(2) VERMIGLIO (2024), de Maura Delpero

Sense manxar el bombí fílmic

Tot i comptar amb una bona història, aquest film mai no acaba d'arrancar, fent la sensació que estem davant de quelcom insípid. Així és, aquest drama d'època ambientat en un poble de la muntanya dels Alps a finals de la Segona Guerra Mundial té forma (perquè els recursos tècnics i la qualitat de l'escenografia són incontestables), té una interpretació més que solvent i té contingut, però la directora no sap com manxar el bombí fílmic. El resultat és en algun moments, malgrat els seus aspectes interessants, bastant avorrit. Una autèntica llàstima.

Lleó d'Argent: Gran Premi del Jurat en el Festival de Venècia 2024.

VERMIGLIO. 2024. Itàlia. Color. 119 Min.

Direcció: Maura Delpero
Intèrprets: Tommaso Ragno, Giuseppe De Domenico, Roberta Rovelli, Martina Scrinzi, Orietta Notari, Carlotta Gamba, Santiago Fondevila, Rachele Potrich, Anna Thaler, Patrick Gardner, Enrico Panizza, Luis Thaler, Sara Serraiocco, Simone Bendetti

Guió: Maura Delpero

Música: Matteo Franceschini
Fotografia: Mikhail Krichman

(2) DESMONTANDO UN ELEFANTE (2024), d'Aitor Echevarría

Problemes que no s'enfronten

Em sembla molt encertada l’expressió que fa referència a l’elefant de l’habitació. Allò que està davant dels nostres ulls, tan gran i evident, però que s’ignora per por d'enfrontar el problema d’arrel. Això és precisament el que ens mostra aquesta pel·lícula, que se centra en Marga, una arquitecta d’èxit que torna a casa després de dos mesos en rehabilitació per una addicció que la seua família havia amagat durant anys. Ara intenta refer la seua vida, mentre Blanca, la seua filla petita, observa com l’atenció a la mare afecta les relacions familiars i els seus propis somnis de ser ballarina professional.

Durant el metratge, veiem la dura travessia que ha de viure la família, especialment Blanca, que, amb una germana que viu a França, assumeix gairebé totes les responsabilitats, cosa que la desgasta progressivament. Les escenes de les teràpies comunes entre addictes i familiars són molt interessants, ja que posen en primer pla el nucli del problema i mostren el sofriment, tant latent com manifest, en l’ambient familiar.

Així és..., coses importants que no es diuen i problemes que no s’enfronten tenen com a resultat un elefant constant que es queda com un més de la família.

El film senzill, quasi que diria que minimalista, està molt ben interpretat per les dues protagonistes. A més, aborda un problema molt comú com és l’addicció a l’alcohol, amb honestedat i sensibilitat.

DESMONTANDO UN ELEFANTE. 2025. Espanya. Color. 82 Min.

Direcció: Aitor Echevarría
Intèrprets:  Emma Suárez, Natalia de Molina, Darío Grandinetti, Alba Guilera, Milo Taboada, Maria Ribera, Marta Bessa, David Climent

Guió:  Aitor Echevarría, Pep Garrido
Fotografia: Pau Castejón

(1) EXHUMA (2024), de Jang Jae-hyun

Fluix embolic esotèric

Xamans contemporànis, geomància i un bon embolic d'assumptes esotèrics conformen aquesta història que, com a espectador, m’ha deixat totalment indiferent. Cap a la meitat del metratge ja havia perdut l’interés i ja no m’importava si no entenia què estava passant. La salva la seua atractiva factura tècnica, però, com a pel·lícula, resulta bastant fluixa.

Premi Especial del Jurat en el Festival de Sitges 2024.

EXHUMA. 2024. Corea del Sud. Color. 134 Min.

Direcció: Jang Jae-hyun
Intèrprets: Choi Min-sik, Kim Go-eun, Lee Do-hyun, Yoo Hae-jin, Hong Seo-jun, Jeon Jin-ki, Baek Seung-chul, Jang Eui-don, Kim Jae-cheol

Guió: Jang Jae-hyun
Música: Kim Tae-seong
Fotografia: Lee Mo-gae

(3) MEMÒRIES D'UN CARAGOL, d'Adam Elliot (2024)

No mirar enrrere

Les nostres pors solen paralitzar-nos al llarg de la nostra existència. Són rèmores que arrosseguem i que es coven dins nostre, tot formant una brutícia emocional que, en emergir, ens aboca inexorablement al malestar psicològic. 

La història que narra aquest magnífic film d'animació és profundament emotiva. Grace Pudel és una xica solitària i inadaptada. Ha passat moltes penúries: assetjament a l'escola, mort dels pares i la separació del seu germà bessó. No obstant això, l'encontre amb una excèntrica anciana li farà descobrir la vida des d’una nova perspectiva.

Tot i no allunyar-se del contingut de l'animació tradicional, aquesta pel·lícula s’atreveix a abordar la sexualitat amb una naturalitat i una dosi d’humor aclaparadora, sense embuts ni tabús, un enfocament encara poc habitual —i per això innovador— en el món de l’animació. Tot això sense perdre el seu caràcter didàctic i humà. 

És impossible quedar-se indiferent davant d'aquesta producció d'imatges tan poètiques, metafòriques i, alhora, realistes. És com un punt d'esperança i d'optimisme, un carpe diem etern, un mirar endavant i, sobretot,  una lliçó de vida. 

MEMOIR OF A SNAIL. 2024. Austrália. Color. Animació. 94 Min.

Direcció: Adam Elliot

Intèrprets: Animació

Guió: Adam Elliot

Música: Elena Kats-Chernin

Fotografia: Animació. Gerald Thompson

(2) BABY DOLL (2024), d'Elia Kazan

Candidesa manipulada

L'eix central d’aquest film és Baby Doll, la ingènua adolescent que està a punt de passar a l’edat adulta. Lliurada pel seu pare a un home molt més gran que ella, tots dos sellen l’excèntric pacte de no mantenir relacions sexuals fins que ella no complisca els vint.

Sense educació, sense figures paternals i amb una tia amb problemes psíquics, el personatge està a mercé d’un món alié. El seu marit i Silva Valcarro, terratinent administrador de les plantacions de cotó de la zona, seran dos elements distorsionadors que manipularan i regularan la seua vida. La relació imposada tindrà funestes conseqüències: Baby Doll serà la víctima d’una guerra sense treva entre dues personalitats competitives mancades d’emocionalitat.

Història de venjances i rancúnies, d’amors eteris i antinaturals que prenen forma sobre el paisatge del sud dels Estats Units, tenyit de masclisme i racisme. La pel·lícula, malgrat la seua proposta arriscada —capaç de mostrar i qüestionar temes tan escabrosos com la infidelitat, l’adulteri i el despertar sexual de la joventut—, no acaba de funcionar del tot, i deixa una freda sensació d’inversemblança.

BABY DOLL. 1956. Estats Units. Blanc i negre. 115 Min.

Direcció: Elia Kazan
Intèrprets: Carroll Baker, Eli Wallach, Karl Malden, Mildred Dunnock, Lonny Chapman, Eades Hogue, Rip Torn, Noah Williamson

Guió: Tennessee Williams. Teatro: Tennessee Williams
Música: Kenyon Hopkins
Fotografia: Boris Kaufman

(3) THE LAST SHOWGIRL (2024), de Gia Coppola

Crepuscle

El crepuscle, de qualsevol índole, no hauria de ser traumàtic. Com en la vida, tot té un inici i un final. És un procés pel qual tothom ha de passar, però la societat, en general, en fa un tractament irreflexiu que acaba afectant aquells que el viuen en primera persona. Cal dir que sovint va acompanyat d’una certa deixadesa, fruit de la creença que com més anys compleixes, menys serveixes per a la vida. D’aquesta manera, les empreses ja no volen contractar-te si en tens més de quaranta-cinc; si estàs retirat, d’alguna manera et converteixes en un zero a l’esquerra, i, en general, quan arribes a vell, la gent ja no et pren seriosament. Sé que és trist el que escric, però és la pura realitat.

