(3) THE PAWNBROKER (EL PRESTADOR), de Sidney Lumet (1964)

Descrivint estats d'ànim

Els éssers humans solem actuar a colps d'estats d'ànim. Podríem afirmar que els subjectes que més s'acosten a la felicitat serien aquells que, arraconant les inevitables vel·leïtats, saben mantenir una moderada estabilitat a l'hora de fagocitar les alegries i els disgustos que els ofereix la vida. Però, què passa amb aquelles persones sumides en el més profund abatiment que passegen pel món sense trobar sentit a la seua existència?, com pot canalitzar algú tot allò que pateix, sent i percep? Trobarem respostes a aquestes qüestions si furguem en la "intrahistòria" i en les diferències de cada individu per a, posteriorment, inferir quins van ser els motius i les causes que van ocasionar l'existència d'un comportament actitudinal determinat. 

Si el que hem comentat suposa una tasca àrdua d'investigar i de desentranyar des d'un punt de vista científic, ens podrem imaginar com és de complicat reflectir tota aquesta abundància desordenada de sentiments i emocions en una història fílmica de poc més de dues hores. 

"The Pawnbroker" explica la desgraciada vida del Sol Nazerman, professor universitari jueu alemany turmentat per un passat marcat pel jou de l'holocaust nazi; va estar en un camp de concentració veient morir la seua dona i els seus dos fills. Tornant a la pregunta primigènia: Com plasmar, doncs, a la pantalla un martiri d'aquestes dimensions? 

Sidney Lumet ho aconsegueix recollint els problemes psicològics del seu protagonista; un ésser amb una vida buida i sense sentit, indiferent, abúlic i amb una personalitat glacial. A través de l'objectiu de la càmera va reflectint la seua caracterologia i la conducta que emana de la psique. 

Els recurrents flashbacks denoten un trauma que es tradueix en la cuirassa permanent que li anestesia de tot allò que l'envolta. Rod Steiger, en una interpretació memorable, s'encarrega de transmetre'ns tota aquesta contínua disposició de neguit. A més, el realitzador hi combina molt intel·ligentment aquesta aportació crucial de l'actor amb una posada en escena molt realista juntament amb un blanc i negre tacat amb l'atmosfera jazzística urgent. 

Les màfies confrontants no faran més que ennegrir un futur gairebé sense esperança. Tampoc l'escletxa de llum —personificada a les figures del seu treballador Jesús Ortiz i de la treballadora social Marilyn Birchfield— aconseguiran alliberar-lo de les cadenes del passat. 

El detonant que el farà despertar de la seua letargia es produeix quan pren consciència de la seua connivència en actuar com a tapadora en un negoci brut que perjudicarà els més febles, cosa que el retrotraurà a l'horror que va patir la seua dona al camp d'extermini; una espiral de virulència massa difícil de suportar.

THE PAWNBROKER. 1964. Estats Units. Blanc i negre. 115 Min

Direcció: Sidney Lumet

Intèrprets: Rod Steiger, Geraldine Fitzgerald, Brock Peters, Jaime Sánchez, Thelma Oliver, Marketa Kimbrell, Reni Santoni

Guió: David Friedkin, Morton Fine. Novela: Edward Lewis Wallant

Música: Quincy Jones

Fotografìa: Boris Kaufman

(3) GASLIGHT, de George Cukor (1944)

Malvats tripijocs humans

Quan sacsegem una barreja, fabricada per la manipulació i la falta d'escrúpols, pot brollar un còctel explosiu capaç de fer trontollar qualsevol consciència humana. L'avarícia i l'anhel de poder s'hi conformen com el primer nivell de necessitat de Gregory Anton, un pianista, cínic i amb ment psicopàtica que ho supedita tot —i quan és tot, és tot— per tal d'omplir la seua dèria pecuniària. D'aquesta manera fa un estudi sistemàtic i minuciós amb l'objecte de fer embogir Paula Alquist, qui està absolutament enamorada d'ell. L'assassinat de sa tia, la cèlebre cantant d'òpera Alice Alquist, serà el motor d'engranatge d'una trama molt ben entrellaçada que aguditza la intriga i el misteri de la història (basada en l'obra de teatre de Patrick Hamilton). 

L'obra és un continu fotograma de llums i ombres que s'alternen en un Londres fumejat, tot dificultant —en el bon sentit artístic— el desxiframent d'uns successos arcans. El fantàstic trienni actoral realça encara més un film que exposa com la complexitat de les relacions humanes ens afecten interiorment, fins al punt —tal com aguaita el llum metafòricament durant tot el metratge, fruit de malvats tripijocs— d'apagar-nos psíquicament.

