(2) O ELS TRES O NINGÚ, de Kheiron (2015)

 Independentment de l'atzar

L'atzar és una cosa que influeix en les nostres vides. Depenent del punt geogràfic exacte on naixem, trobem una sèrie d'obstacles o facilitats que fan que el nostre camí estiga més o menys aplanat. D'aquesta manera, és obvi que el context social intervé en el nostre desenvolupament. Amb tot, aquesta incidència pot ser modificada mitjançant la nostra fortalesa interior. La història vital de Hibat, introduïda en determinats moments històrics de la comunitat iraniana, reflecteix aquesta lluita intrínseca per superar les adversitats que l'atzar ens brinda. 
El protagonista, lluitador incansable per les llibertats humanes, passarà multitud de vicissituds per aconseguir tant la seua llibertat personal com familiar. En la línia del còmic de Marjane Satrapi "Persepolis", l'obra relata molt bé els diferents períodes polítics-socials amb la revolució de 1979 que va suposar la fi de la Dinastia Pahlavi i el seu Shah fins al desencís de l'Aiatol·là Khomeini. Finalment, l'exili, Paris i la recerca per un món millor a través dels treballs socials. 
Bon pols narratiu i encertades pinzellades de comèdia que contrasten amb el seu rerefons dramàtic. La pel·lícula està basada en una història real, la de la família del mateix director, els pares es van veure obligats a abandonar la seua terra natal, l'Iran, per emigrar a França quan ell era només un xiquet.

NOUS TROIS OU RIEN. 2015. França. Color. 102 Min.

Direcció: Kheiron
Intèrprets: Kheiron, Leïla Bekhti, Gérard Darmon, Zabou Breitman, Alexandre Astier, Kyan Khojandi, Arsène Mosca, Jonathan Cohen

Guió:  Kheiron
Fotografia: Jean François Hesgens

(2) LES AVENTURES DE ROBINSON CRUSOE, de Luis Buñuel (1954)

  Una mirada a la soledat

L'exercici de la solitud és de vegades necessari en el gènere humà. Deixar un espai per a la introspecció on analitzar els nostres actes suposa una mena de bàlsam, un respir que ens permet poder executar la nostra llibertat individual. Moltes vegades acabem fastiguejats de suportar la toxicitat d'altres persones que ens saturen i atabalen amb les seues egoistes pretensions. Què passa, en canvi, quan estem privats de la companyia dels nostres semblants?
Luis Buñuel —utilitzant el seu Robinson Crusoe particular— tracta d'exposar un procés transitiu que va, des de l'experimentació intrínseca de gaudir d'una vida envoltada de possessions, fins a un altre mancant del que és material, físic i humà. El realitzador juga amb les estratègies i processos mentals que l'ésser humà ha d'utilitzar en aquest tipus de situacions límit.
Sorprén topar-se en la seua filmografia amb aquesta adaptació de la novel·la de Daniel Defoe. Una pel·lícula d'aventures no encaixa, a priori, amb el mestre del surrealisme. En realitat, es va tractar d'una pel·lícula d'encàrrec que el director aragonés va acceptar per les múltiples possibilitats que la història oferia pel que fa a la lluita per la supervivència del protagonista.
Malgrat el seu baix pressupost, l'obra enganxa des del primer minut, tot sent una interessant metàfora sobre l'aïllament, el desemparament i la soledat. Tampoc falten els seus tocs onírics i els seus suggeriments transgressors: la mirada pervertida de Crusoe cap a l'espantaocells amb vestit de dona i cap al "Divendres" transvestit, insinuant una subreptícia homosexualitat .  

ROBINSON CRUSOE. 1954. Mèxic. Color. 89 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Dan O'Herlihy, Jaime Fernández, Felipe de Alba, Chel López, José Chávez Trowe, Emilio Garibay

Guió:  Luis Buñuel, Hugo Buttler (Novel·la: Daniel Defoe)
Música: Anthony Collins
Fotografia: Alex Phillips
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les): 
Los Olvidados (1950), El Río y la Muerte (1955), La Via Láctea (1969), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974)

(3) L'ARPA BIRMANA, de Kon Ichikawa (1956)

 La reivindicació de la filantropia

La proposta de l'art com a arma llancívola contra un estat d'ordre injust és un símptoma inequívoc de compromís. Canalitzar aquesta empresa a través del seté art suposa una àrdua tasca de la qual Ichigawa va saber sortir airós en aquest bell, metafòric i poètic al·legat pacifista.
L'arpa birmana arranca amb uns quants brins d'humanitat que, dins de la barbàrie, van engrandint a mesura que la trama evoluciona. Sobreïx en el film una estètica filosòfica conceptual associada a valors utòpics i revolucionaris com la solidaritat, la pau i l'empatia, pilars que actuen com a contrapés a l'atrocitat i la desraó de les conteses bèl·liques.
Cal destacar la seua encertada banda sonora, l'ús de l'arpa i la música com a element vertebrador comunicatiu, les sòbries interpretacions i la seua emotiva missiva final.

BIRUMA NO TATEGOTO. 1956. Japón. Blanco y Negro. 116 Min.

