dimecres, 30 de novembre del 2011

PARECE QUE ANDA SUELTO SATANÁS

No, no ho dic pel que estem travessant en l'actualitat. Em referisc a una cançó que va escriure Luis Eduardo Aute en el seu estimable àlbum Albanta (78). Una visió apocalíptica del cantautor que sorprèn per la seva lírica absolutament perversa.
Segons expliquen, Aute va explicar el procés de creació en un concert. Transcric textualment el que va escriure un assistent al concert en un fòrum d'internet:
Aute va dir en el concert que va escriure la cançó que exposes després d'un dia d'estiu a Madrid, amb una calor asfixiant, en ple agost, i en què va decidir acostar-se al camp a descansar i veure si allà s'estava més fresquet. Ens va explicar que anava per la carretera i, tot d'una, es va generar un embús espectacular i que, segons avançava, va descobrir que el motiu havia estat un accident d'un cotxe de recent casats que s'havia estavellat contra un cotxe funerari. Així que la novia anava amb el seu vestit blanc tenyit de roig corrent i cridant a tot arreu, el noví tirat per allà, a prop del mort, el taüt s'havia obert segons crec recordar. Sé que així escrit no sona especialment divertit, però Aute li va donar una dosi d'humor negre certament còmica.
Al marge de la veracitat o no del que s’ha exposat el que sí és evident és que Aute al 78 va realitzar, sense adonar-se'n, una cançó profètica i el Satanàs a què es refereix el tenim en la dictadura dels mercats financers que estem patint actualment ...



Però això no s'acaba ací. Aquesta cançó va donar per més i va ser versionada per músics amb una vessant molt més rockera i fins i tot grups de rock-dur.
Si fem un repàs cronològic ens trobem que Baron Rojo realitzar una versió en el seu primer disc d'estudi Larga vida al rock & roll (81):



El controvertit Teddy Bautista la va cantar en directe, en el concert que va realitzar Aute per al seu disc Entre amigos (83):



I, finalment, l'any 2004 Rosendo Mercado va fer una versió en el seu disc Rarezas:

dimecres, 16 de novembre del 2011

JOE SATRIANI vs. COLDPLAY



Heus ací una altra controvèrsia pel que fa a plagis entre diferents bandes o solistes que tant han proliferat al llarg dels anys en la música contemporània.
Aquesta vegada, Coldplay -assenyalats també pel seu últim single- i Joe Satriani. Dues cançons: "Viva la vida"-del seu disc homònim Viva la vida (08) - i la instrumental "If I could fly"-del seu disc Is there love in space? (04) -, respectivament.
Satriani va imposar una demanda a Coldplay per incorporar "porcions originals substancials" de la seva cançó.
Al video teniu un exemple de les dues cançons perquè pugueu jutjar.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

CANÇONS OCULTES: This Love, de The Magic Numbers (The Magic Numbers, 2005)

Pertanyent al seu estimable disc de debut The Magic Numbers (05), aquesta bella cançó és un magnífic exercici de classicisme que barreja dolçor, melodia i tendresa.
La suavitat vocal, les relaxades cordes de les guitarres i violins li imprimeixen un halo melancòlic en el qual ens submergim quan sonen les seues primeres notes.
Un preciós tema, per tancar els ulls i deixar-se portar ...
 
The Magic Numbers - This Love
Powered by listengo.es

diumenge, 16 d’octubre del 2011

CANÇONS OCULTES: Mi prima y sus pinceles, de Josele Santiago (Las golondrinas etcétera, 2004)

Pertanyent al seu primer disc en solitari, el magnífic Las golondrinas, etcètera (04), "Mi prima y sus pinceles" és una autèntica delícia lírica i instrumental en el qual destaquen la veu desgarrada de Josele Santiago, el so malenconiós slide de la guitarra de Pablo Novoa (ex Golpes Bajos) i el bell piano acompanyant de Luca Frasca.
No sé si és oculta o no, però ... vaja cançó.
 
