(2) THE IRON CLAW, de Sean Durkin (2024)

Cor de ferro

El ring té un espai reduït i un temps limitat. És en eixe lloc concret on els contendents han de lluitar per tal de sortir airosos de la disputa, però només en pot guanyar un. La lluita lliure té cert paral·lelisme amb la vida: mig teatral, exagerada, ambiciosa i descarnada. En aquesta pel·lícula, però, actua com a element principal per on circulen conceptes terrenals, arrelats a la nostra idiosincràsia i a la nostra quotidianitat. Així, la noció de família i la gran quantitat de conseqüències —tant positives com negatives— que comporta, hi tenen un paper preponderant a través d’un pare sever i rígid, una mare religiosa i els seus quatre fills.

La figura paterna influeix fortament en els seus descendents. El pare, antic lluitador, mai no va aconseguir ser campió del món. Així les coses, projecta en la seva canalla les seves frustracions i, a més, vol que es preparin per a la vida: han de ser forts i estar enllestits per a totes les adversitats que vinguin, no han de mostrar els seus sentiments i, sobretot, no han de plorar, perquè els homes no ho fan. Per contra, la figura materna està molt capficada en el seu sentiment religiós i deixa que el seu marit s’encarregui de la criança. La seva visió tradicionalista fa que ella mateixa es limiti a les tasques de la casa. El resultat de tot això és una educació tòxica que impedeix que els fills desenvolupin totes les seves potencialitats, especialment el més petit, amb habilitats per a la música i les arts, a qui el seu pare mira de gaidó.

És del tot impossible no identificar-se amb els fills i amb tot el que pateixen. Tots hem sigut fills o filles i ben bé sabem quin efecte poden tenir en nosaltres els nostres referents.

He de confessar que no soc un amant d’aquesta especialitat esportiva, ni en sento la passió ni els seus esquitxos romàntics. Des d’eixe vessant, la pel·lícula no m’ha aplegat. Però, al capdavall, l'esport és una excusa que serveix per a centrar-se en el realment important: les emocions i sentiments d’aquesta família, perseguida per la mala sort —la maledicció dels germans Von Erich, amb tanta mort—, que tan bé reflecteix el sofriment psicològic humà.

Des del punt de vista tècnic, el film està realitzat amb gran solvència, destacant-ne tant la posada en escena com la planificació, així com una banda sonora plenament coherent amb l’època que retrata. "The Iron Claw" és un estimable film; una mirada trista, en definitiva, al decadent somni americà.

THE IRON CLAW. 2024. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Sean Durkin

Intèrprets: Zac Efron, Jeremy Allen White, Harris Dickinson, Lily James, Holt McCallany, Maura Tierney, Stanley Simons, Michael Harney, Scott Innes, Kevin Anton, Chavo Guerrero Jr.

Guió: Sean Durkin

Música: Richard Reed Parry

Fotografia: Mátyás Erdély

(2) DOMINGO DOMINGO, de Laura García Andreu (2024)

Les taronges de Domingo

L'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Això que escrivia el gran Miquel Martí i Pol és una autèntica veritat que es pot traslladar a qualsevol situació de la vida. 

Domingo és agricultor i, des de ben petit, ha mamat del món de les taronges. Així s'ha criat, a la roda de son pare. Però Domingo té una personalitat pròpia. Li agrada viure a tot gas: li entusiasmen la festa i les bicis, i és conscient que tot no es pot fer.  I així, contant les vicissituds de la vida del protagonista, aquest documental fa un didàctic repàs de les dificultats dels agricultors d'avui en dia per sobreviure en veure's fagocitats per les multinacionals. La cinta se centra en una nova obsessió de Domingo, amb una nova taronja que somia patentar. 

En definitiva, un documental amb aspectes interessants que destaca per la la naturalitat de les imatges, diàlegs i situacions.

DOMINGO DOMINGO. 2024. Espanya. Color. 71 Min.

Direcció: Laura García Andreu

Intèrprets: Intervencions de  Vicent Molés García, Juan Rafael Grau, Carles Peris Ramos, Domingo Domingo Vilar, José Silvestre Vilar

Guió: Laura García Andreu, Arunas Matelis

Música: Alberto Lucendo

Fotografia: José Luís González

(3) SOY NEVENKA, d'Icíar Bollaín (2024)

Una societat que menysprea a la dona

En els seus dos últims llargmetratges —l’anterior va ser Maixabel (2021)— la directora madrilenya ha optat per mostrar-nos petites grans històries de personatges que, malgrat les dificultats que van haver de superar, van tenir la valentia i la determinació de plantar cara a l’adversitat i lluitar pel que creien. Dos personatges femenins amb una fortalesa interior absolutament alliçonadora.

Tal com resa el títol de la pel·lícula d’aquesta crítica, la protagonista reivindica la seva dignitat en un ignominiós episodi de la societat espanyola ocorregut a principis d’aquest segle. La narració cinematogràfica és una sinècdoque que encarna el masclisme recalcitrant i l’assetjament sexual en l’àmbit laboral. Un masclisme encara molt arrelat en la nostra societat, sustentat per la connivència estatal, que va destruir la vida de Nevenka només pel fet de ser dona. I tot això, malgrat la seva preparació i formació en Economia.

El film denuncia la desigualtat de gènere, la cosificació de la dona i el sexisme malintencionat incorporat en la major part de les esferes del teixit social del país. Cal recordar que, gràcies a la seva audàcia, va ser la primera vegada que es va portar un polític influent i popular davant dels tribunals per assetjament sexual i laboral. Ismael Álvarez representa el prototip de masclista arrelat en els estereotips masculins des de temps immemorials. Aquell que pensa que la dona és un simple objecte. Hi ha molts homes així: dona’ls poder i suport social i la seva brutalitat no tindrà límits.

El preu que va haver de pagar Nevenka per denunciar va ser molt alt, ja que la societat de Ponferrada li va girar l’esquena i els mitjans la van sotmetre a un judici públic. Era l’any 2000; ara s’ha avançat una mica, però encara queda molt per fer per eliminar aquestes conductes testosteronitzades.

Amb una factura tècnica formidable (posada en escena i fotografia) i un text fílmic que manté l’interès durant tot el metratge, descriu de manera notable el tortuós camí que va haver de recórrer la seva protagonista. M’agradaria destacar l’excel·lent interpretació d’Urko Olazabal i, sobretot, de Mireia Oriol (no entenc com no ha estat nominada als Goya).