 

GASLIGHT. 1944. Estats Units. Blanc i negre. 114 Min

Direcció: George Cukor

Intèrprets: Charles Boyer, Ingrid Bergman, Joseph Cotten, Dame May Whitty, Angela Lansbury

Guió: John Van Druten, Walter Reisch, John L. Balderston. Obra: Patrick Hamilton

Música: Bronislau Kaper

Fotografia: Joseph Ruttenberg

(3) MOUCHETTE, de Robert Bresson (1967)

Intentant fugir

Aquesta adaptació al cinema de la novel·la homònima de Georges Bernanos em sembla sorprenent perquè hi preval la comunicació no verbal —això és; gestos, mirades, conductes i les el·lipsis— als diàlegs. Hi retracta amb molt de realisme l'angoixa que pateix la jove protagonista en una atmosfera marcada per la pobresa, l'abús, la humiliació i la falta d'afecte. Amb una mare moribunda i un pare alcohòlic, sever i castrador, Mouchette haurà de suportar situacions agòniques en un marc de cruesa en tots els àmbits que hi apareixen: d'educació, familiar i de relacions socials. És per això que, en cada acte, aquesta adolescent tracta de rebel·lar-se i buscar un bri d'oxigen, una mica d'aire per respirar i per alliberar-se d'un context que l'ofega i al qual no pot adaptar-se. Malauradament, el caçador furtiu —amb qui en un primer momet s'identifica per ser, com ella, marginal— serà una decepció perquè suposarà la continuació d'eixe ambient tòxic. 

La pel·lícula juga, com s'ha comentat al principi, amb els silencis i també amb les ambigüitats. Com a espectador hem d'endinsar-nos en cadascun dels personatges per tal d'entendre les seues posicions, emocions i sentiments. L'escena dels cotxes de xoc és un clar exemple del que la protagonista vol abastar que no és altra cosa que apropar-se a la felicitat. Fruir amb els plaers que ens dona la vida: la pruïja del primer amor i en definitiva, passar estones agradables.  A més a més, la història situada en un entorn patriarcal i de repressió, conté conceptes com l'adulteri consentit, l'alcoholisme i el masclisme recalcitrant. 

Cal dir que el film té algunes escenes mal resoltes (em sembla inversemblant, per exemple, la baralla entre el guàrdia Mathieu i Arséne). No obstant això, per les virtuts abans esmentades, Mouchette és una obra amb aspectes interessant que val la pena veure.

 

MOUCHETTE. 1967. França. Blanc i negre. 78 Min

Direcció: Robert Bresson

Intèrprets: Nadine Nortier, Jean-Claude Guilbert, Jean Vimenet, Marie Cardinal, Marie Susini, Paul Hébert, Liliane Princet, Marine Trichet

Guió: Robert Bresson. Llibre: Georges Bernanos

Música: Jean Wiener

Fotografia: Ghislain Cloquet

(3) LEAVING LAS VEGAS , de Mike Figgis (1995)

Autodestrucció

Fer una mirada pessimista i decadent sobre la vida potser és políticament incorrecte. No acabe d'entendre per quina regla de tres se sol deixar de gaidó la realitat i tot ha de ser —forçosament— positiu quan les ombres, els llums, les alegries i les penes formen part de l'esdevenir quotidià de l'ésser humà. Aquesta pel·lícula, a banda comprendre eixe punt de vista, s'endinsa en un món més enllà de la foscor, on els problemes i la dependència psicològica i fisiològica són unes companyes de vint-i-quatre hores. 

Dues persones Ben i Sera, perdudes en els seus problemes i sumides en l'alcohol i en l'explotació sexual, s'hi troben, es comprenen i es necessiten. A partir d'ahí comença un joc de volença personal i de necessitat mútua on naix una relació sòrdida, però vertadera, d'amor abnegat, asexuat i incondicional. Les imatges, dures, són reflectides a través d'una càmera excitada que emfatitza els efectes nocius de l'alcohol del protagonista. El resultat és un film despiadat i descarnat que deixa en l'espectador un pòsit de desassossec i d'angoixa. I és que tirar la vida d'eixa manera tan autodestructiva o abandonar-se i deixar-se arrossegar per altres no és pas una bagatel·la; ambdós habiten dintre d'un pou sense fons, i —mentre poden— naden en el recés de les seues térboles aigües per a trobar la pau en l’abisme.

