dijous, 25 de juny del 2009

(1) Kings of Leon "Only by the night" [2008]

Sempre he pensat que un dels exercicis més difícils en la composició musical és la realització de balades. Una vegada immersos en tal ocupació, poden ocórrer coses tan dispars com que la peça siga una magistral partitura emotiva o que, al contrari, caiga en les profunditats de la més vergonyant frevolesa.
Kings of Leon han destacat per la seua precisió en tal procés creatiu, no obstant en aquesta última entrega han demostrat tenir la pólvora mullada. Si Because of the times (07) va ser una perfecta combinació de temes tranquils i el seu particular noise-rock amb arrels surenyes -millor disc 2007 per a rockmetratge-, aquest Only by the night és el seu antagonista: balades que no arriben ni de lluny a la profunditat de “True love way” o “Arizona” i amb peces rockeres que es queden totalment a mitjan camí si exceptuem la magnífica “Closer”.
En definitiva, un salt arrere d'aquesta banda de Tenesse que ens deixa un poc dubitatius davant dels seus futurs treballs. Esperem que s'allunyen d'aquesta línia tan edulcorada i reprenguen la contundència del seu fantàstic Because of the times.
Valoració: 1,28

dijous, 18 de juny del 2009

CANÇONS OCULTES: Turn it again, de Red Hot Chili Peppers (Stadium Arcadium, 2006)

Stadium Arcadium és el nové treball en estudi d'aquesta banda californiana Un ambiciós projecte en forma de doble disc amb 28 cançons que són un combinat del seu genuí estil funk-rock -aquest en menor grau- i de la seua vessant rock amb traços psico-hard que sempre han mostrat, més o menys obertament, en les seues entregues. Un estimable disc que no agrada als més puristes del grup pel seu distanciament respecte als seus primers treballs. Dit açò em ve a la memòria una frase d'un seguidor seu qui afirmava que des de Californication (99) els Red Hot Chili Peppers són “mes que una gran banda, una banda gran”.
Polèmiques a part m'agradaria rescatar “Turn it again”. Un tema que conjuga les seues millors virtuts, en la qui destaca el seu excepcional guitarrista John Frusciante -un músic, hereu dels grans guitarristes del rock (Hendrix Page, etc.) qui li dóna un toc especial a la banda amb els seus majestuosos riffs- i el seu apoteòsic solo de guitarra cap al final de la cançó.

dimecres, 10 de juny del 2009

CANÇONS OCULTES: Sweet brother Malcom, de Richard Ashcroft (Keys to the world, 2006)

Tercer disc en solitari del cantant de The Verve amb un treball, al meu parer, no prou valorat. Es tracta d'una honesta col·lecció de cançons acompanyades d'una inquietant atmosfera malenconiosa, però també combinades amb altres peces d’estil Britpop (“Why not nothing”) o soul-funk (“Music is power”).
M'agradaria rescatar el seu sisè tema "Sweet brother Malcom”, una cançó que reuneix -tant en la seua música (excel·lents cordes) com en la seua lletra (oda poètica a l'absència terrenal)- una subtilesa sentimental, reforçada i ornamentada per la tonalitat vocal del seu intèrpret, amb un resultat molt emotiu.

dijous, 4 de juny del 2009

(3) Los Piratas "Manual para los fieles" [1997]

Immens quart disc d'aquesta banda gallega amb què aconsegueixen, tant per la seua profunditat lírica com per la seua capacitat sonora, la plena maduresa. Manual para los fieles està prop de diferents estils però manté simultàniament el seu segell distintiu que millora gràcies a un Iván Ferreiro amb una veu esguerrada, portentosa i, al mateix temps dúctil, perquè s'acomoda perfectament a l'atmosfera que desprèn cada tema.
La seua introducció és un tema tradicional que dóna pas a la magnífica “Fecha caducada” amb guitarres constants i melòdiques entrellaçades amb un el seu rock potent -present en la majoria de l'obra- atorgant-li una tonalitat absolutament atraient. “Mi Coco” és una bella balada amb tints malenconiosos recolzat per la lletra i la veu del seu líder. En aquest moment del disc és quan som engolits per la força de “La canción de la tierra”, magistral manifest ecologista assaonat amb una gran empremta sonora rockera, a més de l'excel·lent col·laboració de Kepa Junquera que aporta un so espectacular amb la seua Trikitixa (acordió diatònic de botons basc). Una autèntica delícia.
Continuant amb el passeig pel disc ens trobem amb les fantàstiques “M”, genial peça i melodia amb una relaxant veu -que actua com a consciència- de Cristina Perales i “Te echaré de menos” que és una gran tonada amb la veu acompanyant de Sole Jimenez.
“Mi matadero clandestino (big stations)” posseeix un gran ritme de baix, suggestius trets lírics i harmònics, així com la com la col·laboració en segona veu de Miqui Puig. “Canción para pris”, “Tr” i “”Tan fácil” segueixen amb la mateixa línia i, encara que dignes, són els temes més fluixos de l'àlbum. Destacar l'encertada elecció, en l'equador del disc, de l'interludi de temàtica tradicional que alerta a l'oient dels nous camins que queden per descobrir.
Ara ens endinsem a l'abisme amb “Comarcal al infierno”, el seu "Simpathy for the devil" particular, que representa una magnífica aproximació del grup al Hard-Rock.
En els últims compassos trobem l'acceptable “Mr. Wah Wah" i l'efecte purificador que representa “El viaje sideral del pequeño saltamontes en modo D 2ª parte”, que opera com un artefacte de recuperar records. Una temàtica psicodèlica i surrealista encarregada de resumir totes les peces escoltades per a recompondre-les en forma de cançó i que, amb la suau veu rap d'Antón Reixa, ens deixa sumits en un feliç atordiment.
Per finalitzar, “Tristura” una notable peça, amb lletra de Rosalía de Castro, composta per Alfonso Román i Paco Serén que suposa un tancament excepcional a un treball que per la seua qualitat perdurarà en l'imaginari col·lectiu musical a l'estat espanyol. Un treball que guanya cada vegada que l'escoltes. Per a gaudir.
Valoració: 3,17