(4) NIT i BOIRA, d'Alain Resnais (1956)

La síntesi de la macabra barbàrie nazi

L'odi, el menyspreu, la indiferència, l'explotació i la instrumentalització de l'ésser humà. Persones com a objectes. Els habitants del planeta terra som capaços de cometre barbàries i atrocitats, però també som destres a l'hora de maquillar aquests actes amb comportaments normals de cara a la galeria. El nazisme va ser una patologia en si, una forma de pensar malalta i malèvola la terrorífica ombra de la qual l'estan avivant en l'actualitat grups ultradretans a diferents països europeus. L'espècie humana mai no aprén i sol repetir els seus errors. 

Alan Resnais, a través d'imatges d'arxiu i de muntatges de fotografies narra molt hàbilment la crueltat i el salvatgisme perpetrat per l'Alemanya del tercer Reich als camps d'extermini nazi. En només mitja hora l'espectador prendrà consciència de la humiliació i el patiment que van patir persones normals i innocents que havien de morir pel simple fet de ser jueus, romanís, discapacitats, polonesos, dissidents polítics o homosexuals. La nit i la boira —dos elements característics a l'hora d'arribar als camps de concentració— planaven indefectiblement en el seu fur intern per transformar-se en angoixa, por i desesperança. 

Aquest magistral i didàctic document del realitzador francés —a més de ser una obra nua, contundent i sense concessions, ja que mostra tot el llegat de tal paranoia ideològica— és un treball que convida a la reflexió. Qui n'és el responsable? —pregunta la veu en off— després que un Capo i un alt comandament de les SS afirmen en el judici que no hi van tenir res a veure i que obeïa ordres—. És evident que hi va haver responsables directes, però la connivència dels presumptes demòcrates actua com a suport per a encoratjar aquest tipus d'ideologia racista. Que l'atemporalitat d'aquest documental servisca per a frenar errors lamentables futurs.

 

NUIT ET BROUILLARD. 1956. França. Blanc i negre. 32 Min.

Direcció: Alan Resnais

Guiò: Jean Cayrol

Música: Hanns Eisler

Fotografia: Ghislain Cloquet, Sacha Vierny

(3) LA BATALLA D'ARGEL, de Gillo Pontecorvo (1966)

Els perills de l'imperialisme

La Batalla d'Argel a més de ser un treball molt didàctic, a causa del fet de mostrar la realitat convulsa de la guerra de la independència d'Algèria, és una interessant reflexió sobre el colonialisme. Indígenes que veuen com la seua cultura i idiosincràsia és fagocitada i consumida per un imperialisme ferotge agressiu i explotador. Per això, el poble s'ha de defensar i és ací quan Pontecorvo —sense cap senyal d'enjudiciament— reflecteix els diferents atacs i contraatacs de l'opressor i de l'oprimit. Com a resultat, els danys col·laterals són diversos entre els quals sobresurt la vida de víctimes innocents. Realitzada en blanc i negre, de vegades a manera de documental, la pel·lícula narra els fets que van originar l'FNL (Front d'Alliberament Nacional) i com l'exèrcit francés se les va veure negres per desarmar un grup i un poble disposat a tot per a aconseguir la seua independència. No falten tampoc la crítica i la denúncia a aquest sistema polític i econòmic a través dels mètodes expeditius de tortura que utilitzava el seu exèrcit (amb els seus paramilitars, també), per interrogar i aniquilar (si calia) tot aquell algerià que estiguera de part d'aquest moviment revolucionari. 

El film s'endinsa en la personalitat d'Ali la Pointe, el protagonista, qui passa de ser un delinqüent a prendre consciència de la realitat del seu país després de ser testimoni de l'execució d'un pres vinculat amb el nacionalisme algerià. La seua evolució i metamorfosi ens servirà per a entendre la complexa situació en què se submergeix, i per a aprendre, analitzar i reflexionar sobre els perills que comporta l'imperialisme colonial i les forces d'ocupació alienes a un país. De visió obligada.

