(2) EL PROCÉS PARADINE, de Alfred Hitchcock (1947)

Sense vigor

Les febleses i les contradiccions de l'ésser humà —d'alguna manera— han d’estar presents en les manifestacions artístiques. Això és important tenir-ho en compte fins i tot, quan s’utilitzen diferents punts de vista durant el procés de creació perquè, en cert sentit, es tracta de reflectir la realitat externa. En aquestes condicions, no es poden defugir en el cinema els aspectes psicològics del comportament humà, en cas contrari tot allò que es representa a la pantalla quedaria com a postís i artificial. 

En aquesta obra el director britànic presenta un drama judicial tot combinant emocions, sentiments i dubtes als personatges. Especialment, se centra en la figura d'Anthony Keane, advocat de prestigi que s'encarrega del cas de la senyora Paradine, acusada d'haver assassinat el seu marit cec. En aquest procés el lletrat perd l'objectivitat pel fet que s'enamora, malgrat estar casat, perdudament de la defensada. A partir d'ací entra un joc d'infidelitat, domini psicològic, amor (André Latour) i desamor (el mateix Tony). 

L'arrencada del film és força prometedora amb la introducció dels personatges i l'explicació, més aviat interpretació, sobre la mort del senyor Paradine. El sorgiment d'interrogants i la posada en dubte de l'estabilitat del matrimoni Keane ens fan als espectadors partícips del misteri. Tot i això, ni la trama del procés judicial (amb poca profunditat) ni la història sentimental ens arriben a captivar. 

La misogínia, la conformitat de les esposes, l'humor negre del jutge envers la seua esposa contrasten amb l'aura de femme fatale de Maddalena Anna Paradine. Si bé, la força que amaga la història de la senyora Paradine hi funciona molt bé, la submissió de la resta de l’elenc femení deixa aquesta part de la cinta sense vigor i fins i tot de vegades, poc creïble. És per això que aquest film de Hitchoock em sembla menor, encara que amb aspectes d'interés, però gosaria dir que fins i tot, fallit.

THE PARADINE CASE. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 125 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Gregory Peck, Ann Todd, Charles Laughton, Charles Coburn, Ethel Barrymore, Louis Jourdan, Alida Valli, Isobel Elsom, Leo G. Carroll, Joan Tetzel

Guió:  David O. Selznick, Alma Reville. Novela: Robert Hichens
Música: Franz Waxman
Fotografia: Lee Garmes

(4) SONATA DE TARDOR (1978), d'Ingmar Bergman

Catarsi familiar

La profunditat humana emmarcada dintre de la pantalla. Un lloc on els sentiments i les emocions afloren sense quedar-se sota el greix maquillador que sovint amaga l'essència de les persones. Existeix una diferència abismal entre el cinema —anomenat— d'entreteniment, tan asèptic i artificial i aquesta mena de fer art amb la qual Ingmar Bergman va ser un autèntic mestre. I és que no es pot disseccionar i analitzar millor l'ànima humana, i per extensió la seua psicologia, com ho fa el director suec. 

En Sonata de tardor es mostren unes relacions aparentment sanes i honestes que no ho són tant quan passen pel filtre del comportament humà juntament amb l'inexorable pas del temps. La posada en escena —absolutament teatral— conté escenes memorables com quan la mare i la filla comencen a fer una catarsi tot relatant les seues experiències interiors envers les seues relacions. Esments, records i retraïments que si no surten a la llum encara espatllen més tot el vincle personal i familiar. 

La relació conflictiva maternofilial és l'eix que condueix el film, una pugna que en realitat és una barreja de debatiment i de tractar de comprendre a l'altre, si més no, per apaivagar una fellonia latent que ha romàs al llarg dels anys. 

És impossible no identificar-s’hi amb la filla i sentir un buit davant la distancia i la desconnexió de la mare. Al cap i a la fi, són trets que estan connectats amb mancances afectives i emocionals i que esdevenen en forma d'egolatria i submissió. 

