(2) EL CAMINO, d'Ana Mariscal (1963)

Difícil adaptació

Tot i comptar amb algunes mancances a l'hora de captar l'esperit de l'obra —el film resulta ser una simple transcripció del llibre— estem davant d'una correcta adaptació de l'esplèndida novel·la de Miguel Delibes. Francament, la directora Ana Mariscal es va embrancar en una empresa difícil com era plasmar una narració que, encara que aparentment senzilla, guarda una sèrie de complexitats pròpies i inherents a l'ésser humà difícil d'establir en imatges. A això cal afegir tant les dificultats de l'època —va ser rodada en ple franquisme— cosa que obstaculitzava un treball en plena llibertat- com el metratge (és complicat comprimir en hora i mitja un relat d'aquest calibre). No obstant això, la pel·lícula està rodada amb ofici, amb una excel·lent ambientació i unes grans interpretacions, llàstima que li falte la força de Delibes i es quedi a mig camí.
Per finalitzar, ressenyar que hi va haver un altra adaptació del llibre, realitzat al 1977 per Josefina Molina en format de sèrie de cinc capítols, amb resultats similars al film comentat.  

EL CAMINO. 1963. Espanya. Blanco y Negro.
Direcció: Ana Mariscal
Intèrprets: José Antonio Mejías, Maribel Martín, Angel Díaz, Jesús Crespo, Julia Caba Alba, Mary Delgado, Mari Paz Pondal, Maruchi Fresno, Rafael Luis Calvo,
Guió: José Zamit, Ana Mariscal (Novel·la de Miguel Delibes "El camino")
Música: Gerardo Combau
Fotografía: Valentín Javier

LOS DELTONOS "16 Toneladas" - València

 

  Una nit especial

Los DelTonos, influenciats per músics com els Fabulous Thunderbirds, Albert Collins i Albert King es van donar a conèixer a finals dels 80 amb una valenta proposta a través del blues-rock i, especialment, amb eixe disc mític que va ser Tres Hombres Enfermos (90).
El passat divendres 2 de febrer de 2018, a la sala "16 Toneladas" es van encarregar de donar un repàs a la trilogia bluesera concentrada en el període dels seus tres primers discos; el ja esmentat Tres Hombres Enfermos, Bien, mejor (92) i Rien, mejor (96). Un concert intens i amb una perfecta execució que durant les quasi dues hores van desfilar, entre d'altres, temes com “Siempre me estás llorando”, “Nada que hacer”, “Todavía no sabes mi nombre”, “No, señor”, “Escucha”, “Listo”, “Espérame”…, fins arribar a la histèria col·lectiva que es va desencadenar en els primers compassos de "Soy un hombre enfermo", cançó amb la qual el grup va experimentar, -i va eixamplar-, d'una manera impecable.
Va ser grat observar com la peculiar veu d'Hendrik Röver es manté intacta i, especialment, el generós dispendi d'energia vessat pel grup. Finalment, els seus constants bisos en forma de clàssiques bombes rockeres van deixar l'aroma d’una nit única protagonitzada per una banda especial.

(3) VAMPIRE WEEKEND "Vampire Weekend" (2008)

Paul Simon va realitzar un extraordinari i valent treball el 1986 amb Graceland. El seu gran mèrit va ser que va actuar com una espècie de captor de sons i ritmes africans adaptant al seu personal estil. Al meu entendre, Vampire Weekend són, uns dignes continuadors del procés d'experimentació iniciat per l'autor de Newar (amb clares referències també als Talking Heads i a Peter Gabriel).
Aquest disc homònim de debut és un fantàstica barreja de rock-pop i efluvis africans. I és que, la banda novaiorquesa, té l'habilitat d'imprimir a les seues composicons una admirable frescor que va acompanyada de belles melodies pop i d'esplèndids ritmes afro-caribenys.
L'àlbum té una durada de "només" trenta-cinc minuts escampats al llarg d'onze temes -torne a insistir en el fet que deteste a eixos grups que inflen les seues creacions amb cançons insípides- i ja des de les primeres notes de "Mansford Roof" ens submergim dins d'un ambient impregnat de vintage musical amb ressonàncies vingudes del pop i la música ètnica. Si continuem, podrem gaudir, entre d'altres, amb peces de la vàlua de "Oxford Comma", el single "A-Punk" o "One" que engrandeixen encara més l'atmosfera d'aquesta interessant obra.  

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
Oxford Comma 
A-Punk

One (Black's Got a New Face)

Per escoltar el disco complet: 
Vampire Weekend "Vampire Weekend" (2008)

(3) ASCENSOR AL CADAFAL, de Louis Malle (1958)

