(3) ALCARRÀS (2022), de Carla Simón

Volem viure de la terra

El llarg camí recorregut des de la infància fins a la majoria d'edat es tradueix en un continu on  la fantasia, la imaginació i la ingenuïtat passen d'un color foc rogent a un altre gris i apaivagat. Són els estadis que hem de passar al llarg d'una vida —de vegades plena de joies— però, alhora, farcits d'una sinuositat que esgota i ascla tant el nostre cos com la nostra l'ànima. 

La proposta de Carla Simón és un retrat familiar on reflecteix el pas de la vida i els actes de la voluntat de les persones per tal de fer front i lluitar davant les adversitats que, malauradament, sempre ens hi abracen. I és que al film hi està tot: la innocència de la canalla, els somnis de l'adolescència, les preocupacions de l'adultesa i l'esmerç de la senectut crepuscular, encarnat per l’avi, per trobar-hi una mena de cant del cigne. 

La notícia que rep la família Solé —els quals porten durant generacions treballant i conreant una gran extensió de presseguers en Alcarràs (xicoteta localitat rural de Catalunya)— quan els Pinyol els comuniquen que han d'abandonar les terres, fa trontollar tots els seus projectes i la seua tranquil·litat. A partir d'aleshores comencen a fluir amoïnaments, conflictes, enutjos i una angúnia que serà per a tots molt difícils de gestionar. 

Temps era temps quan la paraula tenia més valor que qualsevol paper, quan la confiança entre els veïns era d'una germanor suprema i quan les comunitats es donaven suport mútuament. Al padrí (avi) li cau el món damunt quan se n'assabenta que, per no fer cap tràmit burocràtic, perdran les terres. Son temps de canvi i a alguns membres se'ls ofereix treballar com a instal·ladors de panels de plaques solars. Tanmateix, per a Quimet, el pare de família, l'ofici de pagés forma part de la sang de la seua nissaga i difícilment se'l podrà fer canviar d'opinió. En aquest punt es planteja la dicotomia entre la tradició i l'adaptació als nous temps: ací la cinta fa l'ullet als valors tradicional que mai no s'haurien de perdre. Pensa Quimet que si es respectara el treball i les terres dels llauradors la situació seria diferent. Per això la denúncia hi està present (genial la seqüència de la manifestació davant de la gran distribució) on els pagesos es convenen contra el govern. 

Alcarràs és una reivindicació de l'ofici de pagés i tot el seu entorn entés com una filosofia de vida (la naturalitat de la càmera amb els personatges i els paisatges és francament aclaparadora). És complicat traure de soca-rel una idiosincràsia tan arrelada, per això el film té eixa mirada realista i naturalista: d'un microcosmos que de tan petit ompli la vida dels que la componen, perquè dins d'eixa petitesa s'hi troba un munt de possibilitats, entre elles la de treballar la terra, de cuidar-la, d'alimentar-la... Una terra que després et tornarà allò que li has donat: amor, una manera peculiar de vida i aliment per sobreviure. I també, Alcarràs, és un cant a la família entesa com una unitat comunitària i solidària que comparteix una lluita i un treball i on, no cal dir-ho, els conflictes suraran, però l'amor romandrà com la connexió de l'avi amb la seua neta i la cançó antiga com a fil conductor.

ALCARRÀS. 2022. Espanya. Color. 120 Min.

Direcció: Carla Simón
Intèrprets: Jordi Pujol Dolcet, Anna Otín, Xenia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó

Guió:  Carla Simón, Arnau Vilaró
Música: Andrea Koch
Fotografia: Daniel Cajías

Crítiques de Carla Simón (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Estiu 1993 (2017)

(2) THE STROKES "Is This It" (2001)

Revisió rítmica

Guitarres trepidants amalgamades amb un pòsit melòdic podrien definir al primer àlbum d'aquesta banda novaiorquesa. La seua òpera prima és una crònica de la seua ciutat esquitxada d'històries lliurades a l'amor, d'emocions, de sexe i de crítica al convencionalisme social. 

Tres excel·lents esclafits com "Someday, Late Nite" o "The Modern Age", conformen la cúspide d'una piràmide que està acompanyada de grans temes com "Is This it" (fantàstica la seua línia de baix), l'al·legoria Huxeliana de "Soma" o la tornada acollidora de "Hard to Explain". 

Bon debut, de vegades una mica repetitiu, el mèrit del qual va ser el seu aprofundiment en els aspectes rítmics del rock amb el seu estil garatger, descurat i atrevit .

Gravat en: Transporterraum. Nueva York.

Duració: 36:28

Cançons: 11

Segell discogràfic: RCA

Productor/s: Gordon Raphael

(3) SHADOW OF A DOUBT (1943), d'Alfred Hitchcock

Falses aparences

Uns dels valors més atraients que ofereix el cinema és el seu poder de captivar els espectadors mitjançant la suposadament senzilla eina de contar històries. Ara bé, això que és tan fàcil d'escriure no és, ni de bon tros, una tasca planera de realitzar. S'ha de tenir molta precisió i cura en el maneig dels temps, en la posada en escena, en l'elecció actoral i, especialment, en el llenguatge fílmic. L'admiració que tot cinèfil té cap a aquest director britànic és exactament per això, perquè té la virtut de saber combinar tots aquests conceptes i, oimés, per la seua intel·ligència a l'hora de donar-hi matisos i trets personals que encara reforcen més la seua suggestibilitat. D'aquesta manera, l'aspecte psicològic, la intriga, el suspens, les relacions interpersonals i la presència constant de l'humor (com ara les brillants xerrades dels xiquets o les disquisicions del pare amb l'amic sobre el crim perfecte) donen lloc a un còctel irresistible per a qualsevol observador d'aquesta obra. 

