, Seo Hyun-woo, Jeong Ha-dam

Guió:  Park Chan-wook, Chung Seo-Kyung

Música: Cho Young Wuk

Fotografia: Kim Ji-yong

(4) UNA HISTÒRIA DE DEBÓ, de David Lynch (1999)

Alliberament i redempció personal

Aquesta obra és la història real d'Alvin Straight qui, tot i gaudir d'una mala salut, decideix mamprendre un viatge per retrobar-se amb el seu germà Henry el qual acaba de patir un infart i amb qui no es parla des de fa més de deu anys. Atesa la seua manca de visió i l'escassetat de diners, opta per fer ell mateix el recorregut de centenars de quilòmetres — entre Laurens (Lowa) i Blue River (Wisconsin)— amb la seua màquina tallagespa que circula a 8 km/h.

Sembla que estiga a punt de caure-hi, però no hi cau. D'acord amb l'estructura del guió hom s'esperaria que aquesta crònica declinara en un insuportable batibull de sensibleria. Ans al contrari, Lynch afaiçona el guió i ho reflecteix a les imatges d'una manera senzilla, nua i sense adornaments tot impregnant-la d’una bellesa poètica absolutament captivadora.

The Straight Story és una història de redempció on s'hi presenten un bon grapat de conceptes i valors que romanen marginats en el nostre conscient col·lectiu contemporani. Qui es posa a pensar en l'actualitat, doncs, en elements tan incòmodes com la vellura, el perdó, la pau individual o el miracle de la vida? Si algú abasta eixe estat, probablement ho farà perquè es trobe en la conjuntura de la seua pròpia decadència.

Els sentiments i les emocions afloren en cada uns dels personatges els quals amaguen uns patiments latents que comporten un gran dolor emocional. La pel·lícula és magistralment metafòrica en eixe aspecte, tant explícitament (la conversa dels dos homes grans al bar o) com implícitament (la mirada silenciosa de la seua filla Rose o el matoll de branquetes amb la lligadura).

La vellesa i l'ocàs de l'existència s'hi manifesta constantment, cosa que suposa una molt interessant reflexió al voltant d'una etapa de la vida la qual arribarem tothom: quelcom llunyà, però més a prop del que ens pensem.

En el seu trajecte s'hi troba amb diferents personatges diferents en cultura, edat i idiosincràsia, així com amb altres coetanis que hi comparteixen sofriments passats (la Segona Guerra Mundial). El film està farcit d'escenes emotives i de drames interiors les quals el director les sap barrejar amb altres elements mundans i quotidians com ara l'humor i la ironia.

La pel·lícula és en definitiva, tot i que no rebutja la seua crueltat, una oda a la vida. L'escena final és absolutament memorable.

THE STRAIGHT STORY. 1999. Estats Units. Color. 111 Min.

Direcció: David Lynch

Intèrprets: Richard Farnsworth, Sissy Spacek, Harry Dean Stanton, Jane Galloway Heitz, Joseph A. Carpenter, Donald Wiegert, Jennifer Edwards-Hughes, Everett McGill

Guió: John Roach, Mary Sweeney

Música: Angelo Badalamenti

Fotografia: Freddie Francis

(4) EL SOL DEL FUTUR, de Nanni Moretti (2023)

Esperança del pervenir

En aquesta pel·lícula els missatges de Moretti són molts —cosa que és absolutament meritòria— però hi ha un que és clar i directe: l'homenatge al comunisme italià. Durant tot el metratge subjau eixe suport incondicional del director. Ara bé, la història va molt més enllà i aborda distints aspectes relatius a la vida, bo i profunditzant en la psicologia, la filosofia existencial, l'art, l'ètica i, no cal dir-ho; la política.

El sol del futur és cinema dins del cinema. D'aquesta manera, s'endinsa dins del personatge de Giovanni, un director que està rodant la seua darrera pel·lícula i que té problemes de finançament perquè el seu productor s'ha declarat en fallida. A més ha entrat en crisi amb la seua dona, la qual acudeix al psicoanalista perquè vol separar-se'n. Per altra banda, la seua filla, música de professió —que n'està confeccionant la banda sonora— li presenta una parella que té la seua edat i això els deixa trasbalsat. A Giovanni se li acumulen els problemes. L'actriu protagonista sempre se li rebel·la i vol improvisar el guió.