SOY NEVENKA. 2024. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Icíar Bollaín

Intèrprets: Mireia Oriol, Urko Olazabal, Ricardo Gómez, Carlos Serrano, Lucía Veiga, Luis Moreno, Mercedes del Castillo, Font García, Mabel del Pozo, Pepo Suevos

Guió: Icíar Bollaín, Isa Campo. Novel·la: Juan José Millás

Música: Xavier Font

Fotografia: Gris Jordana

(3) NO OTHER LAND, de Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor (2024)

Matrícules grogues, matrícules verdes

És complicat viure una vida plena, acaronada de tranquil·litat i esbargiment si a cada instant has d'estar a l'aguait perquè uns forasters no ocupen les teves terres ni enderroquen les teves cases. La justícia universal és en realitat una entelèquia que no s'aplica perquè els països més poderosos tenen la paella pel mànec. Teòricament, si envaeixo un país, està malament. Ara bé, la cosa canvia si m'invento que eixe país colonitzat va contra els meus interessos.

Basel adra, jove activista palestí de Massafer latta, a Cisjordània, ens mostra els constants atacs de les autoritats israelianes envers la seva població. Volen que se'n vagin per a construir zones d'entrenament militar i, sense cap mirament —no importa la xicalla, ni els malalts, ni les condicions infrahumanes— comencen a demolir cases, parcs i escoles. 

En un moment donat, coneix a Yuval Abraham, un periodista israelià que dona suport a la seva lluita. En aquesta relació, hom comprèn moltes coses: que no tot ciutadà israelià està a favor del que fa el seu govern, que és possible un món millor si existiren aliances vertaderes, que —tot i l'amistat— encara n'hi queda un, inevitable, bri de ressentiment i que perquè les reivindicacions tinguin èxit s'ha de tenir paciència i ser constant. Basel ho és. Amb la seva càmera recull tots els atacs dels colons jueus, però la indiferència de la comunitat internacional ho dificulta tot. Tanmateix, tossut que tossut continua amb la seva empresa fins a completar aquest excel·lent documental, dotat d'un realisme esgarrifós tant per les seves clarificadores imatges com pel relat cru i nu que presenta amb la seva veu en off, cosa que li atorga un realisme aclaparador. 

La connexió entre els dos protagonistes, l'un palestí, l'altre israelià és, a més de bonica, molt esperançadora, però com les matrícules grogues i verdes dels cotxes que passen prop de la casa de Basel, hi existeix una gran desigualtat: mentre un està totalment restringit, l'altre viu amb llibertat. 

S'ha de veure, tant per la seva qualitat com pel fet de prendre nota que a altres indrets del món el crim campa a tot plaer.

NO OTHER LAND. 2024. Palestina. Color. 94 Min.

Direcció: Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Basel Adra, Rachel Szor, Hamdan Ballal i Yuval Abraham

Música: Julius Pollux Rothlaender

Fotografia: Rachel Szor

(3) RITA, de Paz Vega (2024)

A travès de la mirada infantil

El debut en la direcció de Paz Vega presenta una història repleta de sensibilitat, l'emblema de la qual traspua honestedat pels quatre costats. He de confessar que m'he quedat sorprès en la seva proposta —entre metafòrica i social— que aglutina l'univers infantil i adult. Efectivament, tot allò que hi succeeix està centrat en la ment de Rita, la xiqueta de protagonista del film. A través dels seus ulls, transsumpte de la càmera, processa els diferents comportaments de la seva família: una mare abnegada i un pare distant, masclista i de, vegades, sever. Juntament amb això, va paint els primers sentiments interns com són el primer amor (el xiquet, fill de divorciada i mal vist per la societat), la mort de la seva àvia, l'amor maternal, el joc i l'amistat. 

La realitzadora trasllada el context l'any 1984, una època tan propera com distant, sense la tecnologia actual, amb patrons de conducta molt arrelats i amb el tema de la igualtat completament inexistent. Hi acabava d'arribar la llei del divorci (1981) i la mare de Rita patia constants agressions psicològiques per part del seu marit, per la qual cosa comença a plantejar-se la idea de separar-se. Eren altres temps i la cosa no pintava molt fàcil (la conversa amb la germana és absolutament clarificadora), per la qual cosa les conseqüències seran bastant adverses.

A banda de tenir un guió molt ben treballat, els recursos que s'hi utilitzen doten a l'estructura fílmica l'atmosfera escaient. Parlo dels escenaris amb el seu inconfusible aroma dels huitanta, a la seva lluminositat que s'avé a la perfecció amb el món de Rita i Lolo, els dos germans, i de la càmera que està fora de camp en els constants abusos del pare contra la mare. 

La pel·lícula, que fusiona el bo (la puresa infantil) i el roín de la vida (el turment femení de l'època i el retracte esgarrifós de la violència de gènere), està embolicada d'un bell simbolisme a través del comportament i la imaginació infantil de Rita.

En definitiva, una interessant òpera prima que paga la pena conèixer.

RITA. 2024. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Paz Vega

Intèrprets: Sofía Allepuz, Alejandro Escamilla, Paz Vega, Roberto Álamo, Daniel Navarro, Paz de Alarcón, Amada Santos, Margarita Asquerino

Guió: Paz Vega

Música: Pablo Cervantes

Fotografia: Eva Díaz

(3) MARCO, d'Aitor Arregi i Jon Garaño (2024)

Mentides feridores

Des d'un punt de vista psicològic, la personalitat d'Enric Marco és molt interessant.  Efectivament, si deixem constant tot el mal que va fer, podem afirmar —sense cap gènere de dubtes— que es tracta d'una personalitat digna d'estudi. El fet d'indagar quins processos mentals es van generar dintre del seu cervell per a inventar-se una mentida d’eixe calibre i, a més, creure-se-la fins a la mort, ha de ser molt apassionant, la veritat. Perquè el personatge en qüestió de talent, en tenia. I tant que en tenia: capacitat d'oratòria, habilitats socials per fer estremir els altres i molta solvència organitzativa. Com se sap, tothom té les seves potencialitats, i Enric les aprofitava el màxim (cal dir que no en el lloc equivocat, però sí tenint unes conseqüències inefables per a terceres persones).

El fet de ser president l'Amical de Mauthausen d'Espanya i de donar un gran nombre de xerrades didàctiques sobre la seva pretesa vivència dels camps nazis (afirmava que era un supervivent del camp de concentració de Flossenburg) és tan colpidor com desconcertant. Enric era una mena de mentider compulsiu i patològic, i el seu comportament només s'explica a través d'un trastorn psicològic subjacent que arrossegava al llarg de tota la seva vida. Perquè en realitat, Marco enganya a tothom: al món en general, a la seva dona (li amaga que fa anys va tenir una família i un fill) i a la seva pròpia filla. En ser descobert i ser reprovat per la societat (la reprimenda de la filla és de mil dimonis), hom pensaria que es penediria i que, d'alguna manera, intentaria reparar tot el dany que va causar. Però no, ell continua justificant que la seva conducta era per defensar i donar veu als deportats.

