dissabte, 27 de desembre del 2008

(4) Supertramp "Crisis? What crisis?" [1975]

Crime of the century va posar el llistó molt alt en la carrera d'aquest magnífic grup simfònic que va tenir en els anys 70 la seua dècada -sinó l'única- més reivindicable. Així i tot, la pressió que els podia haver passat factura a causa de l'èxit i la qualitat del seu anterior treball, no els va afectar en absolut. La banda capitanejada per Davies & Hodgon va realitzar una espècie de continuació amb un grapat de superbes cançons.
L'obra emprèn el seu recorregut amb la tranquil·la introducció “Easy does it” la qual enllaça amb la dinàmica guitarra de “Sister Moonshine”, dues cançons amb una suggestiva acústica. El rock-blues “Ain´t nobody but me” és un gran tema que frega la instrumentació hard, “A Soapbox opera”, bellíssima simfonia que desplega les qualitats compositives de Roger Hodgson, deixa l'oient en una espècie d'estat hipnòtic. En l'equador del disc trobem l'obra mestra “Another's man woman” amb un Rick totalment inspirat en la seua execució pianística i amb una magnífica part instrumental com a punt culminant del tema. “Lady” i “Poor boy” -a base de ritmes de teclat i cor- acrediten el seu característic segell. Una de les meues preferides és “Just a normal day”, sobretot per la sensibilitat que desprèn la seua melodia i pel joc vocal entre el tàndem de compositors. “The meaning”, la seua cançó mes arriscada, té una gran qualitat amb incursions jazzístiques (sempre persistent la fonamental aportació de Helliwell en els instruments de vent). La mítica “Two of us”, que tanca tots els seus concerts suposa un admirable epíleg per a aquest recomanable àlbum.
Per finalitzar, ressaltar la seua enginyosa i mordaç portada en què podem veure el seu saxofonista descansant plàcidament en una gandula -ombrel·la i còctel inclòs- junt a un paisatge totalment desolador (mai no una escenificació serà tan sempiterna com aquesta).
Valoración: 4,08

diumenge, 14 de desembre del 2008

(1) Coldplay "Viva la vida" [2008]

Si hi ha un grup a l'actualitat que deteste són els britànics Keane. Tant les seues cançons mel·líflues com les seues melodies apegaloses del seu horrorós Hopes and Fears (04) sempre m'han produït una espècie d'aversió que em condueix cap a la desconnexió de qualsevol reproductor que comence a emanar les seues notes musicals.
M'irritava quan, en aquell moment, la premsa especialitzada començava a comparar-los amb la banda de Chris Martin. No entenia com a un grup que havia sigut capaç de gestar obres tan interessants com Parachutes (00) o, en menor grau, A rush of blood to the head (02), ambdues -sobretot la primera- d'una extraordinària puresa i amb certes reminiscències del "sinfonisme setenter", se'ls podia comparar amb semblant badoqueria.
No obstant, desgraciadament, el quartet s'ha esforçat a donar la raó als qui pregonaven dita analogia. Si X&Y (05) ja va suposar un vertader salt arrere en la seua discografia amb el seu afany de crear música d'estadi a base de formules arxiconegudes, aquest Viva la vida or death and all his friends és un autèntic descens als inferns. Cançons facilones, singles fets a mesura per als 40 principales com la penosa “Viva la vida”, embafoses beneiteries com “Lovers in Japan”, peces de sabor prefabricat com “Violet hill” i tonades ximples i assequibles per al gran públic com “Death and all his friends” fan que es complisca el desencant que s'endevinava en el seu anterior treball. Alguns encerts com “Yes” amb el seu aire oriental que recorda a “Daylight” de A rush of blood to the head, només fan que maquillar el resultat d'aquesta obra. Espere que el talent de Chris Martín reflote en les seues pròximes entregues, perquè un altre fiasco com aquest m'obligarà a dimitir com a seguidor.

dissabte, 6 de desembre del 2008

(3) Jaymay "Autumn Fallin' " [2008]

La cantautora novaiorquesa Jaime Seerman ha realitzat un superb treball, al meu parer un dels discs de l'any. El seu estil folk -hereu del millor Dylan o Young- és transportat al seu terreny personal a través de la seua càlida guitarra, la seua suggeridora veu i les seues cadencioses melodies.
Aquest disc introspectiu empolvora llàgrimes d'optimisme amb una col·lecció de belles cançons que té el seu màxim exponent en temes com el single “Gray or blue”, les delicioses “Blue skies” i “Sycamore down”, la sorprenent pinzellada swing-jazzy “Hard to say”, l'encisadora taral·la de “Green sea blue” i els deu minuts de “You'd rather run” que ens recorden a alguns passatges del Blonde on Blonde de Dylan .
Per a coronar el disc Jay May ens brinda dos autèntics himnes guarnits d'una prodigiosa melodia: “III willed person” i “You are the only one”, una i una altra, per a quedar-se amb els ulls clucs i somiar.

Valoració: 2,89

dissabte, 29 de novembre del 2008

(2) REM "Accelerate" [2008]

Escoltant la primera cançó “Living well is the best reveng” ja podem percebre quina és la proposta del grup. Una invitació que es tradueix en un trepidant, elèctric, curt -34 minuts- però molt intens treball.
Accelerate és una grata sorpresa en el panorama musical de 2008, un disc amb un so molt directe, amb potents guitarres i que reivindica la modulació vocal del millor Michael Stipe. Aquest retorn als seus origens de la banda desprén una lírica compromesa -critica a l’administració Bush inclosa- i atresora una amalgama de garatge, punk, rock i psicodèlia al llarg dels seus temes. Tal compendi es pot comprovar principalment en cançons com la gran instrumentació de “Man-sized wreath” amb una immillorable línia de baix, l'excel·lent “Mr. Richards” la qual resulta ser una intel·ligent combinació melòdica entre la punxant guitarra i les cordes vocals del cantant, la inicialment pausada “Hollow man” i el seu progrés fins a un mig temps típic de la banda i, sobretot, les dos ultimes bombes amb què acaba el disc: ”Horse to water” i “I’m gonna DJ”, un parell de mogudíssimes peces dotades d’un rimte frenètic.

