(3) LA BALADA DE NARAYAMA, de Shôhei Imamura (1983)

 La mort anticipada

Independentement de l'estat de salut en què es troben, la gent de la població nipona haurà d'obeir un vetust mandat: a l'edat de setanta anys aniran al cim de Narayama on seran abraçats pel Déu de la muntanya. Aquesta circumstància podria tenir cert sentit per al nostre pensament occidental si l'objectiu final fos assolir un altre lloc, com per exemple, una mena de recés que signifiqués un espai i un temps per a la reflexió davant l'adveniment de l'ocàs. No obstant això, cada civilització té les seues normes consuetudinàries i Immamura retrata aquí —en un context remot— els costums i les lleis que, intoxicades per les creences religioses, condueixen la seua població a sacrificis deshumanitzadors.

La pel·lícula, amb una història i uns fets durs i despietats, està plena de bells paisatges exteriors i mostra les restriccions comportamentals i la lluita d'Orin per deixar els assumptes resolts abans de marxar cap a la muntanya assenyalada: assumptes familiars, trobar una dona pel seu fill i, en definitiva, seguir els designis marcats per complir la tradició.

El director japonés exposa, encertadament, d'una manera objectiva, uns fets d'un temps i un lloc emplaçats en una proximitat llunyana, doncs, en realitat, els trets conductuals i psicològics, d'alguna manera, s'hereten i arrosseguen fins als nostres dies.

Palma d'Or al festival de Cannes del 1983, un film atemporal que bé paga la pena revisitar.

NARAYAMA BUSHI-KO. 1983. Japó. Color. 130 Min.

Direcció:  Shôhei Imamura

Intèrprets: Ken Ogata, Sumiko Sakamoto, Aki Takejo, Tonpei Hidari, Seiji Kurasaki, Kaoru Shimamori, Ryutaro Tatsumi, Junko Takada 

Guió:  Shôhei Imamura. Novela: Shichirô Fukazawa

Música: Shinichirô Ikebe

Fotografia: Masao Tochizawa

(3) L'ÚLTIM, de F.W. Murnau (1924)

La marginació de la gent gran

A banda de la qualitat tècnica i la innovació del metratge —és important destacar la quasi absència d'intertítols— m'agradaria posar èmfasi, primerament, en un aspecte del film que resulta sempitern. Si bé, en el temps actual, s'ha intentat dreçar, al final ha quedat com un maquillatge que tapa una podridura provinent de l'estat i les institucions. Em referisc a la marginació —des de diferents vessants, ja siguen laborals, socials o familiars— que sofreix la gent major. Per exemple, hui en dia una persona que sobrepasse els quaranta-cinc anys té un munt d'entrebancs a l'hora de trobar feina. A banda, sembla que eixe segment de població no existisca als ulls de la societat o, en els pitjors dels casos, són com un paquet que molesten i acaben confinats en un centre residencial.

“L'últim” exposa de manera molt intel·ligent aquesta iniquitat que, en comptades excepcions culturals d'algunes determinades societats, relega als majors a l'ostracisme. A més, la pel·lícula mostra el pes tan gran que tenen les classes socials en el tractament de les persones. De fet, la valoració —subjetiva— que tenen els altres de nosaltres depèn molt d'allò que tesoregem i això és un clar indicatiu del tipus de societat en què vivim.

Tornant al paràgraf de l'inici, Murnau demostra una vegada més que és un autèntic mestre de la filmació. Així, els moviments de càmera supleixen les retolacions, tot donant a la història un punt més de versemblança. I, per últim, cal ressaltar la fantàstica utilització de les ombres (el film pertany al moviment cinematogràfic —de tendència expressionista— Kammerspiel) on es reforça la tensió que emana la disposició interna de l'obra.

DER LETZTE MANN. 1924. Alemanya. Blanc i negre. 90 Min. Cinema mut.

Direcció: F.W. Murnau
Intèrprets: Emil Jannings, Maly Delschaft, Max Hiller, Emilie Kurz, Hans Unterkircher, Olaf Storm

Guió:  Carl Mayer
Música: Giuseppe Becce, Florian C. Reithner, Karl-Ernst Sasse, Werner Schmidt-Boelcke
Fotografia: Karl Freund

(3) ELS ASSASSINS DE LA LLUNA, de Martin Scorsese (2023)

 Racisme visceral

Sembla —parle per les pel·lícules que he vist al llarg de la meua vida— que Scorsese siga qui més —o dels que més— s'aproxime(n) a la realitat de les cognicions i la conducta humana. Malauradament, fa la sensació que l'ésser humà estiga programat per a fer el mal, que el moga la cobdícia (l'origen del capitalisme salvatge hi és palés) i el fet de tenir una vida plaent a costa d'altri. Si bé, en aquest film que ens ocupa és a gran escala, dia rere dia ho podem observar quotidianament, o si no; com és possible que hi haja tant de conflictes i morts injustes per tot arreu?

Ja em va agradar molt, L'irlandés, el seu darrer film. Aquesta vegada el director estatunidenc repeteix en qualitat. Ho fa en contingut i en embolcall, en la forma i en el fons a través d'una planificació cinematogràfica monumental. Plans, posada en escena, escenaris, paisatge i música (brutal la recurrent música de Robbie Robertson, trufada d'un genuí blues de l'època). Robert De Niro hi dona una autèntica lliçó d'interpretació, tampoc es queden darrere un gran Leonardo DiCaprio, Lily Gladstone i la resta del planter actoral. Finalment, resta un fantàstic guió, uns denuncia al racisme visceral, a l'ocupació, a la colonització i a la substitució de cultures. Absolutament recomanable.

KILLERS OF THE FLOWERS MOON. 2023. USA. Color. 206 Min.

