(3) LA MORT D'UN VIATJANT (1985), de Volker Schlöndorff

La influència social

L'obra teatral d'Arthur Miller se centra principalment en les emocions i els sentiments de les persones. D'aquesta manera, el text fuig d'artificis que deixen de banda la profunditat de la psicologia dels personatges i la seua focalització es troba en les capacitats de l'ésser humà per aprehendre, sentir, experimentar, racionalitzar, odiar i estimar. En cadascun dels aspectes deambulen contradiccions inherents a la nostra espècie que l'autor destapa i analitza meticulosament fins a mostrar la pura realitat: les nostres virtuts, defectes, ventures i misèries. 

La crisi existencial en què entra Willy Loman —a causa que, després de tants anys, s'adona que la vida no és el que al principi havia planejat— actua com a ressort que acaba empenyent totes les mesquineses que amagava tant ell com el nucli familiar. I la realitat és que, en la seua vellesa: ni la seua feina —en què ha deixat tota la seua energia al llarg de trenta-cinc anys— ho respecta, ni els seus dos fills compleixen amb les seues expectatives. Se sent desenganyat, frustrat, deprimit i amb tendències al suïcidi. Víctima de seguir uns preceptes que l'han inculcat —el gastat i fals "Somni Americà" i la seua idea de progrés—, renuncia a les potencialitats i a la veritable personalitat i, per tant, a la llibertat. Per a més inri, això ho inculca a la seua família convertint el seu entorn més proper en alguna cosa postissa, artificial i fingida. 

La proposta fílmica de Volker Schlöndorff és molt interessant per la posada en escena teatral i per un magnífic treball actoral (especialment Dustin Hoffman i John Malcovich). Les seues discussions, desavinences, apropaments i sentiments que afloren en cada seqüència, són reconeguts pel públic assistent atesa la seua consubstancialitat amb la vida mateixa. 

Al final, el realitzador alemany ha aconseguit una cinta complexa i profunda que ens convida a fer un exercici d'introspecció, sense faltar qüestions vitals com és el paper que la societat exerceix en nosaltres, dinamitant la nostra essència més primigènia. Molt recomanable.

DEATH OF A SALESMAN. 1985. Estats Units. Color. 135 Min.

Direcció: Volker Schlöndorff
Intèrprets: Dustin Hoffman, Kate Reid, John Malkovich, Stephen Lang, Charles Durning, Louis Zorich, Kathryn Rossetter, Jon Polito, David Chandler, Tom Signorelli, Linda KozlowskPesutic

Guió:  Arthur Miller. Teatro: Arthur Miller
Música: Alex North
Fotografia: Michael Ballhaus

(3) 1976 (2022), de Manuel Martelli

Principis humanitaris

Em sembla molt interessant com aquesta pel·lícula mostra subreptíciament l'atmosfera grisa i ombrívola que va crear el dictador Augusto Pinochet en el seu règim. En el seu visionat, podem comprovar com hi evita traure imatges explícites de les atrocitats comeses per l'esmentat general. Així, de resultes, l'espectador pot identificar-s'hi a través de l'angoixa de Carmen, el seu personatge principal. Carmen, és una dona de classe alta, muller d'un metge de prestigi i víctima d'una educació patriarcal la qual experimenta una metamorfosi en conéixer el jove revolucionari amagat a l'abadia del retor. És ací on l'obra fa una reflexió al voltant del canvi que poden experimentar les persones en ser testimoni de la realitat dels esdeveniments que els envolten. Per tant, l'empatia —entesa com el fet de realitzar-se en qualitat d'éssers humans i solidaritzar-se amb el patiment de l'altri —s'aixeca com un concepte primordial. 

La policia de Pinochet, la DINA, està a l'aguait i la situació es tensa, Carmen, però, ha d'eludir tots els entrebancs. Tindrà al seu costat al retor —un valent i, després, justificadament atemorit retor— que, com a bon cristià, anteposarà els seus principis humanitaris davant de les pràctiques d'un estat repressiu i injust. Crec que aquesta obra és honesta i brava en aquest aspecte, i per això, paga la pena donar-li un colp d'ull.

1976. 2022. Xile. Color. 95 Min.