La banda de Stipe demostra en aquesta entrega que, malgrat els anys, encara és un conjunt amb una indiscutible elegància i distinció en el context musical actual.
Valoració: 2,16

dimecres, 19 de novembre del 2008

(4) David Bowie "Hunky Dory" [1971]

Hunky Dory -com és habitual en les obres de David Bowie- te la gran virtut de guanyar en cada escoltada. Per molt que passe el temps sempre hi trobem diferents matisos a l'hora de gaudir de la seua varietat de registres. Estem davant del quart disc de la seua discografia, preàmbul del genial Ziggi Stardust, escoltar-lo significa introduir-se dintre d’un món oníric, líric, sensual i captivador.
Adobat de les seues influències artístiques -Andy Warhol , Bob Dylan, la Velvet Underground i el surrealisme de Barret- aquest disc ofereix un immens ventall de possibilitats: la conjuminació perfecta de piano i guitarra en “Eight line poems”, l'hipnòtic psico-folk en la magistral “Andy Warhol”, la vampirització dylaniana en el tribut “Song for Bob Dylan”, el melòdic i inquietant enigma de la magnífica “Quicksand”, l'ullet que li fa a la Velvet en “Queen Bitch”, l'evocació de la infantesa en “Kooks” (dedicada al seu fill), la versió de Biff Rose “Fill your Heart” d'aire cabareter, la lírica i la suavitat del piano de “Oh! you pretty things” i “Life on mars”, la vibrant melodia psicodèlica de “The Bewlay brothers” i la més coneguda, la sensacional “Changes” que obri el treball amb un anunci i proposta de canvis musicats amb gran habilitat.
Cal mencionar la portada on el cantant simula a Greta Garbo i mostra, d'aquesta manera, la seua ambigua identitat sexual, una manera de trencar esquemes, encara més si li afegim el lesbianisme de l'actriu. No obstant si hi ha quelcom que escandalitza és la immensa qualitat del disc, gestat en la millor etapa del seu creador; la que va des de Space Oddity fins a Diamond Dogs.
Valoració: 3,97

dimecres, 12 de novembre del 2008

(3) REC, de Jaume Balagueró y Paco Plaza [2007]

Capacitat de creació i innovació
Pel·lícula de terror de baix pressupost feta amb molt d'enginy pels seus autors els quals aconsegueixen transmetre tots els condiments que contenen els films del genere.
Rodada en càmera en mà -a la manera de "The Blair Witch Project”- l'obra pren com a fonament narratiu un programa de televisió i, d'aquesta manera, la seua atmosfera asfixiant, tenebrosa i pertorbadora deixa a l'espectador amb una gran sensació d'angoixa, cosa que prova el gran mèrit dels seus realitzadors.
Encara que el film recorre a formules ja conegudes com la utilització dels fals documental o la visió nocturna que recorda a "El silencio de los corderos", la seua gran virtut, però, es la seua capacitat creativa i d'innovació que supleix talentosament la mancança de pressupost. La història parteix d'uns plantejaments simples (el mer treball d'uns reporters) que s'esdevenen en complexos (les relacions entre els bombers, policies i el veïnat que se solapen amb l'espiral de violència fins a obtindre una atmosfera escruixidora). Si a tot això li afegim l'encertada camèra subjectiva -amb sacsades que deriven en imatges mogudes i difuses- donen com a resultat una pel·lícula esglaiadora. En definitiva, estem davant d'un terror de qualitat que té en la seua protagonista l'actriu Manuela Velasco -fruit del seu gran treball- la seua màxima valedora.

REC. 2007. ESP. Color
Direcció: Jaume Balagueró y Paco Plaza
Intèrprets: Manuela Velasco, Ferrán Terraza, Jorge Yamam Serrano, Carlos Lasarte, Pablo Rosso, David Vert, Vicente Gil, Martha Carbonell
Guió: Luiso Berdejo, Paco Plaza y Jaume Balagueró
Fotografia: Pablo Rosso
Vestuari: Glòria Viguer 


Crítiques de Paco Plaza en Rockmetratge: 
Verónica (2017)

dilluns, 3 de novembre del 2008

The Who vs. Los Brincos

Sempre he pensat que tant Fernando Arbex com Teddy Bautista han sigut -a banda de pioners- dos dels màxims exponents del rock nacional. Crec que mai no han sigut prou reconeguts, ni tampoc se'ls ha valorat la seua essencial aportació a la fonamentació i posterior desenvolupament de la música popular a l'estat espanyol. El seu mèrit és encara major si li afegim que, en la seua joventut, l'espai d'història concreta que els va pertocar viure -untada per les repressores restriccions culturals pròpies del franquisme i de la coneguda xenofòbia cap a tot allò anglosaxó de procedència beat- van obstaculitzar en gran manera el seu procés creatiu.
De totes maneres aquest no és el propòsit d'aquest post -més endavant comentarem alguns discs importants d'ambdós en grups com Los Brincos, Alacran, Barrabas i Los Canarios- sinó posar en relleu una polèmica que va ocórrer a finals dels anys 60 entre Los Brincos i The Who.
L'any 1968 va ser l'any en què Los Brincos van publicar Contrabando, amb incorporació de nous guitarristes i amb un so més arriscat (tot i que encara estava per arribar el seu progressiu World, Devil & Body). Atesa la influència que els nous sons procedents de Gran Bretanya van tenir en Arbex i, sobretot per la seua inclinació cap a grups com The Who i The Beatles, aquest va realitzar cançons de naturalesa beat-rock en llengua anglesa com "Cry", "I try to find" o "Walking Alone".
Una de les cançons del L.P. anomenada "The Train" i que apareixia com cara B del single "Lola", va ser la que va ocasionar una demanda judicial per plagi de part del seu venerat Pete Townshend. La seua argumentació era que aquesta cançó era un calc del seu single de 1966 "Substitute". I la veritat és que encara que la base rítmica i l'inici d'ambdues cançons s'assembla prou, seria -per al meu parer- exagerat catalogar-la com a plagi, sinó més aviat un homenatge cap als seus mestres.
Ací us deixe ambdues cançons per a comproveu si es pot parlar de plagi, de simple homenatge o de peces distintes. Però sobretot gaudiu de la seua qualitat perquè -salvant les distàncies entre una i una altra- ambdues són magnífiques.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

(3) CHE, EL ARGENTINO, de Steven Soderbergh [2008]

Invitació a la reflexió
Steven Soderbergh afronta aquest projecte que comença en la gènesi de la revolució cubana (trobada del Che i Fidel Castro) i el seu posterior desenvolupament, intercalant imatges -a manera de fals documental- de la seua cèlebre intervenció a l'ONU.
El film ens presenta a la figura d'Ernesto Guevara com un home compromès amb la causa Llatinoamericana. D'entre les múltiples lectures que ens ofereix l'obra, una podria ser aquesta: Què pot haver-hi a la ment d'una persona per a comprometre's amb el món, per a renunciar a totes les motivacions individuals i sacrificar tota una vida en benefici d'un col·lectiu tan summament gran com és la humanitat? I és que, mes allà de la polèmica que puga suscitar la figura del Che, és evident que aquest tipus de film resulta totalment necessari. Des d'un punt de vista cinematogràfic no han proliferat pel·lícules que aborden aquest personatge a més de que el coneixement d'un ser tan complex esdevé absolutament didàctic i instructiu.
En definitiva el treball de Soderbergh, valent i arriscat, ens ajuda a reflexionar, a despertar la nostra consciència i qüestionar una manera de vida actual -controlat per uns pocs pertanyents a les més altes esferes- tan egoista, materialista i competitiu. Com respon el guerriller (magnífica la interpretació de Benicio del Toro) en l'entrevista a la periodista nord-americana: “Encara que li puga semblar ridícul, un revolucionari vertader està guiat per grans sentiments d'amor: amor a la humanitat, amor a la justícia i amor a la veritat".

