(3) JOHNNY GUITAR, de Nicholas Ray (1954)

Western passional

L'ambient sòrdid que emana aquesta història conjuga elements que estan estretament relacionats amb el context social d'una època. Anys després de la guerra civil americana, els temps estan canviant i, en conseqüència, la població s'ha d'adaptar a aquestes circumstàncies. La imminent arribada del ferrocarril desperta l'emprenedoria del seu protagonista. 

El que més crida l'atenció d'aquest western innovador és l'important paper que juga l'emancipació femenina. Dues personalitats fortes però diferents; Vienna versus Emma, comparteixen una cosa en comú; ambdues són dones marcades per l'amor. I és que Johnny Guitar és una pel·lícula on impera un sentiment d'intensa atracció emocional. Hi ha una relació a quatre bandes formada per Vienna i Johnny (separats des de fa un lustre i units pel desesperant desencís de no poder unir una altra vegada les seues vides), Dancing Kid (enamorat de Vienna, realitza les seues accions quotidianes sabent que mai ha estat -ni serà- del tot correspost) i, finalment, Emma qui mai va superar el rebuig de Dancing Kid, és una dona cruel amb problemes d'acceptació dels seus propis sentiments. 

És important destacar les contraposicions que ofereix el film, és a dir; el buit legal d'un període que dóna lloc a una violència gratuïta, el "masclisme fanfarró" imperant, la soga, els penjaments ..., tot això contrasta amb el romanticisme sentimental que desprenen els seus protagonistes. Un exemple de tal antagonisme és l'escena de Vienna on toca una bella peça al piano a l'espera de la seua potencial sentència de mort. 

Nicholas Ray plasma cadascuna de les característiques psicològiques i socials tot conferint un interessant realisme agònic al desenllaç de la trama. Cal atribuir-li a la pel·lícula algunes transparències que resulten estridents, però, això es compensa amb una posada en escena que la dota d'un aire quasi desèrtic i amb la utilització del color, els quals, reforcen la seua atmosfera opressora. I, finalment, destacar el gran treball actoral, especialment la immensa Joan Crawford la qual imprimeix una personalitat aclaparadora a cadascuna de les seqüències.

 

JOHNNY GUITAR. 1966. Estats Units. Color. 110 Min. 

Direcció: Nicholas Ray

Intèrprets: Joan Crawford, Sterling Hayden, Scott Brady, Mercedes McCambridge, Ward Bond, Ernest Borgnine, John Carradine, Royal Dano, Ben Cooper

Guió: Philip Yordan (Novela: Roy Chanslor)

Música: Victor Young

Fotografia: Harry Stradling Sr.

(3) NUEVE CARTAS A BERTA, de Basilio Martín Patino (1966)

Angoixa existencial

En aquesta obra la càmera, transsumpte de Lorenzo —el seu personatge principal— actua com un processador cognitiu que va descrivint els seus records, sensacions i emocions. De retorn de Londres, aquest troba la mateixa rutina de sempre; ancorada en unes situacions i llocs que li resulten desassossegants amb una Salamanca i un context social una mica tancat i gris. Enyora a Berta, una xica de pares espanyols que va conéixer a la ciutat britànica, però Lorenzo és captiu de les seues contradiccions. Les pors i inseguretats, la seua joventut estudiantil embrancada en una societat mancada de llibertat, les seues desavinences amb el seu pare i amb Mary Tere —la seua nóvia salmantina— i les aspiracions per créixer, madurar i trobar-se a si mateix, conformen els nou episodis a manera d'epístoles en la seua veu en off. 

Basilio Martín Patino utilitza un cinema experimental i trencador que surt del cinema convencional en què es va denominar "Nuevo cine español". D'aquesta manera, les imatges són de caràcter innovador, amb "seqüències de frenada" (alentits i congelats) que reforcen l'estat psicològic del seu protagonista. La seua proposta traspua modernitat i, tant tècnicament com socialment, és una pel·lícula valenta i arriscada, amb les seues referències i gestos a les generacions perdudes a Espanya (el cartell de "Tierra sin pan" de Buñuel, el professor exiliat, etc.). 

Diferent, avantguardista, amarga, pessimista, amb aires de tristesa en una generació de joves espanyols nascuts després de la guerra que es debatien en la dualitat entre un ambient opressiu i un altre llibertari.

 

NUEVE CARTAS A BERTA. 1966. Espanya. Blanc i Negre. 92 Min. 