Direcció: Martin Scorsese

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Jesse Plemons, Robert De Niro, Lily Gladstone, Tantoo Cardinal, Barry Corbin, John Lithgow, Brendan Fraser, Louis Cancelmi, Pat Healy, Gary Basaraba, Nathaniel Arcand, Cara Jade Myers, JaNae Collins, Jillian Dion, William Belleau, Tatanka Means, Michael Abbot Jr., Scott Shepard, Jason Isbell, Sturgill Simpson  

Guió:  Eric Roth, Martin Scorsese. Libro: David Grann 

Música: Robbie Robertson

Fotografia: Rodrigo Prieto

(3) EL MAESTRO QUE PROMETIÓ EL MAR, de Patricia Font (2023)

Aprendre a ser xiquets

Antonio Benaiges iva introduir a l'escola de Bañuelos de Bureba —on va ser destinat— una nova metodologia pedagògica centrada en el desenvolupament del pensament. La seua idea era que els xiquets aprengueren, primordialment, a ser xiquets. Eren temps convulsos, pròxims a l'esclat de la guerra civil, era evident que es presentava una empresa davant d’aquest professor català que va ser represaliat pel simple fet d'intentar promoure la justícia social.

La posada en escena lluminosa de 1935 (que contrasta amb la grisor del 2010, amb Ariadna en la recerca del seu besavi) i la fantàstica interpretació d'Enric Auquer reforcen el màgim momento del descobriment de la saviesa i la bondat per part dels infants. La pel·lícula evoca de vegades "Soldados de Salamina", de David Trueba, pel que fa a la investigació d'un individu assassinat, així com a "La lengua de la mariposas", de José Luis Cuerda, en relació amb el personatge del mestre i el seu vincle amb els xiquets. Per descomptat, no comente això com un reprotxe, sinó més aviat com una observació. Lamentablement, durant temps de guerra, aquests esdeveniments es van repetir molt sovint. 

D'altra banda, aquesta obra està estupendament construïda i és molt emotiva. El mar es converteix com a metàfora d’anhel i utopia per assolir la placidesa del benestar emocional. Una il·lusió, una alegria que fa que les xiquetes i els xiquets travessen un camí de riquesa i bonhomia culminat en la commovedora abraçada de tots ells amb el professor.

La cinta reflecteix les forces repressives del moment, és a dir: els milicians falangistes i el representant de l'església. Cosa que no es pot obviar, ja que van ser els executors del cop d'estat que tant de mal va fer posteriorment a la societat. Supose que n'hi haurà alguns que menysprearan aquest film argumentant que és "més del mateix i que a la guerra civil hi va haver maldats per ambdós bàndols". Considere que aquest pretex és absurd i malintencionat, amb l'únic propòsit d'enterrar la memòria de totes aquelles persones que van sacrificar vida per un món millor. Hem de recordar que gràcies a ells avui gaudim de més drets i llibertats. Que aquesta obra perdure com a llegat, record i homenatge a la seua valentia.

EL MAESTRO QUE PROMETIÓ EL MAR. 2023. Espanya. Color. 105 Min.

Direcció: Patricia Font

Intèrprets: Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre, Milo Taboada, Nicolás Calvo, Alba Hermoso, Gael Aparício, Alicia Reyero, Eduardo Ferrés, Alba Guilera, Gema Sala, Antonio Mora, Laura Conejero

Guió: Albert Val. Novela: Francesc Escribano

Música: Natasha Arizu del Valle

Fotografia: David Valldepérez

(2) UNA VIDA NO TAN SIMPLE, de Félix Viscarret (2023)

Naturalitat

Al principi feia la sensació que ens endinsaríem en una comèdia superficial sense més pretensions que la d'oferir algunes situacions més o menys divertides i res més. Afortunadament, això no passa perquè aquesta pel·lícula té molta fondària i naturalitat. Especialment, naturalitat. Aquesta seria la paraula més adequada. Les situacions a la cinta ocorren, igual que a la vida real, de manera corrent, i els personatges han d'afrontar els problemes que se'ls presenten tal com poden. Són obstacles inherents a la nostra existència, com els que es troba Isaías, un prometedor arquitecte de quaranta anys que, després de rebre un premi per la seua feina (el suflé que esmentava, Emilio, el seu mentor), es troba ara sense projectes interessants al seu estudi d'arquitectura al costat del seu soci. En tenir més temps lliure, passa molt de temps al parc on juguen els seus fills. Isaías, se sent desubicat en tots els aspectes: a la seua feina i, sobretot, a la seua relació amb la seua dona, Ainhoa, i a la pèrdua de connexió amb ella al llarg dels anys. En fer amistat amb Sonia, mare d'un altre xiquet del col·legi, la seua perspectiva de vida canvia radicalment.

La pel·lícula parla d'emocions, sentiments i contradiccions amb molta espontaneïtat i senzillesa. Hi ajuda un guió i uns personatges molt ben construïts, i, sobretot, la bona feina del seu elenc actoral. També m'agradaria destacar altres aspectes, com la música de Mikel Salas, que em sembla molt apropiada, la posada en escena, la planificació i la sensatesa i el gran calat dels diàlegs (discussions amb les seues inseguretats i dubtes) que es combinen fantàsticament amb diferents tocs de comèdia.

No m'agrada el final. Em sembla moralitzant. Considere que s'ha optat per un final feliç convencional i trillat. Un punt negatiu destacat en vermell i negreta que no entela la qualitat de la resta del metratge.

 

UNA VIDA NO TAN SIMPLE. 2023. Espanya. Color. 107 Min.

Direcció: Félix Viscarret

Intèrprets: Miki Esparbé, Álex García, Olaya Caldera, Ana Polvorosa, Xabi Valcárcel, Julián Villagrán, Ramón Barea

Guió: Félix Viscarret

Música: Mikel Salas

Fotografia: Óscar Durán

(3) ANDREI RUBLEV, d'Andrei Tarkovsky (1966)

  Pinzellades humanístiques d'art estètic

A través de la vida del monjo i pintor rus Andrei Rublev, la pel·lícula mostra una sèrie de conceptes —tant concrets com abstractes— combinats amb els espais paisatgístics costumistes de la Rússia de l'edat mitjana. En aquesta abstracció es posa de manifest una sèrie de reflexions sobre l'art estètic com quelcom inabastable de catalogar per a l'ésser humà (quan Ciril etziba a "Teòfanes, el grec" que no pot expressar en paraules la bellesa de la seua pintura).

