(3) CASQUE D'OR, de Jaques Becker (1952)

Amor en temps de màfia

La corrupció, l'amistat i l'amor. Aquests serien els tres conceptes que s'entreteixeixen en una història dominada per l'absència de llibertat individual per a aquells amb escassos recursos econòmics (l'esclavitud del cos). Al París popular de finals de segle XIX, a través d'uns personatges i situacions aparentment xics, subjau tot i això, una atmosfera ombrívola dominada per la malvolença, l'odi i la venjança. De vegades, la malícia també prové dels oprimits, així Marie indueix indirectament a la persona que estima a un inexorable descens als inferns. Què seríem capaços de realitzar per amor o per l'encís de l'enamorament? Georges Menda ho tenia absolutament clar, també pel que fa als preceptes propis de l'amistat. Sense pensar en les conseqüències, aquest fuster prioritzava els seus impulsos (aconseguir a la noia, "casc d'or") i la lleialtat cap a les seves amistats (Raymond). 

Dins d'un ambient on predomina la delinqüència, Félix Leca i la seva banda tenen un control absolut de la zona. Sense escrúpols, la mort és quotidianitat, com un esglaó més per aconseguir poder i diners. Jacques Becker reflecteix tot aquest submón mafiós i marginal a través d'una magistral posada en escena. El triangle amorós està narrat d'una manera molt suggestiva amb un ritme que enganxa a l'espectador. La contundència de les escenes finals, dures i reals, ens avisen de la dificultat de superar un obstacle tan violent com és la tirania (la guillotina no es va abolir a França fins a 1977), tant estatal com ciutadana .

 

CASQUE D'OR. 1952. França. Blanc i Negre. 96 Min.

Direcció: Jaques Becker

Intèrprets: Simone Signoret, Serge Reggiani, Claude Dauphin, Raymond Bussières, Gaston Modot, Paul Barge

Guió: Jaques Becker, Jaques Companeez

Música: Georges Van Parys

Fotografia: Robert Lefebvre

(3) ESMORZAR AMB DIAMANTS, de Blake Edwards (1961)

Trobar el teu lloc

Les primeres imatges del film —amb aquest disseny tan metòdic i atraient que fa referència a les joies— són absolutament impactants. Holly (Audrey Hepburn), està dempeus, prenent un esmorzar ràpid davant del Tiffany's  bo i sentint la tranquil·litat que li reporten aquest tipus de llocs, el que suposa tota una declaració de principis. 

Breakfast at Tiffany's és una història amb un rerefons psicològic darrere de cada un dels personatges. La seva manera de comportar-se respon a una sèrie de motivacions i emocions subreptícies on —a través de la conducta observable— es tradueixen i, per tant, s'extreuen, tots els codis amagats en els seus processos mentals. Holly, no és només Holly, és també Lula Mae qui arrossega una intrahistòria tortuosa que deixa marques indelebles i que, per ocultar-les, maquilla una aparença frívola i altisonant. 

L'obra segueix les petjades d'Holly: és evident que estem davant d'un drama, però aquest es veu alterat amb —brillants— tocs de comèdia. Exteriors de fantasia, persones fingidament feliços, joies i riquesa per tot arreu. Quin estratagema segueix cada un per aconseguir allò que desitja? En el fons s'amaga alguna cosa terrible com són les operacions de transacció a canvi de plaers humans i favors sexuals. Holly, però, intenta trobar el seu lloc i descobrirà en Paul Varjak (George Peppard) al seu suport, el qual haurà de patir també els seus desvaris personals. 

Amb finals diametralment oposats entre el llibre i la pel·lícula, aquesta més edulcorada, però també àcida; ambdues són grans obres en les seves diferents parcel·les artístiques. Blake Edwards, fa una adaptació molt intel·ligent, tot adobant-la de tints de comicitat i aires romàntics i acompanyada per una inoblidable banda sonora d'Henry Mancini.

 

BREAKFAST AT TIFFANY'S. 1961. USA. Color. 115 Min.

Direcció: Blake Edwards

Intèrpretes: Audrey Hepburn, George Peppard, Patricia Neal, Buddy Ebsen, Martin Balsam, Mickey Rooney, José Luis de Vilallonga, John McGiver

Guió: George Axelrod. (Novela: Truman Capote)

Música: Henry Mancini

Fotografia: Franz Planer

(2) EL RÍO Y LA MUERTE, de Luis Buñuel (1955)

Ignorància, ergo, violència

En aquesta adaptació de la novel·la "Muro blanco en roca negra" de Miguel Álvarez Acosta, Buñuel mostra l'antagonisme entre el racional i l'irracional, entre el cabal i la vilesa, entre la pau i el desordre. Així, d'aquesta subtil manera, denuncia la violència gratuïta incrustada a la idiosincràsia de la societat mexicana. La vida —en aquests entorns, sense cap valor— i la mort —consuetudinària, al costat d'altres lleis no escrites de l'aldea— es convenen per oferir un context on la ignorància i la falta d'educació cultural condueixen irremeiablement a l'agressió constant i a l'acarnissament. Tots aquests conceptes són plasmats en una atmosfera crua i asfixiant produint un enorme neguit en l'espectador. 

El paper del jove metge és crucial, una alenada d'aire fresc en un ambient tòxic, infectat per l'odi. El seu paper, fonamental, suposa un missatge d'esperança en un món podrit per la competència i l'animositat. Correcte film del director aragonès, encara que amb algunes llacunes, especialment en les baralles i en el seu edulcorat final.

EL RÍO Y LA MUERTE. 1955. Mèxic. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Columba Domínguez, Miguel Torruco, Joaquín Cordero, Víctor Alcocer, Jaime Fernández

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza (Novela: Miguel Álvarez Acosta)
Música: Raul Lavista
Fotografia: Raúl Martínez Solares
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), La Via Láctea (1969), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974)