CHE, EL ARGENTINO. 2008. USA-FRA-ESP. Color
Direcció: Steven Soderbergh
Intèrprets: Benicio del Toro, Demián Bichir, Santiago Cabrera, Elvira Mínguez, Julia Ormond, Jorge Perugorría , Edgar Ramírez , Victor Rasuk, Armando Riesco , Catalina Sandino Moreno, Rodrigo Santoro , Unax Ugalde , Yul Vázquez
Guió: Peter Buchman; inspirat en "Pasajes de la guerra revolucionaria" d´Ernesto "Che" Guevara.
Fotografía: Peter Andrews
Música: Alberto Iglesias

dilluns, 20 d’octubre del 2008

(4) Paul McCartney "Ram" [1971]

Després de la dissolució de The Beatles, McCartney va composar un fascinant segon LP on mostra totes les seues millors virtuts. En aquest disc es reivindica la figura de Paul com a excel.lent autor de melodies i com a un dels millors músics contemporanis.
Una combinació de rock, pop i sinestèsia que captiva a l’oient des que sonen les primeres notes de “Too many people”. Melodies genials amb un prodigiós joc vocal (a destacar la col.laboració de Linda) com “Dear Boy”, “Heart of the country”, “Long haired lady”, “Ram on” (sobrenom de Paul en la seua etapa alemanya d´Hamburg) ,“The back seat of my car” -una mena de “Golden slumber”- i la magnífica “Uncle Albert / Admiral Halsey”, que és una suite harmoniosa i surrealista amb interludi incorporat. Peces de rock pur com “Smile away” i “3 legs”, i una superba “Moonkberry moon delight” on Mccartney ensenya una vegada més al món que es un extraordinari vocaliste, capaç de cantar una cançó melodiosa per a després, de sobte, passar-se a un rock intens o, com en aquesta -amb la seua veu esgarrada- reforçar i emfatitzar la sonoritat de l’harmonía.
Molt s’ha dit de les disputes entre Lennon i McCartney a propòsit del disc. Poc importa si aquest últim era capaç de gestar obres de la qualitat de Ram.
Valoració: 3,66

divendres, 10 d’octubre del 2008

(2) The Kinks "Face to Face" [1966]

El so d’un telèfon dona pas a l’estil que els germans Davies van definir en el panorama rock i que tanta influència tingué en les generacions posteriors. La beatleliana “Party Line” dóna accés a diferents matisos: des de la trepidant base melòdica que els caracteritza passant per incursions orientals de gran qualitat com “Fancy”, així com jocs de clavicordi en “Too Much on my Mind” i homenatges com el que li fan a Chuck Berry en “Holiday in Waikiki” fins arribar a monumentals clàssics del grup com “Sunny Afternoon” que s’identifica per la seua gran línia de baix.
Punts negres com “Most Exclusive Residence for Sale” amb cors molt poc encertats i alguna que altra cançó que s’haguera pogut obviar no entelen un treball pioner, apreciable i que consolida el caràcter clàssic d’una banda imprescindible.

Valoració: 2,21

dijous, 2 d’octubre del 2008

(3) LOS GIRASOLES CIEGOS, de José Luis Cuerda [2008]

Adaptació de la novel·la homònima d'Alberto Méndez en la que es narra un dels milers d'episodis tràgics que van ocórrer en l'Espanya de la postguerra.
En sentir-se desorientat -com els gira-sols cecs- un seminarista diaca, alferes del bàndol nacional i turmentat pel seu passat sanguinari, és enviat pel rector a una escola per a donar classes a xiquets. A partir d'ací, en sentir-se atret per la mare d'un alumne comença a aflorar tota la seua personalitat patològica amb una obsessió malaltissa cap a la nova figura que pertorba la seua “espiritualitat”. El seu intent de relacionar-se xoca frontalment amb el modus vivendi de la dona i la seua família: Republicans, amb el seu marit amagat darrere d'un armari, amb el seu xiquet menut de set anys i la seua filla, embarassada, escapant a l'exili, intentant aconseguir la frontera portuguesa amb el seu nuvi (perseguit per comunista i “poeta revolucionari”).
La pel·lícula, molt ben realitzada i ambientada amb un fidel reflex de l'època, mostra la connivència de l'Església amb el règim polític dels vencedors i tot l'aparell repressor de la maquinària franquista -simbolitzat en el personatge de Salvador, el seminarista-. Per contra els vençuts no tenen més remei que viure angoixosament: mentint, amagant-se i mesurant els seus actes per a no ser engolits per la ferocitat feixista.
Anàlisi a banda mereix el personatge del jove diaca. La seua hipocresia i doble moral desencadenen en una dissonància cognitiva capaç de desorganitzar la seua ment: El “no mataràs” es contraposa amb la seua participació en la guerra (en la “Santa Cruzada”) i el no claudicar a les temptacions del dimoni amb la seua fixació en la dona. Eixa mateixa repressió que aplicaven els vencedors (esglaiadora l'escena de la policia falangista en casa de la família) és la que li esguita el jove Salvador. La seua autorepressió sexual -seguint els absurds preceptes del nacionalcatolicisme- li porta a expressar anormalment els seus sentiments, a manejar-los incorrectament. Després del dramàtic final -ja en la confessió-, el seu turment majúscul necessita la redempció del rector qui li imposarà la seua penitència a canvi del perdó i l'oblit (magnífica la metàfora).
Tal com va afirmar el seu director la pel·lícula “és un retrat de com la repressió corromp els sentiments". Ressaltar la interpretació de Raúl Arévalo en el seu paper de lasciu seminarista i el guió del genial Rafael Azcona (la pel·lícula va servir com a homenatge pòstum).


LOS GIRASOLES CIEGOS. 2008. Esp. Color.
Direcció: José Luis Cuerda
Intèrprets: Maribel Verdú, Javier Cámara, Raúl Arévalo, Roger Princep, Irene Escolar, Martín Rivas, José Angel Egido
Argumento: Adaptación de la novela de Alberto Méndez
Guión: Rafael Azcona y José Luis Cuerda
Fotografia: Hans Burmann
Música: Lucio Godoy

dimarts, 23 de setembre del 2008

ELS ACORDS PSICODÈLICS DE RICK (en memòria)

Llegint un blog amic me n'he assabentat d'aquesta trista noticia. Rick Wright membre fundador de Pink Floyd, precursor de la psicodèlia i del progressiu, ha mort el 15 de setembre -a l'edat de 65 anys- a conseqüència d'un càncer. De caràcter modest i discret, la seua veu melancòlica i el seu procés creatiu han sigut fonamentals en la consagració del grup. Junt a Syd Barret és el segon integrant de la banda desaparegut.
El teclista, autor de temes tan surrealistes i psicodèlics com Sysyphus del disc “Ummagumma” i de peces tan emblemàtiques, belles i majestuoses com Great gig in the sky de “The Dark Side on the moon”, ha deixat una gran empremta al context del rock clàssic i contemporani.
Adéu al geni que ens ha acompanyat amb la seua manera de tocar i de compondre durant tants anys. Gràcies per formar part de la nostra banda sonora particular, per crear una música terapèutica capaç de purificar ànimes i per la injecció de vida que ens has transmés a través dels teus acords.
Ens veurem a la cara oculta de la lluna!