Els contrastos, l'oposició i l'asimetria són elements que hi juguen un paper molt important a l'entramat cinematogràfic representat en la relació entre l'oncle i la neboda. Tot i que semblen —en un principi— ànimes bessones, existeix un fort antagonisme entre ambdós. Així, l'admiració primigènia que té ella envers el seu oncle sofreix una metamorfosi i esdevé en constant patiment psicològic: assaltada pels dubtes, l'esbalaïment anirà esvaint-se a mesura que avancen els seus descobriments. El mateix Charlie (Joseph Cotten), ja suposa una lluita de contraris amb les dues cares que hi presenta: exemplar i encisador ciutadà versus fred psicòpata. 

El film no té cap prejudici en mostrar la part més salvatge de l'ésser humà, diguem-ne si volem patològic, però amb una aurèola que es manifesta per tot arreu al llarg de la vida. I és que la rialla, la tendresa, la simpatia, la malicia, la vilesa o la dolenteria molt sovint es trepitgen i es confonen. Tampoc hi falta el retrat, tan verídic com emmelat, de la família americana culturalment associada al patriarcalisme i a la ingenuïtat. 

En definitiva, un molt bon film del mestre britànic amb una magistral narració que, malgrat el seu forçat i inversemblant final, posseeix un ritme que capta constantment la nostra atenció.

SHADOW OF A DOUBT. 1943. Estats Units. Blanc i Negre. 108 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Shailene Woodley, Melissa Leo, Zachary Quinto, Tom Wilkinson, Rhys Ifans, Nicolas Cage, Logan Marshall-Green, Timothy Olyphant, Scott Eastwood, Joely Richardson, Jaymes Butler, Ben Schnetzer, Lakeith Stanfield, Ben Chaplin, Edward Snowden

Guió:  Thornton Wilder, Alma Reville, Sally Benson. Argumento: Gordon McDonell
Música: Dimitri Tiomkin
Fotografia: Joseph A. Valentine

(2) BILLY JOEL "Streetlife Serenade" (1974)

Entre la melancolia i la nostàlgia

La major part d'aquest treball es troba ubicat als terrenys de la malenconia i la nostàlgia. Amb passatges tenyits de blues i jazz el cantant novaiorqués homenatja els músics del carrer i el seu modus vivendi a la cançó que dóna nom al disc (shoppin'centre heros-working hard for wages. Herois del centre comercial-treballant de valent per un salari). Sentiment de tristesa a "The Great Suburbian Showdown", oda a aquells temps llunyans que se'ns queden enrere després d'un llarg període absents. Les mateixes coses, els mateixos llocs i passats els anys, ho veiem com una cosa aliena a nosaltres. No ens queda més que acomiadar-nos i acceptar la nova realitat deixant-ho tot al seu lloc adequat a l'espai i al temps. "Souvenir" té un aire similar, endinsant-se en els grats moments que gaudim de la vida, però que, tanmateix, es van esvaint al llarg dels nostres dies. 

En aquest treball també hi ha cabuda per a l'amor. "Roberta" parla d'una dura separació d'una parella acompanyada per uns acords molt emotius. També a "Last of the Big Time Spenders" l'artista executa una metafòrica declaració d'amor (el temps invertit en tu és la millor i més gran de les riqueses). 

"Los Angelenos" és un retrat sobre la diversitat de L.A. amb un constant i suggestiu piano elèctric. 

És molt interessant trobar en aquesta obra un Billy Joel mordaç i corrosiu a "The Entertainer", una mirada crítica amb aires de folk a l'efímer dels artistes que estan supeditats al caprici del públic oient i també una sàtira cap als executius de les indústries discogràfiques: "If you're gonna have a hit you gotta make it fit" "So they cut it down to 3:05" "Si vols tenir un hit, caldrà que l'ajustes". "Aleshores ells ho tallaran als 3:05". En la mateixa línia ens topem amb la crítica social a "Weekend Song", amb aires de rock, el tema presenta un personatge cremat de la feina que l'únic que pretén és evadir-se de l'àmbit laboral i sortir el cap de setmana. 

Finalment, el músic hi demostra el seu virtuosisme al piano en aquestes dues obres instrumentals: "Root Beer Rag" i "The Mexican Connection". 

Sense ser un gran disc, Streetlife Serenade, és una obra estimable amb aspectes d'interés, potser li falta alguna gran cançó: l'ombra de Piano Man és molt allargada.

Gravat en: Devonshire Sound. California

Duració: 37:41

Cançons: 10

Segell discogràfic: Columbia Records

Productor/s: Michael Stewart

(3) SNOWDEN (2016), d'Oliver Stone

Estem constantement vigilats?

Les persones solem actuar mecànicament, de manera rutinària i sense pensar-hi. Tenim una visió egocèntrica de nosaltres mateixos i així, tractem de suportar els problemes quotidians que se'ns plantegen. D'altra banda, la societat ha canviat de manera vertiginosa en els darrers cinquanta anys. Hem patit un salt cap a una tecnologia avançada amb unes repercussions subreptícies que atempten la nostra dignitat i els nostres drets. En aquest món globalitzat —on la preponderància d'internet i les xarxes socials ha canviat la nostra manera de relacionar-s’hi— s'amaga una cosa terrorífica que la pel·lícula d'Oliver Stone mostra amb una claredat meridiana. 

Snowden és una pel·lícula valenta, revolucionària i, des del meu punt de vista, necessària. I és valenta perquè, allunyant-se del pamflet, denuncia els interessos d'un país amb aires imperialistes que vol controlar el món. I entre tot això —parlant-hi de coratge— sobresurt la figura d'Edward Snowden, consultor tecnològic qui va tenir l'audàcia de fer front al poder establert. I és que en aquesta història verídica es planteja un interessant dilema ètic: cal supeditar el bé comú al particular? El protagonista tenia una feina, guanyava una suma de diners estratosfèrica, tenia la seva parella estable, joventut i un futur sense angoixes amb la vida solucionada. No obstant això, després de conèixer els tripijocs i les mentides del govern del seu país, desencantat i també amb sentiment de culpabilitat decideix renunciar a tot això en benefici de totes les societats al món. 