Els diàlegs, les reflexions a propòsit dels sentiments interiors són sensacionals i tenen el seu reflex en la magistral escena del piano amb l'execució del preludi Opus 28 núm. 2 de Chopin on no calen les paraules, només els fets i els gestos.

HÖSTSONATEN. 1978. RFA. Color. 99 Min.

Direcció: Ingmar Bergman
Intèrprets: Ingrid Bergman, Liv Ullmann, Lena Nyman, Halvar Björk, Marianne Aminoff, Erland Josephon

Guió:  Ingmar Bergman
Música: Georg Friedrich Händel
Fotografia: Sven Nykvist

(2) PER QUI TOQUEN LES CAMPANES, de Sam Wood (1943)

Les campanes toquen per tu

Basada l'obra d'Ernest Hemingway, aquesta pel·lícula intenta ser fidel a l'esperit de la novel·la de l'escriptor americà aconseguint-ho parcialment. Les mancances del llibre es veuen reflectides encara més en aquest film amb una planificació pedestre i amb un càsting d'actors i actrius força desastrós. Si bé, cal ser benèvols amb aquest treball tenint en compte la data en què es va realitzar. 

En la meua modesta opinió, la novel·la no em va entusiasmar, però sí que contenia, en canvi, frases i moments memorables quant a referències polítiques i metàfores poètiques referents a l'amor i a l'existencialisme. Almenys, en totes dues expressions artístiques, es va ensenyar al món la barbàrie feixista, la lluita fratricida i el compromís cec de les brigades internacionals, que és molt.

 

FOR WHOM THE BELL TOLLS. 1943. Estats Units. Color. 159 Min

Direcció: Sam Wood

Intèrprets: Gary Cooper, Ingrid Bergman, Akim Tamiroff, Arturo de Córdova, Mikhail Rasumny, Fortunio Bonanova, Victor Varconi, Katina Paxinou, Joseph Calleia, Vladimir Sokoloff, Eric Feldary, Alexander Granach, Lilo Yarson, Leo Bulgakov

Guió: Dudley Nichols. Novela: Ernest Hemingway Reparto

Música: Victor Young

Fotografia: Ray Rennahan

(4) EL TERCER HOME, de Carol Reed (1949)

Víctimes del desengany

El que en un principi semblava un viatge per a començar una nova aventura laboral s'hi torna —inesperadament— en un malson per a Holly Martins. En arribar al seu destí, li comuniquen que el seu amic Harry Lime, el qual li havia promés feina, ha mort en un accident i que estan a punt de soterrar-lo. Arran d'eixe succés començaran a sorgir un seguit d'episodis que canviaran el seu punt de vista inicial, més encara quan —mitjançant el cap de la policia militar britànica— s'assabente que el seu amic està implicat en el mercat negre. 

Des de l'arrancada del metratge, Carol Reed ens presenta una pel·lícula misteriosa i intensa on tant protagonista com l'espectador es veuran introduïts en una voràgine d'esdeveniments que els hauran d'ordenar de la mateixa manera que un trencaclosques. 

La cinta està situada en el començament de la guerra freda a Viena, quan la capital austríaca estava dividida en quatre zones ocupades pels estats aliats de la II Guerra Mundial. Aquesta contextualització ens dona a entendre l'època convulsa en la qual els personatges es mouen i les dificultats que arrosseguen per abastar un lloc digne en un espai tan desdibuixat. Uns dels mèrits de la narració, però, és la perfecta combinació dels diferents aspectes plantejats que li donen un interés especial a les situacions que s'exposen al film. Així, es conjumina la relativitat de l'amistat, l'amor (en aquest cas, no correspost), el mercat negre portat fins a uns límits macabres (traficar amb penicil·lina robada als hospitals militars, per a després adulterar-la produint amb això la mort o lesions incurables als xiquets). És dur —i amb això el públic assistent empatitza amb el protagonista— el fet de descobrir que l'amic de la teua vida i de la infantesa és un ésser sense escrúpols capaç de cometre semblants atrocitats. 

