(3) RETORN A CASA, de Zhang Yimou (2016)

Víctimes d'un Estat injust

El drama humà pel qual travessen moltes persones, víctimes d'un estat autoritari és retratat en la figura de Lu Yanshi. Empresonat i allunyat de la seua dona i filla, fuig de la presó. El preu que ha de pagar per això és molt alt; la seua família, sempre sota l'amenaça de les represàlies i la seua filla, -ballarina que té dificultats per arribar al paper principal d'una obra-, desconnectada d'ell.
En el seu retorn a casa, una vegada proclamada l'amnistia, es trobarà amb una situació inesperada i és allà on hi apareix el millor de la cinta.
Existeixen en la història dues metàfores fonamentals com són l'amnèsia de la seua esposa i el piano. La primera simbolitza l'oblit amb què un estat injust deixa sumit als seus ciutadans i la segona actua com a motor del record d'un temps feliç. Tot i les desgràcies Lu Yanshi no es rendeix, es topa amb la desmemoria però el seu amor és abnegat. D'aquesta manera, lluitant contra les adversitats s'enfronta amb valentia a les seues dues tasques vitals; (re)consquistar a la seva esposa i (re)conciliar-se amb la seua primogènita. Aquesta és la manera d'arribar a la seua felicitat.
Zhang Yimou, amb un excel·lent guió i una realització impecable, aconsegueix un bell i metafòric film. Molt recomanable.

RETORN A CASA (GUI LAI). 2014. Xina. Color.
Direcció: Zhang Yimou
Intèrprets: Gong Li, Daoming Zhang, Guo Tao, Yan Ni, Li Chun, Zhang Jiayi, Liu Peiqi, Ding Jiali, Xin Baiqing, Zu Feng, Chen Xiaoyi
Guió: Zhou Jingzhi (Novela de Yan Geling)
Música: Takanobu Saito
Fotografia: Zhao Xiaoding

(4) EL SABOR DEL SAKE, de Yasujiro Ozu (1962)

La por a la soledat

Ozu té la virtut, a més de realitzar una excel·lent radiografia de la societat japonesa-, de contar les coses amb una senzillesa sorprenent. Amb El Sabor del Sake s'endinsa en el patriarcat i, d'aquesta manera, dissecciona la vida familiar per mostrar una societat masclista que deixa a les dones solteres a prop de l'ostracisme.
La pel·lícula posa de manifest la por a la solitud i les debilitats de l'ésser humà. Així mateix, és important apuntar com la guerra, -una constant en la filmografia del director-, planeja sobre el (sub)conscient dels personatges. Per finalitzar, tal com assenyala el seu títol, ressaltar eixe alcoholisme, sempre tenyit de recança, on es refugien els seus protagonistes.
Magnífic film.  

EL SABOR DEL SAKE (SAMNA NO AJI). 1962. Japón. Color.
Direcció: Yasujiro Ozu
Intèrprets: Chishu Ryu, Shima Iwashita, Shinichiro MIkami, Keiji Sada, Mariko Okada, Nobuo Nakamura, Teruo Yoshida
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takanobu Saito
Fotografia: Yujaru Atsuta 

Crítiques de Yasujiro Ozu en Rockmetratge: 
Primavera Tardana (1949)
Contes de Tòquio (1953)

(3) TRIANA "El Patio" (1975)

Disc clau en la història del rock espanyol i òpera prima de la banda. Amb aquest arriscat i innovador treball, Jesús de la Rosa, Juan José Palacios “Tele” i Eduardo Rodriguez van crear una fusió del rock progressiu, rock simfònic i flamenc anomenat Rock Andalús.
El segell personal és innegable, no obstant es poden apreciar influències de grups com Emerson, Like & Palmer, Pink Floyd, King Crimson o del “cante” més pur. D'eixa barreja hi trobem temes tan variats com “Sé de un lugar”, “Todo es de color”, versió de Lole y Manuel que funciona a manera d’interludi, els jocs de teclat i flamenc de “Diálogos”, el rock de “Luminosa Mañana” i “las bulerías” de “Recuerdos de una noche”.
Al capdavant d'aixó, però, destacaría aquestes dues obres mestres: “Abre la Puerta Niña” són deu minuts de fantàstic rock progresiu. Aquesta peça és una disbauxa instrumental i vocal que t’hipnotitza des del primer instant i “En el Lago”, bellísima melodía de set minuts de duració on conflueixen totes les virtuts musicals i al.lègoriques del grup. Imprescindible.

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
En el Lago 
Abre la Puerta Niña

Sé de un lugar

(3) EXTREMODURO "Agila" (1996)

Agila ( "Espavila" en el dialecte castúo) és el sisè àlbum del grup extremeny i té com a gran virtut una gestió molt intel·ligent a l'hora d’abordar diferents maneres de confluir el rock. Aquesta vegada la banda recorre a la utilització d'instruments de vent (saxo i flauta) i de metall (trombó de vares) per donar forma a cançons que van des de cadències més dolces i relaxades ("Buscando una luna"), passant pel punk bluessejat del "Dia de la Bestia", fins al rock més hard de "La carrera".
La lletra de Robe, -sempre aguda i incisiva-, té el suport de la fantàstica guitarra d'Iñaki "Milindris" Setién que li dóna un aire sensacional a tots els temes (brutal a "So Payaso").
Cal destacar la col·laboració d'Albert Pla a la veu en "¡Qué sonrisa tan rara!" i aquests dos immortals esclafits cap al final del disc com són "Correcaminos, estate al loro" i "La Carrera" (genial la seua irònica descripció “estudi-toxicològica”).
Va suposar la consolidació de la banda i, després de dues dècades, és un referent en el context musical actual.