Heus ací als Pink Floyd en plena forma, era l'any 1972 i van fer un concert memorable a les ruïnes de Pompeia per al documental d'Adrian Maben. La cançó és Echoes del magistral “Meddle” composta per Wright, Mason, Gilmour i Waters.

dijous, 18 de setembre del 2008

(3) APOCALYPTO, de Mel Gibson [2007]

Entretinguda i interessant aproximació històrica al context de la crepuscular civilització Maia poc abans del descobriment del “Nuevo Mundo” per part dels colonitzadors espanyols. Una època de decadència interna que apareix reflectida en una citació al principi del film: “Una civilització no es conquesta des de fora si no s'ha destruït a si mateixa des de dins”.
Concebuda com una cinta d'aventures la pel·lícula ens mostra l'instint i la lluita per la supervivència que caracteritza a l'espècie humana. Sense aprofundiments antropològics, la història contraposa dues maneres d'entendre la vida: una “hedonista” on s'aprofiten els recursos que proporciona l'ambient, sense més lluita que l'amor cap a les arrels i una altra caracteritzada per la recerca del poder absolut recorrent al sacrifici de vides humanes, per a rebre favors dels Déus, sense el menor respecte cap a la vida ni cap a la natura.
La vida plàcida i plaent del la tribu del protagonista –moment en què la pel·lícula gaudeix de certa dosi d'humor (les bromes sobre l'esterilitat d'un membre de la tribu)- deixa pas a una inquietant i pertorbadora tensió (també contreta per l'espectador) que pateix la població atacada, amb mostres realistes i contundents de vertadera cruesa; un espai obert a les pràctiques violentes, amb escenes esgarrifoses (mort, sang, devastació…) i a la superstició (el presagi de la xiqueta afectada de pesta, les pregàries en els sacrificis…)
És important subratllar el tracte respectuós del director cap a les llengües pròpies de cada territori (tal com va fer en “La passió de Crist”) –rodat en llengua maia yucateca- i l'atenció al màxim dels detalls (encara que és inevitable no caure en algun que altre anacronisme).
Se li pot atribuir al film una visió maniquea, on la valoració dicotòmica entre bons i roïns sol accentuar-se prou. No obstant això, aquesta llacuna queda compensada per la seua excel·lent narrativa i fotografia, el seu àgil ritme, la seua gran força visual en les imatges i per la magnífica interpretació del seu protagonista (Rudy Youngblood) el qual domina amb la seua mirada -contemplativa i penetrant- tots els recursos expressius.


APOCALYPTO. 2007. USA. Color
Direcció: Mel Gibson
Intèrprets: Rudy Youngblood, Dalia Hernandez, Jonathan Brewer, Raoul Trujillo, Gerardo Taracena, Rodolfo Palacios (Snake Ink), Fernando Hernandez Perez
Guió: Mel Gibson y Farhad Safinia
Fotografía: Dean Semler
Música: James Horner

divendres, 12 de setembre del 2008

(2) Quique González "Averia y Redención # 7" [2007]

Al voltant d´una hora aquest cantant madrileny, amb la seua banda La Aristocracia del Barrio, ens transmet totes les seues influències tant d´ací (Urquijo, Vega...) com angloamericanes (Petty, Young, Adams...). Estem davant de dèsset cançons que destil.len nostálgia i energia a parts iguals. L´obra, tal como glossa el seu títol, és un clarobscur en forma de música i lletres reflectit en les seues grans balades -“Doble fila”, “Backliners”, “La vida te lleva por caminos raros” (composta per Vasallo de Duncan Dhu), “Nos invaden los rusos” (amb emocionant instrumentació final), “Los desperfectos”- i en cançons properes al rock com “Pequeñas monedas y grandes mentiras”, “Avería y redención” amb col.laboració vocal de Leiva, de Pereza, el magnífic single “Hay partida” amb extraordinari guitarra acompanyant i solista de Javi Pedreira i “Las gafas de Mike”, entre altres.
Tal vegada una bona selecció, obviant les cançons més prescindibles, li haguera donat al disc un punt més de qualitat, però, ajustos a banda, cal reconèixer que estem davant d´un obra apreciable, intimista, allunyada de les radiofórmules i per tant, arriscada.
Valoració: 2,17

dimecres, 3 de setembre del 2008

Psicodelia Americana: El sonido de la Contracultura

Anàlisi del moviment anomenat contracultura que va sorgir als Estats Units a la dècada dels seixanta a causa dels esdeveniments politicosocials i la seua relació amb les formacions musicals -conformades per una part de la joventut d´aleshores que s´oposava frontalment a una mentalitat de l’establishment totalment reaccionaria (intervenció a Vietnam, sobretot)-, en una societat que estava mutant.
Paral.lelament apareixien músics i bandes amb una immensa creativitat musical, compromesos amb tot allò que els envoltava.
D´aquesta manera els seus autors (Sergio Guillén i Andrés Puente), els quals mantenen una interessant web musical: Renacer Eléctrico, realitzen una espècie de guia on es fa una relació d'una gran quantitat de grups i en la que també es parla dels discs que més incidència i influència tingueren.
Grups de culte, la llavor del Hard Rock, l´època Hippy, el garatge, panteres negres, la tragèdia –Stones al capdavant- d´Altamont i músics entre altres com Grateful Dead, Hendrix, The Byrds, Joplin, The Sonics, Zappa, Nazz, The Loovin´ Spoonful, The Seeds, Flaming Groovies, Sly & The Family Stone… així com una interessant sèrie de anècdotes i curiositats (com la dolenta decisió de The Human Expression en el rebuig de “Born to be wild”), fan que aquest interessant llibre siga altament recomanable.

