(3) PERFETTI SCONOSCIUTI, de Paolo Genovese (2016)

 Intel·ligent idea original

Una vegada vaig acabar de veure el remake de Paco León ja em vaig posar com a objectiu visionar la pel·lícula original. Això va ser així, perquè considere que la idea primigènia sempre té, a priori, un plus de valor sobre les versions futures. Pel que vaig poder comprovar, l'adaptació espanyola s'ajusta força a la cinta italiana pel que fa a la seua essència i situacions. Tot i que la versió del director andalús té un toc de sofisticació, elegància i comicitat, podríem afirmar que la proposta italiana és més realista i dramàtica. Francament, el que passa a l'habitació amb els comensals és veritablement tràgic: traïcions, enemistats i famílies destrossades. Perquè com ja comentava a l'anterior crítica és perillós abocar-se a l'anterior. Una idea molt intel·ligent i un film molt interessant que ha creat escola i ha donat joc per a altres maneres d'enfocar aquesta divertida i dramàtica història.

PERFETTI SCONOSCIUTI. 2016. Itàlia. Color.

Direcció: Paolo Genovese

Intèrprets: Giuseppe Battiston, Anna Foglietta, Valerio Mastandrea, Alba Rohrwacher, Marco Giallini, Edoardo Leo, Kasia Smutniak, Benedetta Porcaroli.

Guió: Paolo Genovese, Filippo Bologna, Paolo Costella, Paola Mammini, Rolando Ravello

Música: Maurizio Filardo

Fotografia: Fabrizio Lucci

(3) TOM JONES (1963), de Tony Richardson

Gaudir del present

El públic mitjà de hui dia no està acostumat a veure comèdies d'aventures ambientades en èpoques anteriors (potser sí que ho estaven, tres o quatre dècades enrere, quan només hi havia dos canals a la televisió i es podien gaudir de pel·lícules d'aquesta mena: em ve al cap per exemple El falcó i la fletxa de Jaques Torneur, amb Burt Lancaster de protagonista). És per això que és una pena que la joventut actual no conega —o no els interesse a priori— aquesta mena d'obres que, a banda de la seua incontestable qualitat artística, són un divertiment constant. 

Tom Jones -contextualitzada a l'Anglaterra del segle XVIII- és una comèdia d'embolics on l'atzar, la picaresca i la concupiscència són els tres pilars on es fonamenta i es desenvolupa l'acció. L'obra, basat en la novel·la homònima d'Henry Fieldin, exposa la lluita perenne pel poder i els diners (els matrimonis de conveniència), la immensa bretxa social entre les diferents classes d'aquell temps i la cerca utòpica de la llibertat individual. La seua magnífica ambientació, en el passeig entre Tom i el barber, es pot observar un dia quotidià d'aquell moment: pobresa, misèria, morts a l'aire lliure introduint-los en tombes... cosa que fa que l'espectador s'endinse, com un viatge en el temps, a aquest marc històric. D'altra banda, el protagonista viu una multitud de peripècies des del seu accidentat naixement. A partir d'aquí el guió trena de manera supèrbia una sèrie de situacions que alhora estan adornades amb una extraordinària comicitat. Tony Richardson té una forma molt original i innovadora de contar la història utilitzant els personatges com si de vegades es dirigiren a l'espectador i enfilant una veu en off que explica les desventures del nostre (anti)heroi. A més, fa servir congelats d'imatge i càmera ràpida, a l'estil de cinema mut, ampliant-ne el caràcter trepidant. Però la cinta és sobretot un cant a la llibertat i a gaudir plenament del present, tal com ho va fer Tom Jones. Molt divertida.

TOM JONES. 1963. Regne Unit. Color. 129 Min.