En definitiva, un film de denúncia molt interessant que ens fa entendre que estem controlats en tots els nostres moviments i que la distòpia orwelliana no era més que una realitat tangible i futura.

SNOWDEN. 2016. Estats Units. Color. 134 Min.

Direcció: Oliver Stone
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Shailene Woodley, Melissa Leo, Zachary Quinto, Tom Wilkinson, Rhys Ifans, Nicolas Cage, Logan Marshall-Green, Timothy Olyphant, Scott Eastwood, Joely Richardson, Jaymes Butler, Ben Schnetzer, Lakeith Stanfield, Ben Chaplin, Edward Snowden

Guió:  Kieran Fitzgerald, Oliver Stone. Obra: Luke Harding
Música: Craig Armstrong, Adam Peters
Fotografia: Anthony Dod Mantle

(5) CANÇO DE BRESSOL TRENCADA (1932), d'Ernst Lubitsch

Per la supressió de les guerres

El remordiment — capaç d'empresonar-nos i confinar-nos en un món interior i angoixant— és una de les emocions més tòxiques que hi ha: com trobar, doncs, la redempció? Paul Renard, emprén un camí desesperant després d'intentar expiar les culpes amb la confessió al seu sacerdot. D'aquesta manera, acudeix a visitar els progenitors i la promesa de la seua víctima, i és llavors quan ens preguntem: què faria jo en les mateixes circumstàncies?, com actuaria davant d'una situació tan enutjosa?, com la gestionaria?, com la gestionaria?, com l'encararia i l'afrontaria? Atés que, inevitablement, ens convertim en el reflex del protagonista, aquestes pors i inseguretats passen als espectadors, tenint com a conseqüència una sensació d'inquietud i intranquil·litat al llarg del film. 

A banda de tractar i analitzar aquest tipus de sentiment a través del tempestuós infern marcat indeleblement per a tota l'existència, la pel·lícula observa i estudia també l'altra part: la família de Walter Holderlin. La seua situació actual, els seus records, la pena per la seua mort, l'odi cap als botxins... Cal destacar les bellíssimes imatges dels pares, amb la seua enorme il·lusió davant l'adveniment del seu "nou fill", seqüències que contenen un halo poètic absolutament commovedor. Antibel·licista, pacifista, conciliadora, Remordiment és un sensacional estudi de la culpa disseccionat, com bisturí, a través de la intel·ligent càmera del geni Lubitsch. Un film memorable, una lliçó de vida que hauria de ser fonament educacional a les escoles.

THE BROKEN LULLABY. 1932. Estats Units. Blanc i Negre. 77 Min.

Direcció: Ernst Lubitsch

Intèrprets: Lionel Barrymore, Nancy Carroll, Phillips Holmes, Louise Carter, Lucien Littlefield, Frank Sheridan, ZaSu Pitts, George Bickel, Rod McLennan, Dorothy Vernon, Marjorie Main, Emma Dunn, Reinhold Pasch, George Irving, Russ Powell

Guió:  Reginald Berkeley, Samson Raphaelson, Ernest Vajda. Obra: Maurice Rostand
Música: W. Franke Harling
Fotografia: Victor Milner

Crítiques d'Ernst Lubitsch (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

That uncertaing feeling (1941)

(3) EL PODER DEL GOS (2021), de Jane Campion

Instint de protecció

L'instint de protecció envers els nostres éssers estimats es podria definir com quelcom intuïtiu i impulsiu, guarnit per un sentiment de noblesa que aïlla el nostre jo en benefici de l'altri. 

Ens trobem en l'any 1925 a Montana, Estats Units, envoltats dins d'una atmosfera sòrdida on és complicat moure's amb llibertat. Una època en què els drets socials eren inexistents i la repressió feia que l'autocensura fora un mecanisme de defensa que permetia amagar —sota la part interna i més profunda de l'ésser humà— tots els desitjos socialment reprensibles. 

L'homosexualitat, latent en la ruda i impassible personalitat de Phil, té un tractament molt subtil i intel·ligent perquè analitza un comportament i un caràcter condicionat per eixe abrupte fre dels impulsos humans. Això es tradueix en un odi a tot allò que emane sensibilitat i finor (el tractament cap al xicot o la gelosia cap a la cunyada). 

D'aquesta manera els contrastes hi estan molt marcats, especialment en la contraposició dels seus germans, i també en la cunyada, la qual perd l'oremus en un triangle on s'hi troba molt incomoda (alcoholisme, depressió...). La similitud la podem observar, però, entre l'atmosfera que s'hi respira, això és: un paisatge sec i un ambient abjecte juntament amb les relacions interpersonals dels personatges. Tanmateix, Peter, es posarà a l'aguait i protegirà fins al final la seua mare. 

El poder del gos és un valent i arriscat film pel seu ritme assossegat i per la història que vol contar. La planificació i la bella fotografia reforcen encara més l'halo opressiu d'aquesta pel·lícula tan tancada i reservada, però tan suggestiva alhora.

THE POWER OF THE DOG. 2021. Austràlia. Color. 128 Min.