 

LA BATTAGLIA DI ALGERI. 1966. Itàlia. Blanc i negre. 120 Min

Direcció: Gillo Pontecorvo

Intèrprets: Brahim Hadjadi, Jean Martin, Yacef Saadi, Samia Kerbash, Ugo Paletti, Fusia El Kader

Guió: Franco Salinas, Gillo Pontecorvo

Música: Ennio Morricone, Gillo Pontecorvo

Fotografia: Marcello Gatti

(4) DIES DEL CEL, de Terrence Malick (1978)

Interpretació i comprensió de la realitat

Concidionats per les circumstàncies que ens envolten, especialment per l'atzar, els éssers humans —per tal d'esquivar les dificultats— tendim a comportar-nos d'una manera determinada. El lloc on naixem, la família o grup social on ens ha correspost desenvolupar-nos (genètica i ambient) o el període històric que ens ha tocat viure, conformen un complex entramat que ens obliga a realitzar una adaptació constant. Tot i això, cada persona actua de manera diferent davant el mateix estímul, i en conseqüència, es forgen històries heterogènies. 

Bill, Abby i Linda formen un triangle que intenta escapar de les dures condicions que la vida li ha proporcionat. Per aquest motiu, intenten fugir de la pobresa de Chicago per treballar com a bracers als grans camps de blat de Texas i, en contrast, el patró de les extensions ostenta una gran riquesa. A partir d'aquell moment començaran a fluir estratègies, maquinacions, emocions i sentiments. 

El director trena unes imatges carregades de poesia a través d'un minuciós treball minimalista (l'esdevenir quotidià, el treball al blat, les converses, les relacions personals, el modus vivendi de les persones que treballen...) i recolzat per una fotografia excel·lent d'espais i conductes expressives naturals de Néstor Almendros (de fet, li va valer un Oscar de l'Acadèmia de Hollywood). 

El guió, escrit íntegrament pel realitzador, conjuga molt intel·ligentment passions humanes, elements existencialistes (la mort imminent del granger), la pugna entre el bé i el mal o la mal·leabilitat de l'amor. Tot es genera a través de la veu en off de Linda, la germana petita, que narra d'una manera profunda, el transcurs dels esdeveniments a la seua estada als camps. Malick s'allunya dels cànons comercials i imposa el seu estil personal a l'hora de comunicar-se amb l'espectador. Aquesta peculiaritat dota el film d'un realisme inusitat a les imatges per les quals les pauses, els gestos i els silencis prenen molta importància. 

L'engany (parella que es fa passar per germans per evitar la pobresa), la gelosia, la proximitat de la mort, la dificultat de l'amor, les contradiccions, l'ambició desfermada, la línia tan fina que separa la bondat de la maldat... Elements terrenals, tan humans i tan identificables, es condensen en aquesta tragèdia amb elements shakespearians, capaç de tancar-li la boca al desgastat pleonasme del cinema com a ficció i obrir-li les portes com a interpretador, captador i entenedor de la realitat .

 

DAYS OF HEAVEN. 1978. Estats Units. Color. 94 Min

Direcció: Terrence Malick

Intèrprets: Richard Gere, Brooke Adams, Sam Shepard, Linda Manz, Robert J. Wilke

Guió: Terrence Malick

Música: Ennio Morricone

Fotografia: Néstor Almendros

(4) ANTONÍN DVOŘÁK "SIMFONÍA NUM. 9 EN MI MENOR, Op.95 [SIMFONÍA DEL NOU MÓN]" (1893)

Assortiment sonor en una obra enigmàtica

Enigmàtica, sí. Tal volta seria aquesta la paraula per a definir aquesta obra del compositor txec. Quatre moviments en els quals experimente diferents sensacions i estats d'ànim. No puc quedar-me indiferent: he d'escoltar-lo una vegada i una altra per tal de trobar-hi més matisos que em transporten a nous descobriments. 

En el primer moviment (Adagio-Allegro) el compositor em remet a una disbauxa sonora repleta de timbals, trompes, violins, violoncels, contrabaixos, flautes, oboés, clarinets... Diàlegs entre instruments que suposen un misteri per a l'oient, tot utilitzant pujades i baixades, entrades amb virulència per a arribar al tema central recollit de les seues experiències americanes. En començar la composició la música és molt relaxant, quasi bucòlica, resulta del tot impensable que puga arribar a diferents tonalitats i aguts, però sí, el que ve després és —a més de sorprenent— d'una qualitat eterna. 