Andrei, un cop abandona al monestir d'Androkinov, en el seu camí a la catedral de Moscou, queda sorprés i impactat per les injustícies socials i tortures que hi pateix la població. Tot això, o sia; els seus dubtes místics, la força de l'amor carnal (l'episodi de la festivitat amb dones nues voletejant pel bosc, el posterior captiveri a la creu i la seducció de Marfa), la discussió sobre religió amb Teòfanes i el fet d'haver matat un home, li conduiran a tenir un bloqueig artístic i existencial.

L'obra està estructurada en un pròleg (el globus aerostàtic que representa la fugida cap a la llibertat) i un epíleg (en color, on es mostra diverses de les pintures d'icones religioses del pintor). A més, es divideix en vuit episodis (separats en dues parts) que es desenvolupen de manera cronològica, des del 1400 al 1423 —al rerefons de la Rússia del segle XV i esquitxada per la lluita entre prínceps rivals i les invasions tàrtares— interrelacionats entre si, cadascun dels quals influeixen en la personalitat del pintor. El film és un veritable espectacle visual, amb unes imatges prodigioses, poètiques, que mantenen i reforcen el to humanista, bell, estètic i progressista.

ANDREI RUBLEV. 1966. Unió Soviètica. Blanc i negre. 205 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets: Anatoli Solonitsyn, Ivan Lapikov, Nikolai Grinko, Nikolai Sergeyev, Irma Raush, Nikolai Burlyayev

Guió:  Andrei Konchalovsky, Andrei Tarkovsky
Música: Vyacheslav Ovchinnikov
Fotografia: Vadim Yusov

(2) LA CIÉNAGA, de Lucrecia Martel (2001)

Angoixa

Allunyada dels estàndards fílmics narratius, aquesta obra centra el seu potencial a transmetre sensacions a l'espectador sense tractar d'explicar o justificar allò que succeeix a la trama, com un lirisme arcà que ens mostra un amagatall d'emocions per descobrir. Observant aquesta pel·lícula, sentim neguit i angoixa a causa de la relació entre aquestes dues famílies que estan condicionades per un clima de foscor, ressentiment i desconfiança. De manera larvada, la directora ens explica diferents històries, suggerint aspectes no mostrats per a la imaginació de l'espectador.

És impactant la deshumanització de la primera escena amb la caiguda de la protagonista i la indiferència dels acompanyants. Aquests, aliens al seu sofriment, continuen gaudint del seu descans, cosa que significa una crítica contundent a l'abandonament dels valors humans en benefici de la comoditat econòmica per part d'una cada vegada més decaiguda societat burgesa. Tota una declaració d'intencions.

La ciénaga, revelador títol, és una cinta estimable, densa i difícil, amb la qual de vegades costa connectar. Amb tot, és just reconéixer el seu caràcter arriscat i valent.

 

LA CIÉNAGA. 2001. Argentina. Color. 102 Min.

Direcció: Lucrecia Martel

Intèrprets: Graciela Borges, Mercedes Morán, Martín Adjemián, Juan Cruz Bordeu, Leonora Balcarce, Silvia Baylé, Sofia Bertolotto

Guió: Lucrecia Martel

Música: Herve Guyader, Emmanuel Croset

Fotografia: Hugo Colace

(2) DOS CAVALQUEN JUNTS, de John Ford (1961)

La medecina dels colons

El salari de l'exèrcit no és gaire rimbombant, el cinisme i crueltat de Guthrie, la por al matrimoni... Aspectes atemporals planen sobre aquesta obra que suposa una reflexió sobre la colonització. Cal preguntar-nos quins són els salvatges tot sabent que hi ha uns primers que són atacats i adonant-nos de l'estigmatització d'Elena de Madariaga (repudiada una vegada rescatada per haver estat la dona, per força, d'un comanxe).

John Ford, basant-se en l'obra de Will Cook ("Comanches captives"), exposa diferents maneres de viure, cultures i inevitables aspectes supremacistes ("Manifest Destiny") que solen tergiversar la història per convertir les víctimes com els perpetradors de les desgràcies pròpies.

Famílies destrossades pel llarg captiveri dels seus fills, tractats de pau a les acaballes del Far West, notes discordants en la jerarquització dels comanxes i Guthrie McCabe com la gran esperança perquè tot torne a la normalitat. Tot i això, la complexitat que comporta aquesta empresa no cobrirà les expectatives. El director nord-americà juga molt intel·ligentment amb diferents gèneres que van des del western, passant per la comèdia (la conversa sobre el matrimoni és llarga, jovial i reflexiva), el drama i la tragèdia fins a arribar a l'amor romàntic (amb una divertida caricaturització de l'edat madura masculina, ja que tots dos protagonistes semblen bessons adolescents a l'hora d'intentar conquistar les dues noies joves).

Al meu entendre el film pateix de falta d'aprofundiment en l'estructura psicològica de la comunitat índia, amb una presentació una mica maniquea i amb una mort "fàcil" i inversemblant de Stone Calf. Ara bé, destacaria la utilització enginyosa de la capsa de música que actua com a element catàrtic en el desenvolupament de l'acció. El xic capturat, desposseït de la seua llengua i la seua cultura, exerceix com a metàfora projectiva d'allò que els colons han realitzat amb els indígenes. Al final, serà penjat sense judici just. Difícil cercar l'equitat en un món tan desigual.

 

TWO RODE TOGETHER. 1962. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: John Ford

Intèrprets: James Stewart, Richard Widmark, Shirley Jones, Linda Cristal, Andy Devine, John McIntire, Paul Birch, Willis Bouchey, Henry Brandon, Harry Carey Jr., Olive Carey, Ken Curtis, Annelle Hayes, David Kent, John Qualen, Anna Lee, Woody Strode, Jeanette Nolan

Guió: Frank S. Nugent. Libro: Will Cook

Música: George Duning

Fotografia: Charles Lawton Jr.

