(5) LA CIUTAT NUA (1948), de Jules Dassin

Pel·lícula total

Podria catalogar aquest treball de Jules Dassin com una pel·lícula total perquè aglutina, tot i que predomina la investigació policial com a (bon) cinema negre que és, diferents gèneres que van abocant-se i amagant-se en el desenvolupament de la trama. Així; drama, comèdia, tragèdia, suspens, misteri i romanticisme es convenen per tal de donar solta a una narrativa gratament àgil I amb un ritme frenètic que deixa en alerta constant l'interés de l'espectador. 

Destaca també en el film una sorprenent senzillesa perquè, a manera de fals documental, la càmera trau profit dels espais de Nova York. D'aquesta manera podem gaudir i assolir la quotidianitat natural de la seua gent que es mou pels seus carrers. També, la cinta mostra una fresca espontaneïtat amb les explicacions i la veu en off del seu productor, el qual actua com a narrador omniscient dels esdeveniments. I al rerefons es mantenen les necessitades humanes; les seues qualitats, les seues motivacions, la trapelleria, la corrupció, l'amor als fills o, tal com mostra Ruth Morrison, la seua abnegació (envers l'astuciós Frank Niles). 

Com deia al principi d'aquesta crítica, torne a insistir en el seu adjectiu total. Tothom s’identificarà amb els seus personatges: l'astúcia de l'inspector Muldoon, la perseverança del jove Don Taylor (una relació entre ambdós amb molta química que frega la cosa paternofilial), els patiments dels pares de l'assassinada, el metge i el seu abatiment... Un seguit de situacions, d'enquadrats i imatges i de fabulosos tocs de comèdia, que a parer meu, conformen un treball absolutament rodó. 

Facen-me cas: el "heavy case" (cas difícil) que deia l'inspector per tal de trobar a Joseph P. McGillicuddy, esdevindrà en obra mestra; si la veuen ho podran comprovar.

THE NAKED CITY. 1948. Estats Units. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Jules Dassin
Intèrprets: Barry Fitzgerald, Howard Duff, Dorothy Hart, Don Taylor, Frank Conroy, Ted de Corsia, House Jameson, Anne Sargent, Enid Markey, Tom Pedi, Adelaide Klein, Grover Burgess, Arthur O'Connell

Guió:  Albert Maltz, Malvin Wald. Història: Malvin Wald
Música: Miklós Rózsa, Frank Skinner
FotografIa: William H. Daniels

(5) LA BOTIGA DEL CARRER MAJOR (1965), de Ján Kadár i Elmar Klos

Una autèntica joia

Impressionant joia cinematogràfica que retrata a la perfecció la invasió nazi i el seu paranoic procedir en una petita ciutat eslovaca durant l'any 1942. En ella es mostra la incomprensió, la crueltat i la irracionalitat que va haver de patir la població en general i determinats col·lectius religiosos en particular com, en aquest cas, la comunitat jueva ubicada a Eslovàquia. Cal destacar la seua interessant proposta fílmica per fer una anàlisi sobre el comportament humà en situacions de crisi. D'aquesta manera, Anton "Tóno" Brtko, humil fuster, intenta portar una vida tranquil·la, però els seus familiars no li permeten viure en pau. A la vegada, el seu cunyat Markus adopta un rol maquiavèl·lic en estar al costat del poder, i la seua dona, Evelína, fa el que siga per aconseguir riquesa a costa dels altres. D'altra banda, Kuchár, membre de la resistència, duu a terme la seua sensatesa ajudant els jueus. El protagonista, Tóno, és un mar de dubtes; mai no ha fet mal a ningú, no entén ni ha assumit la implacable realitat, per això la seua bella relació amb l'anciana, Rozália (magistrals les seqüències oníriques de felicitat entre tots dos). Primordialment, tots tractaven de sobreviure: què faríem nosaltres en circumstàncies similars? 

És sorprenent l'habilitat que demostren els realitzadors en integrar en una història tan tràgica passatges d'humor sense caure en absolut en la frivolitat: l'homenatge a Chaplin, les converses, l'intent fallit de salutació feixista... I és que, tot i el marc de desgràcia i infortuni en què s'enquadra el film, els directors esbossen valors esperançadors i positius (com es pot observar en la cooperació i la solidaritat entre jueus). 

