(4) COS i ÀNIMA, de Robert Rossen (1947)

Colp de ganxo al capitalisme

EL primer que crida l'atenció d'aquest film, independentment de la profunditat de la seua proposta, és que estem davant d'una obra d'artesania perfecta amb una història que enganxa des del primer moment. Contextualitzada en el món de la boxa, Cos i ànima llança un missatge clarificador denunciant la corrupció que hi ha darrere d'aquesta modalitat esportiva i, per extensió als altres àmbits de la vida, és a dir: una societat jerarquitzada i injusta, amb el poder pervers a la seua cúspide que busca instrumentalitzar al poble per tal d’esprémer-lo i extreure-li tot el rèdit econòmic possible. Amb tal argumentació, el seu guionista, Abraham Polonsky, li va propinar un bon ganxo al capitalisme (després vindria la coneguda i ignominiosa Caça de Bruixes que, com bé se sap, encara s'aplica en diferents territoris del globus terraqüi). 
La crueltat de les seues imatges —amb accions abanderades per un Roberts, cap de l’hampa, sense escrúpols— són esfereïdores. Charley, el protagonista, provinent d'una família humil, fagocitat pel núvol organitzatiu de terbolesa de l’atmosfera que es respira, arribarà l’absolut desencís i el seu somni s'esvairà en veure allunyar-se als seus éssers estimats.
En definitiva, una brillant pel·lícula on s’ha de destacar l’excel·lent interpretació de John Garfield.  

BODY AND SOUL. 1947. USA. Blanc i Negre. 104 Min.
Direcció: Robert Rossen
Intèrpretes: John Garfield, Lilli Palmer, Hazel Brooks, Anne Revere, William Conrad, Joseph Pevney, Lloyd Gough, Canada Lee
Guió: Abraham Polonsky
Música: Hugo Friedhofer
Fotografia: James Wong Howe

(2) LA FORMA DE L'AIGUA, de Guillermo del Toro (2017)

 Connexió interior 

Encara que tots entrem entrar dins de la categoria d'éssers humans, la distància entre nosaltres és, en alguns casos, abismal. Tal com deia la teoria platònica: som esclaus del nostre cos i la nostra aparença fa callar tot el que realment amaguem en el nostre interior. D'aquesta manera, costa trobar un igual amb el qual podem connectar i, per això, al llarg de la nostra existència ens topem amb multitud de persones tòxiques de les quals hem de fugir com més aviat millor.
El film filtra aquesta connexió a través d'un relat fantàstic contextualitzat en plena guerra freda. El segell de Guillermo del Toro és innegable: la seua encomiable construcció poètica i la seua màgica ambientació amb ressons somiadors ens traslladen a un univers únic i irrepetible. Ara bé, a pesar de tot el que hem comentat, La forma de l'aigua em sembla una obra menor, amb algun defecte de guió —allunyada d'altres títols seus com Cronos (1993) o El laberinto del Fauno (2006)— encara que en global es deixa veure de grat .

THE SHAPE OF WATER. 2017. USA. Color. 119 Min.
Direcció: Guillermo del Toro
Intèrpretes: Sally Hawkins, Doug Jones, Michael Shannon, Octavia Spencer, Richard Jenkins, Michael Stuhlbarg, Lauren Lee Smith, David Hewlett, Nick Searcy, Morgan Kelly, Dru Viergever, Maxine Grossman, Amanda Smith, Cyndy Day, Dave Reachill
Guió: Guillermo del Toro, Vanessa Taylor
Música: Alexandre Desplat
Fotografia: Dan Lausten

(2) BIRD BOX, de Susanne Bier (2018)

 Futur opressiu

Conec dues estupendes pel·lícules de Susanne Bier: Després de la boda (2006) i En un món millor (2011). En totes dues, la realitzadora demostra ser una fantàstica comptadora d'històries que adopta un atraient to reflexiu i una gran dosi de profunditat en cadascuna d'elles. De fet, el seu visionat em va portar a decidir-me fa un temps a anar coneixent tota la seua filmografia. No obstant això, he de confessar que m'he topat amb aquesta cinta pertanyent a Netflix per casualitat i he descobert la seua autoria als crèdits finals.
En realitat, aquesta producció sí que s'aparta bastant del seu estil tan peculiar de cinema d'autora, potser perquè l'adaptació del llibre no dóna per a molts arguments d'anàlisi. Tanmateix, cal reconèixer que la pel·lícula té ritme i manté l'atenció de l'espectador fins al final.
El film és una mena de metàfora apocalíptica del futur de la nostra espècie. Una advertència del que ens pot passar si continuem enverinant el planeta a través de guerres imperialistes i maltractaments ecològics. El desenvolupament de la trama i la posada en escena recorden sèries com The Walking Dead, en les quals hi ha una contínua tensió en cada seqüència.
El resultat final és, en general, satisfactori especialment pel segell personal de Bier (que es nota, sobretot, quan entren en conflicte diferents personalitats en la lluita per sobreviure). L'obra compta, a més, amb actors de renom: el gran John Malcovich i Sandra Bullock —una mica inversemblant allò de l'embaràs— la qual és també productora executiva del film .

BIRD BOX . 2018. USA. Color.124 min.