Direcció: Jane Campion
Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons, Kirsten Dunst, Kodi Smit-McPhee, Thomasin McKenzie, Frances Conroy, Keith Carradine, Geneviève Lemon, Peter Carroll

Guió:  Jane Campion. Novela: Thomas Savage
Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Ari Wegner

(2) DRIVE MY CAR (2021), de Ryûsuke Hamaguchi,

Dolor amarg

Diversos aspectes sobtats i inesperats poden canviar-nos la vida. Què difícil és expressar el dolor que ens sorprén quan menys ens ho esperem, i, especialment, el fet d’haver de sobreviure a uns successos tan desagradables. Les emocions es manifesten de moltes maneres, però en aquestes circumstàncies s'hi troben amagades al nostre interior i no sabem com traure-les-hi. És quelcom destructiu i complex de gestionar. 

Hamaguchi dibuixa una història que juga a tres bandes entre la xòfer, l'amant i el protagonista. La mort està present en tot moment en el relat i els fets passats es tradueixen en un subreptici dolor, punyent i amarg. 

Drive my car també parla de l'amor i tot ho conta d'una manera pausada lligat l'obra teatral de Txékhov. La pel·lícula és irregular i alterna molts bons moments en uns altres prescindibles, això no obstant, recull molts aspectes d'interés.

DORAIBU MAI KA. 2021. Japó. Color. 179 Min.

Direcció: Ryûsuke Hamaguchi,
Intèrprets: Hidetoshi Nishijima, Tôko Miura, Reika Kirishima, Sonia Yuan, Satoko Abe, Masaki Okada, Perry Dizon, Ahn Hwitae

Guió:  Ryûsuke Hamaguchi, Takamasa Oe. Novela: Haruki Murakami
Música: Eiko Ishibashi
Fotografia: Hidetoshi Shinomiya

(2) L'ESTIU AMB MÓNIKA (1953), d'Ingmar Bergman

El desencís libèrrim

La joventut —més si està capturada en un context oprimit, misogin i amb explotació laboral com el dels protagonistes— sempre s'ha caracteritzat per una recerca incessant per assolir la llibertat. Una mena de desig d'un món propi, creat a mida, sense obligacions, sense convencions socials i sense jerarquies. 

Harry i Monika inicien un procés d'alliberament que els portarà a escapar i experimentar insòlites i diferents sendes. En aquesta exploració assimilaran nous conceptes i dificultats humanes que els conduiran a racons i obstacles difícils de solucionar. És ací quan albiraran que "la roda de la vida" els està perseguint per atrapar-los a la seua xarxa, és a dir; casar-se, treballar, cuidar els fills..., una cosa així com una tornada als orígens, als principis socials que ells detestaven i fugien. 

Bergman hi plasma molt encertadament totes aquestes motivacions, il·lusions i fracassos amb una fantàstica realització amanida de belles imatges, posada en escena i fotografia. Hi ha moments magistrals com el primer pla d'Harriet Andersson fumant, mirant a càmera i expressant a la seua mirada tot allò que amaga en la seua relació amb la seua parella. No obstant això, també hi ha algunes escenes que grinyolen com la de la baralla entre els dos nois i el robatori del menjar. 

Un estiu amb Mònika és una obra menor, però amb apunts molt interessants.

SOMMAREN MED MONIKA. 1953. Suècia. Blanc i Negre. 93 Min.

Direcció: Ingmar Bergman
Intèrprets: Harriet Andersson, Lars Ekborg, John Harryson, Georg Skarstedt, Dagmar Ebbesen, Bengt Eklund, Ake Fridell

Guió:  Ingmar Bergman, Per-Anders Fogelström. Novela: Per-Anders Fogelström
Música: Erik Nordgren
Fotografia: Gunnar Fischer

(3) DESIERTO (2015), de Jonás Cuarón

De l'esperança a la desesperació

La lluita per la supervivència per trobar un futur allunyat del patiment ha estat —a més de ser un tema candent actualment— una constant al llarg de la història. La intolerància i l'actitud bel·ligerant —ambdues filles de la ignorància— exercida per aquelles ments malicioses, sense empatia i insolidàries, donen com a fruit un món absolutament desigual. 

Desierto reflecteix aquesta realitat contextualitzada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units a través de les figures dels migrants mexicans. A banda de ser una pel·lícula amb un caire reflexiu i didàctic té el mèrit d'harmonitzar-lo amb el gènere de suspens mitjançant la persecució que fa el vigilant armat (clara al·lusió a la psicopatologia feixista que aguaita en temps present). Allò que al principi era una sortida cap a l'esperança es transforma en un camí sense retorn. 

Jonás Cuarón s'erigeix en aquest interessantíssim film com una figura que cal seguir en el futur. Va estar nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa .

DESIERTO. 2015. Mèxic. Color. 94 Min.

Direcció: Jonás Cuarón
Intèrprets: Gael García Bernal, Jeffrey Dean Morgan, Alondra Hidalgo, Diego Cataño, Marco Pérez, Lew Temple

Guió:  Jonás Cuarón, Mateo García
Música: Woodkid
Fotografia: Damián García

(3) LAS LEYES DE LA FRONTERA (2021), de Daniel Monzón

La pertinença a un grup

Quan en plena adolescència s'aboquen un cúmul de fets desplaents que minven la nostra personalitat —atés que es tracta d'una època tan delicada— les conseqüències poden ser devastadores. Com és sabut, encara s'ha d'avançar molt en l'actualitat amb el problema de l'assetjament escolar, ara bé; l'any 1978 on està contextualitzada la pel·lícula, era quelcom —si no normalitzat— sí d'un tractament laxe. Al protagonista d'aquesta història se li ajunten, a més de l'esmentat assetjament, l'aparició del primer i més fort amor "bioquímic" i la, inexorable i necessària, pertinença a un grup diferent i, a la llarga, nociu per a ell. 

