(3) EL DECLIU DE L'IMPERI AMERICÀ, de Denys Arcand (1986)

  Hipocresía d'alta societat

Dels nostres pensaments als nostres actes hi ha un abisme. Lamentablement no posseïm, almenys en el temps present, cap dispositiu tecnològic que ens permeta observar els desitjos o propòsits de les persones a través d'un monitor. Creiem conéixer als altres, però en realitat no és així. Què s'amaga, doncs, en l'interior dels éssers humans? Culturalment la societat modela els individus i el que en un principi és desinhibició i sinceritat esdevé en repressió i hipocresia. I això és, precisament, el que ressalta en aquest film de Denys Arcand: la falsedat instal·lada en les altes esferes econòmiques i intel·lectuals, com més alta és la classe social més hipocresia trobarem.
El mèrit que subjau en la història que ens proposa el director canadenc —a més de mostrar sense embuts el nostre egoisme i inclinacions més ocultes— rau en la manera que despulla l'ànima dels personatges. Uns actes que es poden extrapolar a altres àmbits de la nostra societat i que demostren la pobra autenticitat de la nostra espècie: aquest decliu que addueix en el seu llibre la professora.
És suggestiu també l'anàlisi que realitza sobre la sexualitat amb els seus fantàstics diàlegs i interessants reflexions. Cal retreure algun comentari desafortunat pel que fa a la pederàstia i la sida (eren els anys vuitanta), però, l'obra destaca pel seu universal plantejament sobre els aspectes psicològics i socials de la civilització occidental .

LE DÉCLIN DE L'EMPIRE AMÉRICAIN. 1986. Canadà. Color. 101 Min.

Direcció: Denys Arcand

Intèrprets: Dominique Michel, Dorothée Berryman, Louise Portal, Geneviève Rioux, Pierre Curzi, Rémy Girard, Yves Jacques, Daniel Brière
Guió:  Denys Arcand
Música: Françoise Dompierre
Fotografia: Guy Dufaux

(4) PARÀSITS, de Bong Jong-ho (2019)

 Qui sòn realment els paràsits?

El fet més destacable de la proposta de director sud-coreà és la seua capacitat per controlar el ritme narratiu en cadascuna de les seues seqüències. Així, la trama té els seus moments de cinema social, drama, suspens, comèdia (humor negre) i acció que es van escampant de diferents formes fins a configurar una pel·lícula absolutament sorprenent. A part de, com hem comentat, amalgamar diferents gèneres, el film té nombroses lectures en les que s'extreuen conclusions molt interessants sobre la vida mateixa. D'esta manera, les condicions infrahumanes en què viuen els components de la família protagonista —al costat del marit de l'anterior empleada (amagat al subsòl de l'edifici després de ser assetjat pels seus creditors)— denoten una classe social desfavorida que contrasta amb l'acabalada família que acull, per engany, als seus suposats treballadors. A partir d'ací sorgeixen les estratagemes i l'ètica individual per a poder sobreviure.
Si bé a l'obra es denuncien clarament les desigualtats econòmiques, el realitzador juga amb això per crear un fresc ple de contradiccions humanes. D'aquesta manera, el públic assistent no sap amb qui empatitzar ja que és difícil detectar algun àpex d'humanitat en els personatges (especialment en la família pobra que recorda en alguns aspectes a Viridiana de Buñuel).
Paràsits és una història de picaresca en la qual es conjuguen variades volicions de l'ésser humà: l'amor, la supervivència i l'egoisme. Però sobretot és un autèntic esclafit —fascinant combinació de factura tècnica i narrativa— i una lliçó de bon cine de la mà d'aquest suggestiu i peculiar realitzador. El seu títol és realment suggerent i condueix a preguntar-nos: qui són realment els paràsits? Per a reflexionar.

GISAENGCHUNG. 2019. Corea del Sur. Color. 132 Min.