A banda de jugar exquisidament amb la trama, l'obra destaca per una sorprenent utilització dels clars i obscurs, jugant amb les ombres d'una forma metafòrica i expressionista que reforça encara més el llenguatge formal aparent. La intervenció d'Orson Welles és colpidora i li dona un caire grandiloqüent a l'estructura i l'atmosfera cinematogràfica.

 

THE THIRD MAN. 1949. Estats Units. Color. 104 Min

Direcció: Carol Reed

Intèrprets: Orson Welles, Joseph Cotten, Alida Valli, Trevor Howard, Bernard Lee, Paul Hörbiger, Ernst Deutsch, Siegfried Breuer, Erich Ponto, Wilfrid Hyde-White, Hedwig Bleibtreu, Paul Birch

Guió: Graham Greene. Novela: Graham Greene

Música: Anton Karas

Fotografia: Robert Krasker

(4) LA PASSIÓ DE JOANA D'ARC (1928), de Carl Theodor Dreyer

Mort i alliberament en primers plans

Una obra cinematogràfica és un mitjà pel qual es transmet una informació que l'espectador haurà de descodificar i interpretar segons els processaments cognitius. La nostra primera sensació i percepció ens arriba a través del guió i la seua posada en escena, però, en aquesta cinta, Dreyer afegeix un altre caire ampliant l'interior i, per tant, la psicologia dels personatges mitjançant moviments de càmera magistralment mesurats i estudiats, amb unes imatges que diuen molt més que les paraules. Amb això aconsegueix un efecte impactant, retratat a base de primers plans innovadors i impossibles contrapicats. Aquesta conjunció avantguardista consagra el director danés com a un autèntic adalil del llenguatge fílmic atorgant-li, a més, una gran importància i influència en la història del cinema. 

Les seqüències se centren en el procés i condemna per heretgia d'aquesta pagesa francesa, per això tot passa durant l'espai de temps que va des del seu judici fins a la decisió final del tribunal eclesiàstic. El patiment, els dubtes, les pressions per abjurar, la paranoia inquisitiva religiosa, el clam d'indulgència per part del poble..., conceptes que apareixen reflectits a la pel·lícula amb una intensa profunditat confinada en uns opressius espais tancats omplits pels rostres dels protagonistes. Si sumem els aspectes comentats al fantàstic treball actoral (magnífica, María Falconetti) i als gestos de complicitat metafòrics que hi ofereix (p. ex., el contrast entre la vida la mort quan apareix una dona alletant el seu nadó i la posterior imatge de Joana d'Arc a la foguera), el resultat és un film molt suggestiu i original —va ser rodat el 1927— que ha esdevingut un clàssic imprescindible de la cinematografia universal.

LE PASSION DE JEANNE D'ARC 1928. França. Blanc i Negre. 110 Min.

Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Maria Falconetti, Antonin Artaud, Eugène Silvain, André Berley, Maurice Schutz, Michel Simon

Guió:  Carl Theodor Dreyer, Joseph Delteil

Fotografia: Rudolph Maté, Goestula Kottula

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(4) L'INCREÏBLE HOME MINVANT, de Jack Arnold (1957)

Meravella del cinema fantàstic

Aquesta meravella del cinema fantàstic podria ser una metàfora dels canvis de vida sobrevinguts. Aquells en què ens convertim en víctimes d'una cosa que pensàvem que mai no ens podria passar (impensable, en aquest cas), semblant a una mena de macabra distopia capaç de fer miques els nostres projectes i els nostres somnis. 

La història arrenca en un feliç viatge a bord d'una barca al mar. Una parella acomodada, típica de la societat americana dels cinquanta, cadascun amb el seu rol ben definit i amb l'objectiu conjunt de construir un futur fructífer per a tots dos. No obstant això, passa alguna cosa (subreptici al·legat antinuclear) que els amargarà l'existència per sempre. A partir d'ací, Jack Arnold hi fa un magistral joc narratiu i fílmic, amb imatges impactants mantenint una tensió pertorbadora al llarg del metratge i utilitzant, a més, una banda sonora molt apropiada a cada disminució d'estatura del protagonista o davant dels atacs del seu entorn. 