La pel·lícula té personatges entranyables (Rozalie, el barber, el mateix Kuchar) que fa que els considerem com una gran família (l'obra aconsegueix en aquest aspecte una cosa molt important, com és la connivència; la connexió entre personatges i públic). L'estructura de la filmació encerta en tot: en una magnífica música, en una fotografia i posada en escena molt realista, i en unes magistrals interpretacions. 

En definitiva, una obra mestra, molt didàctica que, tot i que va guanyar l'Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1965, no és —desafortunadament i increïblement— del tot coneguda.

. 
OBCHOD NA KORZE. 1965. Txecoslovàquia. Blanc i Negre. 121 Min.

Direcció: Ján Kádar y Elmar Klos
Intèrprets: Josef Kroner, Frantisek Zvarik, Ida Kaminska, Hana Slivkova, Martin Holly, Helena Zvarikova, Martin Gregory, Adam Matejka

Guió:  Ladislav Grossman, Ján Kádar y Elmar Klos. Història: Ladislav Grossman
Música: Zdenek Liska
Fotografia: Vladimir Novotny

(4) ABRE LOS OJOS (1997), d'Alejandro Amenábar

Somni confús

Obra atemporal perquè llança, mitjançant una història inicialment senzilla, tots els interrogants que l'ésser humà es planteja, conscientment o inconscientment, al llarg de la seua existència. El film és com un triangle fos en ferro —la vida i la mort a banda i banda i el significat com a base— que abrasa i esprem la ment de qualsevol persona que tinga l'ocasió de visionar-lo. Amenábar, amb un fantàstic guió coescrit amb Mateo Gil, representa molt intel·ligentment un relat trufat de qüestionaments filosòfics on el somni de la immortalitat a través de la criogenització ens convida a reflexionar. Són molts els aspectes que desfilen per la cinta: l'amor, l'amistat, la joventut, el valor de l'aspecte físic, la marginació de la diferent, la gelosia, els diners, la tecnologia, la realitat virtual, el futur... Multitud d'elements que ens portarien a un polèmic debat davant de les diferents situacions que es plantegen. Estem davant d'una pel·lícula total que conté intriga, misteri, suspens, amb elements surrealistes —la carassa que contraposa la vida real amb la fictícia— i fins i tot els tocs de comèdia. 

Psicològica, reflexiva i magistralment dirigida pel realitzador hispà-xilé on ens submergim en un somni estrany, màgic, pertorbador i, alhora, atraient. Un somni del qual mai, com a espectadors, ens agradaria despertar. 

ABRE LOS OJOS. 1997. Espanya. Color. 117 Min.

Direcció: Alejandro Amenábar
Intèrprets: Eduardo Noriega, Penélope Cruz, Chete Lera, Fele Martínez, Najwa Nimri, Gerard Barray, Pedro Miguel Martínez, Jorge de Juan, Miguel Palenzuela

Guió:  Alejandro Amenábar, Mateo Gil
Música: Alejandro Amenábar, Mariano Marín
Fotografia: Hans Burmann
 

Crítiques d'Alejandro Amenábar (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):  

Mientras dure la guerra (2019)

(3) THE WHO "A Quick One" (1966)

Varietat compositiva

La frescor de l'escena mod emmarcada a The Who es plasma en aquest disc brillant que dimana diferents estils musicals. Rock, psicodèlia, pop i fins i tot el primer acostament de la història a l'òpera-rock en el tema de nou minuts que tanca el disc: "A Quick One, While He's away" —un preludi del que vindria després amb Tommy i Quadrophenia —que suposa un exemple pioner conceptual d'una cançó al servei d'una història. 

També trobem peces poperes com "I Need You", la fantàstica versió que fan del tema de Martha and The Vandellas "Heat Wave", música circense com a interludi "Cobwebs and Strange" i les dosis de pura psicodèlia a "See my Way", "Boris the Spider" o "Don't Look Away". Menció especial mereixen la magnífica "So Sad About Us" que uneix la força, energia i qualitat de la banda i, la peça que obre el disc, el trepidant rock "Run, Run, Run". 

La discogràfica els va obligar a compondre als quatre components de la banda. Bé és sabut que Pete Townshend era el que més habilitat compositiva tenia (només va compondre quatre temes: Run, Run, Run, Don't Look Away, So Sad About Us i la darrera cançó del disc) i això es nota una mica en el resultat final. 