dissabte, 2 d’agost del 2008

RESUM MUSICAL 2007

Kings of Leon han realitzat, per a Rockmetratge, el millor disc de l´any
Dintre del que hom pot arribar a abastar a l´hora d´escoltar música i si tenim en compte que aquest any en curs ja està ben avançat, potser siga el moment de fer un repàs a allò que ens ha oferit aquest passat 2007.
Si bé la collita no ens ha proporcionat cap obra mestra, almenys si ens ha deparat grates sorpreses, bons discs i alguna que altra decepció.
El Because of Times de Kings of Leons es per ROCKMETRATGE el millor disc de l´any. Amb un potent blues-rock d´aires surenys, els germans Followill han gestat un disc replet de bones cançons amb partícules noise i reggae, a més d´alguna que altra excel.lent balada. Ha sigut una molt grata sorpresa l´últim treball de Jet Lag. Amb nou vocalista han sabut fins i tot millorar la línia que portaven abans, cosa gens fàcil.
Fantàstics els Wilco i el seu Sky blue sky. La banda de Jeff Tweedy ha gravat un disc plàcid i assossegat que recorre al rock amb barrejes folk sense deixar de costat els solos de guitarra. Magnífica “Impossible Germany”.
Els toledans The Sunday Drivers, encara que un esglaó per baix dels fantàstic Little heart attack, han presentat un estimable tercer treball amb un pop-rock tradicional molt prop dels mètodes anglosaxons.
Han funcionat bastant bé els treballs en solitari de Marc Ford (ex Black Crowes) i Eddie Vedder (cantant de Pearl Jam), el primer reivindicant el rock clàssic, i el segon seguint el deixant més tranquil del seu grup.
Bon disc del “Boss” Springsteen, però per baix de les seues possibilitats. A aquesta mena de genis cal exigir-los més, sobretot després de les estupendes darreres entregues (fora de Devil and Dust). Així i tot ens deixa grandíssimes cançons com “Terry´s Song”.
Ha sigut una agradable sorpresa el soul de Amy Winehouse, el càlid folk de Josh Rouse i el rock intimista de Quique Gonzalez & La Aristocracia del Barrio.
Menció apart mereix el Cassadaga de Bright Eyes després de reinventar amb enginy el folk dylanià. El valencià Siwel ens mostra el seu univers personal en un estimable i plàcid A Healthy Shift. Cal ressaltar també l´ecleticisme psico-hippie de Devendra Banhart i el flamenc psicodèlic del darrer treball de Los Planetas en La Leyenda del Espacio.
Fins ací el primer bloc de discs, diguem-ne, “de primer nivell”. Ara anem a endisar-nos-en en una sèrie d´obres que encara que són acceptables han resultat irregulars:
El grunge-rock de Foo Fighters i, sobretot, el british rock dels Babyshambles de Pete Doherty han sigut quelcom repetitius. The Hold Steady ha impactat per la seua mixtura entre Thin Lizzy i Bruce Springsteen però a l'escoltar-los fa la sensació com si els haguera faltat rematar la feina. Rickie Lee Jones alterna entre grans cançons i altres prescindibles. P.J. Harvey més calmada, s´ha assegut al piano i ha fet un disc pausat d´aire romàntic amb moments dignes peró que no acaba de funcionar del tot, ja que cau en la monotonia.
Marlango pareix que posen, cada vegada que ofereixen quelcom nou, la marxa arrere. Spoon ha mostrat un pop-rock interessant a estones i Mccartney no ha defraudat, encara que ha mostrat un nivell més baix que en la darrera entrega.
Es esperançador el segon disc dels texans Midlake els quals empren un pop sinfònic prou convincent, es troba a faltar més cançons de la qualitat com la que obri el disc, la fantàstica “Roscoe”.
Passem, per finalitzar, al tercer i últim apartat referent a algunes obres que han decebut sobre manera. Més encara si ajuntem a músics de grans grups com Paul Simonon (baixista de The Clash), Simon Tong (guitarrista de The Verve) i Damon Albarn ('alma mater' de Blur). Diferents estils -rock, funk, ambiental i progressiu- que no donen un resultat satisfactori al projecte, a excepció d´algun passatge salvable com "History Song”. Alguns l'havien volgut equiparar amb el Parklife de Blur (més que una afirmació pareix una broma). Com és habitual, aquestes reunions quasi sempre resulten un fracàs.
Arcade Fire han estat molt inferiors aquesta segona vegada; massa ornamentació i ampul.lositat. Radiohead pareix que s´hagen preocupat més per llançar gratuïtament el seu treball a la xàrcia, que per la qualitat de les seues peces, i això és nota amb excès en el resultat final. Què dir de Withe Stripes? Molt poca cossa, un disc absolutament decebedor i és que el grup no alça el cap des de Elephant. Jack White és perd massa en els aguts sons de guitarra i en experimentacions que no porten a cap lloc.
Sé que hi hauran més grups, més treballs interessant que no he tingut l'avinentesa d´escoltar. Si algun lector considera alguna obra imprescindible que no s´haja parlat en aquest post, agrairia que fera el suggeriment. Ah! Per cert! Promet escoltar i comentar el darrer doble de Eagles que m´han dit que està molt bé.

diumenge, 27 de juliol del 2008

(3) Jet Lag "Forever" [2007]

Després de la marxa del seu anterior vocalista (Pablo Garcia) aquest disc esdevenia en una autèntica prova de foc que el grup madrileny ha sabut superar amb escreix. Agafa el comandament vocal i compositiu el bateria Ramiro Nieto, qui ha deixat el seu seient per a posar-se al micro. La banda amb el seu pop dens, preciosista i d´aire cadenciós ha gestat uns dels millors discs de 2007.
Excel.lent la seua unitat sonora: acompanyament rock amb tocs psicodèlics ornamentats amb fastuosos cors, càlides guitarres i una genial secció de vents (sobretot en la impecable “My own personal flight attendant”, “Logical” i la que tanca el disc “And now I´ll close my eyes).

Valoració: 2,62

dijous, 17 de juliol del 2008

(2) Amy Winehouse "Back to Black" [2007]

Dotada d´una veu portentosa, el seu disc suposa una bafarada d´aire fresc al panorama musical de l´any 2007. La cantant conjumina sonoritats retro com el Soul, Rhythm and Blues, Gospel i Jazz. Els instruments de vent, les tecles i el seu talent ens transporten als anys 50-60, i es que escoltant aquest treball podem sentir la presència de Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Billie Holliday, la Motown, Phil Spector…
Si la totalitat del disc tinguera la qualitat de les seus tres primeres cançons estaríem parlant d´una obra mestra. “Rehab”, “You know I´m no good” i sobretot “Me & Mr. Jones” són una manera de dignificar i homenatjar als pioners del desenvolupament de la música Soul. Cal tenir en compte que Amy, a banda de la seua perfecció vocal, es la compositora de tots els seus temes la qual cosa dóna a entendre de les seues possibilitats.
Podem parlar de correcció si fem referència a la resta de cançons, exceptuant la magnífica “Tears dry on their own” o, per contra, l´embafosa “Love is a losing game”, però el que és clar es que estem davant d´una obra -malgrat algunes llacunes- atractiva i seductora.
Valoració: 2,15

dilluns, 7 de juliol del 2008

ANUNCIS DE QUALITAT

De vegades els anuncis televisius ens ofereixen petites obres mestres. És el cas de la publicitat de Mastecard. Sorprèn veure com en tant poc espai de temps -tot just trenta segons- s´homenatja als símbols més emblemàtics de la cultura.
A través de la mirada imaginària infantil desfilen, tant personatges insignes de Cervantes, com obres artístiques de Gaudi i Picasso. Aquestes imatges es reforcen amb música del cançoner tradicional: Lorca, gran recopilador de cançons populars antigues, acompanya al piano a La Argentinita, la qual interpreta “Nana de Sevilla”.
La lectura més interessant de l´anunci –des d´un punt de vista cultural- és el poder de la fantasia dels menuts: eixe esperit creatiu que posseíem a la infantesa i que, dissortadament, anem perdent mentre ens fem majors. Una habilitat de veure mes enllà de les coses on es crea un món paral.lel on es viatja per uns llocs forjats d´il.lusió.