Direcció: Manuel Martelli
Intèrprets: Aline Küppenheim, Nicolás Sepúlveda, Hugo Medina, Alejandro Goic, Antonia Zegers, Carmen Gloria Martínez, Marcial Tagle, Amalia Kassai, Gabriel Urzúa, Mauricio Pesutic

Guió:  Manuela Martelli, Alejandra Moffat
Música: Mariá Portugal
Fotografia: Soledad Rodriguez

(1) EL AGUA (2022), d'Elena López Riera

Indefinida

Sense negar les seues bones intencions, traduïdes en una proposta valenta i arriscada en què es condensen poesia, fantasia i realisme màgic, aquest film naufraga a les seues pròpies aigües, unes aigües que en el seu origen simbolitzaven la seua arma més poderosa i que apuntava al fet que es podia estar forjant una obra important. 

És una pena que la història no acabe de funcionar i es desdibuixe a mesura que avança el metratge. La llegenda, tan bella com poètica, del riu que s'enamora i la seua influència en la família de la protagonista i, per extensió, al lloc, perd la seua força quedant absolutament exànime. De fet, els altres elements que intervenen no acompanyen de cap manera; amics, família, l'amor adolescent... A més, algunes situacions i interpretacions romanen com a postisses i inversemblants, i la psicologia i la profunditat dels personatges no s'hi acaben de definir. Fallida . 

EL AGUA. 2022. Espanya. Color. 104 Min.

Direcció: Elena López Riera
Intèrprets: Laura Pamiés, Barbara Lennie,  Nieve de Medina, Alberto Olmo

Guió:  Philippe Azouri, Elena López Riera
Fotografia: Giuseppe Truppi

(4) ELS AMANTS CRUCIFICATS (1954), de Kenzi Mizoguchi

Amors impossibles

Les normes —tant legals com consuetudinàries— es troben allunyades de les llibertats individuals. Ens enfrontaríem amb un dilema ètic si llançarem la pregunta sobre la justícia de cada reglament que s'aplica en els diferents escenaris que hi puguen haver. Societats de segles enrere, sense valors purament democràtics, on les diferències jeràrquiques estaven molt marcades, eren entorns molt propicis per a conculcar qualsevol dret humà. 

Al Japó del segle XVII dintre d'una societat feudal existia un gran desequilibri de classes, a més a més, la dona exercia un paper secundari. L'adulteri estava criminalitzat, fins al punt —sempre que no fora un home acabalat, és clar— d'arribar a la crucifixió com a castic. 

El film, a banda de reproduir l'adaptació teatral (kabuki) del segle XVII, dibuixa un al·legat en contra de les desigualtats socials, de la misogínia regnant i d'una societat on la hipocresia i la doble moral estava per tot arreu. És realment trist observar les mostres de vassallatge, servitud i acatament de la població davant d'aquells personatges amb més autoritat (nobles, empresaris, etc.). Nugats al metall d'una cadena invisible, perenne i amenaçadora, el ciutadà comú només podia acatxar el cap i fer les reverències pertinents per a no ser mossegat per l'ullal de l'omnipotent "Gran Germà" del poder estatal. Una organització social on hom —especialment el gènere femení— estava determinat i condicionat a una vida que no havia sigut triada per la persona que la havia de viure. D'aquesta manera, podria tocar-te passar-te una gran part de la teua existència amb un home que, a més de tenir més de trenta anys de diferència d'edat— no reunia, ni de bon tros, les condicions necessàries que es necessita per a conviure amb una persona. Per altra banda, l'amor —entès com a aquell sentiment d'abnegació i afecte cap a altri— estava maltractat i menystingut, com una pulsió humana perversa que només estava reservada per les classes més privilegiades. 

En veritat, Els amants crucificats, parla molt sobre la passió i les emocions de l'ànima —quelcom que en un principi és platònic, eteri i intangible— i que després, a mesura que els fets conformen una figura amb peces d'Eros, esdevé en una excitació i il·lusió valuosíssima pel que paga la pena venir a aquest món. També és una rebel·lió contra les normes absurdes de la societat quan els dos amants, tot i que van estar a punt de completar el suïcidi, decideixen que tenen dret a la vida i estimar-se fins al mai. 

Tots aqueixos elements són tractats d'una manera subtil i encertada per Kenji Mizoguchi on els escenaris, la posada en escena i els moviments de càmera són autèntica poesia visual, sobretot en la seua darrera escena on els protagonistes damunt del cavallet i d'esquena un de l'altre, van feliços i contents, agafats de la mà al seu inexorable final.

