(4) LA STRADA, de Federico Fellini (1954)

 

Realitat Social, Realitat Emocional

Fellini plasma mitjançant aquest fantàstic retrat social les dificultats que ha de travessar la població en la Itàlia de la postguerra. La seua arrencada ja és esgarrifosa: una mare es veu "obligada" a vendre la seua filla gran a un recent vidu, treballador de circ ambulant. A partir, d'ací la pel·lícula passa a través dels ulls de Gelsomina (fantàstica, un cop més, Giulietta Massina) que representa la bondat i ingenuïtat quasi infantil. El seu objectiu és ser feliç i sembla estar expectant perquè el vent bufe a favor seu. No obstant això, es topa amb la vida mateixa, i les hostilitats que comporta. Els interessos personals, els laments del desamor, la manca d'empatia, l'enveja, l'engany ..., tot es gira en contra seu. Ella és víctima d'una dependència emocional cap al seu botxí del qual sent un amor autoimposat.

La història es va desenvolupant mitjançant un halo poètic, social, còmic, humanístic i emocional. De fons, la recurrent i hipnòtica melodia de Nino Rota ens condueix al moment més dur de la vida: la mort. La benignitat i blanor de Gelsomina, que no suporta el dolor dels altres, la farà embogir. Zampanò caurà en el compte de tot després (gran paper el d'Anthony Quinn); el seu plor i desesperació en la magistral última escena així ho manifesten.

El realitzador italià afirmava que "el neorealisme hauria d'abastar no només la realitat social, sinó també la realitat espiritual, la realitat metafísica i tot el que hi ha dins l'home". Ací, ho va brodar.

LA STRADA . 1954. Italia. Blanco y Negro.

Dirección: Federico Fellini

Intérpretes: Anthony Quinn, Giulietta Masina, Richard Basehart, Aldo Silvani, Marcella Rovere, Livia Venturini

Guión: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)
Música: Nino Rota

Fotografía: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) FAUST, de F.W. Murnau (1926)

 Imatgeria reflexiva

A través d'una imatgeria prodigiosa, tot abordant conceptes tant mundans com filosòfics, Murnau s'endinsa en el mite de Faust. En aquesta obra, darrera filmada a Alemanya per donar pas al seu periple americà —que va començar amb la fantàstica Sunrise: A Song of Two Humans— el director alemany continua donant lliçons fílmiques amb una escenografia plena d’expressionisme. Basant-se en el text de Goethe, la cinta rellança en cada seqüència totes aquelles sempiternes reflexions que l'ésser humà es planteja al llarg de la seua existència. 
D'aquesta manera, temes com la finitud de la vida, la pèrdua de la joventut o l'hedonisme en constant pugna amb l'avorriment servicial als condicionants socioculturals, són mostrats amb l'objecte d’intercalar-se amb diversos aspectes que completen el film. Així, comprovem com d’allò que és terrorífic (els constants jocs de cambra, llums i ombres i vestuari), podem passar al còmic (el flirteig de tia Marta amb el Diable) fins a arribar al punt més tràgic i cruel (la mort de congelació del xiquet de bolquers i la condemna a la foguera de la mare).
En definitiva, una pel·lícula molt completa, tècnicament impecable i innovadora (cal recordar que va ser rodada el 1926).  

FAUST . 1926. Alemanya. Blanc i Negre. Muda

Dirección: F.W. Murnau

Intèrprets: Emil Jannings, Gösta Ekman, Camilla Horn, William Dieterle, Yvette Guilbert, Frida Richard, Eric Barclay, Hanna Ralph, Werner Fuetterer, Hans Brausewetter

Guió: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)

Fotografia: Carl Hoffmann

Crítiques de F.W. Murnau:
Sunrise: A Song of Two Humans (1927)