(3) EL XEIC BLANC, de Federico Fellini (1952)

Un xeic de fang

Les nostres vides sempre estan forjades de somnis. Somnis en els quals volem trobar allò que millore el que ens ha estat donat fins a aquest moment. Somnis que poden ser més o menys inabastables depenent del nostre objectiu. Aquest segon llargmetratge de Fellini ens fa aquestes preguntes solapades: Som feliços amb el que tenim en l'actualitat? Ens sentim satisfets i realitzats? 

El realitzador italià explica la història de Wanda, una jove italiana acabada de casar que se sent absolutament disgustada amb la seva vida actual. Lectora voraç de fotonovel·les, anhela tenir una trobada amb Fernando Rivoli, el galant i xeic blanc de la seva revista. Aprofitant la seva lluna de mel a Roma, abandona el seu marit per trobar-se amb el seu "príncep blau". El que en un principi sembla ser una trobada furtiva i exprés, fa un gir inesperat. 

La pel·lícula està envernissada de deliciosos tocs còmics, amb situacions d'embolics en què el marit Ivan Cavalli es troba en una tessitura de constant tensió: dubtes sobre la seva dona, aparentar bones formes amb la família, etc. I darrere de tot aquest escenari hi ha una lliçó o, més aviat, un reflex de la vida mateixa en forma de contrastos entre l'ideal i el real: una lluita interna que tenim els éssers humans des de la nostra existència. De vegades, no en queda més que resignar-se i conformar-nos amb el que tenim: "tu ets el meu xeic blanc", com li diu Wanda Giardino Cavalli al seu marit al final de la pel·lícula o, per contra, confiar en nosaltres mateixos i anar fins al final. .

 

LO SCEICCO BIANO. 1952. Itàlia. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Federico Fellini 

Intèrprets: Alberto Sordi, Brunella Bovo, Leopoldo Trieste, Giulietta Masina, Lilia Landi, Ernesto Almirante, Fanny Marchiò, Iole Silvani, Gina Mascetti

Guió Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano. Història: Michelangelo Antonioni

Música: Nino Rota

Fotografia: Arturo Gallea

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) ELS INÚTILS, de Federico Fellini (1953)

  Traint  Epicur

Quan l'hedonisme es posa en pràctica per algú no qualificat és un fet que comporta, irremeiablement, danys col·laterals. Aquesta recerca deL plaer sol tenir un efecte terapèutic per a la persona, ja que habitualment condueix a una absència d'aflicció. No obstant això, pot ser que aquesta inexistència per a la psique —especialment si es té empatia— es convertisca en dolor per als altres. Fellini trasllada aquesta coneguda i constant exploració, per part de l'ésser humà, a una colla de joves de vint anys de la Itàlia dels anys cinquanta, la majoria dels quals intenten viure del sacrifici dels seus familiars o amics. Buits de contingut i d'expectatives, només tenen en la seua ment passar l'estona sense fer res, muntar festes i veure la vida deambular davant dels seus nassos, sense ser conscients de la seua finitud ni del seu significat.
No falten les diferents personalitats que conformen els grups, és a dir; el líder, l'espavilat, l'introvertit, l'irreverent (Alberto)... Un continu —que va del tret més egoista (Fausto) al més insolent (Moraldo) — ubicat en una societat paternalista on la dona és un simple objecte que és utilitzada per pur divertiment sexual (concurs de misses, la instrumentalització de Sandra, flirtejos al cinema ...). En definitiva, éssers humans que aporten molt poc a la societat; una inutilitat manifesta —extrapolable en l'actualitat— que té davant a la seua generació anterior: els seus pares. Aquests progenitors acaben avergonyits —després de tants anys de lluita (postguerra, condicions de vida, treball...)— de la conducta estèril dels seus descendents.
L'escena desesperada de la recerca de la Sandra i el bebé mostra la metamorfosi de Fausto. Amb cos d'home i ment de xiquet és conscient de la seua vacuïtat en adonar-se de les conseqüències catastròfiques que pot tenir el seu comportament. Conducta aquesta que li obre les portes a la seua redempció final (seqüència que, per cert, desentona una mica).
Els inútils, malgrat la seua aparença banal i festiva, és un retrat dur i profund que ofereix un indici d'esperança en l'escena del tren. En ella s'observa com apareixen dues generacions. Una, la del jove Moraldo; penedit, intenta fugir de l'opressió claustrofòbica de la seua ciutat habitual i, una altra; la de l'infant que intenta llaurar el seu futur treballant, capta amb la seua mirada el missatge subreptici que li emet Moraldo: "fuig i escapa de la inutilitat".