El segon moviment (Largo) comença amb un bellíssim fragment conegut als Estats Units per "Going Home" que és d'una tristor commovedora. És el corn anglés qui s'encarrega d'executar-la per, després, continuar amb variacions melòdiques per parts dels altres instruments. De sobte, irromp la flauta i s'enceta un nou tema preponderantment subtil i harmoniós, tot persistint en les modulacions i variacions d'ambdós temes. Cap al final, l'oboé fa un canvi radical i s'endinsa en unes notes saltadores i juganeres que, junt amb la flauta i la resta de sonoritats, va in crescendo apujant la intensitat. Al final arriba la calma amb el tema principal que conté remembrances melòdiques del tema central del primer moviment. 

El tercer moviment (Molto vivace) és un scherzo amb el qual s'expressa la introducció i, a més a més, una exposició molt jovial, alegre i festiva on les fustes i les trompes fan sons parpellejats. Tot seguit les flautes, oboés i fagot donen pas a una tranquil·la melodia que va submergint-se en l'audiència. Després, s'hi augmenta la intensitat fins a arribar al màxim esplendor del moviment. Al final, una gran instrumentació ens porta a la coda. 

Per últim, el quart moviment (Allegro con fuoco) l'entrada amb la trompa, acompanyada de l'orquestra, és monumental i formidable. Revestida d'una força incommensurable, la peça va marcant el seu ritme que abasta el seu punt àlgid amb les trompetes i després amb els violins i les fustes. Elements que donen pas a la variació melòdica i al maremàgnum instrumental produït pel seu caràcter enèrgic. Després, el clarinet exposa el segon tema, molt més melòdic i calmat, però amb una tensió que, acompanyada per la resta d'instruments, ens anuncia un creixement de l'enfortiment musical. En acabat, arriba el tercer tema amb un joc nerviós entre les cordes i el vent que va minvant la cadència a mesura que s'aproxima al tema central. En els minuts següents un collage de les melodies dels altres moviments van presentant-se fins que s'imposa el tema principal amb diverses variacions. Finalment, una bella tonada amb violins ens condueix cap a un final esplendorós. 

Es comenta que la traducció correcta hauria de ser Simfonia (des) del nou món. Dvořák la va compondre en la seua estança als Estats Units a finals del segle XIX (va estar-hi després d'acceptar el càrrec com a director del Conservatori Nacional de Música d'Amèrica). La seua idea era donar a conéixer a la vella Europa les seues experiències des de (subratlle des de) terres americanes tot aportant un punt de vista social i musical. I ho va aconseguir, vaja que ho va aconseguir. Es pot comprovar delectant-nos escoltant aquesta obra.

Duració: 41:49

Moviments: 4

1.- Adagio – Allegro molto 10:05

2.- Largo 11:35

3.- Scherzo: Molto Vivace – Poco sostenuto 8:26

4.- Allegro con fuoco' 11:43

(2) OPENING NIGHT, de John Cassavettes (1977)

L'acceptació del pas del temps

Opening night fa una anàlisi sobre la crisi personal -canalitzada a través de l'experiència teatral- d'una dona de mitjana edat. En aquesta reflexió sobre la maduresa hi ha una interessant analogia entre l'obra representada i els continus trontolls que esdevenen dins la ment de la protagonista. “La segona dona”, títol de la representació, suposa una mena de metàfora sobre el procés que va des de la joventut cap a la senectut; aquest espai transitori on desapareix el nostre jo jove per donar pas al nostre jo madur. Es dóna la circumstància que l'actriu principal es troba a la mateixa tessitura, és a dir; la negació a admetre la vellesa. Si a tots aquests factors sumem ser testimoni de la mort d'una fan incondicional, donarà com a resultat l'obertura de les portes cap a la fosca depressió existencialista i la lluita per la seva acceptació. Mentrestant cal destacar un meritori treball actoral i de posada en escena. És sabut que Cassavettes va ser un innovador en la creació d'un cinema independent allunyat del cinema convencional. Si bé, aquest film resulta una mica excessiu de metratge. Crec que hagués guanyat amb menys durada.