CHICAMATSU MONOGATARI. 1954. Japó. Blanc i Negre. 102 Min.

Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrprets: Kazuo Hasegawa, Kyôko Kagawa, Eitarô Shindô, Eitarô Ozawa, Ichiro Sugai, Haruo Tanaka, Yôko Minamida, Kazue Tamaki, Hiroshi Mizuno, Hisao Toake, Tatsuya Ishiguro, Chieko Naniwa

Guió:  Yoshikata Yoda, Matsutaro Kawaguchi. Obra: Chikamatsu Monzaemon
Música: Fumio Hayasaka
Fotografia: Kazuo Miyagawa

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Les Germanes de Gion (1936), Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), El Carrer de la Vergonya (1956)

(4) AVUI COMENÇA TOT (1999), de Bertrand Tavernier

L'ajuda entrebancada

El treball assidu per part dels bons samaritans en la redistribució de la riquesa i la igualtat social esdevé a ambdos conceptes en sengles quimeres mullades d'utopia difícils d'abastar. Ens solem quedar estupefactes quan escoltem les notícies i ens assabentem de poblacions famèliques deixades de la mà per part dels dirigents (interns o externs, tant s'hi val) sense cap resultat satisfactori. De seguida, posem el nostre pinzell en la paleta i triem —conscientment, encara que sembla que inconscientment— el color invisible per a pintar una connivència que ens persegueix i que la intentem aüixar benevolentment, però no pas inútilment. 

Daniel Lefebvre i Samia Damouni, professor i assistenta social respectivament, exercirien els papers de samaritans esmentats al primer paràgraf. Ambdós realitzen les seves petites revolucions per a revertir una situació que ofega als més febles i desafavorits.  Daniel està a càrrec d'una escola infantil en un barri marginal del nord de França on existeix un trenta per cent d'atur a causa de la crisi de la mineria. Evidentment està immers en un context entrebancat en el qual les dificultats per l'aprenentatge i la relació amb les famílies compliquen molt més l’ambient. Tot i que molt sovint es topa amb el mur de la burocràcia administrativa i la desraó dels de dalt, no deixa de lluitar pels seus principis i per les seves responsabilitats tant professionals com morals amb la vida que li ha pertocat. L'ajut de Samia, la qual es desmarca de l'actuació absurda del seu departament, serà crucial per tal d'afrontar els problemes surants. Per tot això, Avui comença tot, és una obra demolidora, reflexiva i crítica amb una societat que no sol prioritzar el suport als més necessitats. Tavernier arrossega la càmera i deixa que les coses ocorrin amb una planificació naturalitzada. D'aquesta manera, dissecciona i mostra els problemes condimentats de complexitats i contradiccions en un lloc on cada individu té el seu drama personal. 

 Daniel i Samia, quasi indefensos davant la indiferència i les falses promeses, són dos clars exemples d'honestedat i integritat. Tot i que estan en el perill d'entrar en el terreny relliscós de la hiperempatia (posar-se en el lloc de l'altre més del que cal, pot esdevenir en quelcom malaltís), ens demostren que, si ens esforcem hui mateixa pot començar tot per a aconseguir un món millor.

ÇA COMMENCE AUJOURD'HUI. 1999. França. Color. 107 Min.

Direcció: Bertrand Tavernier
Intèrprets: Philippe Torreton, Maria Pitarresi, Nadia Kaci, Didier Bezace, Veronique Ataly, Nathalie Bécue, Emmanuelle Bercot, Françoise Bette

Guió:  Dominique Sampiero, Tiffany Tavernier, Bertrand Tavernier
Música: Louis Sclavis
Fotografia: Alain Cloquart

(2) THE LODGER: A STORY OF THE LONDON FOG, d'Alfred Hitchcock (1927)