I VITELLONI. 1953. Itàlia. Blanc i Negre. 101 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Alberto Sordi, Franco Fabrizi, Franco Interlenghi, Leopoldo Trieste, Leonora Ruffo, Lida Baarova  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(1) QUIÉN TE CANTARÁ, de Carlos Vermut (2018)

  Doble patiment, doble tedi

“Cruïlla de camins amb arribada a l'estació de la desesperança", aquesta podria ser la frase que resumira aquest fallit film de Carlos Vermut. I és que, si bé el plantejament i la proposta (amb clares influències de Persona, de Bergman) és atraient —pel que fa al que fa al patiment de les relacions maternes filials de dues dones (una pel que fa a la seua mare i l'altra pel que fa a la seua filla) i a la seua anul·lació com a persones— em va donar la sensació que l'obra no acaba de transmetre, ni de bon tros evocar, cap emoció a l'espectador. És veritat que l'embolcall és força suggestiu: fotografia, posada en escena, cançons treballades, la veu d'Amaral…, tanmateix, el resultat és tediós perquè la pel·lícula peca d'un ritme massa lent i d'estar estirada innecessàriament. Guió desaprofitat.  

QUIÉN TE CANTARÁ. 2018. Espanya. Color. 125 Min. 

Direcció: Carlos Vermut

Intèrprets: Najwa Nimri, Eva Llorach, Carme Elías, Natalia de Molina, Julián Villagrán, Vicenta N'Dongo, Inma Cuevas, Ignacio Mateos, Catalina Sopelana

Guió: Carlos Vermut

Música: Alberto Iglesias
Fotografia: Eduard Grau

(3) LA PERDICIÓN DE LOS HOMBRES, de Arturo Ripstein (2000)

 Mostrant la realitat

Sense adorns ni ornamentacions, Arturo Ripstein evita qualsevol indici d'edulcorar aquest retrat atrotinat i cru de la societat i idiosincràsia mexicana. La història presentada es canalitza a través del corrido "La perdición de los hombres" pel qual desfilen personatges pertanyents als estrats més baixos de la societat. El director mostra el que hi ha: gent pobra que lluita per sobreviure i absència d'empatia en una fal·locràcia imperant. Una crua realitat que s'allunya dels comportaments hipòcrites de sofàs confortables i luxes a l'abast.
Tenyida d'humor negre, la pel·lícula pot resultar tosca, però, el seu mèrit rau en la seua proposta arriscada i difícil de pair, perquè en realitat, així és la vida i la resta millor deixar-ho per als contes de fades.  

LA PERDICIÓN DE LOS HOMBRES. 2000. México. Blanco y Negro. 109 Min. 

Direcció: Arturo Ripstein

Intèrprets: Rafael Inclán, Patricia Reyes Spíndola, Luis Felipe Tovar, Carlos Chávez, Leticia Valenzuela, Alejandra Montoya, Eligio Meléndez, Ernesto Yáñez

Guió: Paz Alicia Garciadiego

Música: Guillermo Granillo
Fotografia: Esteban de Llaca

(2) DIECISIETE, de Daniel Sánchez-Arévalo (2019)

 El retrobament del menor 

La transició de l'adolescència a l'edat adulta és un camí complicat. Si a això li afegim el problema de trobar-nos desorientats pel fet de no tenir figures paternes a les quals agafar-nos, el resultat és un patiment constant. Héctor actua seguint les directrius que li dicta l'instint i el seu cor, amb rauxa potser, però amb un objectiu final que ben bé es podria acostar als ideals de noblesa (cuidar de l'àvia i tractar bé els animals).
La pel·lícula parla de l'angoixa a la qual estan sotmesos aquests adolescents que per diverses circumstàncies han acabat en un centre de menors. Per remeiar-ho, la teràpia amb gossos li servirà de molt d'ajut. La situació canvia quan adopten al gos que cuidava i de què s'havia encapritxat, ja que serà partir de llavors quan començarà una interessant road-movie en què es podran endevinar i resoldre un bon grapat d'emocions entre ell i el seu germà gran, Ismael.
En cada un dels personatges de la història hi ha conflictes no resolts que faran que els esdeveniments porten un determinat caràcter. La fugida d'Héctor serà com una mena de viatge per a retrobar-se amb la seua família, amb el seu germà i, especialment, amb si mateix. El germà gran Ismael, afectat per la ruptura amb la seua nòvia, intentarà ser el guia que il·lumine el camí del germà, però, serà a l'inrevés: experimentarà una metamorfosi que el portarà a acabar utilitzant els mateixos mètodes que Hector. Realment, tots dos, gaudiran d'una transformació que els farà tornar a unir-se després de molts anys.  
Farcida de frases clarificadores i enginyoses (“àvia, no et muires fins que torne", "hem d'aprendre a perdre"...) i elements vinculants: el codi penal, l'àvia, els gossos..., el film posseeix una acurada posada en escena i una suggestiva fotografia (amb bells paisatges cantàbrics) i exteriors. Si bé hi ha moments en què l'espectador es torba davant tants remolins d'anades i vingudes i de raonaments repetitius, podem concloure que estem davant d'una obra digna i ben treballada.