La nostra protagonista és una ballarina experimentada que, als cinquanta-set anys, veu com el seu espectacle es tanca abruptament després de trenta anys de carrera. No sap què fer ni on podrà continuar treballant. Potser, al llarg de la seua vida, ho va bolcar tot en la feina de ballarina, i ara, quan ningú la vol a causa de la seua edat, es troba plena de dubtes sobre com planificar el futur. A més, viu als Estats Units, on la pensió de jubilació i la sanitat són privades, cosa que encara li complica més la situació. També és mare soltera i manté una relació tensa amb la seua filla, que li retreu haver-la deixat sovint en un segon pla per la seua carrera.

Gia Coppola dibuixa un retrat social de les persones que arriben a un punt de la seua vida en què es troben a la frontera entre el final de l’activitat professional i el tràngol que comporta la inactivitat laboral. És una reflexió interessant sobre el pas del temps i l’envelliment; sobre eixe crepuscle que, inexorablement, ens atraparà i per al qual hauríem d’estar preparats, perquè, malauradament, no serà l’únic.

Premi Especial del Jurat en el Festival de Donostia 2024.

THE LAST SHOWGIRL. 2024. Estats Units. Color. 86 Min.

Direcció: Gia Coppola
Intèrprets:  Pamela Anderson, Jamie Lee Curtis, Dave Bautista, Kiernan Shipka, Billie Lourd, Brenda Song, Jason Schwartzman, Patrick Hilgart, John Clofine

Guió: Kate Gersten
Música: Andrew Wyatt
Fotografia: Autumn Durald

(3) DAHOMEY, de Mati Diop (2024)

La mala bèstia colonial

El colonialisme, i tota la verinor que arrossega, ha esclafat pobles i cultures al llarg de la història de la humanitat, i això es pot veure clarament en aquest magnífic documental. El punt de partida és el novembre de 2021, quan 26 tresors reials del Regne de Dahomey estan a punt de deixar París per tornar al seu país d’origen, l’actual República de Benín. Aquests 26 objectes, juntament amb molts altres, van ser saquejats per les tropes colonials franceses l’any 1892.

M’agrada la manera dual amb què el director estructura la cinta. Primer, tenim la veu en off de l’estàtua que representa el rei Ghézo. Emergeix de la foscor i, amb una veu com ofegada, fa les seues reflexions al voltant del temps que ha passat i del que ha significat per a la seua terra el constant espoli francés.

Després —i per a mi, la part més interessant—, és quan els universitaris d'Abomey-Calavi debaten sobre aquest fet: és res històric? És un tripijoc de França per apaivagar els beninesos? 26 tresors de 7.000 és un insult? Caldria una mobilització africana perquè ho tornaren tot?

Em sembla un document necessari i didàctic, perquè ens mostra que el pitjor de la colonització —i hi estic d’acord— és la colonització mental: aquella que et roba l’ànima, que perdura eternament i que et converteix a tu i a les pròximes generacions en esclaus dels teus botxins.

Os d'Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale) 2024.

DAHOMEY. 2024. Senegal. Color. 67 Min.

Direcció: Mati Diop

Intèrprets: Intervencions de: Dowoti Desir, Micheline Ayinon, Bicarel Gnikpo, Nadia Vihoutou Kponadou. Veu: Lucrece Houegbelo, Parfait Viayinon, Didier Sedoha, Sabine Nassegande Badjogoumin

Guió: Mati Diop

Música: Wally Badarou, Dean Blunt

Fotografia: Josephine Drouin Viallard

(3) DESCONEGUTS (ALL OF US STRANGERS) (2024), d'Andrew Haigh

El poder de l'amor

Té un mèrit enorme la manera com el director aglutina i entrellaça diferents conceptes en aquest film. Els fantasmes que ens persegueixen en la nostra existència es reflecteixen en la figura del protagonista, que, amb dotze anys, va perdre els seus pares en un accident d’automòbil. A partir d’aquí, la seua àvia materna es va fer càrrec d’ell i va haver d’afrontar una nova vida privada de la calidesa parental. A això se li suma la seua condició d’homosexual, de la qual en va ser conscient des de molt aviat, i l'assetjament escolar que va patir a l’escola.

En l’actualitat, Adam és una persona adulta que treballa com a guionista. D’alguna manera, continua turmentat per la desgràcia de la seua infància, cosa que el condueix a una vida de certa solitud. Quan coneix Harry, un misteriós veí, la seua rutina diària canviarà completament.

Andrew Haigh du a terme una introspectiva anàlisi de les emocions del personatge central, creant una mena de cinema poètic, amb les belles visites que Adam fa als seus pares. Els elements fantàstics no desentonen en absolut i encaixen perfectament en la història. 

Com hauria estat la meua vida si els meus pares hagueren estat presents? Perdre els progenitors ja és dolorós, però quan passa als dotze anys, la ferida es multiplica. És una tristesa instal·lada a l’ànima que perdura, i el director la tracta amb una cura excel·lent a través de les converses i dels encontres amb ells.

La pel·lícula és també un drama queer. En Harry, Adam troba una persona amb qui connecta, i la seua relació s’afegeix a la bella desfilada de sentiments i emocions que recorre la història.

Magnífica la posada en escena i la música, i especialment, aquest pòssit de solitud i aïllament voluntari que guarden els personatges. El “molest silenci” i el poder de l’amor es combinen de manera sublime, amb un final memorable acompanyat de la cançó de Frankie Goes to Hollywood.

ALL OF US STRANGERS. 2024. Regne Unit. Color. 105 Min.

Direcció: Andrew Haigh
Intèrprets: Andrew Scott, Paul Mescal, Jamie Bell, Claire Foy, Carter John Grout, Ami Tredrea

Guió: Andrew Haigh. Novela: Taichi Yamada
Música: Emilie Levienaise-Farrouch
Fotografia: Jamie Ramsay

(3) UNA QUINTA PORTUGUESA (2025), d'Avelina Prat

No entenc res

"Jo tampoc entenc res". Aquesta és la resposta de Fernando, el professor de Geografia, quan un alumne li pregunta per un aspecte de la seva explicació que no comprèn. Evidentment, l’estudiant és totalment aliè a tot allò que passa per dins del docent. Aquest últim està desconcertat, confós i destrossat perquè la seva esposa l’ha abandonat. És per aquest motiu que Fernando decideix fer un tomb complet a la seva vida: anar a Portugal un temps per desconnectar. Allà, una cadena de casualitats el porten a treballar de jardiner i conèixer Amàlia, una persona amb qui comparteix molts elements en comú.

No em va acabar de convèncer la seva òpera prima, Vasil; em va semblar una planificació massa forçada i em vaig sentir com desconnectat de la història que explicava. Tanmateix, en aquesta —malgrat alguna llacuna narrativa (com arregla els papers Fernando si ha suplantat en Manuel?)— traça un guió molt intel·ligent on explora les emocions humanes a través dels seus dos personatges. Dues persones que intenten fugir del seu passat per retrobar-se a si mateixes.