dimarts, 24 de juny del 2008

INTERMITÈNCIA

Comentem ara cinc discs de l´any 2007, tots ells irregulars però amb alguns aspectes a destacar.
Marlango i el seu Electrical Morning no acaba de quallar. Si el grup va sorprendre amb el seu debut amb l´estupend disc homònim a l´any 2004, en les darreres dues entregues han mostrat un nivell més baix. Aixó sí, Leonor Watling demostra unes excel.lents condicions vocals, a més la banda manté la seua atmosfera de sempre: una barreja de soul, blues, rock i jazz (cal no oblidar al seu venerat Tom waits). “Never trust me”, “Hold me tight” i “Walking in soho” donen la millor versió del seu estil a l´àlbum.
Era poc probable que l´exbeatle Paul Mccartney repetira un treball de la qualitat del seu anterior disc Chao and Creation in the Back Yard de 2005, no obstant en aquest Memory Almost Full es poden rescatar, entre altres, cançons mogudes marca de la casa com “Dance tonight” o “Only Mama knows”, melodies tranquil.les amb el persistent registre camaleónic vocal de “Feet in the clouds” i, fins i tot, rock d´alta intensitat com “Nod your head”.
El darrer disc de la cantautora Rickie Lee Jones resulta intermitent. A estones genial, per moments aspre, puntualment surrealista, passatgerament monòton… Sort que el seu folk-rock ens reserva joies com “Circle in the sand”, “Nobody knows my name” o “7th day”.
El segon disc de la banda de Pete Doherty, Babyshambles, amalgama el sons clàssics britànics. Tant el cantant com el músics es mouen amb atreviment per a oferir-nos hits ballables com “Delivery” o “You talk live”, balades com “Crumb Begging Baghead”, “The lost art of murder”, així com també detalls jazzys tal com “There she goes”. Un treball discret i digne, no obstant es troba a faltar alguna cançó que fregue la mestria.
Nova entrega del grup de l´exbateria de Nirvana Dave Grohl. Els Foo Fighters, fidels al seu estil, continuen amb el so grunge de la desapareguda banda , junt a traços de pop-folk i rock-dur. Del treball cal ressaltar les magnífiques “Long road to ruin”, “But, honestly” i el folk instrumental de caire acústic “Ballad of the Beaconsfield miners”, tocat amb extraordinaria habilitat. Dotat de material de diferent nivell de qualitat, Echoes, Silence, Patience & Grace resulta quelcom repetitiu però amb la sensació general d´un treball intens, dur i melòdic.


(2) Marlango "The Electrical Morning" Valoració: 1,64
(2) Paul McCartney "Memory Almost Full" Valoració: 1,71
(2) Rickiel Lee Jones "Sermon on Exposition Boulevard" Valoració: 1,74
(2) Babyshambles "Shotter´s Nations" Valoración 1,77
(2) Foo Fighters "Echoes, Silence, Patience & Grace" Valoració:1,90

diumenge, 1 de juny del 2008

(2) Devendra Banhart "Smokey rolls down thunder canyon" [2007]

Personal, eclèctic i, en alguns moments, hipnòtic del cantautor texà qui visqué gran part de la seua infantesa a Veneçuela (d´ahí la inclusió d´algunes cançons en castellà).
Aquest treball es caracteritza per adoptar una barreja de psicodèlia i folk, ornamentat amb pinzellades de la tradició llatinoamericana.
Amb una alta dosi de creativitat, conté moments divertits com la brillant “Lovers”, “Carmencita”, la festiva “Samba vexillographica”, el rock psicodèlic d´aire sisenter “Tonada Yanomaninista” i peces nostàlgiques com “Cristóbal” (amb segona veu de l´actor Gael Garcia Bernal), la bossa brasilera “Rose”, el dub jamaicà “The other woman”, la balada Folk-carioca “Freely”, el magnífic soul “Saved” o les tecles tan romàntiques que podem percebre en “Remember”.
La canço emblemàtica de l´àlbum es el seu single (l´anti-single com algú li diu pels seu caire tan camaleònic i sobretot per la seua duració que supera els huit minuts) “Seahorse”. Fer una anàlisi d´aquesta cançó ens transporta per diferents camins musicals: Primerament el timbre de veu de Devendra Banhart recorda a Bryan Ferry , per tant de vegades dóna la sensació d´escoltar a la Roxy Music. La cançó comença pausada, per a passar després a aires jazzistícs propis de Chick Corea -a banda té compassos semblants al Mediterraneo de Serrat- i de sobte, entra a escena una mena de rock elèctric com si Jimmy Page es recreara en un solo de guitarra al concert de The song remains the same. Al final, la cançó retorna a la quietud del seu inici.
Per tant, estem davant d´un acceptable disc que aglutina una gran diversitat d´expressions.

Valoració: 2,04

dimarts, 20 de maig del 2008

(2) El Orfanato [2007]

El orfanato és una pel.lícula que agafa retalls dels gèneres de suspens i de misteri. De fet -i cenyint-nos al cinema espanyol- és inevitable que vinguen a la memòria referències com Los otros de Amenabar, o en alguns moments de ¿Quién puede matar a un niño? de Ibañez Serrador. No obstant això, l´ús en determinants moments d´un hàbil guió -molt intel.ligent el joc proposat pels xiquets- i la bella factura visual fan que el film mantinga en suspens l´atenció de l´espectador.
La història juga entre la fantasia infantil i la màgia de la muller envers allò no terrenal, la qual cosa entra en confrontació amb el caràcter empíric del marit.
Des de l´arrancada fins a la meitat, el film mostra les seues millors virtuts. Si bé, a partir d´ahí encara que manté el seu interés, el relat va desunflant-se a poc a poc -amb alguns moments introduïts amb calçador- fins a arribar a un final una mica decebedor.
Cal destacar la gran interpretació de Geraldine Chaplin en el paper de mèdium. Belen Rueda, resulta convincent com a protagonista, amb un personatge que té una clara vinculació amb el Peter Pan de Barrie (per cert, no sé si és un plagi o un homenatge al Hook de Spielberg, però l´escena quan la xiqueta cega acarona la cara de Laura i descobreix -malgrat que s´ha fet gran- la seua identitat es totalment calcada a la del film de l´esmentat director).
Aquesta meritòria cinta de J.A Bayona va ser elegida per a representar a Espanya per a la cerimònia dels Oscars, tanmateix va ser exclosa per l´Academia. De totes maneres, el treball del seu director, que ja havia fet algun que altre destacat curtmetratge, és totalment prometedor.

EL ORFANATO. 2007. Esp. Color
Direcció: Juan Antonio Bayona
Intèrprets: Belén Rueda, Geraldine Chaplin, Roger Príncep, Fernando Cayo, Mabel Rivera, Montserra Carulla, Andrés Gertrudix, Edgar Vivar
Guió: Sergio G. Sanchez
Fotografia: Oscar Faura
Música: Fernando Velásquez

dilluns, 12 de maig del 2008

(2) Marc Ford "Weary and wired" [2007]

L´exguitarrista de The Black Crowes ens presenta el seu segon disc en solitari. Després de It´s about time, d´aire folk, el music canvia de registre, per a fer allò en el que sempre s´ha distingit: el rock anyenc i atemporal en totes les seues vessants.
A les cançons es pot apreciar el seu enriquidor so de guitarra i el seu homenatge al rock clàssic de sempre.
Cal destacar dues cançons de llarga duració: el brillant blues “The same thing” on la guitarra –junt a la veu i el teclat- fa un valuós joc pregunta-resposta i “Smoke signals” que és una autèntica mostra de virtuosisme.
La millor cançó del disc “1000 ways” es un gran blues-rock amb magistral solo de guitarra inclòs.
Ressaltar també entre altres: “It´ll be over soon”, “Dirty Girl” i el senyal que li fa a Chuck Berry en “Bye bye Suzy”
En definitiva un treball d'una gran força d'un dels millors guitarristes que hi ha en l´actualitat.
Valoració: 2,22

diumenge, 4 de maig del 2008

(2) EDDIE VEDDER "Into the wild" [2007]