Direcció: Bong Jong-ho

Intèrprets: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin, Cho Yeo-jeong, Choi Woo-sik, Park So-dam, Park Seo-joon, Lee Jeong-eun, Park Keun-rok, Hyun Seung-Min, Andreas Fronk

Guió:  Bong Jong-ho, Jin Won Han

Música: Jaeil Jung

Fotografia: Kyung-Pyo Hong

(3) DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar (2019)

 Fer les paus amb la vida

S'arriba a un moment en les nostres vides que necessitem parar-nos a pensar sobre com ha sigut la nostra existència: quines culpes guardem en el nostre interior i quines coses encara no hem solucionat. Quines són, doncs, les nostres circumstàncies actuals que estan conformades pel nostre passat?
Pedro Almodóvar realitza una interessant aproximació a tot això a través d'una minuciosa observació de les afeccions humanes. El seu protagonista, Salvador, és un director de cinema mancat d'inspiració i motivació. Afligit de xacres físiques i, especialment, psíquiques, realitza un exercici d'anàlisi de la seua vida i decideix recórrer a elements tan nocius com l'heroïna per pal·liar el seu dolor. Una trobada atzarosa amb un anterior amant li farà reaccionar i intentar esmenar un camí que el portava irremeiablement cap a l'autodestrucció.
La cinta, a part de la seua innegable profunditat, va acompanyada d'una factura tècnica impecable que ajuda a reforçar tot allò que vol transmetre. Així, es nota la mà de José Luis Alcaine en la fotografia i d'Alberto Iglesias en la música. La posada en escena, disseny i vestuari porta la marca peculiar, original i indeleble del realitzador manxec, cosa que el fa únic a l'hora d'identificar el seu cinema.
El director realitza, des de la maduresa (amb el seu transsumpte personatge) una tendra i subtil mirada cap a la infància i a la relació maternofilial, amb llocs, persones i successos que, encara que aparentment nimis, han tingut una enorme influència en el seu desenvolupament posterior. Amb això el film ens parla d'una manera poètica, nostàlgica -però al mateix temps esperançadora- del llarg recorregut que suposa la nostra trajectòria vital: amb les seues alegries i penes, amb les seues llums i les seues ombres, però, sobretot -tal com resa el títol de la pel·lícula- amb el seu dolor i la seua glòria.

DOLOR Y GLORIA. 2019. Espanya. Color. 108 Min.

Dirección: Pedro Almodóvar

Intèrpretes: Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano, Nora Navas, Asier Flores, César Vicente, Raúl Arévalo, Neus Alborch, Cecilia Roth, Pedro Casablanc, Susi Sánchez, Eva Martín, Julián López, Rosalía, Francisca Horcajo

Guió:  Pedro Almodóvar

Música: Alberto Iglesias

Fotografia: José Luis Alcaine

(4) EL XIC, de Charles Chaplin (1921)

  Tragicomèdia emocional

Charles Chaplin sempre ha sabut conjugar com ningú els moments tràgics amb els còmics. A més, en el rerefons de les seues pel·lícules subjau una profunda reflexió sobre l'essència dels éssers humans. En els primers compassos de The Kid ja podem observar com el realitzador mostra que davant de nosaltres no tenim una vida fàcil: la diferència de classes, la fam, la misèria, l'abandó ... Així, a mesura que el metratge avança, el film aprofundeix en els sentiments humans —exemplificat a la metamorfosi del seu protagonista— a través de la relació entre el vagabund i el xiquet. 
El segueix un cúmul de seqüències hilarants a través d'una intel·ligent utilització del slapstick que desemboquen en la sublim escena del somni. En ella, el director planteja la impossibilitat d'un món millor. Com la cançó de Lennon, podem imaginar una societat que viu el moment i que viu en pau, sense propietats, sense cobdícia i compartint amb els altres. No obstant això, malauradament no és així, ja que en el nostre context social cohabitem amb l'egoisme, l'enveja, la gelosia —genials els dimoniets—-, és a dir: sentiments negatius contra els quals haurem de lluitar per poder gaudir d'una vida relativament sana.
El final, emocionant, dóna bon compte del mestratge de Chaplin a l'hora de furgar en les nostres emocions. Magnífica

THE KID. 1921. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 68 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Jackie Coogan, Edna Purviance, Carl Miller, Tom Wilson, Henry Bergman, Lita Grey

Guió:  Charles Chaplin

Fotografia: Rollie Totheroh