(2) ME HE HECHO VIRAL, de Jorge Coira (2023)

#lalocadelavion

Tot i els seus alts i baixos, estem davant d'una comèdia amable i divertida que juga amb els perills de la tecnologia del segle XXI. "Viral" significa "missatge o contingut que es difon amb gran rapidesa a les xarxes socials a través d'internet". Aquesta manera de procedir era una cosa impensable (o almenys, improbable) fa unes dècades, i la pel·lícula —al marge dels seus extensos ingredients de comicitat— no deixa de ser una crítica a la violació del dret a la intimitat. Tot i això, el seu fort és el seu humorisme i jovialitat. En això el director juga encertadament amb un garbull d'embolics que tenen el seu punt de partida quan Mabel, enmig d'un vol a la Polinèsia, descobreix que el seu marit li és infidel després de desbloquejar-li el telèfon. Quan torna a Madrid, s'adona que la seua vida canvia radicalment.

La cinta té la virtut de no caure en la sensibleria i d'evitar el sempre gastat "happy end", sinó que el seu personatge principal continua amb els seus problemes, dubtes i pors (quelcom consubstancial a l'ésser humà). I entre aspectes mundans, la història aborda la infidelitat, la relació paternofilial, l'amistat i l'amor incondicional (hi ha una química especial entre la parella Suarez-Auquer). Com hem comentat a l'inici, alts i baixos té i, de vegades, costa sostenir la narració. No obstant això, la pel·lícula guanya en la part final que és on es fa més interessant, graciosa i ocorrent.

ME HE HECHO VIRAL. 2023. Espanya. Color. 96 Min.

Direcció: Jorge Coira

Intèrprets: Blanca Suárez, Nicolás Furtado, Enric Auquer, Miguel Rellán, Cristina Gallego, Esperanza Guardado, Adrián Viador, Amparo Alcaraz, Javier Cifrián, Lucas Fuica, Rebeca Plaza, José Luis Esteban

Guió: Araceli Gonda

Música: Sergei Grosny

Fotografia: José Luis Bernal Ibañez

(4) LA KERMESSE HEROICA, de Jacques Feyder (1935)

Direcció prohibida al divertiment

Contextualitzada al Flandes ocupat per les tropes espanyoles (segle XVII), el director Jaques Feyder realitza una fantàstica comèdia amb un ritme trepidant que enganxa des del primer instant. El seu guió aconsegueix enganyar-nos doncs —el que semblava al principi, patiment per part del poble subjugat— es converteix en tot el contrari: en una festa carpe diem infinita. 

Els seus embolics i viratges juntament amb la vis còmica de tots els personatges conformen una al·legoria de l'hedonisme mundà: alliberament, amor, romanticisme, desig sexual, complaença... És, amb el seu comentat gir argumental, una invitació a viure i gaudir cada segon de la nostra existència. 

Aquest film és també en certa manera feminista. Són elles les que afronten el problema, les que agafen les regnes per solucionar els inconvenients de la imminent arribada dels espanyols. Tot i això, ells, timorats, no són capaços d'oposar-se a la situació injusta amb valentia. Aquesta manera de posar en relleu l'astúcia i la intel·ligència femenina —en contraposició a l'estèril paper preponderant de l'home— és un punt molt intrèpid i agosarat (homosexualitat, capellà concupiscent...) per part de l'obra, si tenim en compte l'època en què es va realitzar. 

En definitiva, un vodevil molt ben rodat amb una gran posada en escena i, sobretot, una delícia de pel·lícula: àcida, divertidíssima, moderna i fresca.

LA KERMESSE HÉROIQUE. 1935. França. Blanc i negre. 115 Min.

Direcció: Jacques Feyder

Intèrprets: Françoise Rosay, Lyne Clevers, Ginette Gaubert, Micheline Cheirel, Maryse Wending, Marguerite Ducouret

Guió: Jacques Feyder, Charles Spaak

Música: Louis Beydts

Fotografia: Harry Stradling Sr., Louis Page, André Thomas

(3) O CORNO, de Jaione Camborda (2023)

Sobreviure

Sembla mentida que aquest film no haja sigut seleccionat als Goya en l'apartat de millor pel·lícula (només es va emportar, cal dir que merescudament, l'estatueta a la millor actriu revelació). Mesos abans, va ser guanyadora del Festival de Sant Sebastià. No sé ben bé per què, després de la seua estrena, va anar diluint-se fins a quedar-se quasi en l'oblit. 

Contextualitzada en l'illa d'Arousa en l'any 1971. Maria (una excel·lent Janet Novás) es dedica a la recol·lecció de mariscos i ajuda altres dones a parir amb molta atenció i cura. Per culpa d'un succés inesperat es veurà obligada a fugir de l'illa, bo i mamprenent un viatge perillós que la farà travessar la frontera per una de les rutes de contrabandistes entre Galícia i Portugal a la recerca de la seua llibertat. O Corno és una bellíssima història de solidaritat i supervivència. Hi concentra tots els ingredients del bon cinema (costumisme, intriga, thriller...), amb un guió molt ben teixit. El que en un principi semblava una narració cenyida a un espai concret on predominava la vida rural i els problemes adjacents al seu entorn (recollida de marisc, problemes familiars, adolescència...), passa a convertir-se en un thriller inquietant on els espectadors ens identifiquem amb la protagonista. La directora hi juga amb la poesia de la vida (la maternitat amb els dos naixements del principi i del final), reivindica el dret a decidir, hi mostra els entrebancs que havien de passar-hi les dones en l'etapa més fosca de la història contemporània a l'estat espanyol i parla també de l'explotació sexual (per guanyar-se el pa, Anabela, mare d'un bebé, ha de jugar-se-la creuant amb barqueta el riu que separa la frontera d'ambdós països). Com podem observar, són moltes coses molt ben posades sobre la taula, les quals —juntament amb el fantàstic gir argumental— guanya el nostre interés com a espectadors.

 

O CORNO. 2023. España. Color. 99 Min.