M’agrada el seu ritme assossegat, la seva pàtina reflexiva, pensativa i psicològica que està acompanyada pels càlids paisatges portuguesos en contrast amb la fredor del país d’origen del protagonista.

En aquest sentit, el film desprèn molta humanitat. És com si ens digués que no és necessari comprendre-ho tot. A vegades n’hi ha prou amb acceptar i assimilar i, en la mesura del possible, trobar el nostre petit espai de felicitat, com ho són aquella quinta portuguesa i les persones que l’habiten.

UNA QUINTA PORTUGUESA. 2025. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Avelina Prat
Intèrprets: Manolo Solo, Maria de Medeiros, Branka Katic, Ivan Barnev, Rita Cabaço, Luísa Cruz, Bianca Kovacs, Xavi Mira, António Mortágua, Morgan Blasco, Rui Morisson, Pedro Almendra

Guió:  Avelina Prat
Música: Vincent Barrière
Fotografia: Santiago Racaj

(3) ADEU, SALVATGES, de Silje Evensmo Jacobsen

Cami propi

El concepte de llibertat individual és complex i està subjecte a molts condicionants. Hi ha una norma cultural que coneixem bé, l’estàndard que hem viscut sempre: primeres passes i després escolarització regida per unes regles que, si bé ens ensenyen disciplina, també limiten el nostre desenvolupament natural.

Els pares d'aquesta cinta expliquen: "Assumim que durant la infantesa hem de créixer cultes, civilitzats i socialitzats. Tot això està molt bé, però és a costa de la nostra llibertat i la nostra alegria. En part, per això no vull que els meus fills cresquen en les institucions. Pot ser tu mateix, però només si encaixes i segueixes les normes".

Així, aquesta família noruega busca una existència lliure i salvatge, educant els fills a casa i portant una vida allunyada dels costums habituals. Viuen en una granja llogada als boscos noruecs, treballant la terra, tallant arbres i fent feines rurals —algunes no gaire recomanables per a criatures tan menudes—. S’alimenten del que la terra els ofereix i paguen el lloguer gràcies a la feina de fotògrafa de la mare. La seua mort ho capgira tot, i la família haurà d’adaptar-se a les exigències de la societat contemporània.

Ens trobem davant d’un documental que, a més de mostrar els pros i els contres de viure en un univers propi o sota les normes dels altres, parla també —a través del dol de la mare— del buit i del dolor que deixa una figura tan essencial en la infantesa i l’adolescència. Hi ha imatges d’una bellesa serena i profundament poètica al voltant de la pèrdua maternal. Alhora, el film és didàctic i reflexiu, i convida a debatre la doble tessitura que planteja.

Jo mateix, en veure’l, m’hi reconec: m’atrauen i em rebutgen aspectes d’ambdós costats. D’una banda, considere fonamental el creixement lliure; de l’altra, la socialització també és crucial —i divertida— per al desenvolupament. Potser una combinació, com la que feia la xiqueta al principi, anant tres dies a l’escola, seria el camí? No ho sé…, però aquesta obra et porta a pensar i a mirar-te dins.

Un documental ple de sensibilitat i amb dolçor poètica.

A NEW KIND OF WILDERNESS. 2024. Noruega. Color. 84 Min.

Direcció: Silje Evensmo Jacobsen

Intèrprets: Maria Gros Vatne, Nik Payne, Ronja Bede Vatne, Freja Vatne, PayneFalk, Vatne Payne, Ulv Vatne Payne

Guió: Silje Evensmo Jacobsen

Música: Olav Øyehaug & Daniel Norgren

(3) LA LLAVOR DE LA FIGUERA SAGRADA, de Mohammad Rasoulof

Dona, llibertat, vida

Veure aquesta pel·lícula és com endinsar-se dins de les portes de la inseguretat. Res no permet als protagonistes estar tranquils i satisfets. Això és el que li passa a la família del jutge d'instrucció que ens presenta aquesta història: ni l'ascens professional, ni la millora econòmica, ni les bones perspectives de futur laboral aconsegueixen millorar la vida de la dona ni de les seves dues filles adolescents. 

A primer cop d’ull, pot semblar inexplicable que, malgrat seguir un camí cap al benestar, aquest estigui ple d’obstacles constants. És precisament en aquesta pregunta on pren forma la denúncia que el director vol plasmar: una crítica demolidora a un sistema polític que priva el poble de llibertat, especialment les dones. “Dona, vida, llibertat” és un crit valent, desesperat i, alhora, optimista que qüestiona la manera de governar del règim teocràtic i patriarcal iranià.

El film burxa punyentment en la rebel·lió contra el sistema que alhora esdevé revolta familiar.  És absolutament curiós el paral·lelisme: la paranoia del règim es reflecteix en la bogeria del pare, mostrant fins a quin punt la societat i la cultura poden condicionar la personalitat i els actes individuals.

La tensió es percep en cada fotograma gràcies a un guió hàbil que entremescla imatges reals de les protestes juvenils amb la ficció familiar. Cal veure-la.

DANEH ANJEER MOGHADAS. 2024. Alemanya. Color. 168 Min.

Direcció: Mohammad Rasoulof

Intèrprets: Missagh Zareh, Setareh Maleki, Niousha Akhshi, Mahsa Rostami, Soheila Golestani, Shiva Ordooie

Guió: Mohammad Rasoulof

Música: Karzan Mahmood

Fotografía: Pouyan Aghababayi

(3) LA HABITACIÓN DE AL LADO, de Pedro Almodovar

La platja dels morts

Sense deixar de banda l’estructura formal, el director manxec signa el treball més madur de la seua carrera endinsant-se en la reflexió existencial. Conceptes com la mort, que la nostra cultura s’entesta a cobrir-nos amb una bena als ulls, són exposats obertament com una part més de la vida. És un retrat cru i nu, sostingut per una tessitura que resta suspesa a la frontera entre la vida i la mort, una mort que Ingrid ja ha acceptat i que és imminent.

Basada en la novel·la de Sigrid Nunez What Are You Going Through, el realitzador analitza des d'una postura entre filosòfica i poètica el sentit de la nostra existència. 

La visió de les coses canvia quan sabem que més tard o més prompte passarem a l'altre costat. La nostra protagonista necessita estar acompanyada en el moment de deixar aquest món per la presència d'algun ésser estimat. Queden moltes assumptes enrere: la relació amb la seua filla, la seua carrera professional, els amors del passat... Ara cal tancar-ho tot per a travessar la línia.

És en aquest espai de temps —tan dur com bell i humà alhora— quan flueix la sinergia entre les dues amigues de joventut. La solidaritat, l’empatia i l’enriquiment mutu esdevenen pilars fonamentals del desenvolupament de la seua relació.

La habitación de al lado és cinema de qualitat: profund, contemplatiu i assenyat (molt bonica la referència a Joyce). Una lliçó de vida que bufeteja el nostre còmode cervell, connectada a un imaginari visual tan propi del director i al seu disseny tan característic. Cal destacar també la formidable aportació musical d’Alberto Iglesias, que afegeix tensió a les imatges, i sobretot les magistrals interpretacions del tàndem protagonista: Tilda Swinton i Julianne Moore, que doten el relat d’un aire dramàtic i quotidià que deixa l’espectador bocabadat.

En veure aquest film, m’ha vingut al cap la lletra de la cançó de Lluís Llach:

“Quan l’onada em durà / a la platja dels morts / serà l’hora potser / de fer l’últim repàs / al grapat de records / que els sentits han robat / a cada un dels instants / que ha durat el camí…”

Només queda gaudir de la pel·lícula. Vos sorprendrà. Molt recomanable.