El gran mèrit del director rau a ajustar —en només vuitanta-pocs minuts— una gran quantitat d'esdeveniments i emocions. Així, podem observar amb els nostres sorpresos ulls la desesperació del personatge principal davant d'un fet tan aterridor que comportava una desaparició imminent. Aquest fet fa que mostre els seus alts i baixos —magnífic l'anàlisi psicològica des de la seua soledat— durant el procés: els canvis bruscos d'humor davant la seua parella, els pensaments de suïcidi, la relació terapèutica i sana que troba amb la seua igual (la nana de la fira), l'esperança de trobar un remei a la seua malaltia, l'odissea al soterrani on es crea un microcosmos personal al costat d'agulles, aràcnids i una lluita instintiva per la supervivència. 

La posada en escena, la fotografia i la senzillesa aparent de la proposta de l'obra esdevenen un complex univers. Un espai reduït amb multitud de lectures que es pot endevinar en la interessant reflexió final del protagonista que va des de la filosofia més profunda fins a concepcions panteístiques. Aquesta cinta es va convertir al llarg dels anys en un film de culte que cal anar revisitant i difonent les noves generacions. Filmoteca bàsica.

 

THE INCREDIBLE SHRINKING MAN. 1957. Estats Units. Color. 81 Min

Direcció: Jack Arnold

Intèrprets: Grant Williams, Randy Stuart, April Kent, Paul Langton, Raymond Bailey, Billy Curtis, William Schallert, Frank J. Scannell, Helene Marshall, Diana Darrin

Guió: Richard Matheson. Novela: Richard Matheson

Música: Joseph Gershenson

Fotografía: Ellis W. Carter

(3) OPPONENT, de Milad Alami (2023)

Llibertats restringides

Quan et trobes immers en una societat que no respecta els drets humans més elementals, és complicat dur a terme una vida plena. El cas de l'Iran, un lloc on l'homosexualitat està penada, n'és un exemple clar. Pot ser que les circumstàncies de l'atzar et conduïsquen a néixer en aquest país, i si la teua orientació sexual es decanta per aquells que pertanyen al teu mateix gènere, estaràs en perill de ser represaliat (fins i tot amb la pena de mort). 

El film denuncia l'homofòbia d'aquest estat teocràtic opressor, tot i això, indaga també en els seus efectes col·laterals per a les persones del voltant de la víctima. D'aquesta manera, l'obra se centra en la figura d'Iman, campió de lluita lliure que es veu forçat a escapar-se del seu país, per manca de llibertat personal, cap a Suècia. El director tracta el drama de la immigració juntament amb els esforços que han de fer els nouvinguts per aconseguir el permís de residència, havent-hi de bregar amb decisions injustes. I després aborda drames personals i psicològics. Iman s'emporta al país escandinau a la seua dona i a les seues dues filles. La seua dona tenia una vida còmoda. Era professora de piano. Les seues filles van haver de sacrificar-se també, havent de canviar a un entorn totalment diferent. Iman es troba en un bucle, en una dicotomia que el bloquejarà a l'hora de prendre decisions Els dubtes rondaran constantment a la ment del nostre protagonista: la seua família o renunciar a un mateix. 

La pel·lícula hi reflecteix tota la mena de successos durant la seua estada a Suècia: canvis d'habitatge, barrera idiomàtica i problemes amb l'aprovació del seu expedient d'asil. La seua dona, conscient de l'homosexualitat del marit, sap el que la lluita lliure suposa i significa per a ell. Iman vol ajudar la seua família competint amb l'equip suec, cosa que implicarà por i incertesa per a tots dos. 

Milad Alami retrata una història tensa i angoixant, on els sentiments i les emocions pugnen contra el dolor que sent Iman davant la restricció de les seues llibertats. El realitzador aglutina els diferents elements humans de manera brillant mitjançant un guió, una planificació i una posada en escena veritablement convincents.