Com a anècdota, en el tema que tanca el disc "A Quick One, While He's Away" la banda volia introduir un quartet de violoncel. Davant la negativa del productor que argumentava que no hi havia prou pressupost, el grup, com a resposta, va suplir aquestes parts on se suposava que hauria de sonar l'instrument de corda amb les seves veus, cantant, així, a cappella: Cel·lo, Cel·lo Cel·lo...! Irreverents i inconformistes, així eren The Who.

Gravat en: Londres (Estudios: IBC, Regent, Pye)

Duració: 31:48

Segell discogràfic: Reaction - Polydor (Europa)

Productor/s: Kit Lambert

(3) MISSING (1982), de Costa-Gavras

Contra la impunitat

Basada en fets reals, Missing explica la història de Charles Horman, torturat i assassinat per la seva condició d'esquerrà i pel seu coneixement del rol que exercia, tant l'exèrcit xilè com l'administració USA, en el pla per atemptar contra el govern legítim d'Allende . El film recrea la tensió que es vivia en aquells moments amb imatges del toc de queda i dels mètodes expeditius dels militars. La recerca sense eficàcia per part de la seva dona per trobar-lo, juntament amb l'arribada del seu pare des d'Amèrica, conformen un interessant exercici d'indagació i investigació després de la indiferència del consolat americà. 

El pare manifesta un cert retret cap a l'actitud del fill pel que fa a perseguir causes perdudes. Segons el seu criteri, el seu compromís amb el bé comú i la seva perillosa integració en batalles "alienes" eren aspectes que no li incumbien res i que podien portar-lo a patiments innecessaris. No obstant això, a mesura que avança la trama s'hi produeix en elluna transformació a través de les investigacions i, especialment, en adonar-se de la connivència del govern del seu país al cop d'Estat perpetrat pel General Pinochet. 

Edmun Horman contindrà i farà el necessari per trobar el seu fill i instrumentalitzarà (utilitzo la paraula sense connotacions pejoratives) la seva batalla com a bandera de la dignitat dels seus i de la justícia universal. 

L'explicació als títols finals són demolidors, Costa-Gavras realitza una didàctica i interessant denúncia de la desraó. Missing és un film necessari contra la impunitat. Fantàstic Jack Lemon al paper del pare.

MISSING. 1982. Estats Units. Color. 122 Min.

Direcció: Costa-Gavras

Intèrpretes: Jack Lemmon, Sissy Spacek, Melanie Mayron, John Shea, Charles Cioffi, Richard Bradford, Janice Rule, David Clennon, Jerry Hardin, Martin Lasalle

Guió: Donald E. Stewart, Costa-Gavras. Novela: Thomas Hauser

Música: Vangelis

Fotografia: Ricardo Aronovich

(3) PATHER PANCHALI (LA QUEIXA DEL CORRIOL), de Satyajit Ray (1955)

Mirada a la dramàtica quotidianitat

Fresc social de la cultura bengalí contextualitzada en un entorn rural on s'exposen les dificultats que la població podia experimentar. A banda del seu caire neorealista, la pel·lícula realitza una vasta mirada als aspectes més profunds i vitals de l'existència: el naixement, la infantesa, la mort, la vellesa..., conceptes que interactuen amb els models comportamentals i amb les característiques peculiars grupals i individuals de la societat. Així, la dona, Sarbojaia Ray, ha de portar el pes del seu grup familiar dels seus dos fills i suportar les idees quimèriques d'un marit allunyat de la seva realitat social. 

Satyajit Ray utilitzada una acurada planificació amb un tempo narratiu assossegat que s'adapta a la poètica quotidianitat (cosa que recorda força a la filmografia de Yasujiro Ozu). La fotografia, el deteniment en cadascun dels personatges, el retrat dels costums, els contrastos entre la vetusta actualitat i la somniada modernitat (metaforitzada a través del ferrocarril) conformen —juntament amb les emocionants i tristes escenes finals— un bell i líric film.

PATHER PANCHALI. 1955. India. Blanc i Negr. 115 Min.

Direcció: Satyajit Ray

Intèrprets: Kanu Bannerjee, Karuna Bannerjee, Uma Das Gupta, Subir Bannerjee, Chunibala Devi

Guió: Satyajit Ray

Música: Ravi Shankar

Fotografia: Subatra Mitra