 

LEAVING LAS VEGAS. 1995. Estats Units. Color. 112 Min

Direcció: Mike Figgis

Intèrprets: Nicolas Cage, Elisabeth Shue, Julian Sands, Richard Lewis, Steven Weber, Kim Adams, Emily Procter, Valeria Golino, Marc Coppola, Thomas Kopache, Carey Lowell

Guió: Mike Figgis. Novel·la: John O'Brien

Música: Mike Figgis

Fotografia: Declan Quinn

(3) STRESS ES TRES, TRES (1968), de Carlos Saura

Gelosia

Aquesta història és —a partir del complex triangle que formen el trio protagonista— una dissecció de la resposta emocional davant de la gelosia, a més d'una anàlisi detallada de les relacions personals. Ferran; especulador immobiliari i la seua dona Teresa van a passar un cap de setmana a Almeria, acompanyats d'Antonio; un arquitecte que és amic i company de feina del primer. Entre tots tres s'adverteix una interconnexió que va més enllà d'una simple relació d'amistat. Antonio és, per a la percepció de Ferran, l'element amenaçador, i per això recela del seu amic. Tant Teresa com ell s'adonen de la situació. L'—involuntari— joc comença amb els coquetejos de Teresa i Antonio, i amb el rol d'espia de Ferran, que prepara les condicions necessàries perquè tots dos es troben. Tot sembla sincer, encara que realment és impostat (la metafòrica perruca de Teresa) i la desconfiança és la que es fa càrrec de les circumstàncies. 

Amb una estètica modernista (fantàstica la fotografia de Luis Cuadrado), aquest film és una mena de road-movie, de western (l'onírica seqüència de la caça humana és magistral amb un blanc i negre difuminant-se) i de cosmopolitisme. Críptic i ple de contrastos (la sofisticació dels joves xoca amb l'antiquat de la tia i la seua fixació religiosa), Stres es tres, tres es una torbadora i reflexiva cinta que val la pena veure. Potser l'estrés del títol provinga de la societat de consum en una Espanya oberta a la modernització, però el pes específic està en la gelosia, eixa gelosia (auto) destructiva i consubstancial a l'espècie humana.

STRESS ES TRES, TRES. 1968. España. Color. 90 Min.

Direcció: Carlos Saura
Intèrprets: Geraldine Chaplin, Juan Luis Galiardo, Fernando Cebrián, Porfiria Sanchiz, Fernando Sánchez Polack, Humberto Sempere, Charo Soriano

Guió:  Carlos Saura, Angelino Fons
Música: Jaime Perez
Fotografia: Luis Cuadrado

Crítiques de Carlos Saura (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(2) 8½ (HUIT i MIG), de Federico Fellini (1963)

Bloqueig creatiu i personal

Podríem dir que, fins a aquesta pel·lícula que ens pertoca, Les Nits de Cabiria (1957) va ser l'última obra del realitzador italià on la seua narració fílmica tenia un desenvolupament més o menys convencional (dit això, sense perjudici dels seus elements innovadors duts a terme als seus previs treballs). És a partir de La Dolce Vita (1960) quan introdueix unes estructures —tant tècniques (enquadres, escenografia, moviments de cambra, etc.) com en el plantejament de la trama (aspectes onírics i surrealistes, distribució de l'escena, llenguatge cinematogràfic, etc.) — que trenquen amb els esquemes corrents i habituals tant del cinema en general com en el seu particular. 

Si a La Dolce Vita tractava sobre les peripècies d'un periodista desorientat al món de la faràndula, ara, a 8½ s'endinsa en les preocupacions i les obsessions d'un director de cinema que està travessant un bloqueig en el seu procés creatiu. Els seus problemes, però, no pertanyen només a l'àmbit artístic i laboral, sinó que també es traslladen a la relació amb la parella. Així, Guido Anselmi, de quaranta-tres anys s'estanca en el seu nou film, aparentment encastat, encara que en realitat, la parafernàlia muntada (actors, escenaris, etc.) no és més que un reflex fidel del seu estat d'ànim i de la seua vida personal: algú que s'hi sent buit i no troba cap escletxa de llum en la seua turmentada existència actual. 

Totes aquestes cavil·lacions i manies tenen un punt psicoanalític que Fellini mostra a través dels records del seu protagonista: la seua infància, els seus pares, el col·legi, la relació poc afectiva amb la figura paterna... Tal com apunta aquesta teoria, tots aquells successos que ens ocorren a la nostra infància marquen el nostre desenvolupament posterior. Guido és un producte dels seus esdeveniments i circumstàncies, cosa que l'obra ho remarca durant la totalitat del metratge. 

