(3) FLORS DE EQUINOCCI, de Yasujiro Ozu (1958)

 Canvi generacional

D'alguna manera o altra, el conflicte intergeneracional entre progenitors i fills ha estat una constant al llarg de la història. Depenent del context cultural els problemes seran de diferent forma i més o menys urgents, però tots els implicats combatran entre ells per aconseguir les seues aspiracions. La pel·lícula planteja aquest dilema a través de la rebel·lió de les filles davant la voluntat dels seus pares de contraure casament amb una persona triada per ells. Els temps canvien i les volicions també. En aquesta època —societat japonesa a mitjans dels anys cinquanta—, des de la joventut, es percep com a injust que no puguen ser elles les que prenguen les decisions del seu futur. La sensació d'atropellament augmenta molt més quan no poden triar la persona estimada, aquella amb la qual han de conviure al llarg de la seua vida. Es pot observar una actitud contradictòria a Wataru Hirayama (Shin Saburi), el pare protagonista. Ja en el seu discurs inicial fa referència sobre els beneficis a l'hora de tenir llibertat per triar parella i fa una comparació amb la seua generació, els quals estaven obligats a complir aquestes normes consuetudinàries. També la seua conducta és molt dispar, així és molt condescendent amb la resta, però es comporta de manera rígida, ferma i severa quan la circumstància apareix a casa seua. El seu amic, Shukichi MIkami (Chishū Ryū), es troba també a la mateixa tessitura, ja que la seua filla ha escapat de casa. La relació amb aquest, el qual haurà d'ajudar a intentar recuperar la seua filla, serà crucial perquè Wataru recomponga els seus criteris preestablerts sobre la situació que està passant. Mentrestant, la càmera comença a abordar els progenitors per extreure'n els pensaments i sentiments sobre la relació amb els seus fills, amb dicotomies del tipus: és millor que les nostres filles seguisquen el camí dels nostres designis o, per contra, és més convenient que arriben a la felicitat per elles mateixes, a través dels seus encerts i els seus errors? I, com sempre, tota aquesta reflexió sobre la vida la representa Yasujiro Ozu a la perfecció a través de la senzillesa dels seus enquadraments, dels seus diàlegs, i de la posada en escena, una naturalitat que podem gaudir en cadascuna de les seues obres.

HIGANBANA. 1958. Japó. Color. 118 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Shin Saburi, Kinuyo Tanaka, Ineko Arima, Yoshiko Kuga, Keiji Sada, Teiji Takahashi

Guió:  Yasujirō Ozu, Kogo Noda. Historia original: Ton Satomi

Música: Takinori Saito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu (clicar en aquest enllaç)

(3) TARDOR TARDANA, de Yasujiro Ozu (1960)

 La pressió social

"Quan et cases, poques vegades podrem fer el que estem fent avui, però abans; gaudim de la vida." Aquesta clarificadora frase —en una confortable conversa en un restaurant entre Akiko Miwa i la seua filla— dona compte de tot allò que circula dins de les dues protagonistes d'aquest film que guarda molts paral·lelismes amb Primavera Tardana (1949). I és que Tardor tardana aborda de nou la moral dels costums japonesos. Si a la primera obra esmentada se centrava en la figura del pare i fill, en aquest cas la càmera del director analitza la relació maternofilial assetjada pels constants atacs de la societat (personificada en els tres personatges amics del seu difunt marit). 

Davant d'aquesta tessitura en forma de forta pressió social, la pugna entre decisió personal versus dictats socials obrirà pas a diferents maneres d'actuar que estaran sotmeses a la trista ombra d'un espai concret d'història determinada (estem condicionats per l'atzar i per la situació?). 

Interessant film en el qual Yasujiro Ozu ens torna a donar una altra lliçó de com emocionar-nos amb tan poc.

AKIBIYORI. 1960. Japó. Color. 123 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Setsuko Hara, Miyuki Kuwano, Shinichiro Mikami, Kuniko Miyake, Nobuo Nakamura, Mariko Okada, Chishu Ryu, Shin Saburi, Keiji Sada

Guió:  Kogo Noda, Yasujirō Ozu. Novela: Ton Satomi

Música: Takinori Saito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu (clicar en aquest mateix enllaç)

(3) PRIMAVERA TARDANA, de Yasujiro Ozu (1949)