Direcció: Basilio Martín Patino

Intèrprets: Emilio Gutiérrez Caba, Elsa Baeza, Montserrat Blanch, Mary Carrillo, Antonio Casas, José María Casaux, Manuel Domínguez Luna, María Elena Flores, Rosa Fúster

Guió: Basilio Martín Patino

Música: Carmen A. Bernaola, Gerardo Gombau

Fotografia: Luis Enrique Torán

(2) LA MATANÇA DE TEXAS, de Tobe Hooper (1974)

Violència directa

Producció absolutament estranya i pertorbadora que actua com a metàfora d'un món tenyit de violència i destrucció de l'ésser humà. Tot el que apareix és extravagant, des de la manera de rodar fins als personatges de la furgoneta (els aparentment normals). 

La pel·lícula, esgarrifosa i dotada d'una alta tensió emocional és un viatge a l'infern en la seua gairebé hora i mitja de durada. Sense embuts, sense manies, directa, La matança de Texas, malgrat les seues mancances (diàlegs, posada en escena, factura fílmica ...) és un digne producte de cinema independent americà que es va convertir en un film de culte amb gran influència posterior. 

Entre totes les imatges —dins d'aquesta espiral de violència del dement clan familiar— destacaria l'escena on a Leatherface (braç executor dominat per la figura del pare) se li escapa la seua víctima i, malgrat això, segueix dibuixant en l'aire, descontrolat, talls amb la seua serra mecànica: tota una representació de la bogeria, la psicopatia i el plaer de matar.

 

THE TEXAS CHAINSAW MASSACRE. 1974. Estats Units. Color. 83 Min. 

Direcció: Tobe Hooper

Intèrprets: Marilyn Burns, Paul A. Partain, Edwin Neal, Jim Siedow, Allen Danziger, Gunnar Hansen, William Vail, John Dugan, Teri McMinn, William Creamer

Guió: Tobe Hooper, Kim Henkel

Música: Tobe Hooper, Wayne Bell

Fotografia: Daniel Pearl

(3) SI ME BORRARA EL VIENTO LO QUE YO CANTO, de David Trueba (2019)

La resistència en la dictadura

Les primeres imatges del documental estan extretes de Tillsammans (Junts), de Lukas Moodyson —una coproducció entre Suècia i Dinamarca— on es veu en l'any 1975 a un grup de suecs, fins i tot xiquets, celebrant la notícia, que acaben d'escoltar per la ràdio, de la mort de Franco. Ja de per si, aquesta seqüència és absolutament impactant. Com és possible que unes persones, tan llunyanes i alienes a la idiosincràsia espanyola, s'alegren de la mateixa manera com si hagueren sigut víctimes del seu cruel i dictatorial règim? 

David Trueba, a partir de la vida del cantautor Chicho Sánchez Ferlosio, construeix un interessantíssim documental on ens dóna a conéixer aquesta vinculació amb el poble escandinau. 

Encara que no ho semblara, Espanya no estava del tota sola. Hi havia moltes persones que estaven conscienciades amb l'últim reducte feixista d'Europa (després de l'enderrocament de Salazar). Ja anteriorment hi va haver mobilitzacions contra la pena de mort de Julian Grimau i l'estat espanyol quedava, un cop més, com la vergonya d'Europa. El documental mostra la connexió que hi va haver entre aquests compromesos comunistes del país suec amb la resistència espanyola i d'aquí va sorgir l'emblemàtic disc "Canciones de la resistencia española". Un treball que realment va ser una odissea i un risc per a aquells que ho van fer possible, però que, gràcies a la seua ímproba i valent gesta, queda com un document que perviurà eternament. 

Preferisc no explicar molt més per no arruïnar la sorpresa del seu visionat. No obstant això, sí que he de fer constar que el director madrileny fa un impecable treball d'investigació on conta a través de les seues entrevistes la complexa i atraient personalitat de Chicho Sánchez Ferlosio, un personatge i una família sorprenent si tenim en compte que era fill del falangista Sanchez-Mazas. La seua manera de viure, d'enfrontar-se a l'ordre establert i la seua poesia en forma de cançons ens mostra que estem davant d'un personatge realment diferent. L'obra de Trueba a banda d'interessant i molt didàctica, ens motiva a estudiar més sobre aquest període del país i de descobrir les seues cançons i el seu temps. Val la pena.

 

SI ME BORRARA EL VIENTO LO QUE YO CANTO. 2019. Espanya. Color. 89 Min. 

Direcció: David Trueba

Intèrprets: Documental (Intervencions de Chicho Sánchez Ferlosio)

Guió: Joan F. Losilla, David Trueba

Música: Chicho Sánchez Ferlosio 

Fotografia: Julio César Tortuero, Noemí de la Peña

Crítiques de David Trueba:
Casi 40 (2018)

(4) EL CUIRASSAT POTEMKIN, de Sergei M. Eisenstein (1925)

Monumental escena de l'escala

Aquesta cèlebre pel·lícula està fragmentada en cinc parts que van des de l'opressió que pateixen els mariners del cuirassat fins al seu alliberament del jou tsarista. Contextualitzada en la fallida revolta 1905 (preludi de la revolució d'octubre de 1917), la pel·lícula té unes innovadores qualitats tècniques centrades en el seu prodigiós muntatge i en la seua supèrbia posada en escena. La seqüència de l'escala d'Odessa és un monument al cinema en la qual el director ofereix, en deu minuts, el drama individual d'alguns personatges, —amb enquadraments dividits— per mostrar una tragèdia conjunta. 