LA HABITACIÓN DE AL LADO. 2024. Espanya. Color. 106 Min.

Direcció: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Tilda Swinton, Julianne Moore, Alessandro Nivola, John Turturro, Juan Diego Botto, Raúl Arévalo, Melina Matthews, Vicky Luengo, Esther McGregor, Alvise Rigo, Sarah Demeestere, Anh Duong

Guió: Pedro Almodóvar. Novel·la: Sigrid Nunez: What Are You Going Through

Música: Alberto Iglesias

Fotografía: Eduard Grau

(2) GIRLS WILL BE GIRLS, de Shuchi Talati

Contradiccions

El despertar sexual és universal. El problema és que aquesta universalitat té uns condicionants que venen marcats per la societat i l'època en què es viu. A l'estat espanyol, per exemple, no seria el mateix una persona als anys cinquanta que als anys huitanta del segle passat.

En aquest cas, per contra, ens situem a l'Índia dels noranta, un context social bastant paternalista i repressiu respecte al desig, especialment el femení. Les actituds masclistes es consideren naturals i no són reprovades, com es veu en l’escena en què els xics fan fotos a les xiques mentre pugen les escales.

La nostra protagonista, Mira, es troba al bell mig d'eixa tessitura. Nota la pruïja del sexe a través de Sri, un company de l'institut i ensopega amb l'oposició de la família i l'internat. A més, es troba amb el comportament desconcertant d’Anila, la seua mare, que limita els encontres amb Sri, però, inesperadament, sembla mostrar certa atracció cap a ell quan aquest visita sa casa.

El film posa sobre la taula les contradiccions del comportament humà. Mira és víctima de l'entorn paternalista en el qual està envoltada, però, alhora, actua com a delegada en l'institut amb una actitud inhibidora.  D’altra banda, Anila recrimina la conducta de la filla amb els xics, però, d'alguna manera, flirteja amb el potencial nóvio.

I amb tot això es desenvolupa un metratge que, si he de ser sincer, m'ha deixat un poc despagat en el seu final. No reste mèrits a la seua anàlisi i denúncia esmentada, però sembla que la directora no l'ha acabat de tancar bé del tot. 

En definitiva, es tracta d’una cinta amb aspectes molt interessants i una bona mirada crítica, però que queda a mig camí en la seua resolució.

GIRLS WILL BE GIRLS. 2024. Índia. Color. 118 Min.

Direcció: Shuchi Talati

Intèrprets: Preeti Panigrahi, Kani Kusruti, Kesav Binoy Kiron, Kajol Chugh, Nandini Verma, Devika Shahani, Akash Pramanik, Aman Desai, Sumit Sharma, Jitin Gulati

Guió: Shuchi Talati

Música: Sneha Khanwalkar, Pierre Oberkampf

Fotografia: Jih-E Peng

(3) MOLT LLUNY, de Gerard Oms (2025)

Mirada interior

El començament té una aparença senzilla. Es tracta d’un aficionat ultra de l’Espanyol que viatja a Utrecht a animar al seu equip. L’endemà, però, Sergio pateix un atac d’ansietat i enganya el seu germà i els companys fent-los creure que ha perdut el carnet d'identitat. Amb aquesta excusa, decideix no tornar a Barcelona i trenca de soca-rel qualsevol vincle amb el seu passat. A partir d’aquest moment, comença a malviure, treballant en allò que pot i buscant, amb esforços, trobar-se a si mateix i definir la seva pròpia identitat.

El que més m’agrada del seu plantejament és que darrere d’aquesta forma planera de presentar la pel·lícula s’hi amaga una gran complexitat que s’endinsa en l’existencialisme d’aquest hooligan. 

A través de pensaments amagats i reprimits durant tota una vida, aquesta història fa palesa d’una societat hipermasculinitzada i el turment que viuen aquells obligats a dissimular sentiments i emocions per culpa de la cultura adquirida.El cas de Sergio és encara més punyent perquè pertany a una estirp on predomina la virilitat, i, en contraposició, conceptes psicològics com la sensibilitat o la reflexió són aliens i proscrits.

El film ens mostra aquest viatge personal a través de les diverses vicissituds que afronta el protagonista: el revers de la medalla de la immigració, l’amistat, el treball, l’oci, el sexe i l’amor. Però sobretot, ens convida a una mirada profunda del protagonista cap a ell mateix, una mena d’introspecció que sacseja bona part dels conceptes apresos. Sergio intenta acceptar-se tal com és, i fuig cap a un lloc on ningú el coneix, a la recerca d’una llibertat íntima. És fascinant observar la metamorfosi d’una persona tan esquerpa davant les pròpies emocions com davant les alienes.

En definitiva, una suggerent mirada interior acompanyada de paisatges dels Països Baixos que, de manera metafòrica, accentuen els contrastos que viu el protagonista.

MOLT LLUNY. 2024. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Gerard Oms

Intèrprets: Mario Casas, David Verdaguer, Ilyass El Ouahdani, Jetty Mathurin, Raúl Prieto, Hanneke van der Paardt, Nausicaa Bonnín, Daniel Medrán, Marcus Klück

Guió: Gerard Oms

Música: Silvia Pérez Cruz

Fotografia: Edu Canet

(3) LA LLUM QUE IMAGINEM, de Payal Kapadia (2024)

Metàfora de la quotidianitat

La llibertat individual és eixe concepte que tant anhelem i que, algunes vegades, és restringida per factors externs. Com si fos un miratge, creiem tocar-la, però s'esvaeix en acostar-s'hi. Una cosa tan senzilla i tan normal com és el fet de triar passar la vida amb algú que ens estima és una espinosa tasca en determinades societats.En Mumbau, les dues infermeres Prabha i Anu estan contaminades per aquest estigma. 

La primera té a un marit, fruit d'un matrimoni pactat en Alemanya que no dona gaires senyals de vida. Tot i que és conscient de la seva quimera, somnia en què torni i que la relació esdevingui amor vertader.

La segona, té com a nuvi a un musulmà. Sap perfectament que no serà acceptat a la seva família i es veuen de manera clandestina.

Ambdues tenen el desig de ser atrapades per la llum que els anunciï la seva felicitat. 

Per altra banda, Prabha intenta ajudar a Parvaty, la cuinera de l'hospital, a lluitar contra un especulador que vol ensorrar casa seva.  Vista la impossibilitat del cas, decideix deixar el treball i tornar al seu poble. Totes dues infermeres viatgen amb ella, per fer-li un cop de mà en la mudança. En eixe indret sorgirà la reflexió i l'esperança...

Amb una posada en escena molt poètica, la pel·lícula es recolza en la metàfora de la quotidianitat: els carrers, la foscor, els sentiments interns i el bri de confiança en què la llum cristal·lina que imaginen els brindarà un món millor. Un interessant film que il·lumina els sentits.

ALL WE IMAGINE AS LIGHT. 2024. Índia. Color. 118 Min.

Direcció: Payal Kapadia

Intèrprets: Kani Kusruti, Divya Prabha, Chhaya Kadam, Hridhu Haroon, Azees Nedumangad, Anand Sami, Lovleen Mishra, Madhu Raja

Guió: Payal Kapadia

Música: Dhritiman Das, Topshe

Fotografia: Ranabir Das

(3) EL BANY DEL DIABLE, de Severin Fiala i Veronika Franz (2024)

Això és cosa del dimoni

Els comportaments que han existit al llarg de les distintes èpoques de la història resulten més comprensibles si els analitzem i els contextualitzem. Al segle XVIII ni la ciència estava tan avançada com ara, ni la igualtat ni els drets humans estaven protegits. I què dir de les malalties psíquiques? Si algú actuava de manera estranya, només podia ser perquè ho feia a propòsit o perquè estava posseït per algun esperit maligne.

