(3) LAS LEYES DE LA FRONTERA (2021), de Daniel Monzón

La pertinença a un grup

Quan en plena adolescència s'aboquen un cúmul de fets desplaents que minven la nostra personalitat —atés que es tracta d'una època tan delicada— les conseqüències poden ser devastadores. Com és sabut, encara s'ha d'avançar molt en l'actualitat amb el problema de l'assetjament escolar, ara bé; l'any 1978 on està contextualitzada la pel·lícula, era quelcom —si no normalitzat— sí d'un tractament laxe. Al protagonista d'aquesta història se li ajunten, a més de l'esmentat assetjament, l'aparició del primer i més fort amor "bioquímic" i la, inexorable i necessària, pertinença a un grup diferent i, a la llarga, nociu per a ell. 

El film, a banda d'abordar molt valentament el maltractament psicològic en la jovenalla, presenta una narració i una estètica molt atraient que reforça la seua anàlisi sobre la indefensió de la joventut amb les dificultats que es poden trobar en el seu procés de desenvolupament psicològic. Vulnerable i desprotegit, les circumstàncies fan a Ignacio Cañas tancar-se en ell mateix; una mena de presó que gradualment va esborrant la seua ànima, no obstant la imperiosa necessitat d'aconseguir un grup d'iguals el fa unir-se a una colla de delinqüents del barri xino de Barcelona. Això i, especialment, la irrupció de Tere, la qual comporta implícitament l'enamorament sobtat i l'atracció sexual. Eixe nou camí li canvia la personalitat perquè se sent més fort i, ensems, respectat. Farà el que siga per tal d'incrustar-se en la seua nova banda i moltes vegades actuarà per desitjabilitat social i per l'amor incondicional que li professa a la xica. Un maremàgnum de sensacions que Daniel Monzón les traça perfectament en unes imatges impactants on es barregen drama, tensió i acció tot posant valors humans tan importants com l'empatia, l'honor i l'amistat (contradictòriament el consell més savi el rep del líder de la banda quan li diu que fuja perquè ells no tenen res a perdre i, per contra, ell sí) contraposats amb accions censurables i dolentes que el protagonista haurà d'afrontar. 

S'ha volgut fer un paral·lelisme amb el cine quinqui de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Per aquella època va proliferar un gran munt de films d'eixe gènere arran de l'èxit de directors com Jose Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia. Obres amb qualitat dispar que tindria el seu punt àlgid en l'excel·lent “Deprisa, deprisa” de Carlos Saura (encara que discrepe també posar-la en el mateix sac). És innegable que hi té elements de connexió, però aquesta pel·licula aporta una òptica diferent. En tot cas, cal veure-la. Per cert, no ens hem d'oblidar de la magnífica banda sonora, setantera al cent per cent, de Derby Motoreta's Burrito Cachimbas.

LAS LEYES DE LA FRONTERA. 2021. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Daniel Monzón
Intèrpretes: Marcos Ruiz, Begoña Vargas, Chechu Salgado, Carlos Oviedo, Daniel Ibañez, Guillermo Lasheras, Santiago Molero, Ainhoa Santamaría, Xavier Martín, Pep Tosar, Xavi Sáez, Jorge Aparicio, Cintia García,

Guió:  Jorge Guerricaechevarría, Daniel Monzón. Novela: Javier Cercas
Música: Derby Motoreta's Burrito Cachimbas
Fotografia: Carles Gusi

(3) JOSEFINA (2021), de Javier Marco

Encertada aproximació a la solitud

El silenci és molt més que "un estat amb el qual no hi ha cap soroll o veu". Això seria una definició insubstancial que defuig del gran munt de significats que, d'esquitllentes, suporta aquesta paraula. Ans al contrari, aquest concepte carrega en el seu si la clau de comportaments —en aparença— passius de moltes persones. 

