(4) JUNTS (TILLSAMMANS), de Lukas Moodysson (2000)

Per un món millor

Estocolm i la recerca d'un món millor. La joventut que vol trencar esquemes s'ajunta en comunes llibertàries per tal d'experimentar una nova manera de viure. Fora dictadors, fora el patriarcat, igualtat entre les persones... i, per damunt de tot, una primera escena de la pel·lícula absolutament contundent: un grup de joves en una comuna abraçant-se quan s'assabenten per la ràdio de la mort del General Franco. 

Vaig descobrir aquesta obra en l'interessant documental de David Trueba ("Si me borrara el viento lo que yo canto") sobre la vida i obra del cantautor Chicho Sanchez-Ferlosio (on s'explica el vincle existent entre alguna gent del país escandinau i la resistència espanyola). Doncs bé, eixa imatge em va impactar tant que em va fer perseguir el film fins a visionar-lo. 

Tillsammans és una mirada, entre tragicòmica i nostàlgica, a eixe món hippy de les comunes on es fa una suggerent anàlisi de les relacions, tan allunyades de les convencions, diguem-ne, conservadores que coneixem. Així, l'amor lliure, les relacions obertes, la igualtat total i, en definitiva, l'equitat, comencen a moure's en un espai de convivència que —com tota interrelació— té les seues llums i ombres. ¿Són possibles les relacions obertes? ¿És possible un canvi del món i una unió entre la classe treballadora? ¿És possible suprimir el patriarcat? Tot això el film ho plasma d'una manera directa, sense fer cap mena de judici, deixant que les coses ocórreguen i deixant entendre que hagueren pogut ocórrer d'altra manera. 

Cal afegir que a eixa comuna se li uneix una dona maltractada, germana d'uns del comuners, junt els seus fills. A més, des de l'exterior una família conservadora observa (més ben dit, espia) els joves i veuen amb mal ulls eixa joventut endinsada, segons ells, en les perversions del dimoni. Francament, és demolidora la críticia i l'al·lusió a la hipocresia d'aquest tipus de famílies (el marit masturbant-se mentre mira revistes porno).  Paral·lelament sorgeix una relació preciosa —el descobriment de l’amor—entre els dos xiquets preadolescents; una nouvinguda de la comuna i l'altre fill de la parella conservadora. També, alhora, es fa un cant a l'amistat; Birger, l'home major i la seua abnegada ajuda a Rolf, el marit abandonat. 

Un bon grapat de situacions i d'emocions se succeeixen, tot concentrat en l'esplèndid partit de futbol final en la neu on es metaforitza la unió i la possibilitat de canvi de les persones. Excel·lent film.

 

TILLSAMMANS. 2000. Suècia. Color. 106 Min

Direcció: Lukas Moodysson

Intèrprets: Lisa Lindgren, Michael Nyqvist, Michael Nyqvist, Emma Samuelsson, Sam Kessel, Gustaf Hammarsten, Anja Lundqvist, Jessica Liedberg, Ola Rapace, Axel Zuber, Shanti Roney, Olle Sarri, Cecilia Frode, Lars Frode, Emil Moodysson

Guió: Lukas Moodyson

Música: Varios

Fotografia: Ulf Brantas

(3) LOLA, de Rainer Werner Fassbinder (1981)

Quixot amb peus d'argila

Retrato pessimista de l'ésser humà en un escenari on la corrupció s'erigeix en única vencedora de la situació. Van Bohm, delegat d'urbanisme, en el seu intent per repartir justícia a l'Alemanya Federal de postguerra toparà amb una oligarquia poderosa, molt difícil d'enderrocar. Així, la seua utòpica empresa quedarà, lamentablement, en dubte. 

El film (amb una posada en escena molt marcada que amaga una intenció al darrere) és una història d'amor obsessiu truncat —quan el protagonista coneix la veritable professió de la seua estimada— i de la indefensió davant dels més poderosos. El seu aferrament i afecció obcecat l'absorbeix fins al punt de no veure més enllà. D'aquesta manera, passa de ser un Quixot que lluita contra els molins de vent de la classe social privilegiada a sucumbir davant dels seus designis: Quixot, com molts, amb peus d'argila.