El film, a banda d'abordar molt valentament el maltractament psicològic en la jovenalla, presenta una narració i una estètica molt atraient que reforça la seua anàlisi sobre la indefensió de la joventut amb les dificultats que es poden trobar en el seu procés de desenvolupament psicològic. Vulnerable i desprotegit, les circumstàncies fan a Ignacio Cañas tancar-se en ell mateix; una mena de presó que gradualment va esborrant la seua ànima, no obstant la imperiosa necessitat d'aconseguir un grup d'iguals el fa unir-se a una colla de delinqüents del barri xino de Barcelona. Això i, especialment, la irrupció de Tere, la qual comporta implícitament l'enamorament sobtat i l'atracció sexual. Eixe nou camí li canvia la personalitat perquè se sent més fort i, ensems, respectat. Farà el que siga per tal d'incrustar-se en la seua nova banda i moltes vegades actuarà per desitjabilitat social i per l'amor incondicional que li professa a la xica. Un maremàgnum de sensacions que Daniel Monzón les traça perfectament en unes imatges impactants on es barregen drama, tensió i acció tot posant valors humans tan importants com l'empatia, l'honor i l'amistat (contradictòriament el consell més savi el rep del líder de la banda quan li diu que fuja perquè ells no tenen res a perdre i, per contra, ell sí) contraposats amb accions censurables i dolentes que el protagonista haurà d'afrontar. 

S'ha volgut fer un paral·lelisme amb el cine quinqui de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Per aquella època va proliferar un gran munt de films d'eixe gènere arran de l'èxit de directors com Jose Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia. Obres amb qualitat dispar que tindria el seu punt àlgid en l'excel·lent “Deprisa, deprisa” de Carlos Saura (encara que discrepe també posar-la en el mateix sac). És innegable que hi té elements de connexió, però aquesta pel·licula aporta una òptica diferent. En tot cas, cal veure-la. Per cert, no ens hem d'oblidar de la magnífica banda sonora, setantera al cent per cent, de Derby Motoreta's Burrito Cachimbas.

LAS LEYES DE LA FRONTERA. 2021. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Daniel Monzón
Intèrpretes: Marcos Ruiz, Begoña Vargas, Chechu Salgado, Carlos Oviedo, Daniel Ibañez, Guillermo Lasheras, Santiago Molero, Ainhoa Santamaría, Xavier Martín, Pep Tosar, Xavi Sáez, Jorge Aparicio, Cintia García,

Guió:  Jorge Guerricaechevarría, Daniel Monzón. Novela: Javier Cercas
Música: Derby Motoreta's Burrito Cachimbas
Fotografia: Carles Gusi

(3) JOSEFINA (2021), de Javier Marco

Encertada aproximació a la solitud

El silenci és molt més que "un estat amb el qual no hi ha cap soroll o veu". Això seria una definició insubstancial que defuig del gran munt de significats que, d'esquitllentes, suporta aquesta paraula. Ans al contrari, aquest concepte carrega en el seu si la clau de comportaments —en aparença— passius de moltes persones. 

Tal reflexió surt de la meua ment a causa de la conducta que té el protagonista en aquesta pel·lícula. Juan és un ésser solitari, introvertit, tancat i taciturn que amb prou feines poc entaular una conversació. Viu a soles en el seu microcosmos particular i la seua mancança d'habilitats socials el fa enclaustrar-se en el seu món. El seu treball de funcionari de presons complementa una vida rutinària i sense pretensions. És en veure a Berta, el fill de la qual està reclús al penitenciari d'on ell treballa, quan els seus esquemes mentals varien. El seu bloqueig social per interrelacionar-se el fa crear un estratagema per tal d'aconseguir Berta, per la qual sent una gran atracció. Juan agafa el camí més complicat per arrimar-se a ella, fins i tot fent mal a tercers. Ell sap que no està bé, però la seua personalitat no li permet exterioritzar les seues emocions com calen. 

Ambdós són persones solitàries i amb una vida farcida de problemes. Volen trobar-se, unir-se i omplir el buit de la seua existència. Tanmateix, tot això no cal posar-ho en paraules i la narració del film —el qual reflexa acuradament les carències i la impossibilitat del protagonista per expressar-se— recorre a silencis gestos i mirades que reforcen molt bé l'esperit d'aquesta minimalista i interessant obra.

 

JOSEFINA. 2021. Color. 90 Min.

Direcció: Javier Marco
Intèrprets: Roberto Álamo, Emma Suárez, Miguel Bernardeau, Manolo Solo, Pedro Casablanc, Simón Andreu, Olivia Delcán, Belén Ponce de León, Maria Algora, Alfonso Desentre

Guió:  Belén Sánchez-Arevalo
Fotografia: Santiago Racaj

(3) MEDITERRÁNEO (2021), de Marcel Barrena

La llei del mar

L'altruisme humà, tant individual com grupal, xoca sovint amb les altes institucions governamentals. És incongruent i contradictori la creació d'estaments que aglutinen diferents estats per tal d'ajudar-s'hi mútuament i, tanmateix, ser capaços de tancar els ulls quan han d'ajudar els països subdesenvolupats, un tercer món que escapa de la fam i les guerres per trobar un lloc on (sobre)viure. 

El film explica la història dels creadors d'Open Arms, uns socorristes intrèpids que davant la imatge impactant d'un xiquet mort ofegat a les aigües del mar Mediterrani decideixen, altruistament, acudir a salvar vides humanes. Tot i això, es topen amb la incomprensió, la insolidaritat i la indiferència d'alguna gent del lloc i de la policia. 