Direcció: Susanne Bier
Intèrpretes: Sandra Bullock, Trevante Rhodes, John Malkovich, Sarah Paulson, Jacki Weaver, Danielle Macdonald, Julian Edwards, Vivien Lyra Blair, Rosa Salazar, BD Wong, Tom Hollander, Machine Gun Kelly, David Dastmalchian, LilRel Howery, Happy Anderson, Amy Gumenick, Parminder Nagra, Taylor Handley, Keith Jardine, Chanon Finley, Damon O'Daniel, Matt Leonard
Guió: Eric Heisserer (Novela: Josh Malerman)

Música: Trent Reznor, Atticus Ross

Fotografia: Salvatore Totino

(3) JEFFERSON AIRPLANE "SURREALISTIC PILLOW" (1967)

A San Francisco, fins al gener de l'any 1967 l'LSD estava permès i a partir d'aleshores es va il·legalitzar. Grups com Greatful Dead o Jefferson Airplane eren abanderats d'aquesta substància. Aquest "coixí surrealista" que comentarem el podríem definir com un extracte d'aquesta filosofia de vida abraçada a l'hedonisme. 

Surrealistic Pillow és un excel·lent treball de la banda californiana Jefferson Airplane composta per onze pinzellades psicodèliques embolicades per la inquietant veu de Grace Slick. 

Aquesta obra es caracteritza per ser un intent d'anar més enllà, és a dir; en cada tema la banda no s'expressa només passió pel blues, beat o rock, sinó que trobem alguna cosa nova, original i diferent que crida poderosament l'atenció: no s'assembla a res del que s'ha escoltat anteriorment. A més d'aquest tret innovador, el disc es distingeix per la guitarra àcida de Jorma Kaukonen trufada amb ritmes refulgents que estan condensats en un suggerent binomi folk-rock. 

Conegut com l'àlbum de l'"Estiu de l'amor" destaca per peces emblemàtiques com els hits "Somebody to Love" i la lisèrgica i himne del moviment hippy "White Rabbit": una fascinant lectura psicodèlica d'"Alícia al país de les meravelles" a través de l'àcid que va ser gravada el 1966 quan el LSD encara era legal. 

Així mateix compta amb melodies cadencioses com "How do You Feel", "Today" o "Come Back to me", animosos i enèrgics talls rock; "She Has a Funny Car", viatges cap a la lluminositat; "D.C.B.A.", psicodèlia poppy; "My Best Friend" i "3/5 of a Mile in 10 seconds" i hipnòtics instrumentals com "Embryonic Journey". La guinda a aquest fantàstic plàstic la trobem -valga la redundància- amb l'estupenda "Plastic Fantastic Lover", expeditiva trallada rockera i verbal amb una atractiva conjunció grupal.   

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Somebody to Love
White Rabbit
Plastic Fantastic Lover
D.C.B.A.

Per escoltar el disc complet:

Jefferson Airplane "Surrealistic Pillow" (1967)

(3) PAISÀ, de Roberto Rossellini (1946)

 La crua realitat

Uns dels majors assoliments d'aquest film de Rosellini és que mostra la crua realitat tal com és. Normalment les històries de la vida, més encara si es basen en conteses bel·licoses, no acaben bé. Tanmateix, la indústria cinematogràfica s'ha encarregat un munt de vegades d'edulcorar guions, per traure-li'n més rèdit a la producció, clar està. I així és com el realitzador italià, en aquesta segona pel·lícula de la seua anomenada "trilogia neorealista" sobre la guerra, dibuixa un esborronador paisatge dividit en sis parts, totes separades i interconnectades alhora mitjançant l'alliberament d'Itàlia pels aliats. 

Al primer relat podem gaudir de poesía pura quan sorgeix el trobament entre Carmela i el Sergent Joe. La diferència de l'idioma no suposa cap entrebanc per traure la llum de les emocions de cadascun. Bell sentiment profund que només pot truncar la violència de les guerres i que condueix a la misèria més absoluta del segon episodi; on la relació entre el xiquet i el militar americà deixarà a aquest últim trastocat per la dissortada vida del primer. 

La tercera part parla de tot allò que haguera pogut ser i que no és quan estem immersos en un conflicte bèl·lic. Relacions impossibles i, sobretot, la necessitat de sobreviure. Necessitat per culpa de la fam, ombra que aguaita amb les seues urpes preparades. La gent, Francesca en aquest cas, ha de resistir com siga i és ací quan el director planteja la injustícia social de la prostitució. 

L'amor trencat, la lluita de religions i l'abatiment de partisans i americans per part de les tropes alemanyes -a la quarta, cinquena i sisena sessió, respectivament- al costat de la utilització d'actors no professionals mostren i emfatitzen, més si és possible, aquest panorama desolador i de sofriment que vol transmetre el film. Absolutament recomanable. 

PAISÀ . 1946. Itàlia. Blanc i Negre.

Direcció: Roberto Rossellini
Intèrprets: Maria Michi, Gar Moore, Carmela Sazio, Dots M. Johnson, Harriet White, Bill Tubbs, Dale Edmonds
Guió: Federico Fellini, Roberto Rossellini, Sergio Amidei

Música: Renzo Rossellini

Fotografía: Otello Martelli