Hi ha escenes clarificadores del seu poder de convicció i de manipulació (el dinar quan Enric deixa entreveure la seva intenció de fer el discurs a Mauthausen i que Pere li retrau que hauria de ser algú que hagués estat allí), de la seva tossuderia després de ser descobert (l'enfrontament amb Javier Cercas) i de com es forja la seva personalitat envoltada de falsedats (l'anterior família).

Marco és un film molt interessant, molt ben narrat i amb una interpretació —una vegada més— magistral d’Eduard Rodríguez. Aquesta història, a través de les seves imatges, transmet una mena de desassossec perquè, sense voler-ho, com a espectador, et poses en la pell del protagonista. I pateixes, perquè t’adones que, tard o d’hora, descobriran el frau. I quan passa, desitges fondre’t. L'Enric —impostor i peculiar— com bé sabem, fa tot el contrari.

MARCO. 2024. Espanya. Color. 98 Min.

Direcció: Aitor Arregi i Jon Garaño 

Intèrprets: Eduard Fernández, Nathalie Poza, Chani Martín, Sonia Almarcha, Fermí Reixach, Júlia Molins, Vicente Vergara, Jordi Rico

Guió: Aitor Arregi, Jon Garaño, José Mari Goenaga, Jorge Gil Munárriz

Música: Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

(2) L'AVIA i EL FORASTER, de Sergi Miralles (2024)

La cultura i la identitat es porta a dintre

Foraster o estranger, tant s'hi val. Tothom ho pot ser. En tant que te'n vagis a un altre país o localitat, seràs considerat com a tal. En un món ideal no hauria de passar-hi res, però malauradament no sempre és així, especialment en l'actualitat amb els corrents de xenofòbia que van proliferant i escampant-se per tot arreu. De vegades, el concepte de classisme fagocita al de racisme. Si resulta que eres una persona amb molt de possibles, segurament no seràs mal mirada. Ara bé, si les teves butxaques estan buides i provens d'una cultura aliena, les dificultats s'agreujaran.

En la pel·lícula coexisteixen dues trames. Una, la de Teresa, la cosidora del poble i la seva relació amb Samir, el pakistanès de la fruiteria que era sastre al seu país. L'altra, la d'Enric, net de Teresa, que viu a Manchester i torna al poble al seu soterrament. Teresa i Samir enceten una bonica amistat. 

El film denuncia la reticència i els comportaments discriminatoris cap a Samir. La història és un homenatge per a tots aquells immigrants que tenen la desgràcia de deixar el seu país, però que s'adapten, treballen i formen part de la comunitat on s’han instal·lat. Tot això es personifica en Samir i la seva filla. 

Per altra banda, Enric té a la seva parella alemanya que està embarassada a Manchester. En passar els dies, no sap si, en un futur, portar el seu fill al poble perquè creixi allí i no perdi la identitat. Quan ensuma els llocs comuns, Enric es deixa amarar per tot el que l'envolta, fins i tot fa reviure una antiga relació. No obstant això, les paraules de Samir el convencen: la cultura, la identitat es porta dins de tu, tant fa on visquis. 

Sergi Miralles presenta una cinta honesta i compromesa. Li reprotxaria un poc de moralina pel que fa a la conducta d'Enric i una posada en escena una miqueta plana; no obstant això, es pot afirmar que estem davant d'un estimable film.

L'AVIA i EL FORASTER. 2024. Espanya. Color. 116 Min.

Direcció: Sergi Miralles

Intèrprets: Carles Francino, Kandarp Mehta, José Javier Domínguez, Aïda Ballmann, Neus Agulló, Jordi Ballester, Manuel Canchal, Rosana Espinós, María Maroto, Empar Ferrer

Guió: Mila Luengo, Sergi Miralles, María Mínguez

Fotografia: Víctor Entrecanales

(3) CASA EN FLAMES, de Dani de la Orden (2024)

Família, mentides i soledat

Amb patrons socials tradicionals, hi ha famílies que, aparentment, semblen estar estructurades. Tanmateix, si ens endinsem en la seva realitat, ens adonem que tenen fetes malbé les bases de la seva psicologia col·lectiva. 

No es tarda gaire a descobrir que alguna cosa no va bé quan la Montse deixa a la seva mare en el pis. Res podia desbaratar el cap de setmana que havia de passar amb la seva família a la casa de Cadaqués. Els personatges van presentant-se a la pantalla i el que en un principi pareixia que anava a ser una estança idíl·lica, de sobte tot comença a desgavellar-se. Els secrets, les mentides, les neures i, especialment, la soledat de Montse conformaran un perillós còctel que explotarà en la casa. 

Molt teatral, repleta de diàlegs intel·ligents i profundament dramàtics, però salpebrats de comicitat, la pel·lícula indaga sobre la manera de sentir dels protagonistes i sobre les seves relacions. Però, abans de tot, aquesta obra és una reflexió sobre la soledat que prioritza l'espiritual sobre el fet material. De vegades, els nostres actes, per molt extravagants que siguin, tenen una explicació. Montse se sent sola. La seva ànima està deserta i la manca de reciprocitat en l'afecte la porta inexorablement a un estat de melangia interior. La casa està en flames, però paga la pena que es cremi si així pot recuperar-ho tot. Un film molt interessant que compta amb unes excel·lents interpretacions.

CASA EN FLAMES. 2024. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Dani de la Orden

Intèrprets: Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Clara Segura, José Pérez Ocaña, Macarena García, Flavio Marini, Noa Millán, Zoë Millan

Guió: Eduard Sola

Música: Maria Chiara Casà

Fotografia: Pepe Gay de Liébana

(2) LA INFILTRADA, de Arantxa Echevarría (2024)

 Vida condicionada

A parer meu, el cinema no només ha de mostrar la realitat, sinó que ha de furgar i aprofundir en la qualitat intrínseca de l'ésser humà. Per això, és important que empatitzi en allò que està contant —oblidant-se de qualsevol indici de maniqueisme— i reflexione al voltant del comportament humà davant de les diferents situacions en què es troba. 

Endinsant-se en el metratge, és molt fàcil emetre judicis irreflexius i superficials sobre aquesta agent de policia que s'infiltra en la banda terrorista ETA durant vuit anys. Més si tenim en compte que ha de conviure i relacionar-se amb gent que és la seva enemiga, que pot morir assassinada d'un tret al clatell en qualsevol moment i que ha d'estar allunyada de la seva família i el cercle d'amics durant tot eixe temps. Per la qual cosa, penso que el més important d'aquesta obra és la profunditat psicològica de la personalitat de la protagonista: com se'n surt, què pensa, què sent i com nosaltres, com a espectadors, podem inferir a través de la seva conducta —externa i gestual— el seu patiment intern. Perquè, al capdavall, no és tracta d'un simple blanc o negre, sinó d’un entramat de matisos i contradiccions inherents a la naturalesa humana. 