Direcció: Jaione Combarda

Inèrprets: Janet Novás, Carla Rivas, Siobhan Fernándes, Diego Anido, Daniela Hernán Marchán, María Lado, Nuria Lestegás, José Navarro, Filomena Gigante, Julia Gómez, Darío Fernández Raposo, Pamela Vidal

Guió: Jaione Combarda

Música: Camilo Sanabria

Fotografia: Rui Poças

(3) EASY RIDER, de Dennis Hopper (1969)

Por a la llibertat

No, amb el títol, no estic fent referència al psicoanalista Erich Fromm, però sí que hi guarda relació. Aquest film contracultural de Dennis Hopper va suposar un autèntic esclat en les ments més conservadores de la societat estatunidenca (les primeres imatges amb les ratlles de coca, ja són impactants). Una irrupció llibertària a l'Amèrica profunda envernissada de drogues i revolució hippy. Al capdavall, Easy Rider és una road-movie en la qual dos joves motoristes de Los Angeles mamprenen un viatge cap al Mardi Gras, els carnestoltes de New Orleans. Durant el seu trajecte s'hi troben amb un munt de situacions i personatges estrafolaris, bo i fent —encara que involuntàriament— una il·lustració social sobre les distintes maneres de ser i comportar-se de la gent americana: el ranxer i la seua família, l'autoestopista hippy o l'advocat de la presó.

Els dos protagonistes no són ben vistos en el motel de la darrera parada. El fet de ser "diferents" en la manera d'actuar i de pensar, d'anar a contracorrent, de ser alternatius i de simbolitzar el qüestionament dels valors culturals establerts, són motius d'escarni per part d'una bona part de la societat i, malauradament, van patir les conseqüències.

Les imatges paisatgístiques són bellíssimes, acompanyades per la icona rockera de les Harley Davidson i per una excel·lent música psicodèlica (Steppenwolf, The Byrds, The Band, Hendrix, Electric Prunes...). A tot això, cal afegir-hi un guió molt ben embastat i un ritme àgil en les seues seqüències.

"Vos miren mal i vos insulten perquè tenen por a la llibertat i vosaltres la representeu". Ço és el que —amb paraules resumides— els diu l'advocat que els acompanya en eixir de la presó, perquè com déiem al principi, l'esperit d'aquesta pel·lícula i Fromm s'agafen de la mà.

EASY RIDER. 1969. Estats Units. Color. 94 Min.

Direcció: Dennis Hopper

Intèrprets: Peter Fonda, Dennis Hopper, Antonio Mendoza, Phil Spector, Mac Mashourian, Warren Finnerty, Jack Nicholson, Karen Black, Robert Walker Jr., Luana Anders, Luke Askew, Sabrina Scharf

Guió: Terry Southern, Peter Fonda, Dennis Hopper

Música: Distints artistes i grups musicals de l'época

Fotografia: László Kovács

(2) GIULIETTA DELS ESPERITS, de Federico Fellini (1965)

El meu món construït, la meua desilusió

Aquest treball deL realitzador italià, la seua primera pel·lícula en color, segueix l'estil de la seua anterior obra —8½— la qual va trencar definitivament amb el seu esquema fílmic. Si en aquella es retratava la crisi personal i de creativitat d'un director de cinema, en aquesta es mostra la desil·lusió, el desassossec i la decepció d'una dona de mitjana edat en adonar-se de la infidelitat del seu marit. 

L'obra, molt simbòlica i metafòrica, utilitza la càmera per crear plans impossibles amb l'objecte de realçar i manifestar els sentiments i emocions amagats de la protagonista, una mena de submersió dins del seu subconscient. La narració gira entorn també a aspectes i situacions de la seua vida que han influenciat la seua personalitat actual: d'ahí les el·lipsis superrealistes de la seua infància i dels seus progenitors. Giulietta no sap on agafar-se: si als seus dots de clarividència o al modus vivendi de la seua veïna, la model que organitza bacanals davant de casa seua. Els seus pensaments flueixen i volen donar curs als seus anhels, però, tot es queda estancat. Ella vol fugir —no sap si físicament o anímicament— però vol escapar i la seua ment és una constant pugna entre l'amor que professa al seu marit i la cruel realitat. 

Giuliteta Massina, un cop més, interpreta un excel·lent paper, els seus gestos reforcen les seues emocions i allò que la pel·lícula vol transmetre. Fellini fa un producte, estrambòtic i simbòlic, amb tocs surrealistes i de comèdia, amb una estètica innovadora i modernista molt avançada a la seua época. El resultat és un espectacle estimable, encara que com a espectador, com ja em va passar amb 8½ davant tal maremàgnum al·legòric, no acabe d'entrar del tot en ell.

GIULIETTA DEGLI SPIRITI. 1965. Itàlia. Color. 148 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Giulietta Masina, Sandra Milo, Mario Pisu, Valentina Cortese, Valeska Gert, José Luis de Vilallonga, Friedrich von Ledebur, Sylva Koscina, Caterina Boratto, Milena Vukotic, Anne Francine, Luisa Della Noce, Lou Gilbert, Silvana Jachino, Elena Fondra 
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano 

Música: Nino Rota
Fotografia: Gianni Di Venanzo

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(3) REPULSIÓ, de Roman Polanski (1965)

Viatge a la bogeria

Carol, la protagonista de Repulsió, és com una persona qualsevol que ens podem trobar a la nostra vida, en què s'evidencien unes certes complexitats en el seu caràcter, però que mai no ens imaginaríem el que realment passa en la seua sinuosa psique. Així, darrere de la seua bonica cara i la seua esvelta figura s'amaguen elements patògens que dificulten tenir una vida mental sana, impossibilitant la convivència amb les persones del voltant. 

El film va de menys a més, mostrant al principi un relat senzill, natural i adaptat a la vida corrent amb la jove belga en el treball d'esteticista i coquetejant amb un nóvio potencial. No obstant això, a mesura que el metratge avança, Carol va mostrant la seua aversió (desordres, sens dubte, preexistents) cap a diferents comportaments en general (la relació de la seua germana amb un home casat) i cap als homes en particular. La contradicció i la dissonància cognitiva és la que impera a la seua ment i, a partir de la marxa de la seua germana de viatge amb la seua parella, començarà a experimentar en la seua solitud una mena de barreja d'ofuscament, alienació i pertorbació que es traduirà en al·lucinacions per tot arreu (el recurrent conill podrit, la violació, la paret esquerdada...). 

Polanski analitza i dissecciona aquesta ment traumàtica a través d'una claustrofòbica planificació i una càmera plena de primers plans, de convulsions fílmiques i musicals. Un viatge aterridor cap a la bogeria, cosa que, encara que ens entossudim a tancar els ulls, conviu amb l'espècie humana des de sempre.