Primers passos hitchcocknians

El recurs cinematogràfic del suspens que com bé sabem proliferarà al llarg de tota la filmografia del director és, a parer meu, la força motriu i l'aspecte més interessant d'aquest film. Evidentment, l'expectació que es crea davant de la vinguda de l'inquilí ens deixa com a espectadors inquiets i desitjosos de saber què ocorrerà en la trama. Espere que no se'm malinterprete: no estic dient que qualsevol pel·lícula que siga de suspens haja de tenir per se un suplement de qualitat, perquè aquest recurs s'ha de saber manejar i amb això el realitzador britànic era un autèntic mestre. Nogensmenys, el producte final ha d'anar més enllà i presentar un metratge on els diferents subgèneres que acompanyen a la incertesa proposta siguen plausibles i convincents. Malauradament, aquests es queden equidistants i, si bé elements tan habituals en la literatura i el cinema com l'amor, la gelosia i l'amistat s'aboquen des d'un inici i són crucials per al desenvolupament del teixit argumental, al final esdevenen en quelcom secundari. Sembla que tot siga ficat amb calçador per a, d'alguna manera, justificar així la intriga i el misteri. 

Amb tot, s'ha de reconéixer que l'atmosfera —benvolgut expressionisme— és molt escaient amb la boira londinenca com a metàfora de l'aguait del crim. No són inferiors, però, les interpretacions i els fantàstics recursos expressius que l'elenc actoral utilitza (hem de recordar que estem parlant del cinema mut i les dificultats a l'hora de mostrar la força interpretativa eren majors). També cal destacar seqüències memorables pel que fa a l'enamorament de Daisy i l'hoste; gestos, mirades, ganyotes que fan palesa de tots els sentiments i emocions dels protagonistes. 

Tornant altra vegada cap al costat negatiu, hi ha alguns aspectes que passen per inversemblants com ara la retirada dels quadros de les xiques roses per part de l'inquilí o la relació del triangle amorós. A més a més, el rol que desenvolupa Joe, el nuvi de Daisy, queda confús amb el seu comportament envers la seua parella. Per cert, què passa al final amb ell? Per a mi ha sigut l'heroi de la història i, tanmateix, queda relegat com un gos de Sant Bernat. 

Encara que aquest segon treball del director tinga les seues llums i ombres és important subratllar que va ser un caldo de cultiu per a les seues produccions posteriors que tant han aportat a l'art cinematogràfic. Ja es podia endevinar aleshores el que anava a venir després atesa la posada en escena i l'habilitat en combinar tensió, intriga i pessics d'humor. 

Per últim, m'agradaria comentar dos elements molt desencertats en la —diguem-ne— “postproducció” (cosa que no és culpa de Hitchcock). Primer, la traducció a l'espanyol del títol anglosaxó (El enemigo de las rubias) és absolutament ignominiós, més propi d'un grup de pseudoglam com las Nancy Rubias que d'una obra cultural. I, per últim, la segona cosa és l'aplicació de la música a les imatges: a vegades anacrònica i, la majoria del metratge repetitiva, amb unes pujades de so que em crispaven. No negaré que això hi haja influït en la meua percepció final.

THE LODGER: A STORY OF THE LONDON FOG. 1927. Regne Unit. Blanc i negre. 92 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Ivor Novello, Marie Ault, Arthur Chesney, June, Malcolm Keen, Eve Gray, Reginald Gardiner

Guió:  Alfred Hitchcock, Eliot Stannard. Novela: Belloc-Lowndes
Música: Thomas Newman
Fotografia: Gaetano di Ventimiglia

(3) 1917 (2019), de Sam Mendes

Misió arriscada

Un gran tràveling segueix els moviments i la missió encomanada als dos joves soldats britànics, Schofield i Blake. La seua comesa no és pas fútil: han de travessar el territori enemic per entregar una carta que evitarà la mort de centenars de soldats, inclòs el germà de Blake. S'han d'afanyar, superar perills i intentar sobreviure perquè potser hi arriben tard. Aquesta tècnica cinematogràfica s'hi utilitza brillantment per emfatitzar la pressa de l'encàrrec dels protagonistes. 

La pel·lícula destaca per dos aspectes que tenen la virtut d'atreure al llarg de tot el metratge l'atenció i l'interés de l'espectador. Primerament, hi podríem subratllar la factura tècnica i la posada en escena que doten a les imatges d'un sorprenent realisme. I, en segon lloc, tots els valors humans que transmeten el seu guió. Francament, de vegades costa parlar d'humanitat en temps de guerra on a cada respiració, a cada pas, la mort acompanya els contendents. Però sí, aquesta obra dimana la capacitat per sentir afecte, compressió i solidaritat envers els nostres iguals (en aquest cas, caldria diferenciar entre "iguals" i "la resta", perquè tots aquests conceptes es dilueixen respecte als del bàndol contrari). 