Aquest és, sens dubte, l’aspecte més meritori de la pel·lícula. Per la resta, ben bé es podria tractar d'un documental de ficció i perfectament se li podria reprotxar de ser una mica reduccionista pel fet de centrar-se únicament en una part del conflicte. Ara bé, se li ha de reconèixer que sap mantenir la tensió en tot moment i, especialment, perquè té en Carolina Yuste a un autèntic baluard el qual, amb la seva excel·lent interpretació, fa millorar tot els seus aspectes cinematogràfics.

LA INFILTRADA. 2024. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Arantxa Echevarría

Intèrprets: Carolina Yuste, Luis Tosar, Víctor Clavijo, Nausicaa Bonnín, Iñigo Gastesi, Diego Anido, Pepe Ocio, Jorge Rueda, Carlos Troya, Pedro Casablanc, Adrián Santos

Guió: Arantxa Echevarria, Amèlia Mora. Idea: María Luisa Gutiérrez

Música: Fernando Velázquez

Fotografia: Javier Salmones, Daniel Salmones

(3) LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero (2024)

Lliçó de vida

Resplandor viva i efímera, ràfega de llum que s’encén i minva o s’apaga gairebé instantàniament. Aquesta és la definició que recull el diccionari sobre centelleig, una paraula que es metaforitza en les sensacions d'Isabel, la protagonista. La seva vida actual dona un canvi quan la seva filla li demana que visiti regularment en Ramon, el seu exmarit, amb qui gairebé no té contacte des de fa quinze anys i que ara s'enfronta una malaltia terminal. Sense gairebé dirigir-se la paraula, l'incòmode silenci s'apodera de tots dos i es pot inferir un fracàs en els anys de relació. No obstant això, durant aquest temps ressorgeixen els records de la seva vida en comú, els ressentiments, les emocions inalterables i els llaços que, malgrat el temps i la distància, mai no desapareixen del tot.

"Los destellos" és una pel·lícula reflexiva, una bonica oda a la vida —que és també la mort— i que conté dues escenes especialment memorables. La primera, l'acompanyament de l'equip mèdic que ofereix una mirada lúcida i esperançadora sobre la nostra existència; i la segona, l'abraçada entre la filla i el pare, segellant així el seu amor etern.

Tot i alguns passatges amb un ritme irregular, la cinta té el seu aspecte més destacable en la lliçó de vida que ens mostra a través del carpe diem, el dol, la memòria i la reconciliació, com també aquests centelleigs fugaços que il·luminen, per un instant, la nostra història, la nostra identitat i la nostra experiència vital.

LOS DESTELLOS. 2024. Espanya. Color. 101 Min.

Direcció: Pilar Palomero

Intèrprets: Patricia López Arnaiz, Antonio de la Torre, Julián López, Marina Guerola

Guió: Pilar Palomero. Relato: Eider Rodríguez "Un corazón demasiado grande"

Música: Vicente Ortiz Gimeno

Fotografia: Daniela Cajías

(2) POR DONDE PASA EL SILENCIO, de Sandra Romero (2024)

Sentiments oposats

Mirar cap a dins. Al nostre microcosmos personal. Aquell que ens va donar la benvinguda a la vida i ens va acollir amb braços tendres i maternals. Es tracta dels nostres inicis i d'amb qui vam compartir la infància, les rialles i els plors. Eixos llocs comuns que van ser testimonis de la nostra inexorable evolució fins a assolir el ple desenvolupament. Com la resina, aquesta estructura sempre quedarà adherida a la nostra persona i, per tant, a la nostra psicologia. Pare. Mare. Germà. Germana. Família. Amics. Amigues. I un espai. I un temps, un immens temps que ens uneix i ens separa cap a una volença eterna i infinita. 

Això és el resum de l'estat anímic d'Antonio quan torna de Madrid per retrobar-se amb la família en un poble de l'interior d'Andalusia. El seu germà bessó, Javier, té una discapacitat física i necessita ajuda perquè l'afecta en l'aspecte mental, arrossegant-lo a tenir disputes familiars. 

La pel·lícula opta per la profunditat i la introspecció amb plànols, càmera propera i diàlegs que mostren els sentiments emocionals dels protagonistes. Especialment, la disjuntiva que carrega a la motxilla Antonio entre tornar a la seva vida establerta a la capital o quedar-se a la casa familiar. Sentiments oposats. Contradiccions que habiten en cadascun. Avantatges i desavantatges. Viure en un lloc claustrofòbic que ja no té gaire cosa per oferir o alliberar-se a Madrid. Família o vida personal. Tot queda recollit en aquest interessant film.

POR DONDE PASA EL SILENCIO. 2024. Espanya. Color. 92 Min.

Direcció: Sandra Romero

Intèrprets: Antonio Araque, Javier Araque, María Araque, Mona Martínez, Nicolás Montoya, Emmanuel Medina, Tamara Casellas

Guió: Sandra Romero

Fotografia: Angelo Faccini

(2) CALLADITA, de Miguel Faus (2024)

D'opressors i d'oprimits

D'això es tracta aquesta pel·lícula, del que resa el títol a l'encapçalament. Estem davant de la sempiterna història de l'opressor contra l'oprimit, però ara contextualitzada en la nostra societat farcida de doble moral, aporofòbia (diguem-ne classisme) i racisme. Ana és de Colòmbia i treballa com a empleada domèstica en una mansió on estiueja una adinerada família de marxants d'art, tots molt presumptuosos i esnobs. Haurà de treballar tot l'estiu i després (diu la senyora) li ho compensaran en la tardor. El cas és que no té contracte. Només té una difusa promesa d'aconseguir els papers i un salari digne al final de l'estiu. Com a condició li posen que sigui treballadora, discreta i calladeta. En la seva estança hi podrem observar tots els tics discriminadors i xenòfobs que l'envolten.

El film reflecteix de manera encertada el contrast entre eixos dos mons amb una escenografia molt lluminosa que xoca amb la foscor interna d'Ana. Com a denúncia funciona, això és incontestable, ara bé; crec que el guió no resol molt bé algunes situacions importants com ara la revenja d'Ana a través de les criptomonedes del jove fill del matrimoni. Tot i aquests llacunes és just reconèixer que Calladita és una cinta que enganxa i que manté el seu interès.

CALLADITA. 2024. Espanya. Color. 92 Min.

Direcció: Miguel Faus

Intèrprets: Paula Grimaldo, Ariadna Gil, Luis Bermejo, Pol Hermoso, Violeta Rodríguez, Nany Tovar, Victor Rebull, Eduard Torres, Álvaro Maisons, Miguel Fernandez, Alejo De Soler, Ayoub El Hilali

Guió: Miguel Faus

Música: Paula Olaz

Fotografia: Antonio Galisteo

(2) BLOCK-NOTES DI UN REGISTA, de Federico Fellini (1962)

Una hora en el procés creatiu fellinià

Fellini reflexiona al voltant d'alguns projectes no nascuts que sempre va tenir presents, com “El viatge de Mastorna”, sobre escenes rebutjades com la de l'home del sac a “Les nits de Cabiria” i respecte dels seus treballs futurs (en aquell moment ja s'estava gestant “Fellini Satyricon”).