Direcció: Kon Ichikawa
Intèrpretes: Rentarô Mikuni, Shôji Yasui, Jun Hamamura, Takeo Naito, Ko Nishimura, Hiroshi Hijikata, Sanpei Mine, Yoshiaki Kato, Sojiro Amano, Yôji Nagahama, Eiji Nakamura, Shojiro Ogasawara

Guió:  Natto Wada (Novela: Michio Takeyama)
Música: Akira Ifukube
Fotografia: Minoru Yokoyama

(3) SACRIFICI, d'Andrei Tarkovsky (1986)

  Anàlisi de la condició humana

“No tingues por, la mort no existeix. Existeix la por a la mort, que és una por terrible. A vegades fa que la gent faça coses que no deguera. Que diferents serien les coses si poguérem deixar de témer a la mort!”
Aquest comentari que li fa Alexander al seu fill xicotet em sembla crucial en aquest poètic i, alhora, profund film de Tarkovski. Les reflexions existencialistes ("l'etern retorn" de Nietzsche) en l'arrancada de la pel·lícula entre el carter Otto i Alexander marquen una constant metafísica al llarg de la història que es va barrejant amb els seus elements terrenals (les relacions personals i les seues conseqüències).
És a partir d'aleshores quan comencen a emergir les contradiccions, una cosa així com una espècie de lluita de contraris: Alexander part d'un ateisme reconegut per, —després de ser atrapat per la por a la mort—, abraçar-se a la Fe cristiana. No obstant això, Otto, qui admet que "és un col·leccionista de coses inexplicables, però certes" li persuadeix perquè recórrega a la criada Maria, identificada segons ell com una bruixa qui farà que tot torne a la normalitat. És a dir, davant la més profunda desesperació com és la proximitat de la mort davant d'un imminent atac atòmic, és la màgia i l'ocultisme els que sobreixen entre tots els conceptes per arrossegar els membres del grup a una catàstrofe final. Alexander pateix una metamorfosi (clara referència a la vulnerabilitat de l'ésser humà), encara que prèviament intuïa que alguna cosa anava a ocórrer ("La meua vida ha estat esperant això, la meua vida no ha estat més que una espera d'això") tot portant-lo a un comportament dominat per una por malaltissa, proper a la bogeria, que li sumeix en un profund abatiment davant la impotència de l'esdevenir de la vida (cosa que ja es pot endevinar el moviment estrany que acaba lesionant al seu fill).
Davant d'això, sorgeix el sacrifici amb l'objecte de redimir als seus essers estimats de les situacions penoses que s'acosten. Victor, el seu amic metge, indagador, escèptic i cansat amb el món, intenta actuar de suport entre el desequilibri d'Alexander i la histèria de l'esposa d'aquest, Adelaide.
Amb el distanciament de la càmera amb els personatges (molt pocs primers plans) el director aconsegueix transmetre la tensió que emana l'obra, així com un estat d'ànim contigu a la tristesa i al desinterés. Tanmateix, en el fons, el film planteja un final esperançador en la transformació al revés que pateix el seu fill, transitant del seu laconisme a, en l'escena final, una gran fluïdesa en la parla. I és que, de fet, el director dedica el film al seu progenitor en els títols de crèdit amb aquest missatge clarificador: "Aquesta pel·lícula està dedicada al meu fill Andriushka, amb esperança i confiança."
Tarkovski va realitzar aquesta pel·lícula en plena guerra freda i amb un càncer terminal (huit mesos després va morir). Consegüentment, tots els elements que envoltaven a aquests fets (mort i guerra) són plasmats de manera molt subtil en el plantejament d'una trama que els seus episodis donen lloc a una cinta interessant, mancada de ritme per moments, però amb un lirisme insòlit i singular.

OFFRET. 1986. Suècia. Color. 145 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets: Erland Josephson, Susan Fleetwood, Valérie Mairesse, Allan Edwall, Gudrun Gildottir, Sven Wollter

Guió:  Andrei Tarkovsky
Música: Johann Sebastian Bach
Fotografia: Sven Nykvist

(2) EL CEL SOBRE BERLÍN, de Wim Wenders (1987)

  Cant a la vida

Wenders plasma amb aquest relat màgic unes interessants reflexions introspectives a través de les aventures d'una espècie d’"àngels de la guarda" la comesa dels quals és ajudar a aquelles persones que estan passant per moments transcendentals en la seua vida (amb les seues pors, preocupacions, records i desesperances). 
Cel sobre Berlín és un cant poètic a la vida. Els àngels parlen de les xicotetes coses i dels xicotets detalls (elements als quals normalment els mortals no els fem cas). Aquesta confrontació entre l'espiritual i el terrenal resulta molt suggestiva tenint en compte que, justament, passa el contrari en la nostra vida, és a dir; davant la falta de respostes solem abraçar-nos a allò que està fora de la nostra experiència. Igual que el poema d'Allan Poe en què els àngels envejaven l'amor, Damiel enyora aconseguir-hoa través dels seus sentiments i desitjos cap a la xica del circ. 
El film és una faula sobre la quotidianitat, sobre el que és humà, sobre la soledat i sobre la companyonia amb una recurrent al·lusió -a través de la veu en off a la infantesa. Cal destacar les seues belles imatges, les seues referències a les marques de la guerra, la seua banda sonora, l'ombra de Nick Cave, les picades d'ullet a Godard, Ozu, Truffaut i Vadja i la seua reivindicació per les xicotetes coses que engrandeixen la nostra existència. 
Sí que es podria atribuir a la pel·lícula una sensació de lentitud i una falta de ritme que li resta qualitat al conjunt. No obstant això, estem davant d'un film amb aspectes interessants i amb uns esplèndids Bruno Ganz i Peter Fall (molt intel·ligent la introducció del seu personatge de ficció de Colombo).
  
DER HIMMEL ÜBER BERLIN (WINGS OF DESIRE) . 1987. RFA. B/N. 128 Min.

Dirección: Wim Wenders

Intèrpretes: Bruno Ganz, Peter Falk, Solveig Dommartin, Otto Sander, Curt Bois, Hans Martin Stier, Elmar Wilms, Lajos Kovacs, Bruno Rosaz
Guió:  Wim Wenders (Novela: Peter Handke)
Música: Jürgen Nieper
Fotografia: Henri Alekan