  Les imperfeccions humanes

El punt de partida de Ascensor al Cadafal són els amants Julien Tavernier i Florence Carala. Tots dos ho tenen tot planejat. El seu amor desesperat els porta a intentar l'assassinat de Simon Carala, el marit d'ella, però una concatenació de circumstàncies els sumirà en un camí sense retorn.
Louis Malle dirigeix amb mestria aquesta adaptació de la novel·la homònima de Noël Calef. Diferents escenes es van succeint dins d'un bell marc de llums i ombres en el qual la càmera segueix constantment a Jean Moreau la presència de la qual domina tot l'eix central de la història tant en els diàlegs com en els silencis.
Els objectes tenen una vital importància en el film. Cada un d'ells actuen com a detonants de les situacions que van a esdevenir: l'oblit de la soga, el cotxe amb el motor encès, la càmera delatora i el claustrofòbic ascensor que actua com a temporitzador de la tensió i incertesa que viu el protagonista (traslladades a l'espectador).
El film és una història d'imperfeccions, —que van des dels fets que envolten als objectes fins als mateixos crims—, i, com no podia ser d'altra manera, està encarnada per éssers imperfectes (començant pels amants i acabant per la ingènua parella de joves que roben el cotxe de Tavernier). Tot això amb una excel·lent il·luminació de forts contrastos, i un temps narratiu propi del cinema noir que té el seu zenit en la magistral interpretació de Jean Moreau amb la seua recerca incessant i desesperada del seu amant que la conduirà cap a la foscor absoluta.
Els gestos i referències a Hitchcock així com la música de Miles Davies doten a la pel·lícula d'una atmosfera peculiar de suspens (destacar que Malle va projectar a Davies la pel·lícula sense música i aquest va improvisar la partitura) que és factor predominant d'aquesta fantàstica òpera prima de Louis Malle.  

ASCENSOR AL CADAFAL (ASCENSEUR POUR L'ECHAFAUD). 1958. França. Blanc i Negre.
Direcció: Louis Malle
Intèrprets: Maurice Ronet, Jean Moreau, Georges Poujouly, Lino Ventura, Yori Bertin, Elga Andersen, Ivan Petrovich
Guió: Louis Malle, Roger Nimier (Novela; Noël Calef)
Música: Miles Davis
Fotografía: Henri Decae

(3) MIA MADRE, de Nanni Moretti (2016)

La consciència de la mort

Mia madre retrata el sofriment humà davant la pèrdua d'un ésser estimat. Concretament se centra en aquest procés pel qual sabem que la persona en qüestió va, irremeiablement, a morir. No obstant això, mentrestant, hem de seguir el nostre camí i fer front als problemes quotidians; treball, família, separació, problemes amb filla adolescent...
La càmera està molt pendent de la metamorfosi del seu protagonista. D'aquesta manera, a mesura que va avançant el temps Margherita se n’adona d'una realitat que no vol acceptar, a causa d’això intenta aferrar-se a una esperança que se li escorre pels dits com un xicotet muntó d’arena.
La pel·lícula fa palesa de la manca de valoració que mostrem en vida davant la gent que ens importa. Ells hi són i creiem que mai van a faltar. És com una crida a la nostra ment, com un colp en forma de poema de Jorge Manrique: “…Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte…”. La proximitat de la mort ens fa prendre consciència de la importància d'aquests éssers humans que han sigut referents a la nostra existència. És aleshores quan en el film es disparen els records a través de flashbacks; grans moments que ja mai tornaran.
Hi ha una bona connexió entre la iaia i la néta, una honesta relació amb el suport mutu entre els dos germans, així com una mena de buit intermedi entre les mare s i les dues filles. Es van encaixant peces i, a poc a poc, arriba al moment del decés. I davant d'això, una lectura: Ada, - la mare, l'eix central del film- sempre estarà en la memòria de tots pel seu llegat de coneixement i bondat transmès cap als seus semblants al llarg del seu cicle vital (crucial l'escena balsàmica del seu antic alumne quan parla sobre ella).
Mia Madre és una pel·lícula amb una temàtica reflexiva interessant, amb fins i tot algun bon moment còmic com el del personatge histriònic de John Turturro. Se li pot criticar alguns alts i baixos i, de vegades, la seua falta de ritme, encara que el seu plantejament supleix aquest tipus de mancances.

MIA MADRE. 2016. Itàlia. Color.

Direcció: Nanni Moretti

Intèrprets: Marguerita Buy, Nanni Moretti, John Turturro, Pietro Ragusa, Gianluca Gobbi, Stefano Abbati, Anna Bellato
Guió: Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Valia Santella
Fotografía: Arnaldo Catinari

(4) ONIBABA, de Kaneto Shindo (1964)

 Supervivència i Naturalitat

Enquadrada dins el període de guerres, Onibaba és un retrat del Japó feudal on el seu director Kaneto Shindo ens mostra una història de supervivència: La mare i la dona del guerrer Kichi esperen el seu retorn. Mentrestant sobreviuen venent les pertinences dels samurais que les dues s'encarreguen de matar. L'arribada del seu amic a la guerra, Hichi, qui anuncia la mort de Kichi, crearà un canvi radical tant en la seua relació com en l'entorn on es desenvolupen. 

El film destaca per la seua sorprenent naturalitat a l'hora d'expressar sense embuts, -tant en les imatges com en la psicologia dels personatges-, les volicions i desitjos d'una complexa relació triangular on el desig sexual, la por a l'abandó i la necessitat de sentir-se protegit recorren un tortuosos camí amb una infinitat de sinuositats. 

La pel·lícula posseeix una impactant força visual, plena de simbolisme i amb una banda sonora que reforça el to misteriós que desprén una història on les seues contínues metàfores; -el forat, la màscara fantasmal i els joncs-, sobrevolen l'ànima de cadascuna de les tres personalitats.  

ONIBABA. 1964. Japó. Color.
Direcció: Kaneto Shindo
Intèrprets: Nobuko Otowa, Jitsuko Yoshimura, Kei Sato, Jukichi Uno, Taiji Tonoyama, Kentaro Kaji, Somesho Matsumoto, Hosui Araya, Michinori Yoshida
Guió: Kaneto Shindo
Música: Hikaru Hayashi
Fotografia: Kiyomi Kuroda