A través d'una imatgeria ad hoc i de personatges coneguts en la seva filmografia (Marcello Mastroianni, Giulietta Masina, etc.), el director italià reflecteix la seva metodologia i les seves preocupacions en el seu procés creatiu. L'obra està rodada en 16 mm per a televisió i majoritàriament en anglès, ja que el seu origen es remunta al moment en què el productor de televisió de l'NBC, Peter Goldfarb, decideix enregistrar un programa d'una hora de durada sobre la feina de Fellini. Un document interessant que ens permet conèixer i aprofundir en la seva manera de fer cinema.

BLOCK-NOTES DI UN REGISTA. 1969. Itàlia. Color. 52 Min.

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Personas documental

Guió: Federico Fellini, Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota

Fotografia: Pasqualino di Santis

Crítiques de Fellini (clicar en aquest enllaç per a llegir-les)

(3) LA INFÀNCIA D'IVAN, d'Andrei Tarkovsky (1962)

Somnis en temps de guerra

La infància en temps de la Segona Guerra Mundial és la temàtica d’aquest primer llargmetratge (sense comptar els documentals) d’Andrei Tarkovski. Aquesta òpera prima va ser un film d’encàrrec, ja que va ser cridat per substituir un altre director que acabava de ser acomiadat per part de la productora Mosfilm.

A partir d’un relat breu de Vladimir Bogomolov, el realitzador rus plasma d’una manera molt encertada les diferents psicologies dels personatges, que van des dels sentiments més profunds fins a les diverses alteracions de l’ànim de cadascun d’ells. Les belles imatges, els forts contrastos entre el que realment hauria de ser la infància d’un xiquet (mare, platja, jocs…) i la crua realitat de la guerra (trinxeres, bombardejos…) doten l’obra d’un to amarg i descarnat.

Tarkovski planteja la trama com un teatre interior, on no podem observar escenes bèl·liques pròpiament dites. En canvi, el director mostra totes les emocions humanes que flueixen en el transcurs d’un conflicte. És en aquest punt que emergeixen les divergents motivacions de cada personatge: l’amor i el desig carnal amb la pugna per la conquesta femenina (una metgessa militar), i el pas de la infància a l’edat adulta que Iván pretén assolir juntament amb el seu afany de participar en la batalla.

IVANOVO DETSTVO. 1962. URSS. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky

Intèrprets: Nikolai Burlyayev, Valentin Zubkov, Yevgeni Zharikov, Stepan Krylov, Nikolai Grinko, Dmitri Milyutenko

Guió: Vladimir Bogomolov, Mikhail Papava

Música: Vyacheslav Ovchinnikov

Fotografía: Vadim Yusov

(4) ANORA, de Sean Baker (2024)

Quan les fades es perverteixen

Una jove prostituta. Un jove (Ivan), fill d’un oligarca rus, que disposa de diners a dojo. Un vertiginós enamorament. Un casament. Conte contat i ja s'ha acabat? Això és el que semblava en un principi. Després de la primera mitja, hora pensava que anava a veure una extensió de "Pretty Woman" amanida d'estampetes de videoclip de "Nine ½ Weeks", però res més lluny de la realitat: a partir d'aleshores tot comença, en el bon sentit del terme, a desvariar.

Anora és una pel·lícula profundament humana en la qual intervenen estats personals tan consubstancials a la nostra psicologia com ara la satisfacció, la il·lusió, la frustració, l'amor, el sexe, l'egoisme i la traïció. L'argument s'encarrega de dir-nos que la vida no és un conte de fades i, per això, escampa la mala llet a través del torbador comportament de la família que envolta a Ivan; un autèntic fill de papà, un ni-ni capritxós que aconsegueix enganyar la ment ingènua i romàntica d'Anora. A més, el film posa damunt la taula el tema de la prostitució, on es veu la seua aspror i la instrumentalització que el poder econòmic té sobre les persones.

Però darrere d'eixa road movie s'amaga l'amor secret que es personifica en Igor, l'escorta. Sembla mentida que aquell xic amb aspecte de bròfec que, de manera agressiva, irromp en la casa dels novençans puga tenir sensibilitat. Una sensibilitat que no es conta, sinó que es veu a través de gestos i mirades i que va desenvolupant-se d’una manera molt bonica al llarg de la relació d’amor i odi que tenen entre ells.

A banda, de totes aquestes reflexions de contingut, cal dir que la pel·lícula és trepidant, entretinguda i amb molta vivor. És impossible no quedar-te encastat en la seua trama i seguir les aventures del quartet que persegueix al protagonista. I sí, t'identifiques amb Anora, i sents pena per ella. Quantes vegades ens hem il·lusionat per a quedar-nos després completament decebuts? 

El final, amb l’explosió d’Anora sobre l’escorta, és absolutament amarg i colpidor, tancant una història amb un gran efecte emocional. Una gran obra que, per a mi, és una de les sorpreses cinematogràfiques del 2024.

ANORA. 2024. Estats Units. Color. 138 Min.

Direcció: Sean Baker

Intèrprets: Mikey Madison, Yura Borisov, Ivy Wolk, Lindsey Normington, Darya Ekamasova, Karren Karagulian, Mark Eidelshtein, Emily Weider, Luna Sofía Miranda, Vincent Radwinsky, Brittney Rodriguez, Sophia Carnabuci, Anton Bitter, Ella Rubin

Guió: Sean Baker

Música: Matthew Hearon-Smith

Fotografia: Drew Daniels

(2) SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez (2024)

Relacions personals en el procés creatiu

Amb un enfocament diferent dels clàssics biopics de tota la vida, aquesta pel·lícula (o no) sobre Los Planetas tracta sobre el procés de creació del seu tercer magnífic disc: "Una semana en el motor de un autobus". Sol passar que, de vegades, seguim als nostres grups de música favorits durant anys sense preguntar-nos com ha sigut el tracte personal entre ells; si hi ha hagut sinergia o, si, per contra, les relacions han sigut tempestuoses. Perquè, al capdavall, el seu comportament és com el d'una família, amb els seus clarobscurs i amb les seves sensacions agredolces.

Després dels dos primers discs —el primer amb èxit i el segon menys, a causa del seu caire psicodèlic— la banda perd gas. La seva baixista deixa el grup per a dedicar-se a estudiar i el guitarrista entra en un procés d'autodestrucció a través dels estupefaents. J., el cantant, lluita perquè les fades no l'abandonen i li mantinguin la inspiració en l’escriptura i en la composició. Dins de si sap que l'anhel per recuperar als dos (físicament i espiritualment) companys suposa un entrebanc gegant per a desenvolupar les seves idees creatives.