La nostra protagonista, Agnés, era una víctima fàcil d’aquelles creences injustes. Profundament religiosa i molt sensible, es casa amb Wolf, l’home que estima. Enllestida per a viure una vida feliç d’esposa, la decepció l’atrapa com una mosca en una teranyina: el seu marit no la correspon ni psicològicament ni sexualment; viu sota el sostre d’una sogra que la menysté constantment; desitja ser mare, però veu el futur cru. Tampoc se sent integrada en una comunitat tancada i patriarcal. Tot allò que havia imaginat es desfà com un gelat al sol de l’estiu.

És aleshores quan arriben la depressió i els pensaments suïcides. Com es podia tractar això en aquella època? Difícil solució... 

En aquells anys, hi havia qui, per aconseguir morir, cometia un assassinat per ser executat. D’aquesta manera, després de confessar-se i morir “net de pecat”, esperava entrar al cel. Es creia que els suïcides estaven condemnats eternament. La majoria d’aquests casos eren dones, i les víctimes, sovint, xiquets. Se n’han documentat més de quatre-cents només a les regions de parla alemanya.

Les imatges transmeten perfectament l’angoixa i la foscor de la història, amb una escenografia plena de paisatges boscosos, una fotografia excel·lent i una música que acompanya cada fotograma amb intensitat. El metratge és lent, rude, fosc, però t’atrapa a mesura que avança.

Un film dur, però profundament interessant.

DES TEUFELS BAD. 2024. Àustria. Color. 120 Min.

Direcció: Severin Fiala i Veronika Franz

Intèrprets: Anja Plaschg, David Scheid, Maria Hofstätter, Tim Valerian Alberti, Elias Schützenhofer, Natalija Baranova, Franziska Holzer, Elmar Kurz, Agnes Lampl, Claudia Martini, Camilla Schilia, Annemarie Schwarzenberger, Lukas Walcher

Guió: Severin Fiala i Veronika Franz

Música: Anja Plaschg

Fotografía: Martin Gschlacht

(2) BLACK BOX DIARIES, de Shiori Ito (2024)

Queda molta feina per fer

Tot el patiment que viu una persona, objecte d’una agressió sexual, no es pot descriure ni amb paraules ni amb imatges. L’únic consol és que aquest documental ajuda a comprendre i a empatitzar amb les víctimes d’aquesta atrocitat. I ho aconsegueix perquè resulta impossible no connectar amb l’afectada després del pou d’indefensió i impotència on cau quan intenta trobar ajuda i justícia.

Aquest film és una denúncia clara que deixa al descobert la fragilitat i l’endarreriment dels mecanismes judicials i socials del Japó actual.

El relat és colpidor. Entre els testimonis de les víctimes s’hi intercalen imatges d’arxiu, i a poc a poc es va desplegant una veritat ignominiosa. Davant l’angoixa de la víctima i la indiferència de les institucions, l’espectador resta commocionat. Però, afortunadament, també hi ha lloc per a la solidaritat, com la del porter de l’hotel, un autèntic bon samarità que li dedica unes paraules inesborrables: “Estic disposat a fer qualsevol cosa per ajudar-la. Pot revelar el meu nom. Res és comparable al patiment que ha suportat. No em preocupa res. Endavant, utilitzi el meu nom.”

Queda encara molta feina per fer. No només al Japó, sinó arreu del món.

BLACK BOX DIARIES. 2024. Japó. Color. 99 Min.

Direcció: Shiori Ito

Intèrprets: Shiori Ito

Guió: Shiori Ito

Música: Mark De Gli Antoni

Fotografia:  Yuta Okamura

(2) NO PARLES AMB ESTRANYS, de James Watkins (2024)

Excessivament truculenta

No m’agradaria que aquesta crítica quedara com que he vist una producció dolenta, perquè realment no ho és. Crec que té el mèrit —no gens fàcil— de mantindre l’espectador ancorat a la pantalla dins d’una història pertorbadora. 

Ara bé, dit això, la pel·lícula es perd en clixés ja vistos en el cinema, cosa que fa que moltes vegades la narració resulte predicible. El thriller té moments “Gossos de palla” o “The Shining”, però, a diferència d’aquests films, utilitza desencertadament el concepte de venjança. 

A favor seu està el joc de guió en els canvis d’escenaris i situacions, però el seu maniqueisme, amb uns personatges un pèl encartonats, i la violència gratuïta que hi mostra fan que esdevinga, especialment en el seu tram final, una successió d’imatges excessivament truculentes. 

Per finalitzar, cal puntualitzar que Speak no Evil es un remake de la cinta danesa de 2022 Gæsterne. No he pogut veure la original. Espere que, des de un punt de vista cinematogràfic, siga més honesta.

SPEAK NO EVIL. 2024. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: James Watkins

Intèrprets: James McAvoy, Aisling Franciosi, Mackenzie Davis, Scoot McNairy, Dan Hough, Alix West Lefler, Motaz Malhees

Guió: James Watkins, Christian Tafdrup, Mads Tafdrup

Música: Danny Bensi, Saunder Jurriaans

Fotografía: Tim Maurice-Jones

(2) BIKERIDERS, LA LLEI DE L'ASFALT, de Jeff Nichols (2024)

Motos, xuleria i testosterona

Entenc que ser aficionat a les motos és una forma de vida que pot esdevenir una passió, d’eixes sense les quals no entendríem l’existència. Molts caps de setmana m'hi trobo per la carretera a grups de motoristes gaudint, a la seva manera, del dia. La veritat és que mai no he posat esment amb ells, ni m'he parat a pensar sobre com seran les seves vides.

He de confessar que, en canvi, sí que tenia coneixements que als anys seixanta i setanta hi havia bandes de motoristes que circulaven per carreteres, anaven a concerts i, fins i tot, algunes eren la versió sobre rodes de bandes organitzades. 

Efectivament, Harley Davidson, Hells Angels..., sabia que això existia i, gràcies a aquesta pel·lícula, m'he pogut endinsar dins de les profunditats del cor d'aquesta realitat.

Entre el 1965 i el 1973 el fotògraf Danny Lyon va retratar i entrevistar els membres d'un club de motoristes de l'Oest Mitjà i va escriure un llibre amb les seves experiències. Anys més tard, Jeff Nichols agafa el testimoni i crea aquesta producció.

En realitat no puc dir res en contra del film, perquè té el seu interès, amb un cert pòsit de Scorsese pel que fa a l’atmosfera enrarida i violenta. La planificació, molt encertada, retracta a una societat misògina en un context marginal i, a més a més, està acompanyada per una excel·lent música de l’època. Potser els personatges manquen de profunditat, però en conjunt destaca la correcció i el bon ofici.

THE BIKERIDERS. 2024. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Jeff Nichols

Intèrprets: Jodie Comer, Austin Butler, Tom Hardy, Michael Shannon, Boyd Holbrook, Norman Reedus, Damon Herriman, Beau Knapp, Karl Glusman, Emory Cohen, Mike Faist, Toby Wallace, Mike Feist

Guió: Jeff Nichols, Novel·la: Danny Lyon

Música: David Wingo

Fotografía: Adam Stone

(4) SIRÂT, d'Oliver Laxe (2025)

Viatge a l'infern

Si voleu fer un viatge cap a l'infern a través de la gran pantalla, aquesta pel·lícula és per a vosaltres. No ho dic en sentit pejoratiu, ans al contrari, perquè estem enfront d'un exercici de bon cinema que compleix la màxima dels objectius d'aquest art: despertar emocions en l'espectador. 

