El orfanato és una pel.lícula que agafa retalls dels gèneres de suspens i de misteri. De fet -i cenyint-nos al cinema espanyol- és inevitable que vinguen a la memòria referències com Los otros de Amenabar, o en alguns moments de ¿Quién puede matar a un niño? de Ibañez Serrador. No obstant això, l´ús en determinants moments d´un hàbil guió -molt intel.ligent el joc proposat pels xiquets- i la bella factura visual fan que el film mantinga en suspens l´atenció de l´espectador. La història juga entre la fantasia infantil i la màgia de la muller envers allò no terrenal, la qual cosa entra en confrontació amb el caràcter empíric del marit. Des de l´arrancada fins a la meitat, el film mostra les seues millors virtuts. Si bé, a partir d´ahí encara que manté el seu interés, el relat va desunflant-se a poc a poc -amb alguns moments introduïts amb calçador- fins a arribar a un final una mica decebedor. Cal destacar la gran interpretació de Geraldine Chaplin en el paper de mèdium. Belen Rueda, resulta convincent com a protagonista, amb un personatge que té una clara vinculació amb el Peter Pan de Barrie (per cert, no sé si és un plagi o un homenatge al Hook de Spielberg, però l´escena quan la xiqueta cega acarona la cara de Laura i descobreix -malgrat que s´ha fet gran- la seua identitat es totalment calcada a la del film de l´esmentat director). Aquesta meritòria cinta de J.A Bayona va ser elegida per a representar a Espanya per a la cerimònia dels Oscars, tanmateix va ser exclosa per l´Academia. De totes maneres, el treball del seu director, que ja havia fet algun que altre destacat curtmetratge, és totalment prometedor.
EL ORFANATO. 2007. Esp. Color Direcció: Juan Antonio Bayona Intèrprets: Belén Rueda, Geraldine Chaplin, Roger Príncep, Fernando Cayo, Mabel Rivera, Montserra Carulla, Andrés Gertrudix, Edgar Vivar Guió: Sergio G. Sanchez Fotografia: Oscar Faura Música: Fernando Velásquez
L´exguitarrista de The Black Crowes ens presenta el seu segon disc en solitari. Després de It´s about time, d´aire folk, el music canvia de registre, per a fer allò en el que sempre s´ha distingit: el rock anyenc i atemporal en totes les seues vessants. A les cançons es pot apreciar el seu enriquidor so de guitarra i el seu homenatge al rock clàssic de sempre. Cal destacar dues cançons de llarga duració: el brillant blues “The same thing” on la guitarra –junt a la veu i el teclat- fa un valuós joc pregunta-resposta i “Smoke signals” que és una autèntica mostra de virtuosisme. La millor cançó del disc “1000 ways” es un gran blues-rock amb magistral solo de guitarra inclòs. Ressaltar també entre altres: “It´ll be over soon”, “Dirty Girl” i el senyal que li fa a Chuck Berry en “Bye bye Suzy” En definitiva un treball d'una gran força d'un dels millors guitarristes que hi ha en l´actualitat.
Agradable i tranquil disc del líder de Pearl Jam qui, amb un to més intimista, dóna forma al seu primer treball en solitari. Into the wild és la banda sonora de la pel.lícula homònima dirigida per Sean Penn. En aquest compacte (replet d´emotives balades folk-rock) l´autor s´allunya dels seus inicis en el grunge-rock però s´apropa, alhora, a les magnífiques balades que el grup ens oferia en les seues diverses entregues. La meitat de les cançons no arriben als tres minuts, cosa que -si li afegim la instrumentació semidesendollada i la modulació vocal del cantant- li dóna una gran intensitat a l´obra. També podem trobar temes moguts com “Setting forth” i “Far behind” que són dos clars exemples de la procedència de l´intèrpret. A més, dos covers: “Hard sun” de Gordon Peterson, la qual no aporta massa a l´original (malgrat la qualitat d´ambdues es prou pareguda, fins i tot en la veu) i la fantàstica “Society” de Jerry Hannan. En “No ceiling” s´endevina la influència de Townshed i els seus Who, en la meravellosa “Rise” el cantant continua en la línia emprada per la seua banda original. Així mateix, el disc conté la instrumental i assossegada “Toulomne”, “The Wolf” on Vedder demostra els seus recursos vocals i la més fluixa per llandosa “Long nights”. Per finalitzar, dues bones cançons que tanquen el disc: “End of the road” i la guanyadora del Globus d´Or a la millor cançó “Guaranted” (sorprenentment no va estar nominada a l´Oscar).
El orfanato és una pel.lícula que agafa retalls dels gèneres de suspens i de misteri. De fet -i cenyint-nos al cinema espanyol- és inevitable que vinguen a la memòria referències com Los otros de Amenabar, o en alguns moments de ¿Quién puede matar a un niño? de Ibañez Serrador. No obstant això, l´ús en determinants moments d´un hàbil guió -molt intel.ligent el joc proposat pels xiquets- i la bella factura visual fan que el film mantinga en suspens l´atenció de l´espectador.
