(3) LA BODA DE ROSA, de Iciar Bollaín (2020)

Exercici d'alliberament

L'últim treball d'Iciar Bollaín és un relat fresc, vital i positiu on desfilen personatges reals amb els seus problemes quotidians i les seves lluites internes. Rosa, la protagonista, als seus quaranta-cinc anys s'adona que ha deixat la vida pels altres, però no ha pensat en ella mateixa. Això la porta a replantejar la seva situació i decideix canviar radicalment. D'aquesta manera, deixa el seu treball i es proposa tornar des de València al seu Benicàssim natal per reobrir el negoci de la seva mare de tall i confecció. Ella té al cap un ferm i original propòsit: casar-se amb ella mateixa i prometre’s estima i respecte per sempre. 

La pel·lícula és una invitació a ser un mateix i a desentendre’s de tots els entrebancs que ens impedeix desenvolupar-nos. Un autèntic exercici d'alliberament on es fomenten valors, cognicions i comportaments que moltes vegades oblidem: defensar els nostres drets, ser assertius (saber dir "no") i, sobretot, estimar-nos. Molts espectadors se sentiran identificats amb aquesta proposta d'afrontar de manera constructiva les dificultats que ens anem trobant al llarg de la nostra existència. 

És molt interessant la relació familiar i com van canviant els interessos particulars en benefici del bé del col·lectiu, en aquest sentit el film és també un cant a l'amor incondicional. 

El treball actoral és absolutament impecable i l'atmosfera creada a través dels llums, els ambients, la ciutat de València, el poble de Benicàssim, el sol, el mar, els llocs, la realitat lingüística (la utilització del valencià)…, ens espenta a seguir els passos de Rosa, això és; reivindicar-nos com a persones i perseguir el dret a ser feliços.

 

LA BODA DE ROSA. 2020. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Iciar Bollaín

Intèrprets: Candela Peña, Sergi López, Nathalie Poza, Paula Usero, Ramón Barea, Xavo Giménez, María Maroto, Eric Francés, Lucín Poveda, María José Hipólito

Guió: Icíar Bollaín, Alicia Luna

Música: Vanessa Garde

Fotografía: Sergi Gallarde, Beatriz Sastre

 

Críticas de Icíar Bollaín (clicar en este mismo enlace para leer las críticas):  

Maixabel (2021)

(3) ORFEU, de Jean Cocteau (1950)

De l'amor i de la mort

Jean Cocteau realitza una revisió del mite d'Orfeu traslladat a l'actualitat (en aquest cas en la França de mitjans el segle XX). L'obra està envoltada d'elements fantàstics i poètics (les frases que apareixen a la ràdio escrites prèviament per Cégeste, el poeta mort, obsessionen a Orfeu pel seu profund calat poètic). 

Abans de res, el film és un estudi sobre la mort i l'amor; conceptes intangibles, sempre presents, que aguaiten i modelen a l'espècie humana. Els amors impossibles, la indefectibilitat de la mort, l'estètica i la bellesa en la poesia com a canal transmissor d'aspectes humanístics ..., idees que se'ns escapen del nostre judici terrenal perquè ens condueixen a contradiccions que ens turmenten i que hem d'assumir. 

El director francés utilitza tots aquests recursos per plasmar una mirada metafísica a través d'unes escenes dotades d'una espècie de barreja entre allò real i la allò surreal, amb efectes especials i una marcada planificació. Els personatges estan molt ben pensats i interpretats, amb una esplèndida Maria Casarès com a representació de la mort; una mena de femme fatale que juga un paper crucial en el desenvolupament dels esdeveniments vitals d'aquells que l'envolten. 

Cal dir que és una adaptació (reinterpretació) complicada i per això la pel·lícula tinga, en alguns moments, un laberint de seqüències tendents al desordre, però, estem davant d'una cinta valenta i sorprenentment moderna en la seua construcció.

 

ORPHÉE. 1950. Fraça. Blanc i Negre. 112 Min.

