dilluns, 27 d’octubre del 2008

(3) CHE, EL ARGENTINO, de Steven Soderbergh [2008]

Invitació a la reflexió
Steven Soderbergh afronta aquest projecte que comença en la gènesi de la revolució cubana (trobada del Che i Fidel Castro) i el seu posterior desenvolupament, intercalant imatges -a manera de fals documental- de la seua cèlebre intervenció a l'ONU.
El film ens presenta a la figura d'Ernesto Guevara com un home compromès amb la causa Llatinoamericana. D'entre les múltiples lectures que ens ofereix l'obra, una podria ser aquesta: Què pot haver-hi a la ment d'una persona per a comprometre's amb el món, per a renunciar a totes les motivacions individuals i sacrificar tota una vida en benefici d'un col·lectiu tan summament gran com és la humanitat? I és que, mes allà de la polèmica que puga suscitar la figura del Che, és evident que aquest tipus de film resulta totalment necessari. Des d'un punt de vista cinematogràfic no han proliferat pel·lícules que aborden aquest personatge a més de que el coneixement d'un ser tan complex esdevé absolutament didàctic i instructiu.
En definitiva el treball de Soderbergh, valent i arriscat, ens ajuda a reflexionar, a despertar la nostra consciència i qüestionar una manera de vida actual -controlat per uns pocs pertanyents a les més altes esferes- tan egoista, materialista i competitiu. Com respon el guerriller (magnífica la interpretació de Benicio del Toro) en l'entrevista a la periodista nord-americana: “Encara que li puga semblar ridícul, un revolucionari vertader està guiat per grans sentiments d'amor: amor a la humanitat, amor a la justícia i amor a la veritat".

CHE, EL ARGENTINO. 2008. USA-FRA-ESP. Color
Direcció: Steven Soderbergh
Intèrprets: Benicio del Toro, Demián Bichir, Santiago Cabrera, Elvira Mínguez, Julia Ormond, Jorge Perugorría , Edgar Ramírez , Victor Rasuk, Armando Riesco , Catalina Sandino Moreno, Rodrigo Santoro , Unax Ugalde , Yul Vázquez
Guió: Peter Buchman; inspirat en "Pasajes de la guerra revolucionaria" d´Ernesto "Che" Guevara.
Fotografía: Peter Andrews
Música: Alberto Iglesias

dilluns, 20 d’octubre del 2008

(4) Paul McCartney "Ram" [1971]

Després de la dissolució de The Beatles, McCartney va composar un fascinant segon LP on mostra totes les seues millors virtuts. En aquest disc es reivindica la figura de Paul com a excel.lent autor de melodies i com a un dels millors músics contemporanis.
Una combinació de rock, pop i sinestèsia que captiva a l’oient des que sonen les primeres notes de “Too many people”. Melodies genials amb un prodigiós joc vocal (a destacar la col.laboració de Linda) com “Dear Boy”, “Heart of the country”, “Long haired lady”, “Ram on” (sobrenom de Paul en la seua etapa alemanya d´Hamburg) ,“The back seat of my car” -una mena de “Golden slumber”- i la magnífica “Uncle Albert / Admiral Halsey”, que és una suite harmoniosa i surrealista amb interludi incorporat. Peces de rock pur com “Smile away” i “3 legs”, i una superba “Moonkberry moon delight” on Mccartney ensenya una vegada més al món que es un extraordinari vocaliste, capaç de cantar una cançó melodiosa per a després, de sobte, passar-se a un rock intens o, com en aquesta -amb la seua veu esgarrada- reforçar i emfatitzar la sonoritat de l’harmonía.
Molt s’ha dit de les disputes entre Lennon i McCartney a propòsit del disc. Poc importa si aquest últim era capaç de gestar obres de la qualitat de Ram.
Valoració: 3,66

divendres, 10 d’octubre del 2008

(2) The Kinks "Face to Face" [1966]