Josele Santiago - Mi prima y sus pinceles
Powered by listengo.es

dijous, 22 de setembre del 2011

(2) The Black Keys "Brothers" [2010]

Dan Auerbach ja ens va oferir no fa molt un estimable disc, Keep it hit (09), on realitzava un interessant incursió en diferents estils. Ara junt a Patrick Carney -el seu duo de sempre- han realitzat un gran treball que es caracteritza per la seua gran frescor i potència.
Els Black Keys convencen amb la seva proposta de blues descarnat, el seu rock garatger i les seves pinzellades soul.
Destacar el seu potent blues "She's long home", el seu instrumental "Black Mud", el seu suggestius motown "Never give you up" i "Unknown brother".


dimarts, 6 de setembre del 2011

diumenge, 7 d’agost del 2011

(2) Jaymay "Long walk to never" [2010]

Jaymay ja va demostrar en el seu fantàstic Autumn Fallin’ (08) que té una capacitat portentosa per compondre belles melodies.
Seguint amb el seu harmoniós i cadenciós new-folk, la cantautora novaiorquesa ens brinda aquesta vegada un brillant EP de cinc cançons en què predomina el seu hipnòtic preciosisme minimalista.
Crec que no exagere si afirme que estem davant d'un autèntic talent que pot fer història.
Estarem atents.

Crítiques de JayMay:
Autumn Fallin' (2008)

diumenge, 31 de juliol del 2011

(2) The New Pornographers "Together" [2010]

Cinquè disc d'estudi d'aquesta banda canadenca que es caracteritza sobretot per la seva gran solidesa. Els seus vessants més popers, melòdics i rockers són el denominador comú en cançons tan notables com "Moves", "Crash years" o "Your hands (together)".
Els ritmes brillants de "Silver Jenny Dollar", "Sweet talk, sweet talk" i "A bite out of my bed", la puresa indie de "If you ca't see my mirrors" i sobretot la mà de Necko Case (es nota la influència Middley Cyclone (09), el seu últim disc en solitari) en cançons de magnificència vocal i de dolçor sonora com "Valkyrie in the roller disc" o "Daughter of sorrow", donen com a resultat un interessant disc capaç d'aportar matisos nous cada vegada que s’escolta.

divendres, 22 de juliol del 2011

(2) The Soft Pack "The Soft Pack" [2010]

Primer disc d'aquest grup californià que destaca per la seua frescor i els seus ritmes trepidants. El seu pop-rock amb reminiscències garatgeres (escolteu "Move along" o "Flammable") mostra tota la seva vitalitat en un treball de deu cançons que a excepció de la experimental "Parasites" ronden els dos o tres minuts.
I tot això dóna lloc a magnífics solcs com les seues dos primeres cançons que obren el disc, les enèrgiques "C'mon" i "Down on loving", la melòdica amb tints pop "More or less", la reposada "Mexico" o la incisiva i guitarrera "Pull out".
Bon so d'una banda a tenir en compte.


dijous, 30 de juny del 2011

(1) Spoon "Transference" [2010]

Sempre és fàcil trobar bones cançons en cada entrega d'aquesta banda texana, de fet és el que passa al treure el cap a l'interior d'aquest, el seu vuitè disc, Trasnference. El seu prometedor arrencada amb grans temes com "Is love forever?" o "The mistery zone" ens evoca al seu anterior i estimable Ga, Ga, Ga, Ga, Ga (07). No obstant totes aquestes bones sensacions es van diluint posteriorment amb algunes peces prescindibles. Una llàstima perquè tot i contenir moments interessants el resultat és una obra inconsistent i irregular.
Una altra vegada serà.

dilluns, 20 de juny del 2011

(3) CIUDAD DE VIDA Y MUERTE, de Lu Chan [2010]

Crueltat en estat pur
1937. Guerra xinès-japonesa. Les tropes nipones arriben a la capital xinesa Nanking on es cometen tota classe d'atrocitats.
D'una manera propera al documental, amb una composició -blanc i negre- i una descripció totalment classicista, el realitzador Lu Chan ens mostra un esgarrifós relat on la seva mirada, aparentment allunyada, reflecteix allò més "inhumà de la nostra condició humana".
A més del seu argument absolutament estremidor, la seva lectura més suggestiva és la de ser un al.legat antibel.licista i una interessant invitació a la reflexió sobre la nostra naturalesa.
Concha d'Or al Festival de Sant Sebastià. No deixarà ningú indiferent. S'ha de veure.

