(3) EL FANTASMA DE LA LLIBERTAT, de Luis Buñuel (1974)

 La latència dels nostres actes 

A través de la metàfora i els somnis, Buñuel li fa una botifarra a l'ordre establert i deixa totes les convencions socials cap per avall. "El fantasma de llibertat" és especialment un film valent perquè s'atreveix a qüestionar tots els nostres actes comportamentals. ¿Què hi ha darrere de les nostres pulsions? ¿Quins processos cognitius intervenen per a reinterpretar la informació que arriba al nostre cervell i transformar-la en una conducta embolicada en paper de cel·lofana? ¿Què amaga en el seu interior eixe burgès que guarda les aparences? ¿En quin lloc recòndit del nostre ésser jeuen les nostres perversions més ocultes?
El film juga amb tots aquests elements fins al punt d'escandalitzar les ments més conservadores. Ens podem horroritzar davant eixe franctirador des de l'alt de l'edifici disparant, a tort i a dret, a transeünts, però no davant les notícies quotidianes de morts injustes al món. Veiem com una cosa estranya que la xiqueta desapareguda estiga realment en el lloc, però en canvi desatenem als nostres fills. Quedem indignats davant l'adulació d'un assassí després del judici, però li rendim homenatge a criminals governants.
Tot aquest missatge, amb el peculiar surrealisme del director aragonès, es plasma en la pantalla com una invitació a la reflexió. Estupenda pel·lícula transgressora.

LE FANTÔME DE LA LIBERTÉ. 1974. França. Color. 
Direcció: Luis Buñuel
Intérprets: Michel Piccoli, Jean Rochefort, Michael Londsale, Monica Vitti, Adriana Asti, Julien Bertheau, Jean-Claude Brialy, Adolfo Celi, Paul Frankeur, Pierre Maguelon
Guió: Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografía: Edmond Richard
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), La Vía Láctea (1969), Tristana (1970)

(3) LA LLAMADA, de Javier Ambrosi i Javier Calvo (2017)

 Sigues tu mateixa 

Adaptació cinematogràfica del musical homònim amb uns resultats notables tant en l'escenografia com amb la proposta de la història. Aquest film és una reivindicació de l’aforisme "sigues tu mateixa": que ningú ens pare per aconseguir els nostres somnis, que ningú ens diga què sentir, que ningú decidisca com hem de ser, i, sobre tot, que ningú ens prohibisca enamorar-nos; ja siga d'una persona del mateix sexe, d'una monja o d'un estrambòtic Déu. 

Malgrat la seua aparença trivial i d’utilitzar com a base la religió, estem davant d'un film catàrtic la positivitat de la qual ens porta a treure el millor de nosaltres mateixos. 

Per tot això, La Llamada és una delirant i hilarant comèdia; alliberadora, despreocupada, alegre, vital i amb unes situacions molt divertides. Cal destacar l'elenc d'actrius —especialment l'esplèndida interpretació de Gracia Olayo— amb un ganxo absolutament fascinant.  

LA LLAMADA. 2017. Espanya. Color.
Direcció: Javier Ambrosi y Javier Calvo
Intèrpretes: Macarena García, Anna Castillo, Belen Cuesta, Gracia Olayo, Secun de la Rosa, Richard Collins-Moore, María Isabel Días, Victor Elías, Esty Quesada, Mar Corzo.
Guió: Javier Ambrosi y Javier Calvo
Música: Leiva
Fotografía: Miguel Ángel Amoedo  

(3) LA LA LAND, de Damien Chazelle (2016)

¡Visca el Jazz!

Em va sorprendre molt gratament Damien Chazelle amb eixa magnífica història de competències, superació i relacions que va suposar el seu anterior film Whiplash (2014). Seguint el mateix camí, com és l'afany per aconseguir els somnis, s'introdueix ara a Los Angeles amb una obra impecable tant des d'un punt de vista tècnic com des d'una òptica narrativa.
La La Land, és un musical que compta amb una esplèndida escenografia acompanyada d'un gran treball actoral i musical (magnífica la Banda Sonora Original de Justin Hurwitz). El seu tema central Mia & Sebastian sona al llarg del film com si tinguera vida, tot actuant com un element desencadenant de totes les emocions que experimenten la parella protagonista. Hi ha una perfecta harmonia entre els anhels i motivacions de cada personatge i els seus moviments escènics i ritmes corporals, a més d'unes molt encertades reflexions sobre la música jazz.
No estic d'acord, com he llegit en algun article, que la història no importe. Més prompte al contrari, crec que el guió proposat tanca un sentiment profundament vital: el procés d'enamorament; una sensació que ens deixa marcats sempiternament en la nostra existència. ¿De quina manera representaríem aquesta emoció? Segurament ho faríem a través d'aquest fascinant món que crea Chazelle a la pel·lícula (o, almenys, alguna cosa que se li acostara bastant).  