La lluita d'Òscar (fantàstic Eduard Fernandez) junt amb el seu company i la seua filla és incansable: un exemple impagable d'humanitat. Què seria del món o com funcionaria si la majoria de nosaltres tinguérem un percentatge ínfim de l'esperit solidari que posseeix el protagonista. El moment culminant es plasma a la pel·lícula amb l'entrevista amb una demolidora i contundent denúncia a la indiferència (la nostra indiferència) de la comunitat europea. "L'efecte crida el fa la Unió Europea venent armes a Síria". "No oblidem que aquesta gent que estem traient de l'aigua està fugint d'una guerra. Nosaltres som els únics que complim la llei. La llei del mar diu que cal protegir la vida, que no cal deixar un nàufrag a la deriva i això és el que fem nosaltres. Ni més ni menys". "La Unió Europea no existeix, continua sent el mercat comú. Si pots salvar una vida estenent-li una mà per treure'l de l'aigua i no ho fas això no és passivitat, això és inacció deliberada: això és un homicidi. Deixar morir una persona a l'aigua és un crim: què hi ha més important que la vida? Estem convertint el mar Mediterrani en una fossa comuna." 

Mediterráneo, té els seus llums i les seues ombres, de vegades el relat, especialment de pare i filla, resulta una mica forçat, però per les seues impactants imatges, pel seu compromís de solidaritat envers els altres i per la seua impagable voluntat de despertar consciències és absolutament, de visió obligada.

 

MEDITERRÁNEO. 2021. Espanya. Color. 112 Min.

Direcció: Marcel Barrena
Intèrpretes: Eduard Fernández, Dani Rovira, Anna Castillo, Sergi López, Àlex Monner, Melika Foroutan, Patricia López Arnaiz, Vassilis Bisbikis, Giannis Niaros, Drosos Skotis, Yiota Festa, Constantin Symsiris

Guió:  Danielle Schleif. Historia: Marcel Barrena, Óscar Camps
Música: Arnau Bataller
Fotografia: Kiko de la Rica

(2) VIUEN!, de Frank Marshall (1993)

Amb forma, però sense fons

Des d'un punt de vista formal poc cal retreure a aquest treball, un relat sobre l'accident que van patir un grup de jugadors de l'equip nacional de rugbi de l'Uruguai, l'avió dels quals es va estavellar enmig de la serralada dels Andes l'octubre del 1972. Efectivament, la pel·lícula està ben rodada, ben facturada (les seqüències de l'accident aeri són esglaiadores) i amb una música ad hoc per intensificar les emocions. No obstant això, tot és massa "políticament correcte", endolcint-se els aspectes més descarnats que s'esdevenen en la terrible i traumàtica experiència que van patir, fins i tot alguns supervivents semblen de disseny. Això sí, la pel·lícula sap mantenir el ritme i la tensió. Aquesta agilitat, juntament amb la sustentació d'una història (encomiable la seua resistència i lluita per sobreviure-hi) que ja de per si desperta interés, fan que la pel·lícula, almenys, es deixe veure.

 

ALIVE! 1993. Estats Units. Color. 123 Min.

Direcció: Frank Marshall

Intèrprets: Ethan Hawke, Vincent Spano, Josh Hamilton, Bruce Ramsay, John Newton, David Kriegel, Illeana Douglas, Josh Lucas, Kevin Breznahan, Sam Behrens, Jack Noseworthy, José Zúñiga, Christian J. Meoli, Michael DeLorenzo, Jake Carpenter, John Cassini, David Cubitt, Danny Nucci

Guió: John Patrick Shanley. Libro: Piers Paul Read

Música: James Newton Howard

Fotografía: Peter Hames

(3) EL BUEN PATRÓN (2021), de Fernando León de Aranoa

 L'equilibri hipòcrita del patró

L' abús de poder i la creença supremacista —només pel simple fet d'ostentar una posició social acomodada— de tenir un control sobre les vides dels altres és un dels exercicis més abjectes que poden existir a la humanitat. El respecte, entés com el valor suficient i indispensable per a salvaguardar una perenne salubritat en les relacions humanes és un dels pilars fonamentals amb què s'haurien de basar les relacions laborals. Tanmateix, malauradament, encara deambulen pel món laboral empresaris decimonònics amb l'arcaic convenciment que l'humanisme està confrontat amb la rendibilitat en els negocis. 

A manera de sàtira, Aranoa reflecteix a El buen patrón aquests comportaments instal·lats al subconscient d'un bon grapat d'empresaris. Comportaments impregnats d'un capitalisme hipòcrita pervers. La pel·lícula té una arrencada una mica decebedora perquè com a espectador fa la sensació d'estar davant d'una simple comèdia superficial, però, afortunadament, els dubtes es van dissipant a mesura que avança el metratge. La història comença a aprofundir en els personatges i en les conductes socials de determinats grups (classe treballadora, directius, famílies acomodades, col·lectius oprimits) i especialment en el nexe jurídic que hi ha entre empresari i treballador. La falsedat, la submissió, la injustícia, la lluita pels drets, l'engany, les reverències forçades... són conceptes que desfilen com a part d'un entramat que indefectiblement i, tal com la societat està muntada, ens toca viure al llarg de la nostra existència. 

A l'obra, hi ha diferents històries que entrellaçades conformen el seu producte final: l'afany controlador de Blanco, la lluita reivindicativa de José, els problemes de Miralles amb la seua dona, el joc pervers de Liliana, l'irreverent Khaled i, finalment, l'obrer Fortuna, el seu fill i el seu grup neonazi. Tot dirigit, vigilat i supervisat pel patró a través d'un sempitern equilibri (la metafòrica balança) que té com a objectiu amassar riqueses i viure una vida en mode imperial (cosa que passa quan la vanitat es converteix en una forma de vida). 

Per acabar, és important ressaltar el magnífic treball de Javier Bardem, demostrant —una vegada més— la seua versatilitat actoral.

EL BUEN PATRÓN. 2021. Espanya. Color. 120 Min.