Direcció: Jean Cocteau

Intèrprets: Jean Marais, María Casares, François Périer, Marie Déa, Edouard Dermithe, Juliette Greco, Henri Crémieux, Roger Blin

Guió: Jean Cocteau

Música: Georges Auric

Fotografia: Nicolas Hayer

(3) LAS NIÑAS, de Pilar Palomero (2020)

Etapa de descobriment

En l'edat adulta es produeix una mena de punt cec que sobtadament esborra la nostra primera adolescència. La seva traducció tangent es pot mostrar en múltiples exemples. Així, ens trobem amb els docents que es queixen perquè els seus alumnes parlen molt a classe, amb aquells pares que no entenen la rebel·lia de la seva prole o amb persones que sembla que els molesti que la gent jove es diverteixi. En aquesta mateixa pandèmia s'està criminalitzant a la joventut des de diferents sectors, tant conservadors com progressistes, formats per persones adultes alienes a un temps que ja no els pertany. Com actuarien aquests joves dels vuitanta si haguessin hagut de conviure amb aquesta crisi pandèmica i les seves dures restriccions per a la vida social? Millor no contestar... 

Las niñas se centra en la fase de la preadolescència i això fa que una part del públic, poc empàtic cap a aquesta etapa, senti que el film estigui retratant un tràmit passatger de la vida, proper a la carrincloneria i al puerilisme. No obstant això, res més lluny de la realitat, ja que el seu enfocament emfatitza la lluita i el patiment per treure cap en aquest estadi de la infantesa a l'adolescència. La càmera s'endinsa en la intrahistòria i circumstàncies de cadascuna d'elles per extreure diferents maneres de sentir, de qüestionar i, en definitiva, de viure. En aquesta obra ens trobem en la Saragossa de principis dels noranta, fàcilment recognoscible per llocs, vestimentes i música de grups aragonesos de l'època (Héroes del silencio, Niños del Brasil, Manolo Kabezabolo...). Col·legi de monges, doctrina catòlica, mare soltera, promoció del preservatiu ... Consells i missatges contradictoris que s'entrecreuen en la ment de la protagonista i que obstaculitzen la seva assimilació de la realitat. 

Trobar el nostre lloc comença des de molt enrere i la història de Celia és un relat de descobriment, d'amistat i de recerca de la veritat. La directora el realitza d'una manera autèntica i amb una gran subtilesa. Serà això suficient per recordar al món adult la importància de les primerenques fases del nostre cicle vital. Tal vegada es reconeguin a les imatges, no sé...

 

LAS NIÑAS. 2020. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Pilar Palomero

Intèrpretes: Andrea Fandós, Natalia de Molina, Carlota Gurpegui, Zoe Arnao, Julia Sierra, Francesca Piñón, Álvaro de Paz, Mercè Mariné, Jesusa Andany, Maite Sequeira

Guió: Alejandro Hernandez

Música: Juan Carlos Naya

Fotografia: Daniela Cajías

(2) ADÚ, de Salvador Calvo (2020)

 

Valenta denúncia en un film irregular

Aquesta pel·lícula és un viatge iniciàtic per a tots aquells que naveguem a la zona de confort occidental. Diferents països del continent africà són retratats com a mostra de pobresa, misèria i escassetat de recursos amb el drama de la immigració, especialment infantil, a la cúspide. Ací és la tanca de Melilla, però podrien ser en qualsevol lloc on milions de persones es desplacen per trobar un món millor. 

Funciona molt bé la presència de l'infant (fantàstic Moustapha Oumarou) i les seues vicissituds i peripècies al costat de la seua mare, germana i el seu amic Massar. Adú, a través dels seus grans ulls, experimenta la crueltat i desigualtat mundana. Això és el més destacable del film: la seua capacitat per remoure consciències. 

També és molt encertada la seua denúncia a les institucions de l'estat, a les màfies africanes, a la xenofòbia i de la manca de justícia, però a més, el director planteja unes reflexions molt interessants en les tres històries entrecreuades, especialment en els dubtes del guàrdia civil.

La seua factura tècnica és impecable, no obstant això, l'obra presenta moltes debilitats. La relació pare i filla fa aigua per tot arreu al ser poc creïble i prescindible (Luis Tosar i Ana Castillo amb papers en els quals ja els havíem vist anteriorment com en También la lluvia i El olivo d'adolescent turmentada, respectivament). I, finalment, la cinta té un punt sensibler que li resta maduresa, amb una banda sonora massa ensucrada, a més d'un excessiu metratge acompanyat de sensació de pesadesa per a l'espectador. La metafòrica bicicleta també es queda en terra de ningú. Irregular.

 

ADÚ. 2020. Espanya. Color. 119 Min.

Direcció: Carlos Salvador 

Intèrpretes: Luis Tosar, Anna Castillo, Álvaro Cervantes, Miquel Fernández, Zayiddiya Dissou, Moustapha Oumarou, Adam Nourou, Jesús Carroza, Ana Wagener

Guió: Alejandro Hernandez

Música: Roque Baños

Fotografia: Sergi Vilanova