És molt interessant la seva narrativa farcida d'imatges introspectives en què es prioritza la psicologia dels personatges, així com la manera de mostrar-nos el dur treball com a músics que es barreja amb la hipnòtica sonoritat de la banda. Fins que a poc a poc, ens endinsem en el seu univers planetari que donarà pas a uns treballs que tindran una importància capital en l'escena musical de l'estat espanyol.

SEGUNDO PREMIO. 2024. Espanya. Color. 109 Min.

Direcció: Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez

Intèrprets:  Daniel Ibáñez, Cristalino, Stéphanie Magnin, Mafo, Chesco Ruiz, Eduardo Rejón

Guió: Isaki Lacuesta, Fernando Navarro. Biografia sobre: Los Planetas

Música: Susana Hernández 'Ylia'. Cançons: Los Planetas

Fotografia: Takuro Takeuchi

(2) EL 47, de Marcel Barrena (2024)

Gran treball d'Eduard Fernandez

Superació, determinació i fe, molta fe, és el titular que podria encapçalar aquesta història que comença des del número zero, exactament en el moment que arriben un grup d'immigrants extremenys i andalusos a la perifèria de Barcelona. Els entrebancs per unes lleis absurdes ("si no tenia el sostre posat, s'havia d'enderrocar la construcció") i la indiferència de les institucions fan que aquest segment de població hagi de viure amb unes condicions bastant precàries (talls d'aigua i de llum, mancança de fanals i d'asfalt...).

La història fa un salt des de l'any 58 fins al 78. En eixa el·lipsi es poden intuir les penúries per les quals hi van haver de passar. No obstant això, tant s'hi valia, perquè els veïns no van defallir i, agrupats, van lluitar clandestinament bo i reivindicant el seu dret a ser considerats parts de la ciutat (pintades a l'ajuntament incloses).

Després de molts intents infructuosos perquè posaren una línia fins al barri de Torre Baró, Manolo Vital, conductor d'autobús de la 47, amb gran empenta, pren la determinació de segrestar (“dicen que es un secuestro, pero yo creo que es una necesidad”) el vehicle i portar-lo fins al districte.

Tot i que la seva realització opta per un enfocament més acotat, prioritzant els primers plans i l'intimisme per sobre dels grans escenaris (això sí, amb una encertada intercalació d’imatges dels anys setanta) i reduint-ne l’autenticitat, és just reconèixer que la pel·lícula estremeix i emociona, però és en part gràcies a l'espectacular treball d'Eduard Fernández, en el paper de l'extremeny immigrant que somia en forjar-se un gran futur a Catalunya.

EL 47. 2024. Espanya. Color. 110 Min.

Direcció: Marcel Barrena

Intèrprets: Eduard Fernández, Clara Segura, Zoe Bonafonte, Salva Reina, Óscar de la Fuente, Betsy Túrnez, Carlos Cuevas, David Verdaguer, Vicente Romero, Aimar Vega, Carme Sansa, Lolo Herrero, Borja Espinosa, María Morera, Elena Fortuny

Guió: Marcel Barrena, Alberto Barini

Música: Arnau Bataller

Fotografia: Isaac Vila

(2) LA CASA, d'Álex Montoya (2024)

Quan la matèria cobra vida

De vegades, les coses materials tenen més vida que la mateixa vida. D'elles broten records que parlen i ens projecten imatges evocadores d'un temps que, malauradament, ja no podrem tornar a viure. Aquelles petites (gran) coses allotjades en un racó, en un paper o en un calaix —parafrasejant a Serrat— ens saluden en descobrir-les per a donar-nos una sorpresa tant inesperada com benvinguda. I de sobte, ens captura la nostàlgia. I comencem a valorar moments daurats que estaven amagats en algun lloc recòndit del nostre cervell.

Això és precisament el que els passa als tres germans, i les seves respectives famílies, després de la mort del seu pare quan es reuneixen a la casa de camp on passaven els caps de setmana i les vacances durant la seva infància. Una vegada han de decidir què fer amb la casa, començaran a sorgir els dubtes i a fluir un munt ingent d'emocions que hauran de gestionar. Com en cada família, existeixen caràcters i interessos diferents. Per això,els inevitables conflictes s'hi mostren com a part d'un procés natural pel qual han de passar, això és, assolir la mort del seu progenitor i tot el que hi comporta. 

Álex Montoya fa una atractiva adaptació de la novel·la gràfica de Paco Roca. Farcida de poesia, de referències metafòriques i d’imatges que transporten a aquell temps passat amb una deliciosa pantalla retro petitona. Tot i els seus dalts i baixos, penso que és un film per a degustar-lo tranquil·lament. Paga la pena.

LA CASA. 2024. Espanya. Color. 83 Min.

Direcció: Álex Montoya

Intèrprets: David Verdaguer, Óscar de la Fuente, Luis Callejo, Olivia Molina, María Romanillos, Lorena López, Marta Belenguer, Jordi Aguilar, Miguel Rellán, Tosca Montoya

Guió: Álex Montoya, Joana M. Ortueta. Novel·la gràfica: Paco Roca

Música: Fernando Velazquez

Fotografia: Guillem Oliver

(3) UN SILENCI, de Joachim Lafosse (2024)

Realitat espinosa

M'ha costat introduir-me en aquesta pel·lícula, especialment en la seva primera mitja hora. En els seus inicis, el guió és massa confús perquè parla d’assumptes que encara es desconeixen i, d'alguna manera, hom es perd en el desori de noms i situacions. Tanmateix, després, he de confessar que em va atrapar com si fossin les garres d'un gegant. 

Així és. Amb una trama profundament psicològica, cada personatge té unes motivacions i uns comportaments condicionats pels abusos sexuals de François Schaar, un reputat advocat que, tot i tenir una vida aparentment exitosa, és membre d'una família disfuncional a causa de tot el mal que ha escampat i del silenci que ha imposat a la seva dona.

En el film s'observa la contradicció i la hipocresia (el pare porta un cas en el qual defèn a unes víctimes de la pederàstia), la covardia i la connivència (la mare amagant el crim del seu marit), la por arrossegada pels anys i la valentia en rebel·lar-se contra el seu progenitor (els seus fills, Pierre i Carol) i el desconcert viscut pel fill adoptat amb problemes d'adaptació social.

Per tal d'atorgar-li un matís objectiu a la història, la càmera té un comportament tímid; està com distant durant tot el metratge. Molts aspectes ocorren fora de camp (de fet a Pierre ni el veiem). Tot i que aquest recurs fílmic fa que costi que l'espectador connecti, crec que és un gran encert perquè després, com un trencaclosques, el director resol les situacions d’una manera molt hàbil.