Les imatges, des d’un principi, són molt expressives: escenaris desèrtics del nord d’Àfrica que es combinen amb una càmera trepidant, testimoni de la macrofesta rave. Aquesta descarnada posada en escena es concilia amb un rerefons dramàtic que és la història de Luis—qui juntament amb el seu fill Esteban— porta mesos buscant a la seva filla per una rave que se celebra en el desert. 

Arran d’eixa tortuosa travessia el director teixeix un relat cru, que no deixa espai per a l’equilibri harmònic. Sense adonar-se'n, els protagonistes s’endinsen en un pèrfid atzucac que se’ls engoleix a mesura que hi avancen.  Laxe juga amb mestria amb els successos inesperats i els espectadors romanen bocabadats quan travessen el llindar d’un univers ple d'angoixa i patiment.

No sempre les coses ixen bé en la vida. De vegades la sort no t’acompanya ni apareixen deus ex machina per resoldre la situació. La indefensió i el desemparament són el denominador comú a molts indrets del món. I aquesta història és una de les moltes que pot ocórrer. 

Els primers plans i el reforçament dramàtic completen un film redó amb un Sergi López impressionant.  Escric aquestes paraules i no me'n puc des-fer del constant bombeig electrònic i dels episodis que m'acaben de contar. Real, però hipnòtica. Sensorial, però emocional. Dura, però inoblidable. Molt recomanable.

SIRÂT. 2025. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Oliver Laxe

Intèrprets: Sergi López, Bruno Núñez, Stefania Gadda, Joshua Liam Herderson, Tonin Javier, Jade Ouki, Richard Bellamyun

Guió: Oliver Laxe, Santiago Fillol

Música: Kangding Ray

Fotografía: Mauro Herce

(3) LA NOIA DE L'AGULLA, de Magnus von Horn (2024)

Un film que et parteix en dos

Una història absolutament aclaparadora com aquesta té molts elements que, en un principi, facilitarien la realització de qualsevol expressió artística. Ara bé, això és molt senzill de dir, però molt complicat d'executar. Perquè per a transmetre emocions negatives com l'angoixa, la recança i la indefensió es requereix una capacitat empàtica que profunditzi psicològicament en tots els racons de les ànimes que les pateixen. 

La impressió que tinc en veure aquesta pel·lícula és que el director Marcus Von Horn ho aconsegueix tan en forma com en contingut. La part tècnica que es compon de fotografia (el seu blanc i negre és decisiu en aquest aspecte), la posada en escena, la planificació i l'elecció dels escenaris reforcen la desconcertant foscor que desfila per cada fotograma. El guió, basat en fets reals, és tan escalofriant que el relat, in crescendo, fa que mai puguis imaginar fins a on pot arribar la crueltat i la inhumanitatt.

Estem en la Copenhague després de la Primera Guerra Mundial. Temps de misèria i patiment. No és fàcil guanyar-se la vida i tenir benestar social. Karoline busca obrir-se buit entre tanta penombra.  L'absència del seu marit desaparegut, l'enamorament amb l'empresari, el posterior embaràs i el trobament amb Dagmar —que ajuda mares desafavorides a col·locar els seus nounats en llars d’acollida— canviarà la seva vida.

Entre el drama i el gòtic pertorbador, aquest malson ens parteix en dos com a espectadors, deixant la sensació amarga i grisa que persisteix molt després dels crèdits, tot adonant-te que acabes de cruspir-te un gran film.

PIGEN MED NÅLEN. 2024. Dinamarca. Blanc i Negre. 113 Min.

Direcció: Magnus von Horn

Intèrprets: Vic Carmen Sonne, Trine Dyrholm, Besir Zeciri, Ava Knox Martin, Joachim Fjelstrup, Tessa Hoder, Søren Sætter-Lassen

Guió: Line Langebek Knudsen, Magnus von Horn

Música: Frederikke Hoffmeier

Fotografía: Michal Dymek 

(3) LAS CHICAS DE LA ESTACIÓN, de Juana Macías (2024)

(Des)protecció de menors

Aquesta pel·lícula llança una denúncia ferma contra les institucions públiques, en visibilitzar l'abandó al qual són sotmesos els menors tutelats, fruit de la incapacitat d'aquestes entitats per garantir la seguretat dels més vulnerables. De manera descarnada, la càmera mostra una realitat vergonyosa: els botxins —éssers sense escrúpols, buits de contingut humà, psicòpates pederastes ajudats per la silenciada connivència de l'administració— constitueixen una xarxa de prostitució de nenes per al rèdit d'alguns i el plaer patològic d'altres. En altres paraules: criminals del segle XXI.

La història de Jara, Álex i Miranda és absolutament impactant. La impotència, la ràbia i la sensació d'indefensió s'apoderen indefectiblement de l'espectador (l'escena del nen és senzillament repugnant). Impossible pertànyer al gènere humà cometent tals atrocitats, diria qualsevol persona cabal.

És important destacar la construcció del guió. Gràcies a la seva bona estructura i articulació, explicant la història des dels orígens, amb antics components del centre actuant com a executors dels corruptes. En la seva narrativa, insereix unes coreografies cantades, a base de trap i música pertanyent a la generació de les protagonistes, eines que enriqueixen la construcció del relat. Això serveix per vincular la narrativa amb la joventut de les protagonistes, generant una atmosfera única que subratlla el dolor i la rebel·lia del seu món.

Encerta la directora en la utilització d'actrius no professionals perquè aporta un aire de realisme als fets que es conten (cal recordar que aquesta pel·lícula està inspirada en un cas real succeït a Palma de Mallorca el 2019). També fa una bona elecció en la planificació i en la  banda sonora.

Tots esperàvem que el noi del centre comercial donés suport emocional a la protagonista, i que triomfessin l'amor i el seny. Però no va ser així perquè aquest noi era, en realitat, un reflex més d'eixa administració freda, absent i impassible que la película denuncia.

LAS CHICAS DE LA ESTACIÓN. 2024. Espanya. Color. 111 Min.

Direcció: Juana Macías

Intèrprets: Julieta Tobío, Salua Hadra, María Steelman, Daniel Mantero, Arantxa Aranguren, La Fanny, Xóan Fórneas, Elena Gallardo, Carla Gris, Pepo Llopis, Saida Santana

Guió: Isa Sánchez, Juana Macías

Música: Isabel Royán

Fotografía: Guillermo Sempere

(3) AMB FANFÀRRIA (EN FANFARE), d'Emmanuel Courcol (2025)

Reparar la injustícia del destí

Té mèrit coordinar en el temps limitat que té un metratge, elements tan naturals i vitals com els que presenta aquesta pel·lícula. Primerament la malaltia que té el protagonista. Després la germanor i els conflictes interfamiliars. I, finalment, l'amor incondicional per la música que experimenten els dos germans en el seu trobament. 

Courcol fa comèdia, fa drama, fa vida i dispara emocions per tot arreu en una obra amb molta força emocional que cuida tots els detalls. M'agrada perquè és vitalista i és optimista i perquè presenta tot allò que haguera pogut ser i no va ser. 