En cadascuna de les seues cinc parts els oprimits van prenent consciència de la seua classe i a mesura que avancen els esdeveniments, la seua metamorfosi arriba fins a la revolució. Així l'obra comença amb "Homes i cucs"; on els mariners comencen a rebel·lar-se davant les condicions infrahumanes a què estan sent sotmesos. A "Drama a la Badia" la mort de Vakulinchuk serà el detonant perquè, en la seua tercera part; "Un mort demana justícia" la població s'agrupe per a la lluita. "L'escala d'Odessa" mostra la repressió per les tropes tsaristes i, en la seua última peça, "Trobada amb la flota" donarà peu al fet que tots s'unisquen al crit de: Germans!, ja que els vaixells destinats a interceptar el Potemkin decideixen unir-se a la seua causa i no obrir foc. 

El cuirassat Potemkin va ser un encàrrec del govern soviètic al jove Eisenstein. Tot i ser un treball propagandístic, aquest film és un dels més estudiats en les escoles de cinema per la seua particular tècnica. El seu missatge revolucionari i d'unió dels oprimits va suposar que la cinta fos prohibida a diferents països. 

Polèmiques a banda, el realitzador rus va saber dotar al seu treball —combinant fets reals amb ficticis— d'un guió estructurat que, deixant de banda la seua notòria ideologia, va ser una crida per aixecar-se davant les injustícies a través d'unes seqüències i imatges immortals en la història de cinema. 

 

BRONENOSETS POTYOMKIN. 1925. URSS. Blanc i Negre. 77 Min. 

Direcció: Sergei M. Eisenstein

Intèrprets: Aleksandr Antonov, Vladimir Barsky, Grigori Aleksandrov, Mikhail Gomorov, Ivan Bobrov, Aleksandr Levshin, Konstantin Feldman

Guió: Sergei M. Einsenstein, Nina Agazdzhanova

Fotografia: Eduard Tissé, Vladimir Popov

(3) LA MORT DE GUILLEM, de Carlos Marques-Marcet (2020)

Crim polític

Els delictes d'odi i contra la ideologia de les persones és un assumpte que qualsevol estat democràtic hauria d'erradicar —o, si més no, penalitzar— per tal d'administrar justícia. La realitat és que els fets que mostra aquest treball són francament ignominiosos. Hem de tenir en compte que han passat quasi trenta anys i, dels seus assassins, el qui més temps ha passat a la presó, han sigut només quatre anys (a Pedro Cuevas, li va caure una pena de reclusió menor però li la van minorar per bona conducta). A aquest feixista el van detindre en 2005 per pertànyer a un grup neonazi de caràcter paramilitar (el van absoldre) i, per a escarni de la democràcia espanyola, es va presentar a les eleccions de 2007 a Xiva per Alianza Nacional (AN): ¿com és possible que partits feixistes i nazis, amb assassins al capdavant, es puguen presentar a les eleccions i, per contra, hi hagen presos polítics a la presó? 

Si en el curtmetratge Ni oblit, ni perdó (2019) ja es feia palesa de la impotència que havia de patir la seua família una vegada passat els anys (amb les germanes i els pares molt més majors), davant de l'extorsió feixista, en aquest llargmetratge —a més d'exposar el dol i el calvari familiar— es fa un recorregut sobre la vida de Guillem amb muntatges i fotografies de la seua infantesa, tot aportant un bon grapat d'imatges d'arxiu del panorama polític de l'estat espanyol des que va morir el general Franco. La pel·lícula —amb unes superbes interpretacions especialment de la parella protagonista, donant-li més realisme al relat— té la virtut de cuidar els detalls al màxim: els silencis, les pauses, les mirades, la cadira a la taula de Guillem... Una mena de tristesa, dolor, ràbia i melangia davant de la seua absència i de la injustícia constant que els envoltava. Carlos Marques-Marcet usa molt intel·ligentment una posada en escena austera i humana on, en cada gest i en cada escarida paraula, es comprén tot allò que es respirava en l'ambient regnant de l'època a més de tot el que passava per la psicologia dels personatges. L'obra va alternant entre moments de ficció i gravacions a la televisió tant del juí com de la mateixa família, fent una mescla entre pel·lícula i documental. Cal destacar l'encertada utilització de música valenciana amb, poemes de Vicent Andres Estelles, la Muixeranga o del magistral disc d'Al Tall, "Quan el mal ve d'Almansa..." la qual connecta especialment amb els fets que li ocorren a Guillem (més de tres segles de persecució): abastar la mort pel simple fet de tenir una identitat pròpia i una cultura diferent. 