La pel·lícula que està rodant conta la història de la contrarevolució hongaresa envers el comunisme soviètic, per la qual cosa, membres del comunisme Itàlia no aproven la contundència soviètica i volen distanciar-se d'ells.

Amb tots eixos eines el cineasta italià trau situacions que es tradueixen en agitacions internes dels protagonistes, menades pels seus sentiments i emocions. La cinta és molt profunda i reflexiva i s'hi pot comprovar en els seus diàlegs. No obstant això, Moretti li dona un punt de divertiment molt suggestiu amb elements com ara la música, els balls que no venen al cas (memorable i divertidíssima l’escena amb la música de Battiato), els somiejos i les ficcions. Tampoc no falta la crítica (la reunió amb els directius de Netflix) a les imposicions de la indústria i les poques possibilitats del cinema d'autor en eixe espectre.

En definitiva, un film molt recomanable que està ple de referències cinèfiles i musicals, i que deixa un missatge molt positiu: deixar les condicions suficients perquè el sol que il·lumine el nostre pervenir.

 

IL SOL DELL'AVVENIRE. 2023. Itàlia. Color. 95 Min.

Direcció: Nanni Moretti

Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Barry Keoghan, Kerry Condon, Gary Lydon, Pat Shortt, Aaron Monaghan, David Pearse, Sheila Flitton, Bríd Ní Neachtain, Jon Kenny

Guió: Francesca Marciano, Nanni Moretti, Federica Pontremoli, Valia Santella

Música: Franco Piersanti

Fotografia: Michele D'Attanasio

(3) THE OLD OAK (EL VELL ROURE), de Ken Loach (2023)

  Si mengem junts, romandrem junts

Ken Loach té la virtut de tocar temes socials que al remat són necessaris per a despertar consciències i que porten l'espectador a reflexionar i a qüestionar què està passant al món. Són successos que s'escolten als mitjans de comunicació i als quals no se li donen importància. Se sol dir: "ah, bé... ha passat allà", "la guerra de Síria, tan llunyana, ens sap greu, però què hi podem fer?" Ara bé, tot canvia quan aquesta gent cerca refugi en el nostre territori, aleshores és quan solten: "és que ens furtaran la faena".

El context de la pel·lícula està escenificat en un antic poble miner en el comtat de Durham, la seua població va patir conflictes laborals als anys huitanta juntament amb  els posteriors tancaments de mines. A causa d'això la gent, en l'actualitat continua anant-se'n, hi ha una alta incidència d'atur i les cases estan buides i barates (és per això perquè els refugiats sirians s'hi allotgen). En el pub del barri "The Old Oak" la gent parla i pren cervesa mentre es queixen de la falta de faena, la precarietat de l'habitatge i del poc futur que li espera a la joventut. En arribar-hi els immigrants sirians, el propietari del pub, serà l'únic que els rebrà amb bonhomia.

Per les raons abans esmentades són llocs on el racisme s'ageganta. Es pot comprovar en l'escena quan li regalen la bicicleta a una xiqueta refugiada. Alguns xiquets del poble pregunten per què a ells no els en regalen. Aquest punt de vista disjuntiu el mostra molt intel·ligentment el director britànic, bo i resolent-lo en l'obertura d'un espai de menjar per als necessitats del poble.