 

MOTSANDAREN. 2023. Suècia. Color. 119 Min

Direcció: Milad Alami

Intèrprets: Peyman Moaadi, Arvin Kananian, Ardalan Esmaili, Björn Elgerd, Joonas Saartamo, Magnus Mark

Guió: Milad Alami

Música: Jan Ekstrand, Carl-Johan Sevedag

Fotografia: Sebastian Winterø

(1) L'AMANT DOBLE, de François Ozon (2017)

Pretensiositat

He vist, fins al moment, dues pel·lícules de François Ozon: "En la casa" i "Jove i Bonica". Totes dues m'han encantat fins al punt d'intentar veure tota la seua filmografia. Ara bé, no puc dir el mateix de L'amant doble. És una obra que, des del seu arrancament, prometia bastant; la aproximació al turment interior de la protagonista, l'enfrontament i la disjuntiva entre l'amor i el sexe i la idea de la relació interpersonal entre germans bessons, semblava un còctel interessant. Tanmateix la narració es desunfla cada cop que avança el metratge a causa d'una pretensiositat (canvis bruscos de guió) que són del tot decebedors. Malauradament no acaba de funcionar i, el pitjor de tot, és que queda com inversemblant. Altra volta serà.

L'AMANT DOUBLE. 2017. França. Color. 107 Min

Direcció: François Ozon

Intèrprets: Jérémie Renier, Marine Vacth, Jacqueline Bisset, Dominique Reymond, Myriam Boyer

Guió: François Ozon, Philippe Piazzo. Novela: Joyce Carol Oates

Música: Philippe Rombi

Fotografia: Manuel Dacosse

(3) FLORS DE EQUINOCCI, de Yasujiro Ozu (1958)

 Canvi generacional

D'alguna manera o altra, el conflicte intergeneracional entre progenitors i fills ha estat una constant al llarg de la història. Depenent del context cultural els problemes seran de diferent forma i més o menys urgents, però tots els implicats combatran entre ells per aconseguir les seues aspiracions. La pel·lícula planteja aquest dilema a través de la rebel·lió de les filles davant la voluntat dels seus pares de contraure casament amb una persona triada per ells. Els temps canvien i les volicions també. En aquesta època —societat japonesa a mitjans dels anys cinquanta—, des de la joventut, es percep com a injust que no puguen ser elles les que prenguen les decisions del seu futur. La sensació d'atropellament augmenta molt més quan no poden triar la persona estimada, aquella amb la qual han de conviure al llarg de la seua vida. Es pot observar una actitud contradictòria a Wataru Hirayama (Shin Saburi), el pare protagonista. Ja en el seu discurs inicial fa referència sobre els beneficis a l'hora de tenir llibertat per triar parella i fa una comparació amb la seua generació, els quals estaven obligats a complir aquestes normes consuetudinàries. També la seua conducta és molt dispar, així és molt condescendent amb la resta, però es comporta de manera rígida, ferma i severa quan la circumstància apareix a casa seua. El seu amic, Shukichi MIkami (Chishū Ryū), es troba també a la mateixa tessitura, ja que la seua filla ha escapat de casa. La relació amb aquest, el qual haurà d'ajudar a intentar recuperar la seua filla, serà crucial perquè Wataru recomponga els seus criteris preestablerts sobre la situació que està passant. Mentrestant, la càmera comença a abordar els progenitors per extreure'n els pensaments i sentiments sobre la relació amb els seus fills, amb dicotomies del tipus: és millor que les nostres filles seguisquen el camí dels nostres designis o, per contra, és més convenient que arriben a la felicitat per elles mateixes, a través dels seus encerts i els seus errors? I, com sempre, tota aquesta reflexió sobre la vida la representa Yasujiro Ozu a la perfecció a través de la senzillesa dels seus enquadraments, dels seus diàlegs, i de la posada en escena, una naturalitat que podem gaudir en cadascuna de les seues obres.