La música és, finalment, el canalitzador que actua com a catarsi, una mena de fil conductor emocional amb l'objectiu de connectar per sempre la vida de dues persones que el destí els va separar. Tot i que sorgeixen conflictes entre ells —el germà donant es queixa que l’altre va tenir més sort (la grossa, com ell deia) perquè va créixer en una família amb més recursos —, realment el fet de retrobar-se els va canviar la vida totalment i per a bé.

És una llàstima que el film es perda una mica a mitjan metratge, concretament en el procés de convergència entre els dos personatges. No obstant això, cal dir que compta amb una magnífica banda sonora, referències culturals en què predomina la melomania i un guió molt ben construït, amb ritme i interpretacions convincents. 

El final és absolutament memorable, amb l’escena impagable del Bolero de Ravel, on l’emotivitat es multiplica.

EN FANFARE. 2025. França. Color. 103 Min.

Direcció: Rodrigo Moreno

Intèrprets: Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin, Sarah Suco, Ludmila Mikaël, Jacques Bonnaffé, Nathalie Desrumaux

Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari

Música: Michel Petrossian

Fotografía: Maxence Lemonnier

(3) LOS DELINCUENTES, de Rodrigo Moreno (2024)

On és la llibertat?

Existeixen dos aspectes reveladors que fan entendre el missatge ocult d’aquest film. El primer són els noms d’alguns personatges que contenen les mateixes lletres —tot i que ordenades de manera diferent— que el protagonista Morán: Román, Morna, Ramón i Norma.  El segon fa referència al fet que el gerent del banc és interpretat pel mateix actor que encarna el líder dels interns de la presó.

Un d’aquests podria semblar una gota d’humor en un oceà de dramatisme; l’altre, una deixadesa del director. Tanmateix, el realitzador vol amplificar simbòlicament la idea central de l’obra: la dificultat d’assolir una llibertat plena. Així, el gerent del banc i el líder de la presó simbolitzen una mateixa figura de poder que ens trobarem, amb formes diverses, al llarg de la nostra vida. Per altra banda, els noms amb les mateixes lletres representen la influència social que, d’una manera o altra, exercim o patim entre iguals.

Perquè la pel·lícula és profundament existencial: qüestiona una vida rutinària i mancada de llibertat, on estàs supeditat a un cap que, durant la vida laboral —que no és poca cosa, representa un terç de la teva existència—, acaba anul·lant la teva personalitat. Però, alhora, la història ens col·loca en la tessitura de veure que, fins i tot fora d’aquesta estructura, la llibertat és difícil de gestionar. 

Som esclaus del nostre context. Morán troba en Norma l’amor de la seva vida, no obstant això, sacrifica tres anys de llibertat per poder tornar amb ella més endavant, però per gaudir de llibertat, cal renunciar a coses: no es pot tenir tot.

A més, el guió —intel·ligent i ben construït— introdueix subtrames interessants, com la relació entre els dos protagonistes i Norma, l’experiència negativa de Morán a la presó, o la pressió de la inspecció de l’asseguradora a la feina. Formalment, la cinta compta amb una posada en escena acurada, una música inquietant que recorda els films d’abans, una intriga que manté l’espectador en tensió, i unes interpretacions riques i matisades.

La reflexió filosòfica és present en tot moment (gaudim realment de llibertat?), però també hi trobem denúncia i crítica social, especialment pel que fa a l’explotació laboral.

Un film més que suggerent. “¿Adónde está la libertad?”, canten als crèdits finals els Pappo’s Blues, amb unes guitarres contundents. No cal dir res més.

LOS DELINCUENTES. 2024. Argentina. Color. 180 Min.

Direcció: Rodrigo Moreno

Intèrprets: Daniel Elías, Esteban Bigliardi, Margarita Molfino, Germán de Silva, Mariana Chaud, Gabriela Saidon, Laura Paredes, Cecilia Rainero, Javier Zoro, Lalo Rotavería, Iair Said, Adriana Aizemberg

Guió: Rodrigo Moreno

Música: Diferents artistes

Fotografía: Inés Duacastella, Alejo Maglio

(3) DREAM SCENARIO, de Kristoffer Borgli (2024)

Un malson captivador

Entre l'irracional i l'oníric camina aquest film que barreja comèdia, drama i realitat. És una història que no està exempta de conflictes: ¿què passa quan un esdeveniment inesperat trenca la nostra normalitat a la nostra vida? Creiem que tenim les eines adequades per a solucionar-ho tot, però realment no és així.

La trama se centra en Paul Matthews, un desventurat pare de família, veu com la seva vida fa un tomb quan milions d'estranys comencen a veure'l en somni. Tot i que aquest succés es troba fora de la realitat és fàcilment extrapolable a altres àmbits de la vida. Si no, ¿quantes vegades hem travessat per un tràngol que en un principi consideraven com irreparable? 

Paul, en els primers instants, aprofita el fenomen per a promocionar el seu llibre sobre biologia evolutiva, tanmateix, ben aviat descobreix la cara fosca de la fama: els oportunistes que volen treure’n profit. La cosa s'enfanga quan la intervenció de Paul, que en la fase inicial era passiva, esdevé violenta. Aquests malsons provocaran el recel de la gent envers ell. 

El director Kristoffer Borgli aborda diversos aspectes alhora. Primerament, critica la falsa aurèola de la fama i les seves conseqüències negatives (la cultura de la cancel·lació). Després, s'endinsa en la importància de ser conscients del que tenim i que sovint no valorem en el dia a dia: una casa, una família, una economia, una feina, uns coneixements construïts al llarg de la vida... I, acaba apuntant la nostra tendència a complicar-nos la vida innecessàriament. És força clarificadora l'escena sexual de presumpta infidelitat on fantasia i realitat s'allunyen completament, deixant constància de la impossibilitat d'assolir la perfecció.

I tot ho embasta de meravella: el sòlid guió, l’efectiva posada en escena i un magnífic Nicolas Cage que brilla en el paper principal.

En definitiva, un malson captivador que és entretingut i, el que és més important, ens fa reflexionar. Cal veure-la.

DREAM SCENARIO. 2024. Estats Units. Color. 96 Min.

Direcció: Kristoffer Borgli

Intèrprets: Nicolas Cage, Lily Bird, Julianne Nicholson, Jessica Clement, Star Slade, David Klein, Kaleb Horn, Liz Adjei, Paula Boudreau, Marnie McPhail, Noah Lamanna, Tim Meadows

Guió: Kristoffer Borgli

Música: Owen Pallett

Fotografía: Benjamin Loeb

(3) UN BODEGÓN CON FANTASMAS, d'Enrique Buleo (2025)

Mirada irreverent sobre la mort

He de ser sincer: en un principi pensava que no donava molt per aquest producte manxec. Els moments previs al visionat estaven marcats per un "escepticisme convençut". Ho corroboren les seves primeres imatges plenes de domesticitat i d’una manifesta austeritat: pocs recursos, enquadraments minimalistes i (alguns) actors no professionals. Doncs bé, amb aquests materials, qualsevol profà acabaria dubtant del seu èxit.

Tanmateix, només cal una mica de temps per adonar-se que la pel·lícula et prepara una —beneïda— trampa: una xarxa de la qual no pots escapar fins al final. I això és perquè el seu plantejament —malgrat la facilitat que tindria per a fer-ho— no cau en cap moment en el despropòsit.

Com bé sabem, la mort és una experiència dolorosa per a aquells que perden un ésser estimat. La manera d’afrontar-la depèn força de la cultura a la qual pertanyem. En la nostra, tan influenciada per la religió catòlica, sempre s’ha relacionat amb l’“altra vida”. Una altra vida més espiritual que física, atès que els qui es queden, d’alguna manera, “senten” la influència dels qui se’n van.