DIECISIETE. 2019. Espanya. Color. 100 Min. 

Direcció: Daniel Sánchez-Arévalo

Intèrprets: Biel Montoro, Nacho Sánchez, Lola Cordón, Iñigo Aranburu, Itsaso Arana, Kandido Uranga, Carolina Clemente, Jorge Cabrera, Chani Martín, Mamen Duch.

Guió: Daniel Sánchez-Arévalo

Música: Julio de la Rosa
Fotografia: Sergi Vilanova

(4) ESTIU 1993, de Carla Simón (2017)

Dolor a la infantesa

Sempre és complicat fer pel·lícules amb xiquets/es atés el seu difícil rodatge i la seua complicada transmissió de disposicions afectives. Aquest treball, però, ha sabut sortir airós en la seua comesa. Així, la direcció d'actors ha estat clau en el resultat final a causa d'un encertat càsting, tot existint una gran afinitat i química en les nenes, les quals actuen amb una sorprenent naturalitat.
Estiu 1993, és una pel·lícula de sentiments, un drama on s'exposen els problemes emocionals en la infància a través de la mirada del seu protagonista —transsumpte d'objectiu de càmera— que ens explica les seues experiències internes després de la pèrdua dels seus pares i la seua posterior acollida per part dels seus oncles. Això fa que la pel·lícula tracte els fets sense emetre judicis i que ho faça d'una manera real i profundament tendra amb els esdeveniments que es desenvolupen. Aquest aspecte narratiu i psicològic es combina estupendament amb una brillant factura tècnica, ja que el film està molt ben fotografiat amb una regnant lluminositat que reforça l'arquitectura del seu contingut.
La pel·lícula està plena de simbolismes que es tradueixen en els seus silencis i elements comportamentals (jocs, visites a la imatge de la verge, etc.). Amb ella s'hi explica molt bé la dificultat que existeix en l'ésser humà per canalitzar el dolor, més encara en la infantesa. També, atés que es desenvolupa al principi dels anys noranta, es pot observar la reticència i la ignorància de la societat davant el virus de la sida. En definitiva, Estiu 1993, és un bell film, poètic i atemporal —en certs moments recorda a El espíritu de la colmena— que no cal perdre's.

ESTIU 1993. 2017. Espanya. Color. 97 Min. 

Direcció: Carla Simón

Intèrprets: Laia Artigas, Bruna Cusí, David Verdaguer, María Paula Robles, Paula Blanco, Etna Campillo, Jordi Figueras, Dolores Fortis.

Guió: Carla Simón

Música: Ernest Pipó
Fotografia: Santiago Racaj

(3) CASI 40, de David Trueba (2018)

 
Diàlegs profunds

Una gira musical —guitarra a l'espatlla—per petits locals i llibreries, un amic de la infància i una furgoneta amb rètols d'un negoci de productes cosmètics ecològics. Aquests són els materials amb què es configura aquesta austera i interessant road movie de David Trueba. En ella, a través gestos i mirades —on l'espectador infereix el que s'amaga darrere dels personatges— i d'uns diàlegs dotats d'una intensa profunditat, els sentiments i emocions —tant els que s'exposen com els que s'oculten— es revelen per donar compte de la intrahistòria dels dos protagonistes (Tristán i Lucía), les vides dels quals romanen entrellaçades des de la seua infantesa.
Tots dos es troben en el trànsit de la joventut cap a maduresa on es genera un viatge iniciàtic, un retrobament on conflueixen les seues pors, els seus desitjos, la seua situació passada i present. Cadascú té la seua vida més o menys conformada. Ella, més estable (casada i amb fills), ell, desorientat, però, va donant tombs amunt i avall. I, sense voler-ho, ens convertim en reflex de Tristán i intentem comprendre el perquè del seu silenci davant d'allò que sent per ella.
L'obra —amb enginyosos apunts còmics a les converses— ens mostra un to nostàlgic i malenconiós trufat de records i situacions d'un passat que ja no podem canviar, indicant-nos la importància de pujar a aquells trens dels quals mai no volem (o no vam voler) desprendre'ns.

CASI 40. 2018. Espanya. Color. 87 Min. 

Direcció: David Trueba

Intèrprets: Lucía Jimenez, Fernando Ramallo, Carolina África, Vito Sanz.

Guion: David Trueba

Fotografia: Julio César Tortuero

Críticas de David Trueba:
Si me borrara el viento lo que yo canto (2019)