(4) THE DOORS "L.A. Woman" [1971]

El darrer treball dels quatre membres del grup fou totalment sorprenent, sobri i portentós. Jim Morrison, immers en l´alcohol i les drogues amb vint quilos de més, demostra la versatilitat de la seua veu que guanya en profunditat respecte als altres treballs. Ens trobem davant del disc més “blueser” de la banda.
Replet de grandíssimes cançons, conté algunes que son autèntiques obres mestres:
“Car his by my window” és un excel.lent blues clàssic on Morrison al final de la cançó, amb molta maestria, imita a la perfecció el so d´una guitarra.
“Crawling king snake” es un cover de John Lee Hooker on la guitarra solista de Robby Krieger ens transporta als arrels del blues de Chicago. “Lover her madly” d´aire poppy, comercial -de fet es va editar com a single- va ser composada per Krieger amb notable qualitat i va suposar un èxit de vendes.
Seguint pel disc podem escoltar el rock de “The Changeling”, el blues-rock potent de “Been down so long” on destaca la veu cavernosa del cantant, l´estimable melodia “Hyacinth house” on el teclista Ray Manzarek toca amb l´orgue un passatge de la “Polonesa Heroica” de Chopin.
Després ens endinsem en dues cançons experimentals com l´èpica psicodèlia de “L´America”, que va a aparèixer la banda sonora de “Zabriskie point” de Michelangelo Antonioni, i la rabiosa instrumentació de “The Wasp (Radio texas & The big beat)” amb recitació inclosa del cantant.
I, per finalitzar el repàs, les dues cançons més conegudes com “L.A. Woman” que és un bell homenatge a la ciutat de Los Ángeles i “Riders on the storm” concebida, en principi com a tema instrumental, tanmateix Morrison li va posar lletra en el darrer moment. Aquesta cançó és una formidable disbauxa capitanejada per Ray Manzareck a les tecles i una de les cançons de la banda per antonomàsia.
Jim Morrison va morir tres mesos després de la gravació del disc a Paris. L.A. Woman ha significat un brillant epíleg per part d´un dels grups més importants de la història del rock.
Heus ací una versió en directe de "Crawling king snake":

(3) Pink Floyd "More" [1969]

More, és la banda sonora que va fer Pink Floyd per al film homònim de Barbet Schroeder qui, després, tornaria a reunir-los per a treballar amb La Vallée. Prova de l´admiració que tributava el director a la banda es aquesta frase seua: "Existeix en la música de Pink floyd una qualitat espacial que em sedueix".
Aquest tercer disc de la seua discografia -quan Syd Barret ja s´havia tancat en la seua “càpsula lunar”- va suposar un èxit formidable. Encara que en realitat era fruit d´un encàrrec, la història del fim –un jove alemany que fa un viatge, primer a Paris i després a l'illa d´Eivissa a la recerca d´ell mateix, i el que realment troba serà la barreja letal del món dels estupefaents i l´heroïna junt a un amor impossible- va captivar el quartet.

L´escenificació i la trama implicaven una gran avinentesa per a poder musicar unes imatges que resultaven impactants. More suposa la primera unió audiovisual entre música rock i cine modern.
En ella hi trobem tots els ingredients floydians de la primera època (on estava molt present encara la influència de Syd Barret): la quietud de Cirrus Minor -amb un genial orgue de Rick Wright que recorda al “Celestials Voices” de A Saurcerful of Secrets-, "Crying song", "Green is the colour", la magistral malenconia de "Cymbaline", el rock potent de "The nile song" -amb una extraordinària veu esgarrada de David Gilmour- i de "Ibiza bar", el surrealisme de "Up the khyber" -amb un excel.lent conjugació de piano i orgue d´aire lisèrgic-, "Main theme" -que descriu musicalment, a l´inici de la pel·lícula, l´estimulant i al.lucinogen viatge que se li acosta al protagonista-, i la inquietant psicodèlia de "Quicksilver".
Per completar tenim incursions en el blues “More blues” i, fins i tot, en el flamenc "A spanish piece" on David Gilmour posa en practica els trucs de merda -com ell deia- per a poder eixir airós en eixe estil de musica tan complicat.

Valoració: 3,19