És difícil valorar els aspectes psicològics en un context en què la vida està constantment pendent d'un fil, però sí que és veritat —hi ha estudis que així ho avalen— que en situacions de crisi és quan solem treure el millor de nosaltres mateixos i forces des d'on no n'hi ha. En un breu espai de temps, Schofield s'haurà d'enfrontar amb moments d'una gran tensió i altres d'una alta commoció emocional: l'explosió, la mort del seu amic, la jove francesa i el nadó, l'esquivament dels persistents projectils... 

Pel seu ritme àgil, pel caràcter antibel·licista, pel seu enfocament en els patiments i sentiments dels personatges i per la seua espectacular realització, aquest film de Sam Mendes resulta molt interessant, didàctic i emocionant. Una carrera a contrarellotge per salvar vides, cosa que —si suprimim el seu àmbit bel·licós—sona revolucionari i trencador. És ací quan, els qui observem, ens sentim partícips d'aquesta gran aventura cinematogràfica.

1917. 2019. Regne Unit. Color. 119 Min.

Direcció: Sam Mendes
Intèrprets: George MacKay, Dean-Charles Chapman, Mark Strong, Richard Madden, Benedict Cumberbatch, Colin Firth, Andrew Scott, Daniel Mays, Adrian Scarborough, Jamie Parker

Guió:  Sam Mendes y Krysty Wilson-Cairns
Música: Thomas Newman
Fotografia: Roger Deakins

(2) MÉS ENLLÀ DE LES MUNTANYES (2015), de Jia Zhangke

Enfrontaments emocionals

Tot i les clares referències sobre els canvis socials esdevinguts a la societat xinesa, Més enllà de les muntanyes és un relat atemporal sobre aspectes emocionals relacionats amb les vivències dels éssers humans. La història s'obre amb la pugna interior de Tao. Ella ha de decidir entre l'amor que li professen Zang i Lianzi, tots dos amics de la infància. El primer, ric, amo d'una gasolinera i el segon, pobre, treballa en una mina de carbó. Tao es decantarà per Zang (amb posterior relació tempestuosa) i Lianzi acabarà enfonsat, menyspreant-la i abandonant el poble. No obstant això, Tao l'ajudarà incondicionalment molts anys després quan aquest contrau una malaltia greu. El director fragmenta l'esdevenir de la història en tres blocs narratius (cadascú rodat en diferent format, tot eixamplant-se a mesura que avancen) —els anys 1999, 2014 i 2025— on s'aprecien uns contrastos molt accentuats amb els salts de temps durant un quart de segle. 

 Com es pot observar en aquesta primera aproximació, conceptes com la presa de decisions, l'amistat, la solidaritat, l'odi i l'amor són pilars fonamentals en el desenvolupament de la trama. 

Cada decisió hi té les seues conseqüències. Per tant, Tao haurà d'afrontar una separació i, a més, fruit del patriarcalisme regnant, la pèrdua de la custòdia del seu fill. Tots aquests elements donaran lloc a una història de desferrament: Zang, superb i embogit per amassar fortuna s'estableix a Austràlia (com a llavor d'un futur millor) amb el seu fill Dollar (nom, obra del seu pare, absolutament aclaridor). Aquest arriba a l'adolescència (a les portes de l'edat adulta) mancat d'identitat, desarrelat de la seua cultura, de la seua mare i encara més, malgrat la proximitat, del seu pare. Però Dollar troba a Mia (la seua professora) una cosa així com la peça que li faltava per muntar el puzle, una barreja entre la figura materna que mai no va tenir i de la companya sentimental que necessitava per sentir-se realitzat. És per això que intenta abstreure's del seu pare per tal de no suportar la seua falta total d'enteniment (metaforitzat molt bé en les seues converses patètiques amb Mia com a traductora entre l'anglés i el mandarí). Un cop se n'escapa, i per tancar el cercle, determina visitar la seua mare, però la por la hi frena. 

El film, com es pot entendre bé, és un reflex de la vida mateixa, molt ben tractat pel seu director qui, a més, du a terme una crítica a la pèrdua d'identitat i dels valors originals de la societat a causa de l'acostament del país cap a una espècie de mercantilisme ferotge, on van tenint cabuda elements tan aterridors com la privatització i la corrupció.