Direcció: Tony Richardson
Intèrprets: Albert Finney, Susannah York, Hugh Griffith, David Warner, Edith Evans, George Devine, Joan Greenwood, Diane Cilento, David Tomlinson, Rosalind Atkinson, Angela Baddeley

Guió:  John Osborne. Novela: Henry Fielding
Música: John Addison
Fotografia: Walter Lassally

(2) JANE WEAVER "Flock" (2021)

Cromatisme sonor

Jane Weaver ens presenta uns temes que destil·len efluvis popers per tot arreu i la seua veu envernissa de múltiples colors —com la portada del disc— les  diferents línies musical que el conformen. La il·luminació de sons pot variar a cada moment, així doncs el pop, l'electrònica, el folk i el disco es fonen en una abundor de musicalitat. Cromatisme sonor al llom d'un positivisme que en "Piramid Schemes" (fantàstica) abasta la seua màxima esplendor.

Gravat en: Eve Studios. Stockport.

Duració: 44:29

Cançons: 10

Segell discogràfic: Fire

Productor/s: Jane Weaver, Henry Broadhead, Andy Votel

(3) JOCS PROHIBITS (1952), de René Clément

Inocència perduda

Jocs prohibits comença de manera contundent i impactant. Ja, d'inici, l'espectador hi pot observar la guerra en estat pur. Així, les imatges mostren la cruesa i la nuesa a través de les bombes que cauen indiscriminadament sobre la població. Amb això, moltes històries personals i emocionals queden supeditades al caprici de l'atzar en forma de blanc de diana d'explosius. 

La pel·lícula explica el relat d'una xiqueta que sobreviu a aquesta barbàrie perdent els seus pares al bombardeig. Des d'aquest instant precís, els seus ulls seran el nostre objectiu de càmera, no només des d'un punt de vista perceptiu sinó també sensitiu. És com si s'obrís una mena de teló per fer una oda a la imatgeria i imaginació infantil, i una fantasia irrepetible al marge d'un món tan categoritzat com és l'adult. 

La història dels dos xiquets flueix per sota del drama de la guerra, de l'enveja i la neciesa. Tots dos construeixen un món paral·lel, allunyat de les contradiccions, maldats i cobdícia que porten a la mateixa destrucció humana. El film, tot conjugant moments còmics i dramàtics, remarca la pèrdua de la innocència en fagocitar la xiqueta tanta misèria, desolació i devastació. 

Al llarg de l'obra s'endevina la fortalesa interior dels nostres primers anys que es van esquerdant a mesura que les frustracions se succeeixen. 

En definitiva, un film recomanable amb una aparença senzilla —agradable música a través de la guitarra de Narcíso Yepes i una bella fotografia en blanc i negre— però que amaga una gran profunditat.

JEUX INTERDITS. 1952. França. Blanc i Negre. 86 Min.

Direcció: René Clément
Intèrprets: Georges Poujouly, Brigitte Fossey, Amédée, Laurence Badie, Madeleine Barbulée, Suzanne Courtal, Lucien Hubert, Jacques Marin, Pierre Merovée, Violette Monnier, Denise Perronne, Fernande Roy, Louis Saintève, André Wasley, Bernard Musson

Guió:  François Boyer, Jean Aurenche, Pierre Bost, René Clément. Novela: François Boyer
Música: Narciso Yepes
Fotografia: Robert Juillard

(2) LA MADRE (2016), d'Alberto Morais

Desafecció social i familiar

Canalitzada des del punt de vista del fill, el film és una versió —més que pessimista, realista— d'un dels molts drames humans que pateixen diferents famílies en la societat. La seua mare, eix central de la història, és una víctima (una més) de la crisi econòmica i social provocada per un sistema injust. Si a això li afegim una personalitat totalment desapegada cap al seu progenitor (afavorida per la situació d'impotència en què es troba), aquest, menor d'edat, haurà de suportar una gran quantitat d'obstacles i necessitats per subsistir. 

Miguel fuig del centre de menors, cosa que per a ell suposa una espècie de presó que restringeix la seua llibertat, no obstant això, després de les moltes penúries que haurà de passar, tornarà a la seua presó com un mal menor davant les portes tancades de la societat. 

Cruel i dur relat. Un film de denúncia social que no s’ha de deixar de veure.

LA MADRE. 2016. España. Color. 89 Min.

