(4) Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen [2008]

Escabrós hedonisme

Woody Allen torna, una vegada més, a demostrar que maneja com ningú la psicologia dels personatges. Estem davant una comèdia impregnada per una atmosfera hedònica i sensual que es materialitza en un triangle amorós on s'entremesclen diferents personalitats.
El conservadorisme de la futura esposa Vicky (Rebecca Hall) -rígida en les seues pròpies regles i cautelosa en els seus actes, la qual cosa li impedeix realitzar allò que més desitja- contrasta amb la desinhibició de Cristina (Scarlett Johansson) i el seu afany per experimentar. D'altra banda, Juan Antonio (Javier Bardem) pintor bohemi i partidari d'assaborir el “ara i ací”, sorgeix com a motor de la relació. La seua latent càrrega sexual fa trontollar les emocions i preceptes de Vicky a l'experimentar una espècie de “rebuig-acceptació” cap a la seua persona. Al mateix temps, aquesta força eròtica impacta com un obús tant a la ment com en el cos de Cristina.
Tal triangle es complica amb l'aparició del personatge de María Elena (Penélope Cruz) qui continua mantenint una tempestuosa relació amb Juan Antonio i que influirà en el nexe d'unió dels personatges.
Com sempre el director, deixant al marge la seua meritòria capacitat per a la comèdia, ens obliga a reflexionar sobre les relacions dels essers humans, les seues volicions i els seus comportaments. Existeix l'amor perfecte i impol·lut? Reprimim els nostres actes pel manteniment d'eixe amor? Promiscuïtat? Amor Lliure? Fidelitat amb contenció?
En definitiva, una altra bona mostra de l'ofici del realitzador amb un infinitat de lectures i interpretacions.

VICKY CRISTINA BARCELONA. 2008. USA-Esp. Color
Direcció: Woody Allen
Intèrprets: Javier Bardem, Scarlett Johansson, Rebecca Hall, Penélope Cruz, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Chris Messina
Guió: Woody Allen
Fotografia: Javier Aguirresarobe

(3) EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA [2008]

Justícia, Reparació, Dignitat i Veritat

Important documental amb el qual, a través de diversos testimonis, s’exposa la dimensió de les atrocitats de la repressió franquista tant a la ciutat de València com a altres poblacions del territori valencià.
Aquest acurat treball és fruit de la investigació duta a terme pel Fòrum per la Memòria arran del descobriment per la seu banda de les fosses comunes al cementeri de València, on ja s’han identificat 26.000 cadàvers d’assassinats per la dictadura franquista que constaven com a desapareguts.
Amb els testimonis -sobre les tortures i afusellaments- dels familiars de les víctimes es desprén una angoixa que simbolitza la injustícia traspassada i fagocitada entre generacions.
També es un document de denúncia a l’Ajuntament de València a causa de la seua barbàrie, comesa al cementiri de la ciutat, en construir nínxols sobre les tombes de milers de víctimes.
Una obra que li trau els colors i deixa en evidència a la quimèrica democràcia de l’estat espanyol. Amb una manera d’actuar –pel que fa a la reparació de la dignitat de les víctimes i a la revisió del seu passat més tràgic- molt allunyada dels exemples realitzats en països com Xile, Alemanya o Argentina, i que ha estat justificada en el vergonyós “pacte de silenci” de la transició.

EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA. Les fosses silenciades del cementeri. 2008.
Direcció: Daniel Lopez Izquierdo
Intèrprets: Personatges implicades en la investigació i familiars de les víctimes
Guió: Anna Justo
Fotografia: Jonathan Blasco
Música: Pere Jou

(3) IRINA PALM, de Sam Garbarski [2007]

L'amor vertader

A l´hora de parlar sobre aquesta obra la primera cosa que m'assalta al cap -encara que aparentment no tinga relació- són les peripècies del protagonista de la magnífica pel·lícula de Rob Reiner, La princesa prometida. Westley, el seu personatge, anhela en les seues aventures aconseguir un dels sentiments més nobles i, al mateix temps, utòpics que puguen existir: L'amor vertader. De què estem parlant? D'un procés psicobioquímic? D'una invenció dels poetes? Tal vegada, una pertorbació transitòria? Al final del film, el cavaller aconsegueix a la seua princesa, encara que no sabem si eixa màgia perdurarà eternament.
No obstant sí que existeixen, al meu parer, actuacions que defineixen molt bé l'amor vertader. Segons el meu criteri -i fent referència a la perspectiva logoterapèutica de Victor Frankl en la lluita del ser humà per trobar-li sentit a la vida- hi ha alguns gests pels quals realment val la pena viure, conductes que són universals i que subsistiran al llarg del temps.
És ací quan m'agradaria endinsar-me en l'obra que ens ocupa. La història de Maggie en el seu afany per aconseguir diners per a pagar el tractament mèdic que necessita per al seu nét, és francament commovedora: Que -amb l'objecte de salvar a un ser volgut- una dona de mitjana edat, viuda, sense a penes coneixement de les pràctiques sexuals no convencionals, arribe a ser capaç de realitzar masturbacions en un club eròtic a desconeguts a través d'un forat (Glory Hole / Forat Gloriós), és un dels exercicis d'amor més bells que s'hagen pogut subscriure en la història de la humanitat.
De la trama cal destacar el component psicològic dels personatges en les seues interrelacions, així com la modificació de comportament que experimenten quan descobreixen els episodis de la protagonista. D'aquesta manera el seu fill queda terriblement irritat en sorprendre sa mare al club. D'altra banda la seua nora, malgrat no haver tingut mai una bona relació amb ella, arriba a agrair-li el sacrifici i abnegació pel seu fill. Al terreny laboral, ressalta la difícil connexió que manté amb la seua companya de treball (acomiadament laboral motivat per la pèrdua de clientela a causa de la gran habilitat de Maggie en els “treballs manuals”) la qual -després d'una gran amistat- deriva en la trista separació entre ambdues. Al seu cercle d’“amigues” -un grup d'harpies que es passaven la major part del temps desprestigiant-la- queda retratada l'artificialitat del grup i, finalment, la sinuosa relació amb el propietari de l'antre la qual, afortunadament, esdevé com la nova gran esperança de la seua vida.
Al final, aquest gir radical es converteix en un alliberament per a Maggie, on es descobreix a si mateixa i al seu Jo interior, deixant al mateix temps un vestigi perenne i absolut: l'amor vertader cap al seu nét.

IRINA PALM. 2007. Gb. Color
Direcció: Sam Garbarski
Intèrprets: Marianne Faithfull, Miki Manojlovic, Kevin Bishop, Siobhan Hewlett, Dorka Gryllus, Jenny Agutter, Corey Burke, Meg Wynn Owen, Susan Hitch, Flip Webster
Guió: Sam Garbarski, Philippe Blasband, Martin Herron
Fotografia: Christophe Beaucarne
Música: Ghinzu