Agradable i tranquil disc del líder de Pearl Jam qui, amb un to més intimista, dóna forma al seu primer treball en solitari.
Into the wild és la banda sonora de la pel.lícula homònima dirigida per Sean Penn. En aquest compacte (replet d´emotives balades folk-rock) l´autor s´allunya dels seus inicis en el grunge-rock però s´apropa, alhora, a les magnífiques balades que el grup ens oferia en les seues diverses entregues.
La meitat de les cançons no arriben als tres minuts, cosa que -si li afegim la instrumentació semidesendollada i la modulació vocal del cantant- li dóna una gran intensitat a l´obra.
També podem trobar temes moguts com “Setting forth” i “Far behind” que són dos clars exemples de la procedència de l´intèrpret. A més, dos covers: “Hard sun” de Gordon Peterson, la qual no aporta massa a l´original (malgrat la qualitat d´ambdues es prou pareguda, fins i tot en la veu) i la fantàstica “Society” de Jerry Hannan.
En “No ceiling” s´endevina la influència de Townshed i els seus Who, en la meravellosa “Rise” el cantant continua en la línia emprada per la seua banda original. Així mateix, el disc conté la instrumental i assossegada “Toulomne”, “The Wolf” on Vedder demostra els seus recursos vocals i la més fluixa per llandosa “Long nights”.
Per finalitzar, dues bones cançons que tanquen el disc: “End of the road” i la guanyadora del Globus d´Or a la millor cançó “Guaranted” (sorprenentment no va estar nominada a l´Oscar).
Valoració: 2,20

dimarts, 22 d’abril del 2008

(2) BRIGHT EYES "Cassadaga" [2007]

La banda de Conor Oberst se supera en aquesta entrega de tretze cançons on el grup manté el seu estil folk-rock i, a més, reinventa la seua influència dylaniana. Si bé, el seu anterior album I´m wide awake, It´s morning era un disc digne, però que donava una sensació general de llangor, en aquest el grup guanya des d´un punt de vista instrumental i melòdic, a banda dels seus textos cuidats i extensos.
En ell trobem grans cançons com la jovial “Four winds” -fenomenal el constant violí-, la diferent en estil (new music) però suggestiva pels seu influx coral aràbic “Coat check dream song” i “If the brakeman turns my way” en la qual l´autor pren un glop de la font de Dylan.
D´altra banda cal destacar el sensacional arranjament de “Middleman”, i el gran colofó harmoniós de “Soul singer in a session band”.
La resta es compon de temes grats d´escoltar. Tal vegada el disc es beneficiaria si s´haguera prescindit d´alguns minuts o d´alguna peça com la tediosa “Lime tree”, no obstant això, Cassadaga, és un disc acceptable, treballat i més madur que el seu predecessor.

Valoració: 2,14

dimecres, 16 d’abril del 2008

(3) Black Sabbath "Black Sabbath" [1970]

Carta de presentació d´un dels grups innovadors del hard-rock i posterior heavy metal. La seua influència derivada del blues elèctric i el rock barrejada amb la seua atmosfera fosca i tenebrosa -sols cal mirar la portada- li van donar una profunditat sonora que, junt a la veu ombriua de Ozzy Osbourne i als magnífics riffs de Tony Iommi, esdevingué en un segell inconfusible de la banda en els seus primers discs. A més de la font d´inspiració que ha suposat, per a molts grups posteriors, la seua estètica i disseny mefistofèlic
La cançó homònima que obri el disc resulta estremidora: la tempesta i campanes fúnebres, la instrumentació i la veu sinistra de Ozzy li donen una caire teatral i tètric no exempt de qualitat. Tot seguit, l´harmònica bluesera del cantant dóna pas a “The Wizzard” i a la contundència de la guitarra de Iommi amb el contrast de bateria i baix on el grup demostra tota la seua vivacitat
Entre les més aclamades de la història del grup trobem “N.I.B” (abreviatura de Nativity in black ) en la qual Geezer Butler fa una gran introducció amb el seu baix. “Behind the wall of sleep”, conté uns dels millors solos del disc i “Sleepping village” comença lentament per a passar a l´enjogassament de Iommi amb l´instrument.
Per últim dos covers: un de Crows anomenat “Evil woman” que no passa de discret i, cal destacar, sobretot l´altre de The Aynsley Dunbar Retaliation anomenat “The Warning” que és una magistral revisitació eixamplada mitjançant una guitarra d´aire zeppeliana i amb una sensacional base rítmica.
“Wicked World” originàriament no formava part del disc però fou introduïda en posteriors edicions. La cançó és un compendi de les influències que ha tingut la banda i és la que tanca un treball que destaca, més que per la qualitat, per la seua fonamental aportació a la configuració i cimentació del heavy metal.
Valoració: 2,63

dijous, 20 de març del 2008

(4) THE DOORS "L.A. Woman" [1971]

El darrer treball dels quatre membres del grup fou totalment sorprenent, sobri i portentós. Jim Morrison, immers en l´alcohol i les drogues amb vint quilos de més, demostra la versatilitat de la seua veu que guanya en profunditat respecte als altres treballs. Ens trobem davant del disc més “blueser” de la banda.
Replet de grandíssimes cançons, conté algunes que son autèntiques obres mestres:
“Car his by my window” és un excel.lent blues clàssic on Morrison al final de la cançó, amb molta maestria, imita a la perfecció el so d´una guitarra.
“Crawling king snake” es un cover de John Lee Hooker on la guitarra solista de Robby Krieger ens transporta als arrels del blues de Chicago. “Lover her madly” d´aire poppy, comercial -de fet es va editar com a single- va ser composada per Krieger amb notable qualitat i va suposar un èxit de vendes.
Seguint pel disc podem escoltar el rock de “The Changeling”, el blues-rock potent de “Been down so long” on destaca la veu cavernosa del cantant, l´estimable melodia “Hyacinth house” on el teclista Ray Manzarek toca amb l´orgue un passatge de la “Polonesa Heroica” de Chopin.
Després ens endinsem en dues cançons experimentals com l´èpica psicodèlia de “L´America”, que va a aparèixer la banda sonora de “Zabriskie point” de Michelangelo Antonioni, i la rabiosa instrumentació de “The Wasp (Radio texas & The big beat)” amb recitació inclosa del cantant.
I, per finalitzar el repàs, les dues cançons més conegudes com “L.A. Woman” que és un bell homenatge a la ciutat de Los Ángeles i “Riders on the storm” concebida, en principi com a tema instrumental, tanmateix Morrison li va posar lletra en el darrer moment. Aquesta cançó és una formidable disbauxa capitanejada per Ray Manzareck a les tecles i una de les cançons de la banda per antonomàsia.
Jim Morrison va morir tres mesos després de la gravació del disc a Paris. L.A. Woman ha significat un brillant epíleg per part d´un dels grups més importants de la història del rock.