LA LA LAND. 2016. USA. Color.
Direcció: Damien Chazelle
Intèrprets: Emma Stone, Ryan Gosling, John Legend, Rosemary Dewitt, J.K. Simmons, Finn Witrock, Sonoya Mizuno, Jason Fuchs, Calle Hernandez
Guió: Damien Chazelle
Música: Justin Hurwitz
Fotografía: Linus Sandgren  

(1) NADA, d'Edgar Neville (1947)

 Sense força

Infructuosa adaptació de la formidable novel·la de Carmen Laforet en part gràcies al càstig que va patir per part de la distribuïdora Cifesa; va retallar trenta-cinc minuts, es van eliminar exteriors barcelonins i Rafael Bardem va desaparèixer del film. Per aquest motiu està tot precipitat i introduït amb calçador en l'hora i quart de metratge, a més de mostrar abruptes el·lipsis. 

Es tracta d'una pel·lícula roma que no transmet en absolut l'esperit de l'obra -si bé algunes escenes encertades sobre la psicologia ombrívola de la família i l'atmosfera asfixiant i opressora de la casa; la il·luminació, les ombres i els contrapicats- però amb plantejaments totalment pedestres, especialment en el mal tractament que se li dóna al personatge de Roman. 

NADA. 1947. Espanya. Blanc i Negre.
Direcció: Edgar Neville
Intèrpretes: Conchita Montes, Rafael Bardem, Fosco Giachetti, Tomás Blanco, Mary Delgado, María Denis; María Cañete, Julia Caba Alba
Guió: Edgar Neville y Conchita Montes (Novela: Carmen Laforet)
Música: José Muñoz Molleda
Fotografía: Manuel Berenguer, Tonino Delli Colli

(2) LA RECONQUISTA, de Jonás Trueba (2016)

Pòsit nostàlgic 

El que més destaca de La Reconquista és el seu realisme. Les coses passen tranquil·lament, el temps no és obstacle perquè, si la parella protagonista ha de veure un concert, el cantautor toque tres cançons seguides, o, si se'n van a ballar, l'escena s'estenga sense embuts.  

Trueba exposa tot allò que vol explicar com una finestra indiscreta per la qual l'espectador pot espiar impunement. La càmera substitueix als nostres ulls; els personatges conversen en un restaurant i nosaltres observem els seus moviments, els seus gestos i les seues intencions.

A banda del que s'ha comentat, el guió parla sobre aquells factors que sempre queden en el nostre interior i que, d'alguna manera, mai no acabem de tancar.

El film és la història de Manuela i Olmos, la trobada de dos xics de trenta anys que es veuen després de quinze anys de passar per la seua primera i més intensa història d'amor. Les seues vides han canviat, però alguna cosa des d'una perspectiva emocional queda intacta, d'ahí que perdure un punt d'atracció entre tots dos. Després de que ella li mostra a Olmos una carta de fa anys, comencen a parlar de com són les seues vides en l'actualitat i dels seus projectes de futur, però subtilment es pot advertir que alguna cosa queda amagada en les seues paraules.

La pel·lícula deixa constància dels seus símbols representats a la missiva, la música de Rafael Berrio i les referències a l'art i la cultura. A més, consta de dues parts; la seua trobada com a adults i el bell relat visual de la seua relació com a adolescents. Tant en un com en altre es pot comprovar el contrast existent entre eixos dos mons tan diferents i com l'essència de la personalitat juga un paper crucial en el desenvolupament posterior.

En l'escena final Olmos rellegeix la carta deixant en ell un pòsit poètic, metafòric i nostàlgic, una cosa que també se li pot atribuir a aquest recomanable film.

LA RECONQUISTA. 2016. Espanya. Color.
Direcció: Jonás Trueba
Intèrprets: Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, Candela Recio, Pablo Hoyos, Rafael Berrio
Guió: Jonás Trueba
Música: Rafael Berrio
Fotografía: Santiago Racaj