Direcció: Alberto Morais
Intèrpretes: Javier Mendo, Laia Marull, Nieve de Medina, Ovidiu Crisan, Alexandru Stanciu, María Albiñana, Sergio Caballero, Jorge Motos, Pablo Ortega

Guió:  Alberto Morais, Verónica García, Ignacion Gutierrez-Solana
Música: Xema Fuentes, Vincent Barrière
Fotografia: Diego Dussuel

(2) EL MUNDO ES NUESTRO (2012), d'Alfonso Sánchez

Més que una simple comèdia

Alfonso Sánchez és l'escriptor, director i protagonista d'aquest film estimable que retrata, a través del filtre de l'humor, la crua realitat social espanyola. Hi desfilen opressors i oprimits on el director s'encarrega de fer una venjança a les injustícies que han de patir la ciutadania víctima d'un neoliberalisme ferotge. 

En aquesta trepidant caricatura s'assenyalen flagrants casos d'un país més preocupat pels bancs que per les persones (exemplificat en l'enginyer informàtic reboster actualment a Carrefour). 

El mundo es nuestro té, al principi, la ingènua aparença de ser una comèdia per arrencar unes quantes riallades i "passar l'estona". Res més lluny de la realitat. És molt més, és un al·legat a favor d'una societat igualitària i una botifarra al poder establert.

EL MUNDO ES NUESTRO. 2012. Espanya. Color. 87 Min.

Direcció: Alfonso Sánchez
Intèrpretes: Benoît Magimel, Pahoa Mahagafanau, Marc Susini, Matahi Pambrun, Alexandre Mello, Sergi López, Cécile Guilbert, Montse Triola, Lluís Serrat, Mareva Wong

Guió:  Alfonso Sánchez
Música: Maravilla Gypsy Band
Fotografia: Daniel Mauri

(3) T2: TRAINSPOTTING, de Danny Boyle (2017)

 Perfecte encaix

He de reconéixer que tenia els meus dubtes sobre aquesta nova entrega de Trainspotting. Vint anys després ho trobava oportunista i tenia la impressió que em toparia amb una segona part que grinyolaria en cadascun dels seus fotogrames. Tanmateix, no ha sigut així. La pel·lícula m'ha sorprés, especialment pel seu guió i pel fenomenal acoblament que ha realitzat el director en cadascuna de les peces temporals L'argument, la posada en escena, els actors..., tot és versemblant i traspua una gran profunditat psicològica en el tractament dels personatges. A més, el film aborda conceptes existencials –el pas del temps, la diferència entre generacions, l'efecte devastador de les drogues al llarg dels anys, la nostàlgia, els records i la finitud de la vida– que conviden a la reflexió. Grata sorpresa, estupenda continuació.

T2: TRAINSPOTTING. 2017. Regne Unit. 117 Min. 

Direcció: Danny Boyle

Intèrprets: Ewan McGregor, Robert Carlyle, Jonny Lee Miller, Ewen Bremner, Kelly MacDonald, Shirley Henderson, James Cosmo, Anjela Nedyalkova, Steven Robertson, Irvine Welsh, Gordon Kennedy, Eileen Nicholas, John Bell, Katie Leung  
Guió: John Hodge (Novela: Irvine Welsh)

Música: Rick Smith
Fotografia: Anthony Dod Mantle

Crítiques de Danny Boyle (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):

Trainspotting (1996), Yesterday (2019)

(4) AS BESTAS (2022), de Rodrigo Sorogoyen

Egoisme i irracionalitat humana

La parella francesa que es va instal·lar en una aldea de l'interior de Galícia tenia un projecte de vida. Hi buscaven un recés de pau on poder posar en pràctica els seus coneixements i habilitats socials. D'aquesta manera, hi restauraven habitatges abandonats per pur altruisme per a atraure més habitants i es guanyaven la vida a l'agricultura ecològica venent allò que produïen al seu hort i ramaderia. Era una manera d'enriquir el benestar personal i acostar-se una mica a la utopia de la felicitat. Antoine i Olga, de mitjana edat, eren gent liberal amb l'únic objectiu d'omplir el seu espai vital tot connectant amb la natura, fent allò que els feia sentir realitzats. No obstant això, mai no van pensar que es trobarien amb l'animadversió d'alguns vilatans. Segons aquests darrers, el projecte d'instal·lació d'un parc per part d'una empresa d'energia eòlica els suposaria un benefici econòmic. Tanmateix, la parella francesa —fidel als seus principis— es va negar a signar i a vendre les terres. 