CIUDAD DE VIDA Y MUERTE. 2010. Xinesa. Blanc i Negre
Direcció: Lu Chan
Intèrprets: Liu Ye (general Lu), Hideo Nakaizumi (Kadokawa), Fan Wei (Sr. Tang), John Paisley (John Rabe), Gao Yuanyuan (Miss Jiang), Yuko Miyamoto, Yiyan Jiang (Xiao Jiang)
Guió: Lu Chan
Música: Liu Tong
Fotografía: Cao Yu

dissabte, 11 de juny del 2011

(2) Teenage Fanclub "Shadows" [2010]

Tot i quedant lluny de les seues millors obres com Bandwagonesque (91), els escocesos Teenage Fanclub han realitzat un estimable disc -encara que una mica repetitiu- on predomina un aire malenconiós a través de tots els seus solcs.
En aquest treball, més Byrds que mai, deixen grans temes com el fantàstic single "Baby lee", el rock amb aires pop "The fall"o el folk-rock "When I still have thee".
Bones melodies i cors amb evocacions sesenteres. Esperem que aquesta veterana banda - amb és el seu huité disc d’estudi -continue passejant la seva creativitat molts anys més.

dimarts, 31 de maig del 2011

(3) AJAMI, de Scandar Copti i Yaron Shani [2010]

Xoc de cultures
Cinc històries entrellaçades conformen aquest magnífic film en el qual es presenta un barri multicultural amb un impactant xoc de cultures. La conflictiva convivència entre jueus, musulmans i cristians és presentada en una comunitat tancada amb un gran realisme (més encara si tenim present que està protagonitzada per actors no profesionals).
La seua mestria narrativa, a la manera d'un trencaclosques -la influència de Pulp Fiction és clara-, afegeix al film un aire d'intriga que aconsegueix encara més identificar-nos amb la trama i els seus personatges.
Aquest interessant film dels directors Yaron Shani (jueu) i Scandar Copti (palestí cristià) va aconseguir la Càmera d'Or al Festival de Cannes i ha estat nominada a l'Oscar a la millor pel lícula de parla no anglesa.

AJAMI. 2010. Israel y Alemania. Color
Direcció: Scandar Copti y Yaron Shani
Intérprets: Shahir Kabaha (Omar), Ibrahim Frege (Malek), Fouad Habash (Nasri), Youssef Sahwani (Abu-Lias), Ranin Karim (Hadir), Eran Naim (Dando), Scandar Copti (Binj), Elias Sabah (Shata), Hilal Kabob (Anan), Nisrin Rihan (Ilham)
Guió: Scandar Copti y Yaron Shani
Música: Rabiah Buchari
Fotografía: Boaz Yehonatan Yaacov

dilluns, 9 de maig del 2011

(3) SOUL KITCHEN, de Fatih Akin [2010]

Viu el moment
Sempre ens aconsellen que hem de prendre'ns la vida amb filosofia. Ens parlen del sentit de l'humor com quelcom terapèutic, que hem de ser positius i que hem de ser capaços de sobreposar-nos davant les adversitats.
Un bon exemple del que s'ha comentat en el paràgraf anterior seria la proposta d'aquesta magnífica comèdia. El seu realitzador, Fatih Akin, recull tots aquests principis i els reflecteix en una sèrie de situacions amb un gran repertori de personatges i ambients descrits d'una manera molt intel.ligent.
El resultat és una divertida, fresca, trepidant i llibertària pel .lícula amb una eclèctica banda sonora que recull traços soul dels setanta, funk, tradició, electrònica i reggae.
Premi especial del jurat al Festival de Venècia. Absolutament recomanable.

SOUL KITCHEN. 2010. Alemania. Color
Direcció: Fatih Akin
Intèrprets: Adam Bousdoukos, Moritz Bleibtreu, Birol Ünel, Udo Kier
Guió: Fatih Akin, Adam Bousdoukos
Fotografía: Rainer Klausmann

dilluns, 2 de maig del 2011

(1) Arcade Fire "The Suburbs" [2010]

Em va agradar bastant el debut d'Arcade Fire amb Funeral (04), un disc amb una gran riquesa melòdica i instrumental. El seu posterior Neon Bible (07), encara que mantenint la seva línia estilística amb sons post-rock i orquestracions glam, no va aconseguir ni de lluny la qualitat del seu predecessor, amb un excés d'ornamentació i ampulosidad en les seues melodies.
En la meva opinió aquest The Suburbs, encara que amb algun moment apreciable, segueix amb la mateixa tònica monòtona que Neon Bible.
Un disc totalment sobrevalorat.

dimarts, 19 d’abril del 2011

CANÇONS OCULTES: Buscando tu luz, de Carlos Segarra (Las edades de Lulú, 1990)