Doncs bé, aquesta comèdia negra, tan agosarada com divertida, compon un fresc de cinc episodis vinculats amb el fantàstic i el sobrenatural. Ara bé, alhora, amaga una punyent crítica social a la manca de llibertat en l’orientació sexual i a aquells que trafiquen amb la fe, manipulant creences i emocions per enriquir-se a costa de l’esperança dels altres. Qüestiona valors tradicionals com el matrimoni i relativitza l’amor etern i la fe. A més, planteja aspectes humanistes com la solitud (la necessitat de ser “posseïda”, en tota l’extensió de la paraula, per un home).

M’agradaria destacar, especialment, la seva originalitat en la mirada irreverent i surrealista sobre la mort. Atípica i insòlita, Bodegón con fantasmas és una raresa en el panorama actual que defuig allò que és convencional i imprimeix una narrativa que oscil·la entre l’absurd i el racional. Una mena de mirall deformant dels nostres dubtes existencials.

UN BODEGON CON FANTASMAS. 2025. Espanya. Color. 113 Min.

Direcció: Enrique Buleo

Intèrprets: Consuelo Trujillo, Pilar Matas, Fernando Sansegundo, Eduardo Antuña, Enric Benavent, Jordi Aguilar, Nuria Mencía, José Carabias

Guió: Enrique Buleo

Música: Sergio Bertran

Fotografía: Gina Ferrer

(3) SEMPRE ENS QUEDARÀ DEMÀ, de Paola Cortellesi2024)

La lluita continua

La tragèdia es pot retratar de moltes maneres: hom pot ser més descarnat o, tal vegada, pot intentar tamisar les desgràcies metafòricament. No obstant això, el resultat sempre estarà supeditat a la perícia del qui s'imagina les escenes per tal de donar una forma concreta a les imatges.

La història de Delia és absolutament colpidora. Casada amb un cafre que la maltracta psicològicament i l'agredeix de manera reiterada, s'ha de fer càrrec de la casa, dels tres fills i del sogre enllitat. A més a més, està pluriocupada (cosidora, empleada domèstica, neteja, reparacions de paraigües i de practicant). Tot i viure immersa en un cúmul constant d’adversitats, Delia té els seus somnis que intentarà fer complir.

La directora, i alhora protagonista del film, Paola Cortellesi, opta per un estil peculiar. Primer perquè hi presenta un blanc i negre que evoca al neorealisme (de fet, la història està contextualitzada en la postguerra de la Roma de l'any 1946) i, segon, perquè el maltractament domèstic moltes vegades està coreografiat (pinzellades que recorden al cinema de Nani Moretti). I la cosa funciona més que bé, perquè a banda de ser una botifarra al masclisme més recalcitrant, la posada en escena captiva l'atenció de l'espectador. 

Sí que és veritat que el fet de jugar amb l'ambigüitat (la seva possible fugida amb Nino juntament amb la jornada electoral) pot portar a confusió (a parer meu, un clar clivell de guió). Però cal valorar la proposta valenta d'aquest homenatge obert a la figura de la dona, centrant-se especialment en la primera vegada que va votar a la Itàlia postfeixista. Als títols finals apareix el següent text:

"A Itàlia, el diumenge 2 i el dilluns 3 de juny del 1946 es van celebrar les primeres eleccions amb dret a vot de les dones, i el 89% va votar. De 25 milions de votants, 13 milions van ser dones”.

M'agrada el seu títol metafòric d'esperança: és una crida perquè la lluita pels drets igualitaris de la dona continua. Un bon film.

C'È ANCORA DOMANI. 2024. Itàlia. Blanc i negre. 113 Min.

Direcció: Paola Cortellesi

Intèrprets: Paola Cortellesi, Valerio Mastandrea, Romana Maggiora Vergano, Emanuela Fanelli, Giorgio Colangeli, Vinicio Marchioni, Francesco Centorame, Raffaele Vannoli, Paola Tiziana Cruciani, Yonv Joseph, Alessia Barela, Federico Tocci

Guió: Furio Andreotti, Giulia Calenda, Paola Cortellesi

Música: Lele Marchitelli

Fotografia: Davide Leone

(3) IN WATER, de Hong Sang-soo (2024)

El procés de creació

Arribar a crear qualsevol cosa que tingui un mínim de qualitat artística és una tasca àrdua que porta molt de treball darrere. Has d'estar el moment escaient i que les muses, com deia Serrat, no et deixen de costat. Quants mals de cap, quantes hores i quants papers rebregats! Qui la rep no pot imaginar-se l’esforç que hi ha darrere d’eixa obra que està acollint en silenci.

El coreà Hong Sang-soo es llança literalment a la piscina i roda una pel·lícula minimalista i arriscada sobre la recerca d’inspiració d’un jove que intenta trobar una història convincent i atractiva a l’illa ventosa de Jeju per tal de rodar un curtmetratge. Per a aquesta empresa compta amb el suport d’un equip de dues persones: en realitat, només són el director i dos actors. La conversa amb una noia que troba entre les roques, mentre neteja la brossa, serà el detonant que li permetrà començar a desenvolupar la seva idea: una mena de pereta de Vickie, el viking que donarà pas a noves ocurrències.

Són molt interessants les converses entre els protagonistes i el retrat del dia a dia durant el procés de creació. De fet, hi ha dies que no roden, sinó que passegen per l’illa cercant els indrets amb la llum i els motius adequats.

Es conegida com la primera pel·lícula desenfocada de la història. Com a antecedent, recordo una pel·lícula de Woody Allen (Desmuntant Harry) en què Robin Williams apareixia borrós, però mai no havia vist una obra en què tot el metratge estigués desenfocat. 

¿Quina és la idea que ha volgut transmetre el director amb aquest desenfocament constant? No la conec amb certesa, però he de ser sincer: em sembla una decisió encertada. A parer meu, transmet perfectament la sensació d’ofuscació i el patiment intern del creador a l’hora de cercar una eixida als seus dubtes creatius.

M’agradaria destacar també la posada en escena dels paisatges marins. L’aigua, que es manté impertorbable, transmet una gran claredat i calma a les imatges. És, sens dubte, un film interessant per a gaudir.

MUL-AN-E-SEO. 2024. Corea del Sur. Color. 61 Min.

Direcció: Hong Sang-soo

Intèrprets:  Shin Seok-ho, Ha Seong-guk, Kim Seung-yun

Guió: Hong Sang-soo

Música: Hong Sang-soo 

Fotografia: Hong Sang-soo

(3) LES AVENTURES DEL PRÍNCEP ACHMED, de Lotte Reiniger (1926)

Primera animació de la història

Aquesta és la primera pel·lícula d'animació de la història. Rodada l'any 1926, adapta Les mil i una nits i ens transporta a contes fantàstics de bruixots, prínceps i donzelles. 

Costa de creure el magnífic treball que s'hi va dur a terme. A manera d'ombres xineses, el metratge ofereix una ambientació que atrapa i sorprèn. Val la pena passar una bona estona, tant adults com xiquets, i endinsar-se en aquest viatge màgic, oníric i entretingut.

DIE ABENTEUER DES PRINZEN ACHMED. 1926. Alemanya. Color. 65 Min.

Direcció: Lotte Reiniger

Intèrprets: Animació

Guió: Lotte Reiniger

Música: Wolfgang Zeller 

Fotografia: Animació. Carl Koch