A partir d'aquí, Sorogoyen construeix un relat trencador i contundent amb una atmosfera claustrofòbica i amb unes seqüències de suspens molt tenses entre els personatges. El film reflecteix la impossibilitat d'enteniment i participació afectiva de l'ésser humà, ja que d'una simple disputa veïnal s'arriba a la violència més cruenta. És una lluita de contrastos, consubstancials a l'essència de les persones —inexorable llavor de conflictes— que s'accentuen amb arestes esmolades en aquest negat microcosmos. La pel·lícula deixa que cadascú emeta la seua opinió i no s'hi posiciona pel que fa a la raó que puguen tenir els personatges. Simplement, mostra el comportament d'ells a través de les cognicions, un comportament que per part dels germans Anta evoca al salvatge oest. Lluny d'imperar el seny i la discussió sana per arribar a una entesa, la desraó s'erigeix en el focus preponderant dels esdeveniments. Al fil d'allò que s'ha comentat, l'obra compta amb dues escenes memorables. Una és la discussió entre la mare i la filla, i l'altra és la connexió tàcita entre la mare dels botxins i la dona de la víctima. Totes dues contenen tota la càrrega emocional i empàtica inherent als éssers humans. 

Basant-se en la història real de "El crim de Santoalla", As Bestas reflecteix uns episodis que —a banda del seu innegable interés— són reforçats per la seua psicologia i realisme: una metàfora de l'egoisme i de la irracionalitat humana. 

AS BESTAS. 2022. Espanya. Color. 137 Min.

Direcció: Rodrigo Sorogoyen
Intèrprets: Marina Foïs, Denis Ménochet, Luis Zahera, Diego Anido, Marie Colomb, Luisa Merelas, José Manuel Fernández y Blanco, Xavier Estévez, Gonzalo García, Federico Pérez, Javier Varela, Pepo Suevos, Machi Salgado, Emile Duthu

Guió: Isabel Peña, Rodrigo Sorogoyen     
Música: Olivier Arson
Fotografia: Álex de Pablo

Crítiques de Rodrigo Sorogoyen (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques): 

El reino (2018)

(2) LA HISTÒRIA INTERMINABLE (1984), de Wolfgang Peteren

Només fantasia

Sempre he sigut partidari de diferenciar ben bé els llibres originals de les seues adaptacions cinematogràfiques. Evidentment, això és més fàcil d'acomplir quan no els llegeixes i sí que les veus. Nogensmenys, aquesta volta, vaig tenir l'avinentesa de completar-ne la lectura. Sóc conscient que aquest fet em restarà objectivitat a l'hora d'escriure qualsevol crítica, però, així i tot, intentaré ser el més imparcial que puga. 

Des d'un punt de vista fílmic cal dir que el metratge és molt entretingut, amb un bon treball en els elements fantàstics (malgrat que els efectes especials han envellit malament en els darrers anys). No obstant això, la pel·lícula analitza, de manera una mica pedestre, aspectes interns dels éssers humans. La novel·la —ho sent, però he de recórrer a ella— utilitzava el país de Fantasia com una mena de subterfugi per mostrar la profunditat psicològica de Baltasar Bastian Bux. Especialment, les seues volicions per abastar un autoconeixement ple, traduït en el canvi fonamental que hi experimenta per conéixer-se ell mateix. 

Sent justos era bastant difícil incloure-hi la gran quantitat d'aventures i matisos que apareixen al llibre (només es cobreix la primera part del film). Al final, Wolfang Petersen ha fet una adaptació lliure que té com a resultat una estimable obra, però que alhora esborra un xic l'esperit de la narració escrita. S'hi veu clarament a l'inici, quan es mostra un Baltasar prim, tot obviant un punt tan important com és la seua grassor, i també amb la relació amb son pare, la qual en un principi era lacònica. 