Tal reflexió surt de la meua ment a causa de la conducta que té el protagonista en aquesta pel·lícula. Juan és un ésser solitari, introvertit, tancat i taciturn que amb prou feines poc entaular una conversació. Viu a soles en el seu microcosmos particular i la seua mancança d'habilitats socials el fa enclaustrar-se en el seu món. El seu treball de funcionari de presons complementa una vida rutinària i sense pretensions. És en veure a Berta, el fill de la qual està reclús al penitenciari d'on ell treballa, quan els seus esquemes mentals varien. El seu bloqueig social per interrelacionar-se el fa crear un estratagema per tal d'aconseguir Berta, per la qual sent una gran atracció. Juan agafa el camí més complicat per arrimar-se a ella, fins i tot fent mal a tercers. Ell sap que no està bé, però la seua personalitat no li permet exterioritzar les seues emocions com calen. 

Ambdós són persones solitàries i amb una vida farcida de problemes. Volen trobar-se, unir-se i omplir el buit de la seua existència. Tanmateix, tot això no cal posar-ho en paraules i la narració del film —el qual reflexa acuradament les carències i la impossibilitat del protagonista per expressar-se— recorre a silencis gestos i mirades que reforcen molt bé l'esperit d'aquesta minimalista i interessant obra.

 

JOSEFINA. 2021. Color. 90 Min.

Direcció: Javier Marco
Intèrprets: Roberto Álamo, Emma Suárez, Miguel Bernardeau, Manolo Solo, Pedro Casablanc, Simón Andreu, Olivia Delcán, Belén Ponce de León, Maria Algora, Alfonso Desentre

Guió:  Belén Sánchez-Arevalo
Fotografia: Santiago Racaj

(3) MEDITERRÁNEO (2021), de Marcel Barrena

La llei del mar

L'altruisme humà, tant individual com grupal, xoca sovint amb les altes institucions governamentals. És incongruent i contradictori la creació d'estaments que aglutinen diferents estats per tal d'ajudar-s'hi mútuament i, tanmateix, ser capaços de tancar els ulls quan han d'ajudar els països subdesenvolupats, un tercer món que escapa de la fam i les guerres per trobar un lloc on (sobre)viure. 

El film explica la història dels creadors d'Open Arms, uns socorristes intrèpids que davant la imatge impactant d'un xiquet mort ofegat a les aigües del mar Mediterrani decideixen, altruistament, acudir a salvar vides humanes. Tot i això, es topen amb la incomprensió, la insolidaritat i la indiferència d'alguna gent del lloc i de la policia. 

La lluita d'Òscar (fantàstic Eduard Fernandez) junt amb el seu company i la seua filla és incansable: un exemple impagable d'humanitat. Què seria del món o com funcionaria si la majoria de nosaltres tinguérem un percentatge ínfim de l'esperit solidari que posseeix el protagonista. El moment culminant es plasma a la pel·lícula amb l'entrevista amb una demolidora i contundent denúncia a la indiferència (la nostra indiferència) de la comunitat europea. "L'efecte crida el fa la Unió Europea venent armes a Síria". "No oblidem que aquesta gent que estem traient de l'aigua està fugint d'una guerra. Nosaltres som els únics que complim la llei. La llei del mar diu que cal protegir la vida, que no cal deixar un nàufrag a la deriva i això és el que fem nosaltres. Ni més ni menys". "La Unió Europea no existeix, continua sent el mercat comú. Si pots salvar una vida estenent-li una mà per treure'l de l'aigua i no ho fas això no és passivitat, això és inacció deliberada: això és un homicidi. Deixar morir una persona a l'aigua és un crim: què hi ha més important que la vida? Estem convertint el mar Mediterrani en una fossa comuna." 

Mediterráneo, té els seus llums i les seues ombres, de vegades el relat, especialment de pare i filla, resulta una mica forçat, però per les seues impactants imatges, pel seu compromís de solidaritat envers els altres i per la seua impagable voluntat de despertar consciències és absolutament, de visió obligada.

 

MEDITERRÁNEO. 2021. Espanya. Color. 112 Min.

Direcció: Marcel Barrena
Intèrpretes: Eduard Fernández, Dani Rovira, Anna Castillo, Sergi López, Àlex Monner, Melika Foroutan, Patricia López Arnaiz, Vassilis Bisbikis, Giannis Niaros, Drosos Skotis, Yiota Festa, Constantin Symsiris

Guió:  Danielle Schleif. Historia: Marcel Barrena, Óscar Camps
Música: Arnau Bataller
Fotografia: Kiko de la Rica