Heus ací una versió en directe de "Crawling king snake":

dimarts, 11 de març del 2008

(3) Pink Floyd "More" [1969]

More, és la banda sonora que va fer Pink Floyd per al film homònim de Barbet Schroeder qui, després, tornaria a reunir-los per a treballar amb La Vallée. Prova de l´admiració que tributava el director a la banda es aquesta frase seua: "Existeix en la música de Pink floyd una qualitat espacial que em sedueix".
Aquest tercer disc de la seua discografia -quan Syd Barret ja s´havia tancat en la seua “càpsula lunar”- va suposar un èxit formidable. Encara que en realitat era fruit d´un encàrrec, la història del fim –un jove alemany que fa un viatge, primer a Paris i després a l'illa d´Eivissa a la recerca d´ell mateix, i el que realment troba serà la barreja letal del món dels estupefaents i l´heroïna junt a un amor impossible- va captivar el quartet.

L´escenificació i la trama implicaven una gran avinentesa per a poder musicar unes imatges que resultaven impactants. More suposa la primera unió audiovisual entre música rock i cine modern.
En ella hi trobem tots els ingredients floydians de la primera època (on estava molt present encara la influència de Syd Barret): la quietud de Cirrus Minor -amb un genial orgue de Rick Wright que recorda al “Celestials Voices” de A Saurcerful of Secrets-, "Crying song", "Green is the colour", la magistral malenconia de "Cymbaline", el rock potent de "The nile song" -amb una extraordinària veu esgarrada de David Gilmour- i de "Ibiza bar", el surrealisme de "Up the khyber" -amb un excel.lent conjugació de piano i orgue d´aire lisèrgic-, "Main theme" -que descriu musicalment, a l´inici de la pel·lícula, l´estimulant i al.lucinogen viatge que se li acosta al protagonista-, i la inquietant psicodèlia de "Quicksilver".
Per completar tenim incursions en el blues “More blues” i, fins i tot, en el flamenc "A spanish piece" on David Gilmour posa en practica els trucs de merda -com ell deia- per a poder eixir airós en eixe estil de musica tan complicat.
Valoració: 3,19

dimarts, 26 de febrer del 2008

SIWEL Edifici Octubre.- (Concert)

Dintre del cicle de música pop que ofereix el Centre de Cultura Contemporània Octubre: 4x4 (quatre cantautors valencians, quatre llengües diferents), s´han programat els concerts de Néstor Mir (en francés), Manolo Tarancón (en castellà), Pau Alabajo (en català) i Siwel (en anglès). El torn de Siwel fou el 14 de Febrer qui, acompanyat solament de la seua guitarra acústica i davant d´una sala plena, l´aforament de la qual era de vuitanta persones, va fer una repassada als seus tres treballs editats. El cantant es va centrar més en els darres dos discs Unforgettable moments of forgettable times i A healthy shift. El concert, eminenment acústic, de fet es va presentar sense la seua banda habitual, va començar amb el darrer single, la excel.lent “Debris” i va continuar amb diferents cançons del seu apreciable repertori. També l´autor va fer palesa la seua influència anglosaxona beat-pop amb dos covers dels Beatles estupendament interpretats: "I´ve just seen a face" i "Blackbird", el rock-folk i el country alternatiu -amb una versió de Ryan Adams- “Dicen que de vez en cuando hay que tocar una canción buena para despertar a la audiencia”, va comentar el cantant exercitant, alhora, el seu humor i la seua modéstia. En una hora de recital, Siwel, d´una manera senzilla, va fer gaudir al públic emprant la seua qualitat vocal i instrumental. Serà qüestió de seguir les seues properes actuacions.

dimarts, 29 de gener del 2008

(3) TEMPORADA 92-93 [2006]

Què és més important: L´amistat -eixa relació de confiança i afecte desinteressat-, el sentiment per uns colors o una xifra econòmica que, teòricament, ens faria una vida mes fàcil? Què passa si tot això es barreja i en uns minuts hem de decidir què fer?... Deixem de costat tota una relació afectuosa i de germanor? I pel que es refereix al “sentir” els colors d´un equip de futbol? És transcendental tot això?
Alejandro Marzoa ens mostra com afloren tots aquestos desitjos, temors i inseguretats. El resultat és un relat original que estudia la relació humana: el materialisme enfront l´idealisme.
També ens ofereix d´una manera oberta la nostra fragilitat, la vulnerabilitat inherent a l´esser humà que, de vegades, fa trontollar sentiments forjats al llarg de quasi tota una existència.
La passió pel futbol està present en aquest curt que va ser premiat en molts festivals i que compta amb la col.laboració de Paco Gonzalez i Pepe Domingo Castaño de la Ser, els quals, de manera desinteressada, varen posar les seues veus a la fictícia retransmissió (en realitat aquest partit no va existir, el Celta quedà onzè a la lliga)
Són deu minuts trepidants i la interpretació de Carlos Blanco i Miguel de Llira és sensacional.
Al final al so de Lori Meyers, un dels passatemps més plaents que, per a mi, existeixen: una “patxangueta” al futbol amb els companys.
Ací us deixe el curtmetratge. Us recomane vivament que li feu un colp d´ull, no té cap pèrdua.

TEMPORADA 92-93. 2006. Esp. Color.
Direcció: Alejandro Marzoa
Intèrprets: Carlos Blanco, Miguel de Lira, Imma Ochoa, Marisa Duaso, Roger Vilà, Eduard Cazorla, Pau Cabeza, Joan Gonzalez, Gerard Torrent, Alex Badia
Guió: Alejandro Marzoa, Miguel Angel Blanca
Fotografia: Victor Rius
Música: “Dilema” de Lori Meyers (del disc Hostal Pimodan)


Temporada 92-93

dimecres, 23 de gener del 2008

(3) THE ROLLING STONES "It´s only Rock´n´Roll" [1974]

Fantàstic treball dels Stones amb un bon grapat d´extraordinaries cançons. Aquest disc supondria el darrer del genial Mick Taylor qui es queixava de la falta de reconeixement. El guitarrista no se sentia valorat, tot i la seua influència aportada al grup amb la seua manera de tocar (a l´actualitat, dissortadament, intervé en l'últim disc d´estudi del grup de pseudorock Pereza). Ron Wood, provinent dels Faces, va ser qui el va reemplaçar.
En certa manera, era un disc difícil. La prova es que provenia de l´insuperable Sticky Fingers i del menor Goat´s head soup. Per tant, el seu públic no sabia que anava a trobar-se: era molt complicat igualar els treballs dels seus inicis i es temia un esvaró. Però, les idees plasmades a les cançons van funcionar i superaren el test amb nota.
L´obra conté tota la força stoniana amb títols com el conegut single “It´s only Rock´n Roll (but I like it)” , “If you can´t rock me”, la versió dels Temptations “Ain´t to proud to beg”, junt a l´estupenda “Dance little sister”.
El grup des de sempre, fins i tot ara, han sigut uns experts compositors de balades i ho demostren en “Till the next goodbye”, en el meravellòs soul “ If you really want to be my friend”, i sobretot, en la mestria que manifesten amb “Time waits for no one”, una melodia que comença amb una simulació d´un tic-tac de rellotge i que continua amb una guitarra que absorbeix l´estil del millor Santana (recorda prou a “Can´t you hear me knocking” de Sticky Fingers)
La darrera cançó, “Fingerprint file” és el punt negre del disc que contrasta massa amb l´esperit rock-soul de la resta de temes. És tracta d´una peça funk que, d´alguna manera, donava entendre la recerca de nous sons del grup.
Valoració: 3,43