En conclusió, una obra de denúncia, valenta i que, sense subterfugis pren riscos per a mostrar una realitat espinosa i incòmoda en la societat actual. Interessant.

UN SILENCE. 2024. Bèlgica. Color. 113 Min.

Direcció: Joachim Lafosse

Intèrprets:  Daniel Auteuil, Emmanuelle Devos, Matthieu Galoux, Jeanne Cherhal, Louise Chevillotte

Guió: Joachim Lafosse, Chloé Duponchelle, Paul Ismael

Música:  Ólafur Arnalds

Fotografia: Jean-François Hensgens

(3) MIDNIGHT COWBOY, de John Schlesinger (1969)

Somnis frustrats

Els nostres somnis —siguen els que siguen— tenen un objectiu clar i contundent: abastar la felicitat o, si més no, tractar de fregar-la amb la punta dels dits. Tant s'hi val les nostres circumstàncies o els designis que la providència (si s'admet l'accepció religiosa) ens haja proporcionat; l'important és resoldre la situació de forma lluïda.

Seria injust categoritzar o jerarquitzar els somnis: cap somni és millor que altre. En aquest cas, tots hi comporten el mateix nivell de satisfacció, si es culminen, és clar. Una altra cosa diferent seria la frustració generada quan les nostres esperances s'extravien pel camí.

Aquesta introducció té tota la intenció d'assenyalar als nostres protagonistes. Dos personatges marginals que tracten d'acomplir els seus somnis, barroers si volem, però somnis, al cap i a la fi. Amb un halo quixotesc, el gigoló traumatitzat i l'estafador d'anar per casa es refugien en l'amistat, una fèrria amistat que marca el ritme de la història, sent, a més a més, és el valor —entremig de tanta deixalla social i emocional— que excel·leix a la pel·lícula.

La narració és, per moments, totalment innovadora, utilitzant elements lisèrgics en els constants flashbacks (la infància de John Buck). No hem d'oblidar tampoc la fantàstica interpretació i la mítica cançó —Everybody’s Talking, de Harry Nilson— que acompanya a l'obra. Grats resultats fílmics que contrasten amb els somnis frustrats de John Buck i Rico Rizzo, tots dos antiherois, però valerosos —espcialment— en l'amistat.

MIDNIGHT COWBOY. 1969. Estats Units. Color. 113 Min.

Direcció: John Schlesinger

Intèrprets: Dustin Hoffman, Jon Voight, Sylvia Miles, John McGiver, Brenda Vaccaro, Barnard Hughes, Ruth White, Jennifer Salt, Gilman Rankin, Bob Balaban, Georgann Johnson, George Eppersen

Guió: Waldo Salt. Novel·la: James Leo Herlihy

Música: John Barry. Cançó: Harry Nilsson

Fotografia: Adam Holender

(4) LLUNY DEL CEL, de Todd Haynes (2002)

De negres i maricons

Ho sé. Impressiona llegir el titular d'aquesta crítica. Primer, perquè hom no sap de què va, i segon, perquè, atesa la utilització i el to popular de la frase, fa una mica de fàstic. He de confessar, però, que aquest encapçalament és intencionat. Com a autor vull despertar la consciència del lector envers col·lectius que, a causa de la seva marginalitat, han sigut vilipendiats al llarg de la història. A més a més, també tinc el propòsit de jugar amb el llenguatge. De fet, en la pel·lícula no es pronuncia cap de les dues paraules, ans al contrari, les seves connotacions fan por a la gent i, per tal d'evitar-les, utilitzen les expressions com "de color" (per a la comunitat negra) o "suau" o "un d'eixos" (per a la gai). Però, clar, estem als anys cinquanta als Estats Units on impera el racisme i la intolerància sexual, un lloc difícil per a aquells que tenen una raça o una orientació sexual diferent de la resta. Lamentablement, tot i que s'ha avançat molt, encara se solen emprar despectivament aquests termes en l’actualitat.

Far from heaven —títol poètic i revelador— és una història de presons invisibles amb tres persones que viuen captives en sengles bambolles. El marit; en la de l'orientació sexual que ha d'amagar dia rere dia, l'esposa; en la d'una mestressa de casa encotillada en les directrius de la família burgesa americana, i, finalment, el jardiner; en la de la condició d'afroamericà en una societat fortament xenòfoba i excloent.

L'obra se centra en la figura de Cathy Whitaker. Abnegada esposa, mestressa de casa, un model de bonhomia que, a manera d'esclau del segle XX, viu enclaustrada en els canons socials marcats pel context social de l'època: "sigues bona esposa", "cuida els teus fills", "porta-li les sabatilles al teu home quan arribi de treballar", "ix de tant en tant a fer-te un cafè amb les amigues i no et permetis l'homenatge de sentir, alliberar-te o vibrar". És impossible no apreciar la seva qualitat humana: altruista, empàtica i en contra de les desigualtats socials. Tanmateix, no troba cap mena de sinergia i reciprocitat amb el seu marit, un home comú en el marc de la societat nord-americana d'aquell temps: principal sustentador econòmic de la família, moderat i judiciós. Un estendard del "somni americà", en definitiva. 

Eixa forma de vida tan arrelada en la meitat del segle passat va començar a ser qüestionada gràcies als moviments socials dels anys seixanta i setanta. No obstant això, tot eixe món idíl·lic es trontolla quan Cathy descobreix la doble vida del seu marit. Conversió sexual inclosa, la parella intenta dreçar la situació, però, tal com diu la dita: “la cabra avesada a saltar, té tendència a tornar-hi”, i la crisi matrimonial s'unfla com un suflé fins a explotar. Frank Whitaker, el marit, és un analfabet emocional, distant, que no demostra un bri de volença ni cap a la seva muller ni cap als seus fills. En eixir a la llum la seva vida paral·lela, tots dos intenten dissimular una situació irreversible que, finalment, cau pel seu propi pes. Podríem dir que tots dos són víctimes d'una societat opressora, però seria injust obviar aspectes de la seva personalitat d’ambdós que podrien millorar les condicions desfavorables en què es troben.

Tanmateix, encara hi ha un tercer en discòrdia. És el jardiner, Raymond Deagan, un personatge crucial en la trama on, dins d'eixa voràgine de crueltat, naix una bonica història d'amor inconfessable entre la Sra. Whitaker i ell. La connexió emocional de tots dos es palpa en l'ambient. De vegades no cal que diguin res, sobra amb els gestos, les mirades, les converses o en el simple fet de passar-t'ho bé (riure) amb l'altra persona.  Malauradament, tot s'esvaeix per estar en un món que imposa barreres a les emocions.