Els seus pensaments són exposats a l'espectador d'una manera catàrtica, ja siga a través de metàfores, somiejos, simbolismes i alternances entre el fet fictici i la cosa real. D'aquesta manera, se succeeixen una gran quantitat de situacions que fa referència i mostren les preocupacions, les pors i les obsessions del personatge principal. 

Fellini pinta un fresc surreal, circense, cabareter, extravagant i grotesc que deixa l'espectador sumit en la desesperació de Guido, el seu protagonista. En conseqüència, el públic assistent s'identifica, comprén i assimila les dificultats que experimentem els éssers humans davant d'una crisi personal d'aquest calibre. 

8½ és una pel·lícula interessant en tots els aspectes anteriorment comentats (de fet, ha tingut una gran influència al cinema posterior i hi ha molts exemples de films que la tenen com a referent), si bé —per a un servidor, autor d'aquesta crítica— li va resultar una mica feixuga (a estones, tediosa) a causa de tants pensaments sacsejats pel martiri i el patiment, tantes contínues aparicions de personatges i tantes elucubracions intel·lectuals.

8½ (OTTO E MEZZO). 1963. Itàlia. Blanc i Negre. 140 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Anouk Aimée, Sandra Milo, Rossella Falk, Barbara Steele, Madeleine LeBeau, Caterina Boratto, Eddra Gale, Guido Alberti, Jean Rougeul  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Gianni Di Venanzo

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(3) EL SAMURAI (LE SAMOURAÏ), de Jean-Pierre Melville (1967)

La soletat como una manera de viure

Quan comencem a veure la pel·lícula, desconeixem completament la intrahistòria de Jef Costello i els episodis vitals que han forjat la seua personalitat. Advertim en la seua persona, però, un caràcter que li impedeix exterioritzar els sentiments i les emocions. D'aquesta manera, la seua fredor i el seu comportament —metòdic i calculat— l'erigeixen en candidat ideal per exercir com a assassí a sou. Jeff ha triat aquesta manera de guanyar-se de la vida. No cal que ho comprenguem, perquè tampoc no ho entenem quan ho fan altres. Però podem captar-ne la soledat, l'autoaïllament i el mutisme. La cita amb què s'inicia la pel·lícula, del codi d'honor japonés Bushido, és la seua força motriu, perquè realment viu com un samurai; separat i exclusiu. 

L'acció desenvolupa una atmosfera atraient, ben tensada i lligada a l'estat psicològic del protagonista. La seua impecable narració, les seues estupendes interpretacions i el seu final —absolutament revelador— conformen un film de visionat obligat, inspirador de la magnífica Ghost Dog, de Jim Jarmush.

 

LE SAMOURAÏ. 1967. França. Color. 105 Min

Direcció: Jean-Pierre Melville

Intèrprets: Alain Delon, François Périer, Nathalie Delon, Cathy Rosier, Jacques Leroy

Guió: Jean-Pierre Melville, Georges Pellegrin

Música: François de Roubaix

Fotografia: Henri Decaë

(3) EL FESTÍ DE BABETTE, de Gabriel Axel (1987)

El triomf del plaer

La regla d'or de la gran majoria de religions és el patiment i la renúncia a qualsevol forma de plaer. L'amor carnal, el delit dels sentits i l'hedonisme són vistos, en general, com a temptacions del dimoni que hem d'esquivar per tenir una vida circumspecta en aquest món i, per descomptat, una vida honrosa al més enllà. 

Aquesta pel·lícula narra la història de dues germanes ancianes en un llogaret danés del segle XIX, una societat puritana on totes dues, Martine i Filippa invertien el seu temps pregant i en obres de caritat. La càmera utilitza un flashback per recordar la seua llunyana joventut i com van haver de renunciar a la felicitat a causa de la seua devoció, dedicació i fidelitat als seus principis cristians. L'aparició de Babette trencarà aquest mur sagrat, intocable i castrador a través de la seua gastronomia i les seues habilitats culinàries. 

Plena de matisos, amb una estupenda narració, unes interpretacions molt precises i uns tocs d'humor molt intel·ligents, la pel·lícula t'atrapa des del primer instant junt amb una ambientació on s'evidencien les característiques socials i històriques. Només contemplant —i especialment admirant— l'escena del sopar ja val la pena visionar-la. 