HIGANBANA. 1958. Japó. Color. 118 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Shin Saburi, Kinuyo Tanaka, Ineko Arima, Yoshiko Kuga, Keiji Sada, Teiji Takahashi

Guió:  Yasujirō Ozu, Kogo Noda. Historia original: Ton Satomi

Música: Takinori Saito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu (clicar en aquest enllaç)

(2) THE REPLACEMENTS "Let it be" (1984)

Sòlid treball

Sòlid treball d'aquesta banda nord-americana que es condensa en onze temes que van des del rock amb sons clàssics ("I Will Dare", la versió dels Kiss "Black Diamond", "Seen your Video"), fins al punk amb influències ramonianes ("Favorite Thing", "We're Coming Out", "Tommy Gets his Tonsils Out"). El disc també compta amb la reivindicativa balada de piano "Androgynus" o amb el ritme cadenciós de la preciosista "Sixteen Blue". La irreverent "Gary's got a Boner" i la maquinal "Answiering Machine" són dues cançons amb clares influències del rock dur. 

Per acabar, al meu entendre el tema més notable és l'existencialista "Unsatisfied" que es basa en una excel·lent introducció de guitarra per donar pas als udols i la fantàstica veu de Paul Westerberg. Estimable disc

Gravat en: Blackberry Way Studios. Mineápolis

Duració: 33:31

Cançons: 11

Sello discográfico: Twin/Tone Records

Productors: Steve Fjelstad, Peter Jesperson y Paul Westerberg

(3) LA CIOCIARA (DUES DONES), de Vittorio de Sica (1960)

Temps difícils

Vittorio de Sica trasllada ara el seu enfocament social, envernissat amb el seu estil neorealista, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Cesira —una fantàstica Sofia Loren— no pot suportar més la vida a Roma. Els constants bombardejos, la incertesa de la supervivència tant d'ella com de la seua filla de dotze anys (Rosseta), la fan reflexionar i decideix tornar de camí al seu poble natal, Santa Eufèmia a la regió de Ciociara. Darrere deixa la seua casa i la seua botiga,pensant en el seu retorn aviat, deixant al càrrec Giovanni, pel qual se sent enamorada. Cesira és vídua i amaga una història de misèria que la va obligar a casar-se amb un home —al qual no estimava— pels seus diners. Durant el recorregut i un cop al seu poble s'adona que els esdeveniments no són tan esperançadors com al principi es pensava. 

El realitzador italià no va amb embuts a l'hora de mostrar la cruesa en temps de guerra. La possibilitat de la mort vaga a cada pas que fan els personatges. Són temps difícils on la conservació de la vida (com l'home que anava amb bicicleta) es troba al primer escalafó de les prioritats. Michele de Libero, el jove idealista que està en contra del nazisme i del feixisme, enamorat de Cesira, serà una persona important a la seua nova estada a Santa Eufèmia, ja que tots dos senten una especial atracció. 

A cada seqüència s'exposa una panoràmica de desolació, devastació i desgràcia, transmetent una sensació d'angoixa que va perdurant al llarg del film. L'escena de la violació per part d'un grup de goumiers marroquins és realment dura, descarnada i impactant; De Sica dota el film d'un realisme aclaparador amb molta valentia i honestedat. Després d'això, Cesira reprova a un comboi americà i, aquests, aliens al seu patiment, reprenen la marxa demostrant així unes intervencions estratègiques trufades de postureig humanitari. 

A l'excel·lent escena final, mare i filla s'abracen i la càmera s'allunya. Vides destrossades, patiment i resignació en dues dones plenes de fortalesa, capacitat que s'erigeix en el seu tret més diferenciat . 

LA CIOCIARA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 100 Min.

Direcció: Vittorio de Sica
Intèrpretes: Sophia Loren, Jean-Paul Belmondo, Eleonora Brown, Carlo Ninchi, Emma Baron, Andrea Checchi, Bruna Cealti

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio De Sica. Novela: Alberto Moravia
Música: Armando Trovajoli

Fotografia: Gábor Pogány