 

OPENING NIGHT. 1977. Estats Units. Color. 143 Min

Direcció: John Cassavettes

Intèrprets: Gena Rowlands, John Cassavetes, Ben Gazzara, Paul Stewart, Zohra Lampert, Laura Johnson, James Karen, Joan Blondell

Guió: John Cassavettes

Música: Bo Harwood

Fotografia: Al Ruban

(1) DESAFIAMENT TOTAL, de Paul Verhoeven (1990)

Sobrecarregades escenes d'acció

El punt de partida d'aquesta pel·lícula hauria pogut donar lloc a una història interessant que combinara existencialisme, filosofia i acció. Tot i això, els seus creadors es van decantar per elaborar un producte que s'acostara a l'espectacle comercial. 

Basada en el relat curt de Philip K. Dick "We Can Remember It for You Wholesale" ("Podem recordar-ho tot per tu" / "Podem recordar-ho per tu a l'engròs"), s'allunya més del suggestiu joc que podria donar la contraposició entre realitat, records i memòria, i s'acaba perdent en unes sobrecarregades escenes d'acció, maniqueisme carrincló i final, forçadament, feliç. 

Ha envellit malament i Arnold Schwarzenegger, demostra que és un armari total (l’adjectiu és intencionat) L'únic que em queda de (bon) record d'aquesta pel·lícula és la banda sonora de Jerry Goldsmith que l'associe amb els partits de futbol del plus de les vesprades de diumenge. Res més.

 

TOTAL RECALL. 1990. Estats Units. Color. 109 Min

Direcció: Paul Verhoeven

Intèrprets: Arnold Schwarzenegger, Rachel Ticotin, Sharon Stone, Michael Ironside, Ronny Cox, Marshall Bell, Debbie Lee Carrington, Dean Norris, Mel Johnson Jr., Michael Champion

Guió: Dan O'Bannon, Gary Goldman, Ronald Shusett. Relat: Philip K. Dick

Música: Jerry Goldsmith

Fotografia: Jost Vacano

(3) INSEPARABLES, de David Cronenberg (1988)

Una existència irresoluda

Una vida aparentment feliç, ordenada i econòmicament folgada pot estar corrompuda sistèmicament per altres condicionants ocults i opacs a la vista dels altres. "Inseparables", mostra aquesta particularitat a través de la relació entre els bessons Elly i Bev Mantle. Tots dos, ginecòlegs de prestigi per les seues investigacions innovadores, hi estan molt íntimament lligats, fins al punt de compartir-ho tot, conquestes amoroses incloses. Ara bé, dins aquest nexe hi ha una cosa tan inherent a l'ésser humà com és la jerarquia. Així doncs, Elly exerceix el rol dominant i Bev, timorat, queda supeditat als designis del seu germà. I així transcorre la seua vida, immersa dins una "zona de confort" espúriament asèptica. Tot i això, el seu sistema de funcionament s'ensorra en conéixer l'actriu Clarie Niveau. La bomba de rellotgeria instal·lada a l'interior de Bev esclata, tot conduint-lo a un indefectible descens als inferns de la depressió i al recurs de la química per pal·liar el dolor emocional. Com diu, Elly, tots dos han d'estar sincronitzats i això els arrossegarà cap a un desenllaç fatal. 

El film de David Cronenberg juga amb aquesta vinculació barrejada amb els coneixements mèdics dels dos germans. Reflexiona, a més, sobre la identitat pròpia, els condicionants biològics i la influència de l'ambient en les persones. Això ho fa, especialment, per mitjà del tempestuós personatge de Bev que vol allunyar-se, però alhora, unir-se encara més, al seu germà. És interessant com la pel·lícula es desenvolupa en diferents fases; des de quelcommés proper al que podríem anomenar una comèdia d'embolic fins a endinsar-se cap al més profund de l'esquizofrènia. Des d'aquest punt de vista la pel·lícula és molt suggestiva, ja que presenta aquesta transformació, com una evolució —o involució, segons com es mire— per assolir la cúspide de l'exaltació, el trastorn i el desassossec. Superlatiu Jeremy Irons.