SHAN GE GU REN. 2015. China. Color. 131 Min.

Direcció: Jia Zhangke
Intèrprets: Zhao Tao, Zhang Yi, Liang Jingdong, Dong Zijian, Sylvia Chang, Sanming Han, Zishan Rong

Guió:  Jia Zhangke
Música: Yoshihiro Hanno
Fotografia: Nelson Yu

(2) LES MAGNÉTIQUES (2021), de Vincent Maël Cardona

Retrats de joventut

Retrats de joventut localitzats a la França dels anys 80 que porten el protagonista a combinar la seua passió: la ràdio i la música, amb diferents elements propis de l'ambient on li ha tocat viure. Així, els seus somnis, la família (absència de la mare) i l'amor que professa per Marianne (companya sentimental del seu germà) interactuen en el seu comportament i en una personalitat tendent a la introversió. 

Amb una posada en escena més aviat pedestre, la pel·lícula té aspectes interessants, amb algunes reflexions enginyoses pel que fa a les relacions personals i la utilització d'una banda sonora de l'època molt apropiada. El film, amb la veu en off del protagonista, és una mena de declaració poètica dels sentiments cap a un temps anterior i, especialment, cap al seu germà. Es troba a faltar, però, una mica més de profunditat tant en els personatges com de l'entorn on es desenvolupa l'acció.

LES MAGNÉTIQUES. 2021. França. Color. 98 Min.

Direcció: Vincent Mäel Cardona
Intèrprets: Thimotée Robart, Joseph Olivennes, Marie Colomb, Frédéric Vonhof, Fabrice Adde, Younes Boucif, Maxence Tual, Judith Zins, Philippe Frécon, Saadia Bentaïeb, Meinhard Neumann

Guió:  Vincent Maël Cardona, Chloé Larouchi, Maël Le Garrec, Rose Philippon, Catherine Paillé, Romain Compingt
Música: David Sztanke
Fotografia: Brice Pancot

(3) L'ÚLTIMA PROJECCIÓ (1971), de Peter Bogdanovich

Societat àrida

Anarene, un poble xicotet de la localitat de Texas a finals del 1951, és el microcosmos on els seus —estereotipats—habitants ofeguen les seues dèries, bellugant-se en uns espais àrids i desèrtics on la falta d'oxigen per respirar llibertat està a l'ordre del dia. 

Estem parlant d'un context on les normes socials segueixen un model preestablert: diferència de classes, la desigualtat de gènere, la família, el matrimoni... Un poble tancat on la mancança d'eixides i alternatives condueix a la gent, i especialment a la joventut, a una vida repetitiva on la desesperació condueix a un inexorable no-res quotidià. L'atmosfera és fosca, densa i claustrofòbica, i la insatisfacció és generalitzada. Per ella campa la infidelitat, la submissió, la manipulació i l'abús d'una manera que està del tot normalitzada. El billar i, sobretot, el cinema són metàfores de la necessitat d'un canvi en l'arquitectura del lloc i de la urgència per fugir-hi. 

Els personatges conviuen en una societat marcada per una clarivident patologia amb signes inequívocs com ara el comportament salpebrat de capricis de Jacy Farrou, la dependència dels nois i de Ruth Popper, l'adulteri consentit, l'amor perdut de Sam Lion o la paorosa indiferència dels homes del poble davant de l'atropellament del xiquet. 

La història, basada en la novel·la homònima de Larry McMurtry, conté una narració que s'ajusta al paisatge desolador que hi presenta, amb un suggestiu blanc i negre que contrasta amb els senyals de modernitat que hi aporta, especialment les sexuals. 

L'última projecció és un film molt interessant que destaca per la seua encertada anàlisi social.

THE LAST PICTURE SHOW. 1971. Estats Units. Blanc i Negre. 118 Min.

Direcció: Peter Bogdanovich
Intèrpretes: Timothy Bottoms, Jeff Bridges, Cybill Shepherd, Ben Johnson, Cloris Leachman, Ellen Burstyn, Randy Quaid, Sharon Taggart, John Hillerman, Clu Gulager

Guió:  Peter Bogdanovich, Larry McMurtry. Novela: Larry McMurtry
Música: Phil Harris, Johnny Standley, Hank Thompson
Fotografia: Robert Surtees