Per a la congregació; les guatles, les tortugues vives, els caps de vedell, els vins i licors simbolitzen el mal, i intentaran véncer-lo, tot evitant fer comentaris sobre el festí. Tot i això, aquests no poden resistir-se a la temptació i acaben abraçant al plaer. Per art de màgia, les velles picabaralles s'esmenen, el color de felicitat treu el cap en el fosc menjador i els comensals es deixen portar pel gaudi gastronòmic, oblidant-se que el pecat està en el menjar. I seran feliços, almenys, en aquest daurat espai de temps: sense patiment i amb complaença, apagant la llum encegadora del fantasma de la religió . 

 

BABETTES GAESTEBUD. 1987. Dinamarca. Color. 102 Min

Direcció: Gabriel Axel

Intèrprets: Stéphane Audran, Birgitte Federspiel, Bodil Kjer, Jarl Kulle, Jean-Philippe Lafont, Bibi Andersson, Ghita Norby

Guió: Gabriel Axel. Historia: Karen Blixen

Música: Per Norgard

Fotografia: Henning Kristiansen

(3) TARDOR TARDANA, de Yasujiro Ozu (1960)

 La pressió social

"Quan et cases, poques vegades podrem fer el que estem fent avui, però abans; gaudim de la vida." Aquesta clarificadora frase —en una confortable conversa en un restaurant entre Akiko Miwa i la seua filla— dona compte de tot allò que circula dins de les dues protagonistes d'aquest film que guarda molts paral·lelismes amb Primavera Tardana (1949). I és que Tardor tardana aborda de nou la moral dels costums japonesos. Si a la primera obra esmentada se centrava en la figura del pare i fill, en aquest cas la càmera del director analitza la relació maternofilial assetjada pels constants atacs de la societat (personificada en els tres personatges amics del seu difunt marit). 

Davant d'aquesta tessitura en forma de forta pressió social, la pugna entre decisió personal versus dictats socials obrirà pas a diferents maneres d'actuar que estaran sotmeses a la trista ombra d'un espai concret d'història determinada (estem condicionats per l'atzar i per la situació?). 

Interessant film en el qual Yasujiro Ozu ens torna a donar una altra lliçó de com emocionar-nos amb tan poc.

AKIBIYORI. 1960. Japó. Color. 123 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Setsuko Hara, Miyuki Kuwano, Shinichiro Mikami, Kuniko Miyake, Nobuo Nakamura, Mariko Okada, Chishu Ryu, Shin Saburi, Keiji Sada

Guió:  Kogo Noda, Yasujirō Ozu. Novela: Ton Satomi

Música: Takinori Saito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu (clicar en aquest mateix enllaç)

(1) LAS BUENAS COMPAÑIAS, de Silvia Munt (2023)

Imprecisió

Aquesta pel·lícula està inspirada en el grup de dones d'Errenteria (les 11 de Basauri) que, entre el 1976 i el 1985, va ajudar milers de persones a avortar en condicions dignes i segures. Eren temps on l'avortament estava prohibit i tant la hipocresia com la doble moral estaven instal·lades a la societat. Això sí, una gran part d'aquells que ho censuraven enviaven les seues filles a Londres a avortar. 

El film mostra i narra aquest moviment feminista de dones lluitadores, valentes i pioneres del postfranquisme que buscaven un canvi social en un context intoxicat per la mentalitat podrida del masclisme i del franquisme. Amb aquesta temàtica tan interessant s'hi comptava amb suficients recursos per a armar una bona història que pogués arribar a emocionar l'espectador. No obstant això, la cinta no arriba a transmetre tot el garbuix de sentiments i commocions que van patir aquestes dones. No sé si ha estat degut al baix pressupost, però la posada en escena hi deixa molt a desitjar amb unes escenes exteriors força limitades i pedestres. Si hi afegim un guió desmanegat i alguna interpretació inadequada, el resultat és —malgrat les seues bones intencions— imprecís, desdibuixat i fallit .

 

LAS BUENAS COMPAÑIAS. 2023. Espanya. Color. 93 Min

Direcció: Silvia Munt

Intèrprets: Alícia Falcó, Itziar Ituño, Elena Tarrats, Ivan Massagué, María Cerezuela, Ainhoa Santamaría, Garazi Urkola, Miguel Garcés, Itziar Aizpuru, Mikel Laskurain,

Guió: Silvia Munt, Jorge Gil Munárriz

Música: Paula Olaz

Fotografia: Gorka Gomez Andreu