 La nòvia resignada

Les relacions familiars i de parella són explorades en aquest primer lliurament de l'anomenada "Trilogia de Noriko". En una societat marcada per la guerra les normes huitcentistes coartaven els drets de la dona a l'hora de prendre decisions, Noriko emprèn una pugna, tant externa com interna, per intentar aconseguir la seua llibertat individual. El seu sistema de valors ho té molt definit (d'aquí que, entre altres coses, qualifique de "brut" casar-se de nou amb una altra dona com en el cas del Sr. Onoderis).
La moralitat de la comunitat japonesa d'aquella època contenia un tàcit precepte que tota jove del país havia de complir: evitar la solteria i procurar el casament. És per això que el pare i la tia es van posar mans a l'obra per trobar-li un marit "adequat". No obstant això, Noriko es rebel·la davant aquesta conjuntura i com a resultat, la seua jovialitat es convertirà en tristesa en sentir vulnerat el seu dret a decidir davant aspectes tan crucials per al desenvolupament de la seua vida.
La bella connexió que hi ha entre el pare i la filla es veurà amenaçada per aquest dogma consuetudinari que suposa aquest mandat: s'ha de complir com més prompte millor perquè les normes, encara que no estiguen detallades en un marc legal, s'han de respectar. En vista del comentat es podria concloure que, contradictòriament, quan s'aborden aquest tipus de situacions, la vida pausada i assossegada de la comunitat japonesa xoca frontalment amb una pressa excessiva tenyida d'ansietat les conseqüències de la qual en les interrelacions són força difícils de solucionar.
Tot això portarà a fer que la soledat i la tristesa s'apoderen de Shukichi, el seu pare (clarament mostrat en eixa magistral escena de la poma). I és que Ozu, a través de la càmera, ofereix un retrat subtil, senzill, metafòric i poètic de tot el que esdevé a través de les adversitats que ha de patir la família Somiya. Interessant radiografia.

BANSHUN. 1949. Japó. Blanc i Negre. 108 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Setsuko Hara, Chishu Ryu, Hohi Aoki, Masao Mishima, Kuniko Miyake, Haruko Sugimura

Guió:  Kazuo Hirotsu, Kogo Noda, Yasuziro Ozu

Música: Senji Ito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu en Rockmetratge: 
Contes de Tòquio (1953)
El Sabor del Sake (1962)

(4) EL SABOR DEL SAKE, de Yasujiro Ozu (1962)

La por a la soledat

Ozu té la virtut, a més de realitzar una excel·lent radiografia de la societat japonesa-, de contar les coses amb una senzillesa sorprenent. Amb El Sabor del Sake s'endinsa en el patriarcat i, d'aquesta manera, dissecciona la vida familiar per mostrar una societat masclista que deixa a les dones solteres a prop de l'ostracisme.
La pel·lícula posa de manifest la por a la solitud i les debilitats de l'ésser humà. Així mateix, és important apuntar com la guerra, -una constant en la filmografia del director-, planeja sobre el (sub)conscient dels personatges. Per finalitzar, tal com assenyala el seu títol, ressaltar eixe alcoholisme, sempre tenyit de recança, on es refugien els seus protagonistes.
Magnífic film.  

EL SABOR DEL SAKE (SAMNA NO AJI). 1962. Japón. Color.
Direcció: Yasujiro Ozu
Intèrprets: Chishu Ryu, Shima Iwashita, Shinichiro MIkami, Keiji Sada, Mariko Okada, Nobuo Nakamura, Teruo Yoshida
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takanobu Saito
Fotografia: Yujaru Atsuta 

Crítiques de Yasujiro Ozu en Rockmetratge: 
Primavera Tardana (1949)
Contes de Tòquio (1953)

(4) CONTES DE TÒQUIO, de Yasujiro Ozu [1953]

Costumisme nipó

Els costums nipons, -especialment el compromís amb el treball i l'assumpció del rol de la dona-, estan englobades en aquest film que té la peculiaritat d'introduir-nos en la història des del primer instant. El seu director realitza un retrat realista, jugant molt intel·ligentment tant amb la psicologia individual dels personatges com amb la psicologia col·lectiva de la societat japonesa.
Contes de Tòquio ens proposa una reflexió, -en el Japó de la postguerra-, sobre els contrastos existents entre el món rural-urbà, l'adultesa-vellesa i les relacions paterno-filials (impactant quan la filla nega als seus pares en el saló de bellesa), on l'egoisme queda metaforitzat en la individualitat de la societat.
Les exigències i pressions socials estan presents en el film; memorable i d'actual vigència l'escena en la qual es conversa sobre la dificultat de trobar faena i "triomfar" en la vida, la qual ens fa qüestionar aspectes dogmàtics i establerts en la societat; ¿Cal arribar a aquest "èxit"?, ¿a quin cost?, ¿potser és sinònim de felicitat? L'expressió aparentment senzilla del director ens porta a fer-nos preguntes profundes, heus ací la mestria d'Ozu.
Continuant amb les contraposicions, l'escletxa d'esperança que ofereix la nora amb la conducta cap als seus sogres es torna en desencant quan aquestos afirmen que serà una cosa passatgera, simplement qüestió de temps, perquè "al final anteposarem els nostres interessos als dels nostres pares".
Cruel i decebedor com la vida mateixa. Brillant posada en escena, magnífic film.  

CONTES DE TÒQUIO (TOKYO MONOGATARI). 1953. Japó. Blanc i Negre.
Direcció: Yasujiro Ozu
Intérprets: Chishu Ryu, Chieko Higashimaya, Setsuko Hara, Haruko Sugimura
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Kojun Saito
Fotografía: Yujaru Atsuta  

Crítiques de Yasujiro Ozu en Rockmetratge: 
Primavera Tardana (1949)
El Sabor del Sake (1962)