 

DEAD RINGERS. 1988. Canadà. Color. 115 Min

Direcció: David Cronenberg

Intèrprets: Jeremy Irons, Geneviève Bujold, Heidi von Palleske, Barbara Gordon, Shirley Douglas, Stephen Lack, Nick Nichols

Guió: David Cronenberg, Norman Snider. Novela: Bari Wood, Jack Geasland

Música: Howard Shore

Fotografia: Peter Suschitzky

(3) EL PROCÉS, d'Orson Welles (1962)

Estat permanent d'indefensió

Introducción cinematogràfica a l'univers kafkià a través de la novel·la El Procés. Tot i que el projecte estava acompanyat d'una gran complexitat a causa de les dificultats d'adaptació d'una història d'aquest tipus, Orson Welles fa una intel·ligent transposició del seu significat críptic. D'aquesta manera, domina amb mestria la intenció psicològica a través d'una fascinant escenografia i una utilització tècnica encertada combinant llums i ombres i utilitzant constantment els angles picats i contrapicats. 

L'esperit de l'obra es troba reflectit fidelment a la pel·lícula on sobrevolen els seus elements més reconeixibles com són l'estat permanent d'indefensió, la instrumentalització de la ciutadania , el poder invisible, la "justícia injusta", la corrupció i la submissió cega als dictats provinents des de dalt. D'altra banda, queda una sensació —molt ben aconseguida pel film— d'opressió i desassossec després de les peripècies, els desacords i el desenllaç final de Joseph K.

 

THE TRIAL (LE PROCÈS). 1962. França. Blanc i Negre. 118 Min

Dirección: Orson Welles

Intèrprets: Anthony Perkins, Jeanne Moreau, Romy Schneider, Elsa Martinelli, Suzanne Flon, Orson Welles, Akim Tamiroff, Madeleine Robinson, Michael Lonsdale

Guió: Orson Welles. Novela: Franz Kafka

Música: Jean Ledrut

Fotografia: Edmond Richard

(2) EL SENYOR KLEIN, de Joseph Losey (1976)

La indiferència humana

La indiferència és una actitud que defineix els éssers humans amb unes altes mancances de sensibilitat envers els seus iguals. La característica principal del Sr. Klein, el protagonista de la pel·lícula, era aprofitar la conjuntura de les desgràcies dels altres per a benefici individual (comportament que és, ha estat i serà habitual al llarg de la història). 

Losey i Gavras expliquen les peripècies d'aquest comerciant d'art el desdeny del qual cap a la població jueva es regira —com terra moguda pel vent— en contra seua. Es nota la mà del guionista grec en la denúncia cap al col·laboracionisme francés amb els ocupants alemanys. Però, sobretot, aquest treball és una crítica cap a la indiferència, fet que es pot aplicar a qualsevol injustícia social que s'esdevé en diferents èpoques i llocs del món. 

Destacaria de l'obra dos moments memorables. La primera és la pertorbadora seqüència en què un metge està analitzant una dona, com si es tractés d'un animal, mirant d'esbrinar si els seus orígens són jueus. La segona és l'escena final del tren quan el Sr. Klein va al mateix vagó que el jueu que li va comprar el quadre a baix preu, traient profit de la seua desesperació: esplèndida metàfora de la (des)igualtat de l'espècie humana. 

En definitiva, un film que val la pena veure, encara que com a espectador, en el meu cas, em vaig sentir una mica com a distanciat (potser per la seua falta de ritme), sense acabar d'arribar-me del tot allò que la cinta, en un primer instant, hi pretenia transmetre. Ressaltar, finalment, la genial interpretació d'Alain Delon, que també va ser productor de la pel·lícula .

 

MONSIEUR KLEIN. 1976. França. Color. 117 Min

Direcció: Joseph Losey

Intèrprets: Alain Delon, Jeanne Moreau, Francine Bergé, Juliet Berto, Massimo Girotti, Dany Kogan, Michael Lonsdale

Guió: Fernando Morandi, Costa-Gavras, Franco Solinas

Música: Egisto Macchi, Pierre Porte

Fotografia: Gerry Fisher