 

LOLA. 1981. RFA. Color. 115 Min

Direcció: Rainer Werner Fassbinder

Intèrprets: Barbara Sukowa, Armin Mueller-Stahl, Mario Adorf, Matthias Fuchs, Helga Feddersen, Karin Baal, Günther Kaufmann, Udo Kier

Guió: Rainer Werner Fassbinder, Peter Märthesheimer, Pea Fröhlich

Música: Peer Raben

Fotografia: Xaver Schwarzenberger

(4) BALLAR EN LA FOSCOR, de Lars Von Trier (2000)

La música com a evasió

Tanto en la trama, imatges, factura tècnica com en els números musicals, Dancer in the Dark, és una bellíssima història d'amor abnegat a través de la personalitat de Selma, immigrant txecoslovaca i mare soltera que treballa a la fàbrica d'un poble dels Estats Units. Amb això intenta reunir els diners suficients per a pagar l'operació del seu fill que, en un futur, arribarà a la ceguesa, tal com passa a tots els membres de la seua família. 

Lars von Trier llança una mirada entre poètica; els somnis amb la música de Selma, metafòrica; les converses postassassinat amb Bill, el policia veí, i de realitat social; la immigració i el treball a fàbrica. Doncs bé, tot aquest conglomerat és fusionat i harmonitzat molt intel·ligentment per plasmar-hi un guió que, a banda d'enganxar l'espectador, dona compte de diferents actituds de l'ésser humà. Així, comptem amb la traïció de Bill —víctima de la seua desesperació i de la seua covardia— que en un primer moment darrere de la seua galanteria i de la cara bondadosa fa pensar que estem davant del paradigma de l'altruisme. Per la seua banda, Jeff, company de fàbrica, mostra un tenaç amor incondicional cap a ella. També de la mateixa empresa, la seua amiga Kathy, actua com una mena d'àngel de la guarda demostrant una amistat absoluta amb la seua companya. 

La pel·lícula realitza un profund estudi dels seus personatges (mostrats subterràniament a les seqüències musicals), cosa que fa que com a espectadors ens sentim identificats i ens introduïm a l'interior de cadascun. També és molt meritòria la innovació fílmica pel que fa al maneig de la càmera, molt propi del realitzador danés: els moviments, els enquadraments i els diferents plans. El film compta també amb una estupenda banda sonora composta per Björk, uns fantàstics números musicals (amb la ironia del diàleg de Jeff amb Selma sobre ells) i una esplèndida utilització del color (el seu protagonista, amb el ritme de les màquines, entrava en una altra dimensió, és llavors quan el color canvia —apareix, així, com colrat—molt d'acord amb la situació onírica.) 

Ballar en la foscor és una excel·lent obra que suposa un homenatge a la força intrínseca de totes aquelles mares que lluiten pels seus progenitors, on, a més, ennobleix conceptes valors com la solidaritat i l'amistat i, contràriament, llança una ferotge crítica a la perfídia i a la pena de mort (que, lamentablement, encara s'aplica a alguns estats d'Amèrica del Nord).

 

DANCER IN THE DARK. 2000. Dinamarca. Color. 140 Min

Direcció: Lars Von Trier

Intèrprets: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Peter Stormare, Joel Grey, Udo Kier, Stellan Skarsgård, Jean-Marc Barr, Cara Seymour, Vincent Paterson, Vladica Kostic, Siobhan Fallon Hogan, Zeljko Ivanek, Jens Albinus

Guió: Lars Von Trier

Música: Björk

Fotografia: Robby Müller

(3) AGUIRRE, LA CÒLERA DE DÉU, de Werner Herzog (1972)

Viatge cap a la bogeria colonial

Les primeres imatges d'Aguirre, la còlera de Déu, són impactants. Colons, exploradors i esclaus van desfilant via avall, amb moltes dificultats, pels vessants de la serralada andina transportant menjar, materials i armes de foc. Tot això es reforça a través de la fantàstica banda sonora del grup de krautrock, Popol Vuh, a cavall entre clàssica i electrònica; una combinació de música que produeix una estranya sensació a l'oient, qui no sap gaire bé si és de calma o de tensió. Aquest pla seqüència és una declaració d'intencions clara, un avís a l'espectador que està a punt d'endinsar-se en una història angoixant i inquietant. 

