(4) PARIS, TEXAS, de Wim Wenders (1984)

Errors i redempció

Paris, Texas, igual que el seu desèrtic i assilvestrat paisatge, és un relat turbulent pel qual desfilen personatges peculiars que van des de L'extravagant metge fins, —l'anul·lat, amnèsic, apàtic, desorientat i amb la sensació de no trobar sentit a la seua existència— Travis. 

Wenders ens fa reflexionar sobre els errors que cometem en la vida en una història de redempció plena de sentiments i emocions mancades de resolució. Amb una carta de presentació enigmàtica —plasmada a través del seu protagonista deambulant pel desert de Mojave— comprenem que estem davant d'una estructura narrativa en què tot està per descobrir. 

És inevitable la identificació amb el seu germà Walt l'interés i afany del qual per saber és compartit per l'espectador, és més, la vida de Travis prendrà un caire diferent amb la seua arribada doncs, a partir de llavors, el seu objectiu girarà al voltant de la seua Ítaca particular , Paris, eixa parcel·la amb la qual somiarà compartir la seua vida amb la seua dona i fill. 

Un recés profund de sinceritat i de gran intensitat emocional suposa l'escena de l'antre del peep-show, on queda reflectida la seua relació tempestuosa que va desembocar en una ruptura familiar amb unes conseqüències funestes, deixant unes empremtes indelebles en l'interior de cada component. En definitiva, un film magistral, una autèntica meravella visual i amb una genial i hipnòtica BSO de Ry Cooder amb la seua constant slide guitar. Cal destacar la fotografia, el guió de Sam Sheppard i l'excel·lent interpretació de Harry Dean Stanton.

 

PARIS-TEXAS. 1984. Estats Units. Color. 144 Min

Direcció: Wim Wenders

Intèrpretes: Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clément, Hunter Carson, Bernhard Wicki, Socorro Valdez, John Lurie, Sally Norvell, Sharon Menzel, Tom Farrell, Viva

Guió: Sam Shepard

Música: Ry Cooder

Fotografia: Robby Müller

(4) EL GENOLL DE CLARA, d'Éric Rohmer (1970)

 La complexitat de l'ésser humà

Una trobada inesperada —la d'una parella d'amics— dóna el tret de sortida a aquesta història de pensaments, dubtes i contradiccions allotjades a la ment dels éssers humans. Aurora, escriptora, presenta als propietaris de la casa on es troba com a inquilina a Jerome (diplomàtic), qui està passant els seus últims dies com a solter perquè es casarà d'ací a poc temps. Ella li proposa un joc amb l'objecte d'utilitzar-lo com conill d'índies per les seues novel·les. Laura, la filla de la propietària de quinze anys, sembla estar enamorada de Jerome i la novel·lista li instigarà per intentar conquistar-la. A partir d'ací, comença a fluir una relació intergeneracional on s'observen les distàncies i les proximitats entre la maduresa i l'adolescència. 

No obstant això, el punt d'inflexió ve quan Jerome coneix a Clara, la germanastra de Laura. Un cop aquest comença a interrelacionar-se amb ella s'adona que els seus pensaments comencen a entrar en conflicte. Així, encara que se li veu molt segur en les seues afirmacions, al seu interior és conscient de les seues debilitats com a home i com a ésser humà. I és que la torbació li arriba amb Clara: un interés no correspost que augmenta el seu desig per ser tingut en compte. Rohmer fa ací una interessant reflexió sobre la dificultat per aconseguir la fidelitat per part de l'ésser humà. Jerome en les seues tertúlies amb Aurora no fa més que justificar els seus actes i pensaments. Tanmateix, el film deixa ben clar que el que domina en la psicologia humana són els clarobscurs, conceptes sense definir que pugnen per sortir airosos en el nostre cervell. 

El genoll de Claire, serà l'element fetitxista i obsessiu que actuarà com a canalitzador en la recerca de la identitat de Jerome en els aspectes amorosos, sexuals i de desig. En realitat, l'obra ens ve a dir que la nostra existència està envoltada de microcrisis i és en l'adultesa quan s'accentuen encara més les inseguretats. En definitiva, aquesta cinquena pel·lícula dels Contes Morals de Rohmer és un magnífic retrat de la vida mateixa que compta amb unes bellíssimes imatges i paisatges (magistral fotografia de Néstor Almendros), acompanyat per uns excel·lents sons de la natura.