Tema corresponent a la Banda Sonora Original de Las Edades de Lulú (Bigas Luna, 1990), basada en la novel.la de Almudena Grandes, en la qual el director mostra un erotisme explícit autènticament alliberador.
La música original del film correspon a Carlos Segarra-excepte "Walk on the wild side", de Lou Reed (magnífica la sensualitat de l'escena)-, en què el cantant de Los Rebeldes mostra el seu segell particular, deixant en els seus temes una barreja inquietant entre romanticisme, perversió, ingenuïtat i atmosfera rocker romàntica anys 50-60.
Aquesta cançó, "Buscando tu luz", és una bona prova.

dilluns, 28 de març del 2011

(4) Supertramp "Breakfast in America" [1979]

Un reprotxe que sempre se li ha atribuït a aquest disc és de ser excessivament comercial i d'allunyar-se de la línia simfònica-progressiva de les seves obres magnes com Crime of the Century (74) o Crisis, What Crisis? (75).
De vegades quan un grup musical no fa més que crear obres mestres com a rosquilletes, alguns crítics, intolerants davant qualsevol intent de renovació, esperen a l'aguait per posar fre a aquest continu bon estat de forma.
Breakfast in America era una bona excusa: Algunes cançons enganxoses (en el bon sentit) i ritmes més digeribles podien ser un blanc perfecte per a això.
No obstant, i si analitzem el treball, no estaria de més preguntar-nos si és habitual fer un disc d'estudi en el qual es puguen extreure, si més no, fins a sis singles (el seixanta per cent, en aquest cas).
Amb bombes del calibre de "The Logical Song" (intel.ligent utilització de les esdrúixoles) i l'homònima "Breakfast in America" (magnífic el trombó) s'adverteix que estem davant un treball que té molt a oferir.
Però si continuem podem descobrir fantàstiques melodies com "Goodbye Stranger", precioses balades de la qualitat de "Lord is it mine" (Hodgson) i "Casual Conversations" (Davies).
Una de les millors cançons de Supertramp, al meu entendre, és la impressionant "Take the long way home", amb una emotiva entrada d'harmònica i un hipnòtic ritme de teclat. Una autèntica genialitat de Roger Hodgson.

Però això no és tot, si examinem les quatre cançons restants (que les podríem definir com menys "seductores" davant d'una primera escolta) ens trobem amb la dolçor de "Oh Darling", la desesperació de "Just another nervous Wreck”. A més, també, de l'expressivitat emocional del seu pròleg "Gone Hollywood" i del seu fantàstic epíleg "Child of visión" on deixen clar que el seu vessant progressiu està totalment intacte, atesa la improvisació i l'extensió de la peça.
Belles melodies, sonoritat de teclats i harmonia vocal i lírica. Comercial i edulcorat per a alguns. La resta, a disfrutar.

Crítiques de Supertramp:
"Crisis, What Crisis?" (1975)

dimarts, 15 de març del 2011

(2) Ray LaMontagne and The Pariah Dogs "God Willin' & The Creek Don't Rise " [2010]

Quart disc del cantautor de New Jersey i primer amb la col.laboració d'una banda. Els músics de The Pariah Dogs són els que l'acompanyen en aquest treball impregnat d'expressions folk, country i soul.
La seua peculiar finor vocal, la seva sensibilitat melòdica i la seva solvent execució doten el disc d'una evident senzillesa clàssica. I és que el cantautor aconsegueix el seu objectiu en la creació d'aquest treball, tan allunyat dels dictats comercials com pròxim al seu academicisme (The Band, Stephen Stills ...).
A destacar la cançó que tanca el disc, "Devil's in the Jukebox" un fabulós compendi blues-soul amb una harmònica fascinant.

dilluns, 7 de març del 2011

(2) The Wave Pictures "Susan Rode the Cyclone." [2010]

Aquesta prolífica banda de rock britànica ha realitzat amb Susan Rode the Cyclone un estimable disc que en les seves successives escoltes ens transporta als diferents derivats de la música rock com el prog, la psicodèlia i el country-folk. Aquestes diferents expressions són fagocitades pel grup per, al mateix temps, harmonitzar amb la seva treballada lirica i el seu personal estil indie.
La guitarra punyent i els característics trets vocals del seu cantant David Tattersall imprimeixen una gran personalitat a cadascuna de les seves melodies: "Kittens", "American Boom" o el magnífic single "Sweetheart" són una bona prova.