Efectivament, els acompanyants de Lope de Aguirre, seguint les ordres de Pizarro (desobeïdes després), pateixen un autèntic infern, víctima dels seus deliris de grandesa i del seu afany per aconseguir —més que l'or de El Dorado— el poder i la glòria per passar a la posteritat com un element fonamental a la història. 

La pel·lícula realitza una oberta crítica al colonialisme: els colons cosifiquen els indígenes. Els tracten com a simples objectes per obtenir els seus fins (diners). La seua empresa és saquejar i espoliar unes terres que no els pertanyen, però que creuen com a seues perquè tenen el poder i pensen que estan en possessió de la veritat universal (com Lope de Aguirre, però institucional) D'altra banda, també el film posa en dubte a l'Església: La màxima autoritat eclesiàstica, Gaspar de Carvajal, afirma que sempre estarà al costat dels més forts (refusant així ajudar Doña Inés davant la imminent execució del seu marit Pedro d'Ursúa). Clarificador també el silenci del frare quan, davant la seua observació que la missió més important al nou món de la Corona Espanyola és traslladar la paraula de Déu, l'Emperador li inquireix si prefereix l'or o evangelitzar els indígenes. 

Lope de Aguirre amb la seua actitud pròpia d'un orat (el súmmum és quan vol casar-se la seua filla per crear una dinastia pura), infon por i, un cop al comandament de l'expedició, s'enfronta a la Corona creant un univers paral·lel, una espècie de quimera quixotiana, que el guiarà a la (auto) destrucció. Aguirre, la còlera de Déu, conté belles imatges, uns diàlegs escarits, però contundents i, a més, podem observar matisos i detalls molt subtils per ser analitzats en relació amb el desenvolupament de la trama. La pel·lícula, a més, compta amb unes bones interpretacions, especialment Klaus Kinski (encara que sent sincer costa assimilar un Lope d'Aguirre amb eixos trets germànics).

 

AGUIRRE DER ZORN GOTTES. 1972. RFA. Color. 94 Min

Direcció: Werner Herzog

Intèrprets: Klaus Kinski, Helena Rojo, Del Negro, Ruy Guerra, Peter Berling, Cecilia Rivera, Daniel Ades, Edward Roland, Alejandro Repullés

Guió: Werner Herzog

Música: Popol Vuh

Fotografia: Thomas Mauch

(3) L’ARBRE DELS ESCLOPS, d'Ermanno Olmi (1978)

Explotació humana

A manera de fals documental, Emmano Olmi fa un retrat rural on, de manera minuciosa, narra la quotidianitat d'una comunitat camperola de finals del segle XIX. Segons el costum llombard d'aquesta època, diverses famílies convivien a la mercé d'un patró, al qual es devien amb la seua feina en el cultiu de les terres i la cura dels animals. Sense llibertat individual ni col·lectiva, passaven —injustament— d'encarregar-se de l'explotació de les terres a ser explotats i estar a la mercé dels capricis d'uns amos desposseïts de qualsevol indici d'humanitat. 

El realitzador italià no dona cap concessió a la comercialitat, ans al contrari; la seua intenció és explicar com era la vida dels camperols, les relacions, les penúries i els somnis (de fet, els actors són no professionals ihi utilitzen l'idioma llombard). Els esclops de l'arbre tallat són una declaració d'amor eterna d'un pare cap als fills, una abraçada a la naturalesa humana que contrasta amb la tosca, grollera i repugnant cosificació patronal. Al final, la cruesa és de magnitud ignominiosa. Així, una família sencera—amb nadons inclosos—han d'abandonar la casa per quedar-se sense res. Els altres membres de la comunitat resten impotents, atònits i sense poder ajudar-los ni solidaritzar-se per por de perdre-ho tot. En una entrevista, Olmi, va comentar: "Jo vull explicar històries de gent que, per als que fan la Història, són "sense història": empleats, obrers, contractistes, tots aquells que gairebé mai nosón presentats com a protagonistes". Aquest interessant i valent film n'és una bona mostra.

