(3) ELS TRES LLUMS, de Fritz Lang (1921)

Mort versus amor

"L'amor és més poderós que la mort", així glossava "Terry's Song", l'emotiva lletra de la cançó de Bruce Springsteen. Sembla mentida, però ací, on estem, flueixen energies capaces de fer front a allò que ens és desconegut. Sentiments, passions i emocions que s’atreveixen a connectar, coordinar i perdurar eternament fins a la nostra desaparició. 

Intriga, acció —fins i tot moments còmics— al costat de les interessants reflexions amb les aparicions de la mort (evident influència posterior en el Seté Segell de Bergman) fan d'aquest film un element innovador i grat de veure. I és que "Els tres llums" és un gran espectacle visual on apareix la confrontació entre l'amor i la mort. Una mort que està farta de jugar sempre amb el rol d'emissari de les desgràcies alienes i que, en aquesta faula, dóna la possibilitat de demostrar si eixe sentiment tan fort que experimentem les persones pot acabar victoriós. 

L'atmosfera ombrívola —que aguaita junt amb els clarobscurs— tenyeix el metratge d'una tensió que ens acompanya fins al darrer minut, on es demostra la màxima del Boss. Per a gaudir.

 

DER MÜDE TOD. 1921. Alemanya. Blanc i Negre. 105 Min.

Direcció: Fritz Lang

Intèrprets: Lil Dagover, Walter Janssen, Bernhard Goetzke, Hans Sternberg, Max Rückert, Max Adalbert, Wilhelm Diegelmann

Guió: Fritz Lang, Thea von Harbou

Música: Giuseppe Becce

Fotografia: Bruno Mondi, Erich Nitzschmann, Herrmann Saalfrank, Bruno Timm, Fritz Arno Wagne

(2) OPPENHEIMER, de Christopher Nolan (2023)

Inteligència mortal

Aquesta és la complexa història del físic nord-americà J. Robert Oppenheimer, al capdavant del Laboratori de Los Álamos i del projecte Manhattan que va desembocar en la invenció de la bomba atòmica. 

La fixació americana amb el comunisme (la caça de bruixes), la repercussió de la invenció de la bomba atòmica, les contradiccions del personatge principal i del mateix govern americà (aliatamb els russos contra els nazis, però alhora amb interessos ocults), la relació d'Oppenheimer amb Einstein (fantàstiques les seqüències de les seues converses), el seu compromís per ajudar la república espanyola... Són tots elements que van circulant al llarg de la narració. Fragments de vida i paradoxes humanes que el director fusiona amb encert al llarg del metratge. 

Podríem dividir aquesta pel·lícula en dos apartats. El primer seria el treball purament tècnic que, des d'un punt de vista cinematogràfic i visual, genera imatges a la pantalla. El segon seria la profunditat psicològica dels personatges. Tots dos són dos aspectes fílmics que, segons la meua opinió, han d'avançar de manera conjunta en el desenvolupament de l'obra. En realitat, en aquest cas, Chistopher Nolan no descuida cap dels dos. Ara bé, la cinta destaca especialment per la seua impecable factura visual i, encara que sí que aborda el dilema moral d'Oppenheimer sobre la bomba atòmica i les relacions amb la seua parella i companys, s'hi troba a faltar una anàlisi de més profunditat en l'estudi dels protagonistes. 

En definitiva, una cinta didàctica, amb apunts molt interessants i per reflexionar (és estremidor quan es plantegen les possibilitats devastadores per al món —remotes, però possibilitats al capdavall— de la bomba atòmica). Tot i això, hi ha factors que juguen en contra, com són el seu excessiu metratge (molta ornamentació que s'hagués pogut reduir) i la manca d'un contingut més reflexiu.