Aquesta cinta és a la vegada molt profunda i molt senzilla. La profunditat ve perquè explora el masclisme, la intolerància, el racisme i l'exclusió social. Perquè s'encarrega de trencar esquemes i brindar a la nostra existència el simple fet de viure i gaudir. Perquè mostra com a exemple una societat antihumana, constreta, que ho cataloga tot i que està marcada per absurdes normes. Una cultura que ha arrossegat una empremta residual a les noves generacions. Per contra, la senzillesa prové d’un guió que de seguida t'enganxa i per unes imatges que mostren els suburbis de la classe mitjana americana, amb paisatges uniformes que formaven part d'una comunitat aparentment idíl·lica.  És com transportar-te des de la ingenuïtat fins a l’empatia, per a posar-te en el lloc de l'altre i reflexionar sobre l'ofegament d'un parell d’ànimes que l'únic que pretenen és socialitzar i estimar.

El resultat de tot és un bellíssim melodrama acompanyat per una estupenda banda sonora d'Elmer Bernstein. I sí, no es mereix la capçalera que té en aquest article, però d’alguna manera volia simbolitzar el despropòsit de la intransigència que fa malbé i podreix aquest món. Perquè, al capdavall, no es tracta de negres i maricons. Només, de persones humanes.

FAR FROM HEAVEN. 2002. Estats Units. Color. 107 Min.

Direcció: Todd Haynes

Intèrprets: Julianne Moore, Dennis Quaid, Dennis Haysbert, Patricia Clarkson, Viola Davis, James Rebhorn, Celia Weston, Michael Gaston, Bette Henritze, Ryan Ward, Lindsay Andretta

Guió: Todd Haynes

Música: Elmer Bernstein

Fotografia: Edward Lachman

(3) VOLVERÉIS, de Jonás Trueba (2024)

Festa de separació

Fer una festa per a la separació d'una parella pot, com passa en aquesta pel·lícula, semblar una excentricitat. Però no ho és. Per què ho hauria de ser? Normalment, tot allò que surt de la norma social ho veiem com una "fricada", com una raresa pròpia d'aquells que només es preocupen de cridar l'atenció per tal d'aparentar ser més interessants. Tot i això, són maneres diferents de veure les coses i de donar-los, així, un enfocament més natural. Això és, precisament, el que fa Jonas Trueba amb aquest nou film: una mena d'experimentació bergmaniana, truffautiana i woodyniana que, gràcies al seu saber fer i al dels seus guionistes —entre els quals es troben la parella d'actors protagonistes— li atorga un encant especial.

Les reflexions sobre la parella, els diàlegs culturals sobre cinema o filosofia (molt rellevant i apropiada l'aparició del pare del director, Fernando Trueba) i les situacions amb gent propera a tots dos conformen diàlegs suggerents i enginyosos. A més, l'obra compta amb una posada en escena despreocupada i informal que la fa més propera a l'espectador. No hi falten les constants del director, el seu cinema introspectiu que apunta a l'ànima i les notes al marge dels dictats de la indústria. Per això el seu petit homenatge a Truffaut amb el seu recurs de "cinema dins del cinema", col·locant els personatges a la pel·lícula dels personatges principals.

Al final, el grup granadí toca a la festa i "volveréis", el mantra escoltat fins a no poder més, sembla complir-se, i aquesta cinta ens deixa amb la sensació d'haver estat partícips d'una bona feina que uneix comèdia, drama i vida amb tints cinèfils.

VOLVERÉIS. 2024. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Jonás Trueba

Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Fernando Trueba, Andrés Gertrúdix, Jon Viar, Ana Risueño, Francesco Carril, Isabelle Stoffel, Sigfrid Monleón

Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz

Música: Iman Amar, Ana Valladares, Guillermo Briales

Fotografia: Santiago Racaj

(3) EL NETEJABOTES (SCIUSCIÀ), de Vittorio de Sica (1946)

Pressons per a infants

En la Roma de temps de postguerra existia una dura realitat social que es caracteritzava per la misèria i la desocupació. Els drets dels infants eres quasi inexistents, i a més, tot i que la pediatria ja existia com a disciplina, la seva aplicació pràctica era molt limitada. Pel que sembla tampoc hi havia una regulació sobre la protecció a la infantesa i a l'adolescència. Al remat, des d'un punt de vista delictiu, equiparar adultesa amb infantesa (en l'obra els joves estan tancats i amuntegats en presons com si foren adults) és un gran error que porta conseqüències perilloses per al desenvolupament de qualsevol que s'hi trobi en les primeres etapes de la seva vida.

Vittorio De Sica ho reflecteix en la seva càmera a través d'un ambient feixuc i esquerp on la corrupció que era el denominador comú donava peu que s'abusés dels més desafavorits (l'engany de Panza envers els nois). De fet, l'atmosfera iniciàtica ja era injusta per al segment de població més vulnerable i sense recursos. Si a això li afegim la deixadesa per part de les institucions, la vida es convertia en un camí d'entrebancs.

El Netejabotes, parla de la innocència perduda, de la lluita per la supervivència en un context social hostil. És, a més, una història d'amistat en la infantesa (Giusseppe i Pasquale) amb un final tràgic i una denúncia a un règim que deixava de gaidó a la part més important d'una societat, com ho era la xicalla.

SCIUSCIÀ. 1946. Itàlia. Color. 93 Min.

Direcció: Vittorio de Sica

Intèrprets: Franco Interlenghi, Rinaldo Smordoni, Annielo Mele, Bruno Ortenzi, Cesare Giulio Viola, Emilio Cigoli

Guió: Sergio Amidei, Adolfo Franci, Cesare Zavattini, Cesare Giulio Viola

Música: Alessandro Cicognini

Fotografia: Anchise Brizzi

MILLORS FILMS 2023

1.  PERFECT DAYS, de Wim Wenders 

2. CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice

3. POBRES CRIATURES, de Yorgos Lanthimos

4. RADICAL, de Christopher Zalla

5. EL SOL DEL FUTUR, de Nanni Moretti

6. EL RAPTE, de Marco Bellochio

7. 20 DIES A MARIÚPOL, de Mstyslav Chernov

8. ANATOMIA D'UNA CAIGUDA, de Justine Triet

9. THE FABELMANS, de Steven Spielberg

10. ELS ASSASSINS DE LA LLUNA, de Martin Scorsese 

11. ELS QUE ES QUEDEN (THE HOLDOVERS), d'Alexander Payne

12. COP DE SORT,  de Woody Allen

13. FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki

14. SABEN AQUELL, de David Trueba

15. THE OLD OAK (EL VELL ROURE), de Ken Loach

16. LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de Juan Antonio Bayona

17. DISPARARON AL PIANISTA, de Fernando Trueba i Javier Mariscal

18. LA MEMORIA INFINITA, de Maite Alberdi

19. DAVID HOLMES: EL NOI QUE VA SOBREVIURE, de Dan Hartley

20. ALICE, TRESOR, de Mary Nighy