 

L'ALBERO DEGLI ZOCCOLI. 1978. Itàlia. Color. 175 Min

Direcció: Ermanno Olmi

Intèrprets: Luigi Ornaghi, Francesca Moriggi, Omar Brignoli, Antonio Ferrari, Teresa Brescianini, Giuseppe Brignoli, Carlo Rota, Pasqualina Brolis, Massimo Fratus, Francesca Villa

Guió: Ermanno Olmi

Música: Johann Sebastian Bach

Fotografia: Ermanno Olmi

(2) CERDITA, de Carlota Pereda (2022)

Preguntes millor que respostes

Abans de parlar sobre aquesta pel·lícula, és impossible mirar de biaix el curtmetratge en el qual es basa. La primera experiència hi va ser un metratge de quinze minuts en el qual es condensava una enèrgica i fulminant crítica a l'assetjament escolar (conegut amb el mot anglés bullying). Una història cruel que feia palesa de la falta d'humanitat per part d'aquells que executaven aquest tipus d'accions, amb un maltractament psicològic sistemàtic i continuat que minvava la personalitat de la víctima. Aquesta denúncia, per extensió, abraçava tots aquells elements que facilitaven la seua propagació: el sistema educatiu, la connivència de les companyes i companys dels assetjadors i la política de les institucions de l'estat. La cinta, realitzada amb un ritme i una planificació precisa, tenia la virtut de suggerir i, a més a més, forçava a l'espectador a fer-se preguntes. Per la qual cosa, aquest quart d'hora, feia conscienciar d'un gran problema a la societat, un assumpte que era (i és) com un elefant a la sala: ningú volia, ni vol, afrontar-lo. 

Doncs bé, en el llargmetratge, tot eixe suggeriment, juntament amb eixa apetència que com a espectador hom no vol saciar, s'esvaeix gradualment en cada seqüència. Malgrat que l'esperit i l'essència és la mateixa, crec que un dels seus errors és donar respostes a tot. Hi afegeix uns elements —una mescla entre el thriller i l'slasher— que em fa l'efecte que no són menesters. Sí que és veritat que amaga una història d'amor (entre el psicòpata i la protagonista), i reflecteix l'assetjament, la grassofòbia i una relació parental que aviva més eixe foc que amenaça els afectats. I per això últim, caldria dir que tot i ser una obra que arrossega les virtuts del curt primigeni i que té aspectes interessants, a alguns ens ha deixat amb la pregunta interna de "per a què saber-ne més?". Al final resta una sensació agredolça. I és que allò que se suggereix sempre venç allò que s'evidencia.

 

CERDITA. 2022. Espanya. Color. 99 Min

Direcció: Carlota Pereda

Intèrprets: Laura Galán, Richard Holmes, Carmen Machi, José Pastor, Claudia Salas, Irene Ferreiro, Camille Aguilar, Pilar Castro, Chema del Barco, Fernando Delgado-Hierro, Fred Tatien, Amets Otxoa, Stéphanie Magnin

Guió: Carlota Pereda

Música: Olivier Arson

Fotografia: Rita Noriega

(2) LA NOVA ESCOLA, de Ventura Durall (2020)

Transformació del sistema educatiu

Interessant documental, una invitació a la reflexió mitjançant la proposta de canvi del sistema educatiu traduïda en una transformació social i cultural. Fins ara, hi ha hagut una gran quantitat de generacions perdudes a causa d'una cruel castració de les seues potencialitats. Com bé expressa el documental, ja és hora de formar els alumnes motivant-los a pensar, a ser crítics i a qüestionar-se tot: aprendre a aprendre i aplicar les matèries a la realitat social. 

A base d'entrevistes i situacions del projecte, aquest documental és una esperança il·lusionant en la conformació d'un món millor. Lluitem per això i que aviat s'aconseguisca.

 

LA NOVA ESCOLA. 2020. Espanya. Color. 85 Min.

Direcció: Ventura Durall

Guió: Ventura Durall