 

OPPENHEIMER. 2023. Estats Units. Color. 180 Min

Direcció: Christopher Nolan

Intèrprets: Cillian Murphy, Emily Blunt, Matt Damon, Robert Downey Jr., Florence Pugh, Kenneth Branagh, Josh Hartnett, Jack Quaid, Rami Malek, Dane DeHaan, Michael Angarano, Benny Safdie, Matthew Modine, David Krumholtz, Dylan Arnold, Alden Ehrenreich, Olli Haaskivi, Gary Oldman, Olivia Thirlby, Tony Goldwyn, Casey Affleck

Guió: Christopher Nolan. Llibre: Kai Bird, Martin J. Sherwin. Biografia sobre: J. Robert Oppenheimerq

Música: Ludwig Göransson

Fotografia: Hoyte van Hoytema

(2) THE MODERN LOVERS "The Modern Lovers" (1976)

Rock enèrgic

The Modern Lovers eren Jonathan Richman, el bateria David Robinson (després amb The Cars), el teclista Jerry Harrison (posteriorment amb Talking Heads) i el baix Ernie Broks. Amb aquesta formació res dolent podia sortir i encara menys en els directes. Ritmes garatgers i lletres inquietes són el denominador comú d'aquest interessant i únic treball del grup. El trepidant rock d'aquesta banda ens deixa la carta de presentació a "Roadrunner", una oda a la llibertat i a l'hedonisme. La magnífica "Astral Plane", majestuosa barreja d'esoterisme i romanticisme, captivadora pel seu ritme blueser i acompanyat —com tota la feina— d'un teclat deutor de The Doors és una autèntica delícia i, al meu entendre, la millor del disc. Amb La psicodèlica "Old World" es reivindica el clàssic com una cosa que s'hauria de mantenir adherida a la quotidianitat contemporània. També s'homenatja el pintor Pablo Picasso a la cançó homònima fent al·lusió a la seua imponent mirada sota uns compassos constants i demolidors. Fracassos en les relacions de parella en la frenètica "She Cracked" donen pas a la críptica i bella cançó de desamor "Hospital". Els sons rockers continuen a "Someone I Care about" a la utòpica recerca de la parella apropiada. 

"Girlfriend" és una balada excessivament melosa igual que la seua pusil·lànime lletra. En contraposició a "Old World" ens trobem a "Modern World" agitat i desenfrenat tribut als EUA i a l'ambient que l'envolta. La lletra més interessant i profunda apareix "Dignified and Old" que parla sobre la solitud i la mort juntament amb una melodia entre alegre i trist que reforça el seu lirisme. A "I'm Straight" s'executa una mena de recitació abordant dubtes sexuals juntament amb una sonoritat hipnòtica. Finalment, la irreverent i protopunk "Government Center" tanca aquesta estimable obra.

Gravat en: Intermedia Sound (Boston, MA) // A & M (Los Angeles, CA)

Duració: 34:51

Cançons: 9

Segell discogràfic: Beserkley

Productor/s: Robert Appère, John Cale, Allan Mason

(2) 9 SONGS, de Michael Winterbottom (2004)

Sexe, música i coneixença personal

En aquesta pel·lícula podem trobar una història d'amor convencional en la qual el director britànic li pega la volta per a donar-li un caire diferent. La proposta és reforçar la relació de la parella protagonista en la utilització de sexe explícit, cosa que com a espectadors no hi estem acostumats. El mèrit del realitzador és combinar perfectament en la pantalla la quotidianitat de la parella: diàlegs (encara que van ser improvistas), relacions sexuals i oci. L'estructura de la trama és molt hàbil. Agafant els moments d'esbarjo, com són els concerts de música als quals acudeixen sovint, el relat va desenvolupant-se a manera d'episodis. Són grups indie-rock del moment: Franz Fernidand, Super Furry Animals, Primal Scream, Elbow, The Von Bondies, Black Rebel Motorcycle Club i The Dandy Warhols, juntament amb el compositor Michael Nyman (banda sonora del film). Sexe, música i, entremig, unes relacions interpersonals que van des de la coneixença mútua, passant per capítols d'estima i compartició recíproca, fins a la separació. Curta, de vegades intensa i tal volta, amb excessiva recreació de les escenes sexuals. Tot i que era un gran risc, almenys la pel·lícula va sortir-se'n bé.

 

9 SONGS. 2004. Regne Unit. Color. 69 Min

Direcció: Michael Winterbottom

Intèrprets: Kieran O'Brien, Margo Stilley

Guió: Michael Winterbottom. Novel·la: Michel Houellebecq

Música: Clara Aguilar

Fotografia: Marcel Zyskind