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
Correcaminos, estate al loro

La carrera

So Payaso

Buscando una luna

(4) CONTES DE LA LLUNA PÀL·LIDA D'AGOST, de Kenzi Mizoguchi (1953)

 Ambició i vilesa masculina

Tot i estar contextualitzada en un període tan dur com són les èpoques de guerres al Japó del segle XVI, Mizoguchi construeix una bella història visual, -unint molt intel·ligentment elements realistes amb components fantàstics-, en la qual mostra com la dona és víctima , com sempre al llarg de la història, de la vilesa masculina.

Les difícils condicions dels camperols i la seua lluita per la supervivència atrapen als protagonistes Tobei i Genjuro amb les seues famílies. La desesperació els porta a marxar del poble, deixant a les seues dones i fills, per aconseguir millor sort, un com a venedor i l'altre com samurai. No obstant això, tots dos acaben sent víctimes d'una ambició que els arrossega a cometre actes irracionals i contraproduents. És ací quan Mizoguchi mostra la fragilitat humana: Tobei és anul·lat com a persona, embogit per aconseguir una gran fortuna és literalment abduït per la bellesa de la princesa "fantasma" i irresponsablement s'oblida del perill en què es troba el seu xiquet xicotet i la seua dona. Genjuro, per la seua banda, està encegat per arribar a un estatus i no li importa arribar-hi a través de procediments innobles. D'aquesta manera, es converteix en un samurai altiu i arrogant, esborrant de la seua ment a la seua esposa fins que se la troba treballant de prostituta en un bordell.
Així les coses, tots dos intenten reaccionar, però les coses potser no tornaran a ser com abans.
Cal destacar la seua increïble posada en escena. Per revisitar una i mil vegades.

CONTES DE LA LLUNA PÀL·LIDA D'AGOST. 1953. Japó. Blanc i Negre.

Direcció: Kenzi Mizoguchi

Intèrprets: Machiko Kyo, Mitsuki Mito, Kinuyo Tanaka, Masayuki Mori, Eitaro Ozawa, Eigoro Onoe, Ichisaburo Sawamura, Ryosuke Kagawa, Sugisaku Aoyama.
Guió: Matsutaro Kawaguchi, Yoshikata Yoda
Música: Fumio Hayasaka, Tamekichi Mochizuki, Ichiro Saito
Fotografia: Kazuo Miyagawa

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Les Germanes de Gion (1936), Els Amants Crucificats (1954), El Carrer de la Vergonya (1956)

(3) MANCHESTER DAVANT DEL MAR, de Kenneth Lonergan (2017)

 La canalització del sofriment

El gran encert de Manchester davant del mar és mostrar com es canalitza el dolor emocional a través les tragèdies humanes. Les situacions del film; morts familiars, tutela i relacions interpersonals -nebot i ex-dona especialment-, juntament amb l'infern interior que pateix el protagonista, -magistralment interpretat per Cassey Affleck-, dóna lloc al fet que la seua aflicció es traduïsca en comportaments violents, sentiments de culpa i auto-càstig.
A tot això, cal afegir una interessant narrativa cinematogràfica -a base de flashbacks-i unes belles imatges reforçades amb una precisa banda sonora (sensacional l'escena de l'incendi amb la música de l'Adagio d'Albinoni).  

MANCHESTER BY THE SEA (MANCHESTER DAVANT DEL MAR). 2017. USA. Color.

Direcció: Kenneth Lonergan

Intèrprets: Cassey Affleck, Michelle Williams, Kyle Chandler, Lucas Hedges, Tate Donovan, Erica Mcdermott, Mathew Broderick
Guió: Kenneth Lonergan
Música: Lesley Barber
Fotografia: Jody Lee Lipes

(3) L'ARRIBADA (ARRIVAL), de Denis Villeneuve (2016)

Comunicació i entesa

El més interessant de L'Arribada és la quantitat d'elements que van apareixent al llarg de la trama. Tot i que el punt de partida és l'aparició de misterioses naus extraterrestres, -amb les quals, de fet, es podria jugar amb una història purament alienígena-, en realitat no suposa l'únic eix central del film sinó que representa un punt d'inflexió per abordar reflexions molt més profundes a través d'un acostament molt ben elaborat. D’aquesta manera, podríem citar, entre altres, com a conceptes subjacents: la comunicació amb els seus vessants verbal, no verbal i escrita, els malentesos, la precipitació en les conclusions que poden portar a una guerra, la histèria col·lectiva, la cooperació, les emocions, el llenguatge i la seua influència en el nostre cervell, etc.
És molt intel·ligent l’utilització de l’espai-temporal que realitza el director mitjançant els temps present i futur, això és, la connexió existent entre la història principal (present) amb les vivències que experimenta a través de la seua filla (futur), tot això sublimat per un tractament poètic que es plasma en unes imatges molt emotives i suggestives.

ARRIVAL (L'ARRIBADA). 2016. USA. Color.

Direcció: Denis Villeneuve

Intèrprets: Amy Adams, Jeremy Renner, Forest Whitaker, Michael Sthulbarg, Mark O'Brien, Nahally Thibault, Pat Kiely.
Guió: Eric Heisserer (Novel·la: Ted Chiang)
Música: Jóhan Jóhannsson
Fotografia: Bradford Young

Crítiques de Denis Villeneuve en Rockmetratge:
Incendies (2011)