La pel·lícula parla de la solidaritat, de la desconfiança envers els nou vinguts (especialment si són pobres; el conegut classisme recalcitrant) i del racisme. No estic d'acord amb el fet que el cinema de Loach siga pamfletari i maniqueista. És evident que la guerra de Síria hi és i la vinguda d'immigrants és quelcom palmari. La pel·lícula no pot obviar les reticències dels natius. Loach ho mostra i amb això és objectiu. És clar, que no mirarà de gaidó la seua ideologia amb la denúncia de les injustícies, però la seua càmera mostra la realitat social. Per altra banda, ací no hi ha bons i dolents. El protagonista mateix que és el qui humanitza la història, però aquest l'heroi samarità, té un punt obscur quan confessa que havia fet mal als seus éssers volguts. La cinta també intenta comprendre les queixes dels habitants, però Loach ens explica que aquesta actitud és fruit de l'estultícia, que quan coneixem realment bé els altres és quan connectem i empatitzem. I això és molt bonic, tan bonic com la càmera fotogràfica regalada per son pare a la xica siriana, tan bonic com la crida a la solidaritat i tan bonic com el lema: "si mengem junts, romandrem junts" que simbolitza la unió de les persones per enfortir-se mútuament.

Aquesta obra té molta intensitat dramàtica i emocional en la seua primera hora, sí que és de veres que després eixa força es dilueix una mica, però cal veure-la. Pense que, a més de didàctica, és necessària.

THE OLD OAK. 2023. Regne Unit. Color. 110 Min. 

Direcció: Kean Loach

Intèrprets: Dave Turner, Ebla Mari , Claire Rodgerson, Trevor Fox, Chris McGlade, Col Tait, Debbie Honeywood, Chris Gotts, Andy Dawson, Reuben Bainbridge, Lloyd Mullings, Rob Kirtley, Andrea Johnson, Laura Lee Daly, Amna Al Ali, Neil Leiper, Jordan Louis, Chrissie Robinson

Guió: Paul Laverty

Música: George Fenton
Fotografia: Robbie Ryan

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(2) ÀNIMES EN PENA D'INISHERIN, de Martin McDonagh (2023)

La fi d'una amistat

L'extranya relació d'una parella d'amics en una illa davant de la costa oest d'Irlanda el 1923 es desenvolupa paral·lela a la guerra civil del país (de fet, es poden sentir els trets des de la llunyania). Pádraic no sap per què, però de colp i volta el seu amic, Colm, que porta compartint cerveses i converses durant els últims trenta anys, ha deixat de parlar-li. Sembla que Colm té dubtes existencials. Ell és músic —toca el violí— i li agrada compondre. Pensa que les converses amb Pádraic són molt avorrides i ha arribat a la conclusió que si malgasta el temps, no podrà fer art, i l'art, segons ell, perdura en el temps, però no les xerrades interminables i buides del seu amic. La germana de Pádraic tracta d'ajudar-lo i endreçar la seua vida, però aquest no compren i vol saber què podria fer perquè el seu amic canviara d'opinió.

Eixa seria la base del guió d'aquest film, ara bé, aquest arreplega una enorme càrrega de profunditat perquè a partir d'ací el relat es tenyeix de tints absolutament pertorbadors i, fins i tot, macabres. El director li dona així un toc hiperbòlic, parell a l'absurditat de la guerra que tenen al costat. D'aquesta manera hi mostra una illa asfixiant i ombrívola farcida de rancors i renyines, un microcosmos on la intimitat queda relegada a l'ostracisme.

El relat va guanyant força i interés a mesura que avança, especialment en la seua part quan Colm compleix la seua cruenta promesa. He de confessar que al principi em va fer l'efecte d’estar veient una simple història, una baralla vana entre un home que ja caduqueja i el seu amic, però en realitat no era així, perquè estem davant d'un film que parla de la complexitat de les relacions humanes, de l’ego masculí, de com elegim camins allunyats de la sociabilitat i ens obcequem, cegats d'orgull, per a aïllar-nos en nosaltres mateixos. També parla de la desesperació i de la depressió, i del desgavell inexplicable que porta a l’(auto)destrucció: les descàrregues des de l'altre costat ho expliquen molt bé, no calen les paraules.

 

THE BANSHEES OF INISHERIN. 2023. Regne Unit. Color. 114 Min.

Direcció: Martin McDonagh

Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Barry Keoghan, Kerry Condon, Gary Lydon, Pat Shortt, Aaron Monaghan, David Pearse, Sheila Flitton, Bríd Ní Neachtain, Jon Kenny

Guió: Martin McDonagh

Música: Carter Burwell

Fotografia: Ben Davis