Els pares volen saber què ha passat, volen esbrinar què hi ha darrere de tot això. El pare de Guillem fa un treball d'investigació casolà i s'adona que darrere de la mort del seu fill existeix un grup activista feixista, nazi i xenòfob que tracta d'eliminar a tot aquell que no pensa com ells. En aquest sentit la cinta fa una clara denuncia a la trama feixista que des de fa dècades porta al capdavant José Luís Roberto, polític d’extrema dreta, amb total impunitat. 

No falten les discòrdies, normals i comprensibles en els processos de dol, després de l'assassinat. La mare vol anar més enllà i fer constar que Guillem no era només un animal polític sinó que també tenia altres condicions admirables i quotidianes com qualsevol esser humà: li agradaven les croquetes de sa mare, era nadador, era molt volgut pels seus amics... Els pares lluiten contra la impunitat, es frustren davant la immobilitat dels polítics (quan visita el seu amic del PSOE i li retrau que li facen el joc els feixistes) i intenten, dia rere dia, superar la mort del seu fill. 

Tanmateix, la mort de Guillem Agulló no ha sigut en va, perquè la seua aportació en vida i la lluita de la seua família farà una societat millor, tot proclamant un cant a la vida i una tomba al feixisme. Tal com va dir sa mare: "Nosaltres tenim un fill mort que viurà per a sempre però ells (els pares dels assassins) desgraciadament —i segurament sense saber-ho— engendraren, fa uns vint anys, a la mort".

 

LA MORT DE GUILLEM. 2020. País Valencià. Color. 95 Min. 

Direcció: Carlos Marques-Marcet

Intèrprets: Pablo Molinero, Jordi Ballester, Belén Riquelme, Carles Martínez, Gloria March, Yani Collado, Diego Braguinsky, Mar Linares, Betlem Agulló

Guió: Roger Danès, Alfred Pérez Fargas

Música: Tarquim

Fotografia: Álex García

(4) UNA JORNADA PARTICULAR, d'Ettore Scola (1977)

Un dia de llibertat

L'obra mostra un punt de trobada entre dos universos oprimits: un per la situació política regnant, a més dels problemes que implicava l'orientació sexual d'ell i, un altre pel context familiar i domèstic asfixiant d'ella. Tots dos estan empresonats en els seus propis submons quan, la casualitat i l'atzar (el lloro que s'escapa de la seua gàbia per col·locar-se en la finestra pròxima del veí) donen l'oportunitat per començar una experiència catàrtica i rehabilitadora. La visita del Führer a Roma actua com un rerefons que es manifesta amb molta vivesa (la música i la retransmissió radiofònica) que reforça encara més l'atmosfera angoixant que destil·la la situació de cada personatge. 

Antonietta viu subjugada entre les quatre parets de la casa que ha de portar, juntament amb els seus sis fills i un marit, totalment alié a ella, que la utilitza per als quefers de la casa i per a la seua satisfacció sexual. Un cop el periodista li obre les portes de sa casa i de la seua vida, troba una via d'escapament i una alternativa a la contínua opressió al llarg de la seua vida de casada. Gabriele, també, encadenat per les ombres feixistes imperants, veu molt difícil (sobre) viure amb la seua condició d'homosexual i poder, així, continuar tasques periodístiques (va ser expulsat del seu treball per "actituds depravades"). Dins de la sinergia entre tots dos, hi ha conflictes davant la inviabilitat d'encadenar els seus sentiments, perquè aquesta pel·lícula és, sens dubte, una història d'amor impossible. I, d'aquesta manera, va passant la jornada particular, tan particular que per als dos suposa un despertar, un paradís finit on poder banyar-se en les aigües de l'amistat i de l'amor. 

Fantàstica la posada en escena, els plans cinematogràfics, els detalls (les calces foradades, els retocs davant del mirall per posar-se guapa, el recolliment dels grans de café ...) i els moviments de càmera, amb uns immensos Marcelo Mastroianni i Sophia Loren i un final clarificador on es tanca el cercle iniciat per tornar, cadascú, a la seua cel·la particular.

 

UNA GIORNATA PARTICOLARE. 1977. Itàlia. Color. 105 Min. 

Direcció: Ettore Scola

Intèrprets: Sophia Loren, Marcello Mastroianni, John Vernon, Françoise Berd, Patrizia Basso, Nicole Magny

Guió: Ruggero Maccari, Ettore Scola

Música: Armando Trovajoli

Fotografia: Pasqualino de Santis