No he sigut imparcial, veritat?

DIE UNENDLICHE GESCHICHTE (THE NEVERENDING STORY). 1984. RFA. Color. 94 Min.

Direcció: Wolfgang Petersen
Intèrprets: Benoît Magimel, Pahoa Mahagafanau, Marc Susini, Matahi Pambrun, Alexandre Mello, Sergi López, Cécile Guilbert, Montse Triola, Lluís Serrat, Mareva Wong

Guió:  Wolfgang Petersen, Herman Weigel. Novel·la: Michael Ende
Música: Giorgio Moroder, Klaus Doldinger
Fotografia: Jost Vacano

(2) PACIFICTION (2022), d'Albert Serra

Sense acabar d'explotar

L'embolcall d'aquesta pel·lícula és molt suggestiu. Tant la factura tècnica com la cadència pausada que hi imprimeix el director tenen la virtut de submergir l'espectador en el context polític, lúdic i social que es presenta. Un entorn on es fusionen problemàtiques socials com el colonialisme, l'oposició de la població a què es facen proves nuclears al seu territori, el sexisme o l'explotació de la dona. De Roller és l'Alt Comissari que actua com a mediador i intenta buscar un equilibri en el conflicte entre la població indígena i l'estat francés. 

A partir d'aquest entramat Albert Serra juga amb els diferents components únicament per suggerir i que l'observador faça les seues pròpies interpretacions. Des d'aquest punt de vista, des d'aquesta aparença asèptica, Pacifiction és un film atractiu i suggeridor, però —més enllà d'aquest embolcall— no n'hi ha gaire més. Al meu entendre tot es queda a mig camí i el film no acaba d'explotar atenent les possibilitats primigènies que oferia.

PACIFICTION. 2022. Francia. Color. 165 Min.

Direcció: Albert Serra
Intèrprets: Benoît Magimel, Pahoa Mahagafanau, Marc Susini, Matahi Pambrun, Alexandre Mello, Sergi López, Cécile Guilbert, Montse Triola, Lluís Serrat, Mareva Wong

Guió:  Albert Serra
Música: -
Fotografia: Artur Tort

(3) CINCO LOBITOS (2022), d'Alauda Ruiz de Azúa

El joc de viure

Diferents generacions es creuen en aquest retrat propi de la vida on es mostra el fràgil i curt camí que va des del naixement a la mort i on els primers balbucejos arriben indefectiblement a la vellesa. A Cinco Lobitos, pares, fills i néts es convenen per resoldre el difícil joc de viure. Secrets, decepcions i esperances serveixen com a estuc d'una tabula rasa quotidiana que, al principi, sempre es pensa que es mantindrà òrfena de dificultats. 

La directora, Alauza Ruiz de Azúa hi evita tota mena d'ornamentacions i artificis, i hi desplega tota la seua senzillesa per reflectir un paisatge directe molt ben narrat, sense caure en sentimentalismes en una pel·lícula que és, sobretot, molt humana. Les contradiccions i la psicologia dels personatges així ens ho confirmen i segurament ens veiem reflectits en alguns d'ells. No és fàcil ser mare, ni filla i així ho pateix Amaia en aquest magnífic film: tot forma part de l'ardu i plaent joc de viure.

CINCO LOBITOS. 2022. Espanya. Color. 104 Min.

Direcció: Alauda Ruiz de Azúa
Intèrprets: Laia Costa, Susi Sánchez, Ramón Barea, Mikel Bustamante, José Ramón Soroiz, Amber Williams, Lorena López, Leire Ucha, Elena Sáenz, Asier Valdestilla García, Nerea Arriola, Juana Lor Saras, Justi Larrinaga, Isidoro Fernández

Guió:  Alauda Ruiz de Azúa
Música: Aránzazu Calleja
Fotografíi: Jon D. Dominguez