(3) CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL [1995]

Pertorbació en cadena

La primera vegada que vaig conèixer la història de Charles Manson a través d’aquest documental, em vaig quedar sorprés per l'esglaiadora radiografia d'un dels criminals més torbadors de la història. Horroritza adonar-se de l'existència d'aquest tipus de ments patològiques i del seu gran poder de manipulació.
També resulta impactant el futur que aquest misteriós psicópata els va procurar a les seues joves acòlites. Hom es pregunta: Com és possible deixar el control d'un mateix a la mercè d'altra persona? Què és el que passaria per les seves ments alienades?.
Tot això ens condueix a l'impressionant contrast final entre els integrants de la, en altres temps, “Família”: la ratificació d'un i el penediment –com si haguessin despertat d'un mal somni- d'unes altres.

CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL. 1995. USA
Direcció:Peter Tarshis

(5) The Doors "The Doors" [1967]

Primer disc d'aquesta banda californiana que suposa una autèntic exemple de domini, destresa i compenetració. Músics tècnicament impecables com Ray Manzarek en els teclats, Robby Krieger a la guitarra i l'extraordinària veu de JIm Morrison qui, junt amb els seus inquietants textos, donen forma a aquest disc fonamental en la història del Rock.
En els seus solcs hi podem trobar superbs clàssics com “Break on Trough (to the other side)”, “Light my fire” I els deu minuts que tanquen el disc amb l'èpica “The End”. Hipnótiques i psicodèliques melodies com la fantástica “Soul Kitchen”, la balada “The Crystal Ship” i la impressionant “End of the night”. Temes rock barrejats amb el seu peculiar estil abanderat pel virtuós, sucós i psicodèlic teclat de Manzarek com “I looked at you”, “Twentieht Century Fox” o “Take it as it comes”.
Aixi com també dos covers: Una adaptacio de la melodía del tándem Weill-Bretch, la festiva “Alabama Song (Whiskey Bar) i la magistral versió del blues de Willie Dixon “Back Door Man” amb un Manzarek i un Morrison portentosos.
En definitiva una autèntica obra mestra que tindrà una espècie de continuació en el seu següent disc, l'estupend Strange Days (67).

The Doors:
L.A Woman (71)

CANÇONS OCULTES: Manager's Blues, de Revólver (Si no hubiera que correr, 1992)

Si hi ha una cosa per la qual destaca Carlos Goñi és per la seva habilitat en les sis cordes. Fundador, a banda de Revólver, de grups com Garaje o Comité Cisne, aquest cantant i guitarrista ha estat des de l'any 82 deixant el seu segell particular en cadascun dels seus projectes. Encara que a la seva discografia impera la irregularitat, és just reconèixer els seus colps precisos en alguns dels seus temes. Goñi mai no ha amagat la seva devoció pels clàssics (és evident les seves contínues picades d’ullet a Springsteen). En aquesta ocasió el seu homenatge al blues és francament admirable amb la cançó que tanca el disc del seu segon L.P Si no Hubiera que Correr (92). M'estic referint a “Manager’s Blues”: Un sensacional blues que no pot deixar indiferent tant per la seva magnífica atmosfera creada com pels seus demoledors puntejos de guitarra.