Direcció: Fernando León de Aranoa
Intèrpretes: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Almarcha, Fernando Albizu, Tarik Rmili, Rafa Castejón, Celso Bugallo, Yaël Belicha, Martín Páez, Daniel Chamorro, María de Nati, Mara Guil, Pilar Matas

Guió:  Fernando León de Aranoa
Música: Zeltia Montes
Fotografia: Pau Esteve Birba

(3) LA SEUA PROPIA VÍCTIMA (1964), de Paul Henreid

Odi i caïnisme

Edith no sabia que la venjança es transformaria en justícia poètica (o no tan poètica) quan va començar a maquinar la seua estratègia per assassinar i suplantar la personalitat de la seua germana Margaret De Lorca. Davant d'aquest comportament s'obre per a l'espectador –si no un dilema ètic– sí un problema d'identificació: donaríem suport a algun personatge o per contra censuraríem les seues actituds? L'únic que podem afirmar és que no sabríem com actuar davant d'una rancúnia latent com la que tenia Edith durant tants anys. De fet, al principi podríem acostar-nos-hi per la seua condició de treballadora i per ser víctima d'una germana sense sentiments i usurpadora de l'amor de la seua vida, però, ens aniríem allunyant quan inicia el seu sinistre pla. No obstant això, ningú no aprovaria Margareth, menys encara quan es descobreix la seua ulterior malèfica maniobra. Pel mig es troba el sergent Jim Hobson qui, il·lusionat i enamorat d'Edith, assisteix a un enfonsament de les seues expectatives amb uns dubtes que el consumeixen. 

Dead Ringer ofereix una mirada assilvestrada de l'odi, de l'avarícia i de l'amor. És una pel·lícula molt ben narrada, inquietant i suggestiva amb uns esplèndids actors; especialment Bette Davies, que personifica magistralment l'odi a través dels seus gestos i la seua mirada torbadora.

DEAD RINGER. 1964. Estats Units. Blanc i Negre. 115 Min.

Direcció: Paul Henreid
Intèrprets: Bette Davis, Karl Malden, Peter Lawford, Phil Carey, Jean Hagen, Bert Remsen, George Macready, Estelle Winwood, George Chandler, Ken Lynch, Cyril Delevanti

Guió:  Albert Beich, Oscar Millard. Historia: Rian James
Música: Andre Pervin
Fotografia: Ernest Haller

(3) EL HOMBRE BURBUJA "Nadando a crol" (2000)

Nadant al nostre interior

Amb aspecte de mènsula rapera, Nadando a crol ofereix un rock fascinant emmarcat en una suggestiva atmosfera de peces lisèrgiques i textos filosòfics, transcendents, càustics i enigmàtics. "Cómprate un arma" ja ens parla del suïcidi i del sentit de la vida a través de la ironia amb un so entre zeppelià i poper. "Crol" és, juntament amb "Baby Sol", el seu millor tema: magnífica i hipnòtica amb un recurrent, superb i potent baix que, juntament amb la suggestiva veu de Julio de la Rosa, destapen un cant a la fe en un mateix mitjançant tints relativistes i existencials. A "¿Por qué no?" amb efectes de disc ratllat d'un DJ, el grup ens convida a gaudir de l'hedonisme i del coit com a solució als problemes mundanals. Tot seguit, amb "Mi Rulot and I" —ritmes setanters i grandiosos teclats— ens traslladem a una crida a l'alliberament personal, a fruir de la vida i a fugir dels convencionalismes socials que ens imposen. 

Per espantar els malastrucs, la banda recorre a "Trece"; tranquil·la i suau melodia que reivindica el carp diem. "Trampas" és una trepidant peça rock on parla dels perills que ens podem trobar a la nostra existència mitjançant les trampes esteses pel poder. Continuem amb guitarres rockeres a "Al zar lo que es del zar" que ens condueix a l'avarícia dels més acabalats. 

Després d'una mena d'interludi, apareix la fantasia distòpica, amb aires de hip-hop, "Kill the Mosquito": absolutament corrosiva. Compassos recurrents en una mena de sorna transcendent i finitud podem descobrir a "Suda la Soga". "Caprichosa" és un tema pusil·lànime i trist que aborda les diferents personalitats del nostre ésser (el nostre altre jo). "Sobras" —está todo, no sobra nada, ni tu ni yo, ni lo que tenemos—és una melodia inquietant que continua in crescendo fins a arribar al punt àlgid guitarrer. "Son tus fobias", psíquica cançó el so break final de la qual dóna peu al magistral epíleg lisèrgic i experimental de "Baby Sol", una oda al sol amb tots els seus vessants metafòrics al voltant de la seua claredat i la seua llum: al·lucinant la seua part final instrumental i progressiva.

Gravat en: -

Duració: 48:51

Cançons: 13

Segell discogràfic: Everlasting Records, S.L.

Productor/s: -

(3) VAMPYR (1932), de Carl Theodor Dreyer

La por està a la nostra ment

Vampyr pot arribar a ser desconcertant en el sentit de veure unes imatges que ens porten constantment a la confusió. No obstant això, aquest element distorsionador és el seu estímul principal, ja que va en consonància amb l'atmosfera que dimana l'obra. 

Dreyer proposa —igual que eixe estat entre somni i vigília que experimentem quan no sabem si estem adormits o desperts—un film absolutament oníric amb pinzellades surrealistes i expressionistes. La seua captivadora imatgeria pictòrica que viatja a través de l'estremidora utilització de les llums i les ombres, ens condueix a una estranya sensació de desassossec i tensió. I és que, des dels primers compassos, ens identifiquem amb el protagonista, amb qui compartim l'afany per descobrir el terrorífic misteri que vaga al seu voltant. 

No sabem si tot allò que s'esdevé és fruit de la imaginació d'un cap obsessionat pels fenòmens sobrenaturals, si és real o, al contrari, inexplicable. Simplement, avancem al costat del personatge principal a través de la simbologia (dalla, moviments d'ombres...), dels pocs diàlegs i de la música urgent que reforça a cops d'efecte el sobresalt general. 