LE GENOU DE CLAIRE. 1970. França. Color. 105 Min

Direcció: Éric Rohmer

Intèrprets:Jean-Claude Brialy, Béatrice Romand, Aurora Cornu, Laurence de Monaghan, Michel Montel, Gérard Falconetti, Fabrice Luchini  

Guió: Éric Rohmer

Música: Varios

Fotografia: Néstor Almendros

(3) TOTS A CASA, de Luici Comencini (1960)

 La guerra no ha acabat

A més de didàctica —atés que posa de manifest el que va ocórrer a partir de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades a 1943— aquesta estupenda pel·lícula conjuga d'allò més bé el drama i la tragèdia de la guerra. Així i tot, Comencini és capaç d'introduir magistralment, i no amb calçador, unes entranyables escenes còmiques. No obstant això, com s'ha comentat, la història no amaga les necessàries escenes dotades de moments realment durs: morts cruels de personatges pels quals l'espectador se sent identificat. 

El resultat és una obra propera al neorealisme, antibel·licista (grans seqüències com les converses amb el soldat americà sobre la importància de la vida en detriment de les conteses) i un cant a la solidaritat amb un fantàstic planter d'actors encapçalats per la gran personalitat del tot terreny Alberto Sordi. El seu final —després del llarg i sinuós camí amb intents fallits per tornar a casa— exposa el conte de mai acabar: un món ple de guerres interminables sustentades per prohoms amb deliris de grandesa.

TUTTI A CASA. 1960. Itália. Blanc i Negre. 105 Min

Direcció: Luigi Comencini

Intèrprets: Alberto Sordi, Serge Reggiani, Martin Balsam, Carla Gravina, Eduardo De Filippo, Claudio Gora, Didi Perego, Mario Feliciani

Guió: Agenore Incrocci, Furio Scarpelli, Luigi Comencini, Marcello Fondato

Música: Angelo Francesco Lavagnino

Fotografia: Carlo Carlini

(4) AQUESTA TERRA ÉS MEUA, de Jean Renoir (1943)

Al·legat pacifista

L'emotivitat que emana està fantàstica pel·lícula de Jean Renoir és indestructible. Recorde haver-la vist en la meua infància i ja em va transmetre totes les bones vibracions que he experimentat en aquest últim visionat. This Land is Mine no és només un al·legat a favor de la llibertat i els drets humans (no cal comentar el merescut repàs que li aplica el film a l'arxiconegut salvatgisme del període del Tercer Reich), sinó que va molt més enllà, ja que també aborda diferents aspectes de la personalitat del nostre ésser. Això es pot veure en el caràcter tímid del seu protagonista, Albert Lory, un mestre d'escola de mitjana edat i influenciat per una mare possessiva que viu acovardit en un món ombrívol assetjat pel perill constant de l'ocupació nazi. A Albert li costa expressar les seues emocions i és ací on el director realitza una interessant radiografia de les seues conductes i cognicions. El fet de no sentir-se capaç d'expressar-se i mostrar-se al món tal com és —a causa, especialment, del jou maternal— dóna com a resultat un home apagat, amb molt talent cultural latent, però sense desenvolupar el seu potencial a causa d'aquesta fosca i urgent autocensura que s'infligeix. ¿Com lluitar, doncs, per aquest amor que sent cap a aquesta dona molt més jove que ell? Les evidents injustícies que succeeixen en la història van esculpint una atractiva metamorfosi en Albert fins a arribar a la memorable escena final; una oda al cinema, a la vida i a la llibertat de l'ésser humà. 

Aquesta anàlisi de la personalitat humana continua mentre van desfilant els personatges en la trama. Així, ens topem amb la insídia del Major Erich von Keller, amb la covardia de George Lambert, amb l'exasperant displicència de l'alcalde, amb la gelosia i sobreprotecció de Mrs. Emma Lory i amb la intel·ligent valentia de Kent, el germà de la professora. En definitiva, una infinitat de naturaleses, exemples perfectes dels contextos històrics, socials i culturals que han succeït al llarg dels segles. Grandíssim guió i magistral interpretació de Charles Laughton en una pel·lícula que enganxa des del primer moment. Didàctica i imprescindible.

THIS LAND IS MINE. 1943. Estats Units. Blanc i Negre. 103 Min

Direcció: Jean Renoir

Intèrprets: Charles Laughton, Maureen O'Hara, George Sanders, Walter Slezak, Kent Smith, Una O'Connor, Philip Merivale, George Coulouris, Thurston Hall, Nancy Gates, Ivan Simpson, John Donat

Guió: Jean Renoir, Dudley Nichols

Música: Lothar Perl

Fotografia: Frank Redman