 

REPULSION. 1965. Regne Unit. Blanc i negre. 105 Min.

Direcció: Roman Polanski

Intèrprets: Catherine Deneuve, Ian Hendry, John Fraser, Yvonne Furneaux, Patrick Wymark, Renee Houston, Valerie Taylor, James Villiers, Hugh Futcher, Helen Frase

Guió: Gérard Brach, Roman Polanski

Música: Chico Hamilton

Fotografia: Gilbert Taylor

(3) CRITS i MURMURIS, d'Ingmar Bergman (1972)

Crits que no s'escolten, murmuris que ressonen

Hi ha vegades que els crits no se senten, que els murmuris ressonen incessantment a la nostra ànima, que no sabem on agafar-nos per desatendre els inexorables i ferris principis vitals. De mica en mica, empastifem de falsedat la nostra essència primigènia sent-hi "voluntàriament inconscients". No obstant això, en el precís instant en què el temps es burla de la nostra eterna sensació de control, el desconcert pren el testimoni vital i el nostre sinó —ara sí— resta a mercé d'un assetjador, latent i invisible compte regressiu.

Bergman ofereix en aquesta història vuitcentista un claustrofòbic microcosmos d'emocions ocultes on la temàtica subjacent —la mort, l'amor, la família, els sentiments i la religió— deixa anar una sèrie de comportaments que, encara que reconeixibles i identificables— queden com una llum amortida per la psicologia dels protagonistes. El director suec s'expressa a cavall entre l'aparent (el vermell enèrgic de la posada en escena, la nuesa dels personatges, les abraçades desesperades...) i la cosa vetllada (les paraules ofegades, la impossibilitat de comunicar-se, la malmesa moral sexual...), i entre el surrealisme i l'inconscient (confonent la realitat amb el fet fantàstic)… El resultat és una anàlisi existencial, agònica, on es palesa la consubstancialitat del patiment en l'ésser humà.

Per finalitzar, cal destacar les fantàstiques interpretacions del planter actoral, sempre tan teatrals i enfocades a interpretar les pulsions humanes.

 

VISKNINGAR OCH ROP. 1972. Suècia. Color. 91 Min.

Direcció: Ingmar Bergman

Intèrprets: Harriet Andersson, Kari Sylwan, Ingrid Thulin, Liv Ullmann, Anders Ek, Inga Gill, Erland Josephson

Guió: Ingmar Bergman

Música: Johann Sebastian Bach, Georg Friedrich Händel

Fotografia: Sven Nykvist

(3) NITS BLANQUES, de Luchino Visconti (1957)

La lluita ímproba per l'amor

Visconti—adaptando la novel·la homònima de Dostoievsky— narra les trobades i els desacords del tàndem protagonista, una parella desemparada que viu de l'esperança —agafant-se-la com una taula de salvació— encara que les possibilitats de compliment siguen ínfimes. Éssers solitaris sota les ombres nocturnes i amb el fons paisatgístic d'una ciutat de províncies indeterminada italiana. A través d'aquest entorn desfilen diferents personatges que pertanyen tant a la marginalitat; la prostituta (Clara Camalai), la pobresa i la modernitat (ball amb música de Bill Halley). Contrastos que vaguen en un context opac, trist, ombrívol i opressiu, que desemboquen en la lluita ímproba per l'amor dels dos protagonistes, capaços de capgirar la utòpica meta d'un amor platònic mitjançant la perseverança i la fe entesa com a convenciment íntim i personal. 

Així, Mario (Marcello Mastroianni) no deixa de mirar per aconseguir l'amor de Natalia (Maria Schell) i aquesta, desorientada i insegura, espera amb afany la improbable arribada de "l'inquilí" (Jean Marais). Un patiment constant que esdevindrà un sensacional final on el triangle amorós despulla la seua ànima i la determinació de Natàlia ens donarà entendre els seus sentiments veritables .

 

LE NOTTI BIANCHE. 1957. Itàlia. Blanc i negre. 97 Min.

Direcció: Luchino Visconti

Intèrprets: Maria Schell, Marcello Mastroianni, Jean Marais, Marcella Rovena, Maria Zanoli, Elena Fancera, Lanfranco Ceccarelli, Clara Calamai, Corrado Pani

Guió: Suso Cecchi d'Amico, Luchino Visconti. Novela: Fiódor Dostoyevski

Música: Nino Rota

Fotografia: Giuseppe Rotunno

(2) UN AMOR, d'Isabel Coixet (2023)

Angoixa rural

Arribar a algun lloc nou —una aldea petita, presumiblement idíl·lica i apartada del mundanal soroll— amb nova gent per conéixer, no sempre vol dir que canviarà la teua vida per a bé. Almenys això és el que es mostra en aquesta pel·lícula on Nat, després de fugir de l'estrés de la ciutat, es refugia en un petit poble de l'Espanya rural més profunda. Amb el pensament de conéixer-se a si mateixa i reconduir la seua vida, la nostra protagonista ensopegarà amb les incomoditats més tortuoses del gènere humà. Coixet aconsegueix transmetre, de manera brillant, una atmosfera pertorbadora, tensa i molesta, la mateixa que hi sent la protagonista. Ja des dels primers compassos, amb la primera irrupció del propietari, una persona desagradable, impertinent, insensible i malintencionada (magnífica la interpretació de Luis Bermejo), som conscients que Nat s'ha introduït en un ambient sòrdid. Si a això li unim la casa mid derruïda, la desconcertant proposició del seu veí Andreas, el microcosmos on s'habita (on tots es coneixen) o els secrets amagats, el resultat és una mena d'angoixa rural. Nat, que ha arribat existencialment confusa, s'enamora i obsessiona amb Andreas. La seua relació tòxica la conduirà a dependre emocionalment i sexualment d'ell, per acabar encara més desorientada. 

Si bé, com s'ha exposat anteriorment, les sensacions psicològiques (ajudat per la seua posada en escena) es transfereixen amb èxit a l'espectador, per contra, el relat de vegades es fa inversemblant (la relació de la parella protagonista o el personatge de hippy desgastat d'Hugo Silva), i per moments el seu ritme decau. En definitiva, un film irregular però amb aspectes d'interés.