Un film a cavall entre allò comprensible i allò inintel·ligible, entre el cinema silent i el sonor (rodada inicialment com a muda, se li va afegir posteriorment els escassos diàlegs que conté), entre la realitat i la ficció, entre allò conscient i allò inconscient que, amb la seua innovadora proposta —una manera diferent d'afrontar el llenguatge fílmic, mostrant imatges a partir de la ment, pertorbada o no, del protagonista— ha influenciat granment en el cinema posterior. Estranya, diferent, hipnòtica i, especialment, atractiva per alguna de les seues escenes impactants (especialment la de l'enterrament d'Allan Grey.

VAMPYR - DER TRAU DES ALLAN GREY. 1932. Alemanya. Color. 68 Min.

Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Julian West, Sybille Schmitz, Henriette Gérard, Albert Bras, Jane Mora, Maurice Schutz, Jan Hieronimko, Rena Mandel

Guió:  Carl Theodor Dreyer, Christen Jul. Novela: Joseph Sheridan Le Fanu
Música: Wolfgang Zeller
Fotografia: Rudolph Maté

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(2) NO MIRES A DALT (2021), d'Adam McKay

Retrat de la inòpia

Es el que veem dia rere dia i no ens n'adonem, o tal vegada no ho fem perquè inconscientment formem part d'eixe grapat de gent que —com una prolongació de la sempiterna caverna de Plató, i anul·lats per la foscor de la ignorància— estan narcotitzats i són incapaços de veure més enllà del que tenen davant dels nassos. Nogesnmeys, hi ha alguns que —malauradament— són els que pasten i fenyen un món condemnat a un inefable fracàs. Abordar la inòpia, eixe estat de desconeixement o de distracció que anihila qualsevol esperança per conformar una societat millor, em sembla forçament capital. Abordar i, per descomptat, denunciar. Denunciar uns fets considerablement ignominiosos que suposen una desfeta del gènere humà. 

D'antuvi caldria accentuar l'agosarament i la bravesa de la cinta en fer palesa de l'immobilisme dels habitants de l'esfera terràqüia. Podríem enumerar ara, en un breu espai de temps, el canvi climàtic, la violència de gènere, la baixa capacitat d'infondre a la jovenalla valors per part de les xarxes social, la fam al tercer món, etc. No ens importa com a societat que en girar el cantó ens trobem amb la tragèdia més atziaga. Som vulnerables, fàcilment manipulables, dúctils i una presa fàcil per als abanderats de la corrupció que solten el seu verí a través de tratges d'etiqueta com ara la política i els mitjans de comunicació. 

La pel·lícula realitza una sàtira sobre tots aquests capteniments i caricaturitza personatges i legions perilloses que en són, a ulls clucs, reconeixibles. Que alce la mà qui no haja vist al film a Bush, Trump, Aznar, el RN polac, el Front Nacional francés, la Unió Cívica Hongaresa o els Vox espanyols, entre altres. També mostra una realitat crua com és la ineluctable fagocitosi de la voluntat humana mitjançant les tecnologies. Bash no és que faça por, fa pànic: és aborronador només el fet de pensar que serem controlats i determinats per algoritmes i que el big data es cruspirà les nostres ànimes. Es posa de manifest un món farcit de clickbaits i desproveït d'afecte i agermanament; els "sálvames" i les "islas de las tentaciones" suplirán a l'art, a la cultura, a la solidaritat i a l'amor al proïsme: una autèntica apocalipsi. 

Però eixa valentia de què parlàvem es queda en només en bones intencions perquè el llargmetratge s'ofega en els seus propis propòsits. La diatriba resta algunes vegades com inversemblant i alterna seqüències encertades amb altres que pertanyen més a un tipus de cinema de comedieta juvenil. És incontestable que la producció té una significació adherida als seus fotogrames, que —acompanyat per rialles i esglais— es veu amb interés, cosa que cal aplaudir. De qualsevol manera, tot i que el planter actor hi juga un paper molt important, no ha sigut suficient.

DON'T LOOK UP. 2021. Estats Units. Color. 138 Min.

Dirección: Adam McKay
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence, Meryl Streep, Cate Blanchett, Jonah Hill, Rob Morgan, Mark Rylance, Tyler Perry, Timothée Chalamet, Ron Perlman

Guió:  Adam McKay. Historia: Adam McKay, David Sirota
Música: Nichollas Britell
Fotografia: Linus Sandgren

(3) MERCURY REV "Deserter's Song" (1998)

Estranyament bell

Des de los primers acords de "Holes" ens trobem immersos en una mena de mar hipnòtic i, a cada braçada que executem, el seu onatge ens condueix a l'illa mercuriana d'aquesta banda neyorquina perquè gaudim de quaranta-cinc minuts de delit harmònic. 

Deserter 's songs és psicodèlic ("Pick Up If You'r There" i, especialment, el final de "Delta Sun Bottleneck Stomp", surreal ("The Happy End, The Drunk Room"), melancòlicament antic ("I Collect Coins") , melòdic ("The Funny Bird", fantàstica la guitarra bruta), de vegades poppy ("The Hudson Line") i rar ("Tonite it Shows", "Endlessly"), però d'una bellesa estranya que ens atreu en cada tema que passeja pels seus solcs Les seues magnifiques bombes "Goddess on a Hiway" (magistral acoblament entre melodia i atmosfera) i "Opus 40" completen un disc amb un estil rotund i ple de bellesa.

Gravat en: Tarbox Road Studios, NRS Studios, Six Hours Studios

Duració: 44:39

Segell discogràfico: V2 Records

Productor/s: Dave Fridmann, Jonathan Donahue