dissabte, 26 de febrer del 2011

(3) Bruce Springsteen "Greetings from Asbury Park N.J." [1973]

L'òpera prima del cantant de New Jersey és un estupend disc de folk-rock amb clares influències de Bob Dylan. Al disc podem trovar-hi a la E. Street Band i els seus magnífics instrumentistes amb Clarence Clemons com a estendard.
En Greetings From Asbury Park N.J. s’adverteix la portentosa capacitat lírica i compositiva d'un autor que segueix emanant qualitat en cadascun dels seus discos al llarg de la seva prolífica carrera.
Cançons que a mesura que ha transcorregut el temps s'han convertit en autèntics himnes, especialment en els seus directes, com la deliciosa “Growin’ up”, el jazz-rock de "Spirit in the night”, l'enèrgica malenconia de “For you” o la rítmica de “It’s hard to be a Saint in the city”.
Destacar altres grans peces com la vivor que desprenen “Blinded by the light” o "Does this bus stop at 82nd Street?", la quietud de “Mary Queens of Arkansas”, la bellesa de la balada “The Angel” i finalment la preciosa “Lost in the Flood” una suggestiva barreja d'instrumentació i lirisme.
Un treball que va obrir les portes a un dels més grans autors de la música contemporània.

dimarts, 15 de febrer del 2011

(4) The Doors "Strange Days" [1967]

La màgia continua. Si el seu primer disc homònim era una obra mestra, aquest treball suposa una espècie de continuació estilística i de composició. I és que una bona part dels temes que componien Strange Days van ser composts al mateix temps que els inclosos en el primer àlbum del grup editats al principi del mateix any. En Strange Days també es troba concentrat l'esperit de The Doors, un grup que va elevar la concepció artística de la música pop afrontant assumptes transcendentes per a la societat en la qual vivien.
El rock-hipnòtic, que passeja per tots els seus solcs, és manejat a la perfecció per aquesta banda de brillants músics al costat de l'extraordinària capacitat vocal de Jim Morrison.
La proposta de l'àlbum es mostra des del principi en la seva surrealista portada d'estètica circense i, especialment, en el seu contingut: la lírica i la psicodelia impreses en belles balades com “You’re lost Little girl” i “I Ca’t See your Face in my Mind", la disbauxa de sons torbadors en “Moonlight Drive”, els portentosos exercicis de mixtura d'expressió musical en les impressionants “People are Strange”, “Strange Days”, “My Eyes Have Seen you”, “Unhappy Girl” i l'espectacular deliri de sons pop-rock, amb una poderosa càrrega sexual, que suposa el seu single “Love me Two Times”.
Morrison deixa la seva petjada poètica amb la somiadora “Horse Latitudes” , recitada pel cantant amb sons ombrius de fons.
L'esquinçador tema final “When the Music Over”, és un extens poema èpic que tanca aquest fantàstic disc que -com “The End”, tema que tanca el seu anterior treball- és un joc d'interacció dramàtica entre els músics i la veu de Morrison amb un clarificador missatge per a la joventut de l'època: “Volem el món i ho volem ara” (“We want the world and We want it, now”).
Amb aquest disc el grup californià es va reafirmar com un dels més innovadors i controvertits de la dècada dels 60.

Crítiques de The Doors:
"The Doors" (1967)
"L.A. Woman" (1971)

dilluns, 31 de gener del 2011

(4) BURIED, de Rodrigo Cortés [2010]

Espai limitat, qualitat immensa
Haig de reconèixer que, al principi, tenia certes reticències sobre la qualitat d'una pel•lícula que únicament es desenvolupava dins d'un taüt. Si a això afegim els seus 94 minuts de metratge, les meves reserves s'acreixien encara més. Pensava que, per a aquest tipus de trama, tal vegada un curt podria arribar a ser interessant, però mai no un llargmetratge.
Evidentment, i després de visionar aquesta excel•lent pel•lícula, em vaig adonar que els meus prejudicis estaven bastant allunyats de la realitat.