 

UN AMOR. 2023. Espanya. Color. 128 Min.

Direcció: Isabel Coixet

Intèrprets: Laia Costa, Hovik Keuchkerian, Hugo Silva, Luis Bermejo, Ingrid García Jonsson, Francesco Carril

Guió: Isabel Coixet, Laura Ferrero. Novel·la: Sara Mesa

Fotografia: Bet Rourich

(2) BARBIE, de Greta Gerwig (2023)

La pel·lícula que Rafa Nadal hauria de veure

Vaig tenir l'oportunitat de veure una entrevista a Rafael Nadal en què parlava sobre el salari d'homes i dones al món de tenis. El jugador mallorquí va fer una comparació amb Serena Williams. "...la igualtat no resideix, per a mi, en regalar, la igualtat resideix en que, si Serena Williams genera més que jo, jo vull que Serena guanye més que jo, ...és que jo vull que les dones guanyen més que els homes si realment generen més que els homes". Evidentment, l'esportista va fer unes declaracions superficials i reduccionistes que obviaven furgar en el més profund de les estructures socials. Doncs bé, no crec que per replicar-lo es trobe millor resposta que aquesta pel·lícula. Sí, crec que Rafael Nadal l'hauria de veure. 

Passe ara a endinsar-me en què és l'anàlisi d'aquest llargmetratge: 

Malgrat tot el que havia sentit i escoltat sobre aquesta obra, la meua actitud era de reserva, però sobretot de desconfiança. El fenomen Barbie sempre ha estat un concepte allunyat de les meues pretensions. Encara menys, arribar a poder plantejar-me la seua influència social i el seu significat filosòfic. Supose que va influir el fet de pertànyer al gènere masculí i abraçar-me als estereotips que marcava la societat. I és que aquest treball és enganyós perquè tot el seu interés i profunditat s'amaga sota un mantell de colors cridaners i de cervells ingenus i infantilitzats. No obstant això, perquè la pel·lícula em guanyara, he de confessar que no vaig haver d'esperar gaire. La primera escena ja em va semblar atractiva i divertida, amb eixe homenatge al monòlit de Kubrick i la seua intel·ligent analogia. Després la trama s'introdueix en un revenja al patriarcat, eixe sistema de domini institucionalitzat que manté la subordinació i invisibilització de les dones i que es troba a les estructures de la nostra societat (així ho pot comprovar Barbie quan viatja al "món real"). 

Des del meu punt de vista, aquest al·legat feminista n'és el punt fort. Especialment perquè recull el testimoni des de la mateixa autodestrucció del món femení —l'univers Barbie— per capgirar-lo i instrumentalitzar-lo com a arma llancívola contra un món fàl·lic i masculinitzat. També sap harmonitzar molt bé els tocs d'humor, els discursos filopolítics i els números musicals. Contràriament, crec que la cinta haguera guanyat amb uns minuts menys de metratge i amb l'exclusió d'algunes seqüències properes a l’insubstancial. Amb tot, aquest film entreté i convida a la reflexió, cosa que no és, de cap manera, fútil.

 

BARBIE. 2023. Estats Units. Color. 114 Min.

Direcció: Greta Gerwig

Intèrprets: Margot Robbie, Ryan Gosling, Will Ferrell, Emma Mackey, Simu Liu, America Ferrera, Kate McKinnon, Michael Cera, Alexandra Shipp, Issa Rae, Emerald Fennell, Ritu Arya, Ariana Greenblatt, Rhea Perlman, John Cena, Connor Swindells, Hari Nef, Sharon Rooney, Dua Lipa

Guió: Greta Gerwig, Noah Baumbach

Música: Mark Ronson, Andrew Wyatt. Canciones: Dua Lipa, Billie Eilish, Karol G

Fotografia: Rodrigo Prieto

(3) EL RETORN DE LES ORONETES, de Li Ruijun (2022)

Annabel Lee i els burros de palla

La felicitat —raó fonamental d'aquesta obra— és un desig intangible perseguit i mitificat al llarg de la història. Uns la consideren un somni factible (encara que només ho siga en moments determinats), altres com una utopia irrealitzable. Tot i això, sempre que es parla d'aquest estat de grata satisfacció, hi apareix la figura d'Abraham Maslow, que ens recorda que hem de prioritzar entre les necessitats humanes. Cao i Ma, la parella protagonista d'aquest film, mostren que la felicitat es pot generar des dels estrats més baixos de la piràmide. Ens fan veure que hi resideix el dia a dia, en una realitat que tenim davant i, lamentablement, ignorem. 

El retorn de les orenetes és un relat realista de la vida rural xinesa; una cultura jeràrquica, freda, distant i de costums arcaics que serveix de motor econòmic a la Xina urbana (l'abús d'autoritat s'hi fa palés). Ambdós personatges són expulsats de les seues respectives famílies (ell, un quart germà situat a l'escalafó més baix de la família; i ella, una discapacitada que ni tan sols pot tenir fills)—i obligats a contraure matrimoni. Malgrat això, de vegades, del no-res es crea el tot, i —com l'Annabel Lee del poema de Poe— la parella recrea l'amor incondicional i etern. 

En una seqüència de la pel·lícula, Cao parla a Ma sobre els burros de palla: "Que bé que viuen els burros de palla. No han de pasturar, ningú no els mana...", admirant, desitjant i reivindicant la seua felicitat i llibertat: camí que tots dos forjaran en la seua utopia individual. 

Senzilla, assossegada, minimalista en els petits detalls, allunyada del llenguatge comercial actual i amb una bellesa visual aclaparadora. Estimable film.

 

YIN RU CHEN YAN. 2022. Xina. Color. 131 Min.

Direcció: Li Ruijun

Intèrprets: Wu Renlin, Hai-Qing, Yang Guangrui, Zhao Dengping, Wang Cailan, Zeng Jiangui

Guió: Li Ruijun

Música: Peyman Yazdanian

Fotografia: Wang Weihua

(2) ALGUN DIA ENS HO CONTAREM TOT, d'Emily Atef (2023)

Quan l'amor s'expandeix fins a la mort

És inexplicable quan, de manera inesperada, surt l'atracció sexual entre dues persones. En eixe precís instant, s'emmudeixen totes invocacions a la lògica i es desplega una irrefrenable i inevitable volença cap a l'altre. Sí, a més a més, s'hi entremescla un fort sentiment d'estima profunda, el còctel esdevindrà més que explosiu. 