El so d’un telèfon dona pas a l’estil que els germans Davies van definir en el panorama rock i que tanta influència tingué en les generacions posteriors. La beatleliana “Party Line” dóna accés a diferents matisos: des de la trepidant base melòdica que els caracteritza passant per incursions orientals de gran qualitat com “Fancy”, així com jocs de clavicordi en “Too Much on my Mind” i homenatges com el que li fan a Chuck Berry en “Holiday in Waikiki” fins arribar a monumentals clàssics del grup com “Sunny Afternoon” que s’identifica per la seua gran línia de baix.
Punts negres com “Most Exclusive Residence for Sale” amb cors molt poc encertats i alguna que altra cançó que s’haguera pogut obviar no entelen un treball pioner, apreciable i que consolida el caràcter clàssic d’una banda imprescindible.

Valoració: 2,21

dijous, 2 d’octubre del 2008

(3) LOS GIRASOLES CIEGOS, de José Luis Cuerda [2008]

Adaptació de la novel·la homònima d'Alberto Méndez en la que es narra un dels milers d'episodis tràgics que van ocórrer en l'Espanya de la postguerra.
En sentir-se desorientat -com els gira-sols cecs- un seminarista diaca, alferes del bàndol nacional i turmentat pel seu passat sanguinari, és enviat pel rector a una escola per a donar classes a xiquets. A partir d'ací, en sentir-se atret per la mare d'un alumne comença a aflorar tota la seua personalitat patològica amb una obsessió malaltissa cap a la nova figura que pertorba la seua “espiritualitat”. El seu intent de relacionar-se xoca frontalment amb el modus vivendi de la dona i la seua família: Republicans, amb el seu marit amagat darrere d'un armari, amb el seu xiquet menut de set anys i la seua filla, embarassada, escapant a l'exili, intentant aconseguir la frontera portuguesa amb el seu nuvi (perseguit per comunista i “poeta revolucionari”).
La pel·lícula, molt ben realitzada i ambientada amb un fidel reflex de l'època, mostra la connivència de l'Església amb el règim polític dels vencedors i tot l'aparell repressor de la maquinària franquista -simbolitzat en el personatge de Salvador, el seminarista-. Per contra els vençuts no tenen més remei que viure angoixosament: mentint, amagant-se i mesurant els seus actes per a no ser engolits per la ferocitat feixista.
Anàlisi a banda mereix el personatge del jove diaca. La seua hipocresia i doble moral desencadenen en una dissonància cognitiva capaç de desorganitzar la seua ment: El “no mataràs” es contraposa amb la seua participació en la guerra (en la “Santa Cruzada”) i el no claudicar a les temptacions del dimoni amb la seua fixació en la dona. Eixa mateixa repressió que aplicaven els vencedors (esglaiadora l'escena de la policia falangista en casa de la família) és la que li esguita el jove Salvador. La seua autorepressió sexual -seguint els absurds preceptes del nacionalcatolicisme- li porta a expressar anormalment els seus sentiments, a manejar-los incorrectament. Després del dramàtic final -ja en la confessió-, el seu turment majúscul necessita la redempció del rector qui li imposarà la seua penitència a canvi del perdó i l'oblit (magnífica la metàfora).
Tal com va afirmar el seu director la pel·lícula “és un retrat de com la repressió corromp els sentiments". Ressaltar la interpretació de Raúl Arévalo en el seu paper de lasciu seminarista i el guió del genial Rafael Azcona (la pel·lícula va servir com a homenatge pòstum).


LOS GIRASOLES CIEGOS. 2008. Esp. Color.
Direcció: José Luis Cuerda
Intèrprets: Maribel Verdú, Javier Cámara, Raúl Arévalo, Roger Princep, Irene Escolar, Martín Rivas, José Angel Egido
Argumento: Adaptación de la novela de Alberto Méndez
Guión: Rafael Azcona y José Luis Cuerda
Fotografia: Hans Burmann
Música: Lucio Godoy