Buried, és un magnífic exemple de com es pot construir una història aparentment senzilla, amb pocs recursos, per convertir-la en un profund film, amb les seves parts entrellaçades i amb lectures que van més enllà la seva la seua simple visió.
Únicament des de l'interior de la caixa -sense mostrar-nos l'exterior- la història t'atrapa des del seu inici i sorgeix una barreja de complicitat i empatia que ens condueix irremeiablement a la identificació amb la impotència i l'angoixa que pateix el seu protagonista (un portentós Ryan Reynolds). Des de la seva claustrofòbica ubicació el personatge ha d'enfrontar-se a la pressió de segrestadors, a la indiferència de companyies i institucions i a la crueltat de la seva pròpia empresa.
Una odissea que bé podria servir de metàfora per a l'actual societat en la qual vivim; controlada pels més poderosos i en la qual només ens deixen una minúscula escletxa per la més absoluta resignació. I és que els que controlen el nostre destí són uns autèntics mestres per mostrar-nos el camí de l'aprenentatge de la indefensió.

BURIED. 2010. Esp. Color
Direcció: Rodrigo Cortés
Intèrprets: Ryan Reynolds, Robert Paterson
Guió: Chris Sparling
Fotografía: Eduard Grau
Música: Victor Reyes

dissabte, 22 de gener del 2011

(3) David Bowie "Low" [1977]

Després de la seva incursió en el soul, Bowie, de la mà de Brian Eno, va començar la seva marxa experimental amb la música electrònica i ambiental.
D'aquesta col•laboració va néixer la coneguda trilogia berlinesa (1977-1979) amb aquests treballs: Low (77), Heroes (77) i Lodger (79).

Low va ser l'el seu primer disc en aquesta aventura alemanya i, al meu entendre, el de més qualitat. El disc utilitza influències del Krautrock (especialment de Kraftwerk), però no deixa de combinar-los amb el pop o amb el rock hipnòtic dels seus inicis. Obre l'obra “Speed of life”, un fantàstic instrumental que conjuga riffs guitarrers amb teclats ambientals. La psicoelectrònica “Breaking Glass” és una curta peça amb una gran veu de Bowie. “What in the world”, “Always crashing in the same car”, “Be my wife” entrarien dins d'aquesta primera fase del disc que la podríem denominar ambient-rock per les seves ràfegues psicodèliques i electròniques.
“A new career in a town” comença amb sons techno, donant un salt inesperat a la malenconia popera, acompanyada d'una magnífica harmònica. “Sound of Vision” és un single extraordinari, amb ganxo, bailable i amb una fantàstica línia de baix.
A partir d'ací es dóna pas al més purista so ambient. Atmosfera electrònica, de vegades clasicista i amb una gran textura vocal (fabulosos els càntics de “Warszawa”).
En resum, una obra que després de més de tres dècades contínua sent un paradigma de modernitat.

Crítiques de David Bowie:
"Hunky Dory" (1971)
"Ziggy Stardust" (1972)

divendres, 7 de gener del 2011

PERSÉPOLIS, de Marjane Satrapi [2002-2004]

Marjane Satrapi comença el còmic fent una succinta introducció de la història del seu país per a així fer-nos comprendre millor una autobiografia que està repleta d'anècdotes vinculades al context social que li va tocar viure. Pertanyent a una família acomodada, progressista i seguidora de la revolució (quan encara no havia adquirit el seu vessant islamista), la historieta ens relata a través dels ulls de l'autora -des de la seva infància, adolescència i joventut- l'opressió que va sofrir la societat iraniana a les mans dels guardians de la revolució. Una petjada que es va quedar impregnada en les generacions posteriors mitjançant els mètodes inhumans dels seus governants. I és que és impossible no identificar-se amb l'esperit rebel que emana la protagonista durant tota la història. Els seus encerts, els seus errors (que també els mostra), les seves anades i vingudes, la seva occidentalización i la seva “desoccidentalizació”…
En definitiva un còmic autènticament didàctic que serveix per a despertar consciències, per a allunyar-nos del nostre ingenu (i no tan ingenu) etnocentrisme i per a denunciar les injustícies que sofreixen els països amb suficients recursos dels quals se n'aprofiten les grans potències per a tirar les seves urpes a costa de la població.

Pd.-Un tribunal del règim iranià ha condemnat al cineasta Jafar Panahi a sis anys de presó i a vint anys d'inhabilitació per a rodar pel•lícules, escriure guions, parlar amb mitjans de comunicació estrangers o viatjar fora del seu país. El director a més de les seves pel•lícules, va donar suport a l'opositor Mir Hosein Musavi.