Aquest desig entre els personatges principals és el rerefons d'una història que hi presenta diferents arestes. A parer meu, aquest és l'encert més gran del seu guió. No és per a menys, perquè la trama està contextualitzada a l'estiu de 1990 a l'antiga Alemanya oriental en temps pròxims a la reunificació, on es respiraven aires nous. La Stasi, la fugida a la RFA d'un familiar, les dues Alemanyes... Era evident que l'entorn social va marcar psicològicament tothom. Maria, de dinou, anys prefereix perdre's amb els llibres que concentrar-se en la universitat, i a més hi troba Henner, un granger veí que li dobla l'edat del qual s'enamora perdudament. Aleshores és quan comença un joc que sembla interminable, és quan la (ir)racionalitat entra dintre del cervell, és quan t'ho jugues tot i t'hi veus sotmés per l'altre, és quan estàs fora de les convencions... Fins que arriba un moment que la tensió hi troba el seu punt més àlgid i l'amor s'expandeix fins a la mort. 

Una estimable història d'amor amb el sustentacle de Dostoievsky i Els germans Karamazov: "Un dia tots ressuscitarem, ens reunirem de nou i ens ho contarem tot. Absolutament tot".

 

IRGENDWANN WERDEN WIR UNS ALLES ERZÄHLEN. 2023. Alemanya. Color. 129 Min.

Direcció: Emily Atef

Intèrprets: Marlene Burow, Felix Kramer, Cedric Eich, Silke Bodenbender, Florian Panzner, Jördis Triebel, Christian Erdmann, Christine Schorn, Axel Werner, Victoria Mayer, Petra Kalkutschke, Stephanie Petrowitz

Guió: Emily Atef, Daniela Krien

Música: Christoph Kaiser, Julian Maas

Fotografia: Armin Dierolf

(3) ALICIA A LES CIUTATS, de Wim Wenders (1974)

Renaixement personal

L'atzar dona lloc a un viatge iniciàtic a la personalitat del protagonista quan s'ha de fer càrrec d'Alice, la xiqueta de nou anys que, per prec de la mare, ha de portar a Amsterdam. Philip es troba en un moment de la seua vida on se sent desorientat, amb problemes econòmics, bloquejat i sense idees en el seu treball de reporter. La relació amb Alice tindrà un efecte lent, gradual, però de gran intensitat al seu interior. D'aquesta manera, el que en un principi era un simple tràmit esdevé en una transformació i motivació intrínseca; una experiència catàrtica que marcarà tots dos. 

Hi ha una gran química entre dos protagonistes: les converses, els silencis, les mirades, els enutjos, les bromes, les mentides pietoses... Tot conforma una tendra relació acompanyada d'una excel·lent fotografia en blanc i negre que imprimeix a la història d'una espècie de màgia i emocionalitat. El seu caràcter de road movie i la utilització encertada de la música de l'època: Canned Heat, Count Five, Can, Deep Purlple, Rolling Stones i el concert de Chuck Berry, així com el seu homenatge cinèfil a John Ford donen com a resultat un bell film .

 

ALICE IN DEN STÄDTEN. 1974. Alemanya de l'Oest (RFA). Blanc i negre. 110 Min.

Direcció: Wim Wenders

Intèrprets: Rüdiger Vogler, Yella Rottländer, Lisa Kreuzer, Edda Köchl, Ernest Boehm, Sam Presti

Guió: Wim Wenders, Veit von Fürstenberg

Música: The Can

Fotografia: Roby Müller

(4) PERFECT DAYS, de Wim Wenders (2023)

Simplicitat de la vida

Alguna que altra vegada he sentit que és un miracle estar viu, que hauríem de sentir-nos benaurats amb el primer colp d'aire del dia o amb les petites coses positives quotidianes. Ja diuen els psicòlegs que la felicitat com a tal no existeix, i si hi és, només la podem trobar en els moments gratificants (curts, però intensos) que ens dona la vida, perquè a l'amargor i als disgustos no cal reclamar-los-hi, ja hi venen sols. Perfect days és això; un retrat natural, sincer i honest que s'emmarca en la simplicitat de la vida. Una simplicitat òrfena de complexitats i complicacions, entesa com el súmmum de la satisfacció espiritual. 

Canalitzada a través del seu protagonista, Hirayama, aquest hi apareix com un home satisfet que desprén bonhomia pels quatre costats Tant s'hi val que es dedique a netejar lavabos diàriament, que visca sols o que tinga una vida rutinària. Ell sembla gojós de tenir davant dels seus ulls un paisatge que és com de dibuixos animats. I respira, i cluc els ulls per a copsar l'essència del plaer de l'existència. Una música, un llibre, una conversa, una llambregada a les coses que passen al seu voltant..., per a què més? Paral·lelament, en el transcurs del metratge, Hirayama es trobarà amb certs personatges que actuaran com a indicis de la seua vida passada. 

Wim Wenders, deutor d'Ozu, ho broda. De fet, aquesta pel·lícula és un homenatge al director nipó, i les constants del seu cinema són aplicades ara de manera magistral per l'alemany. Els enquadres, el tempo, la mirada de Hirayama (interpretat genialment per Kôji Yakusho) els silencis, els comunicadors silencis... M'ha encantat tot d'ella: l'austeritat, la senzillesa, el cant a les xicotetes coses, a la vida, la seua elecció de la música... De visió imprescindible.

 

PERFECT DAYS. 2023. Japó. Color. 124 Min.

Direcció: Wim Wenders

Intèrprets: Koji Yakusho, Yumi Aso, Tokio Emoto, Sayuri Ishikawa, Tomokazu Miura, Arisa Nakano, Min Tanaka, Aoi Yamada

Guió: Takuma Takasaki, Wim Wenders

Música: Diversos autors

Fotografia: Franz Lustig