(5) CANÇO DE BRESSOL TRENCADA (1932), d'Ernst Lubitsch

Per la supressió de les guerres

El remordiment — capaç d'empresonar-nos i confinar-nos en un món interior i angoixant— és una de les emocions més tòxiques que hi ha: com trobar, doncs, la redempció? Paul Renard, emprén un camí desesperant després d'intentar expiar les culpes amb la confessió al seu sacerdot. D'aquesta manera, acudeix a visitar els progenitors i la promesa de la seua víctima, i és llavors quan ens preguntem: què faria jo en les mateixes circumstàncies?, com actuaria davant d'una situació tan enutjosa?, com la gestionaria?, com la gestionaria?, com l'encararia i l'afrontaria? Atés que, inevitablement, ens convertim en el reflex del protagonista, aquestes pors i inseguretats passen als espectadors, tenint com a conseqüència una sensació d'inquietud i intranquil·litat al llarg del film. 

A banda de tractar i analitzar aquest tipus de sentiment a través del tempestuós infern marcat indeleblement per a tota l'existència, la pel·lícula observa i estudia també l'altra part: la família de Walter Holderlin. La seua situació actual, els seus records, la pena per la seua mort, l'odi cap als botxins... Cal destacar les bellíssimes imatges dels pares, amb la seua enorme il·lusió davant l'adveniment del seu "nou fill", seqüències que contenen un halo poètic absolutament commovedor. Antibel·licista, pacifista, conciliadora, Remordiment és un sensacional estudi de la culpa disseccionat, com bisturí, a través de la intel·ligent càmera del geni Lubitsch. Un film memorable, una lliçó de vida que hauria de ser fonament educacional a les escoles.

THE BROKEN LULLABY. 1932. Estats Units. Blanc i Negre. 77 Min.

Direcció: Ernst Lubitsch

Intèrprets: Lionel Barrymore, Nancy Carroll, Phillips Holmes, Louise Carter, Lucien Littlefield, Frank Sheridan, ZaSu Pitts, George Bickel, Rod McLennan, Dorothy Vernon, Marjorie Main, Emma Dunn, Reinhold Pasch, George Irving, Russ Powell

Guió:  Reginald Berkeley, Samson Raphaelson, Ernest Vajda. Obra: Maurice Rostand
Música: W. Franke Harling
Fotografia: Victor Milner

Crítiques d'Ernst Lubitsch (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

That uncertaing feeling (1941)

(3) EL PODER DEL GOS (2021), de Jane Campion

Instint de protecció

L'instint de protecció envers els nostres éssers estimats es podria definir com quelcom intuïtiu i impulsiu, guarnit per un sentiment de noblesa que aïlla el nostre jo en benefici de l'altri. 

Ens trobem en l'any 1925 a Montana, Estats Units, envoltats dins d'una atmosfera sòrdida on és complicat moure's amb llibertat. Una època en què els drets socials eren inexistents i la repressió feia que l'autocensura fora un mecanisme de defensa que permetia amagar —sota la part interna i més profunda de l'ésser humà— tots els desitjos socialment reprensibles. 

L'homosexualitat, latent en la ruda i impassible personalitat de Phil, té un tractament molt subtil i intel·ligent perquè analitza un comportament i un caràcter condicionat per eixe abrupte fre dels impulsos humans. Això es tradueix en un odi a tot allò que emane sensibilitat i finor (el tractament cap al xicot o la gelosia cap a la cunyada). 

D'aquesta manera els contrastes hi estan molt marcats, especialment en la contraposició dels seus germans, i també en la cunyada, la qual perd l'oremus en un triangle on s'hi troba molt incomoda (alcoholisme, depressió...). La similitud la podem observar, però, entre l'atmosfera que s'hi respira, això és: un paisatge sec i un ambient abjecte juntament amb les relacions interpersonals dels personatges. Tanmateix, Peter, es posarà a l'aguait i protegirà fins al final la seua mare. 

El poder del gos és un valent i arriscat film pel seu ritme assossegat i per la història que vol contar. La planificació i la bella fotografia reforcen encara més l'halo opressiu d'aquesta pel·lícula tan tancada i reservada, però tan suggestiva alhora.

THE POWER OF THE DOG. 2021. Austràlia. Color. 128 Min.

Direcció: Jane Campion
Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons, Kirsten Dunst, Kodi Smit-McPhee, Thomasin McKenzie, Frances Conroy, Keith Carradine, Geneviève Lemon, Peter Carroll

Guió:  Jane Campion. Novela: Thomas Savage
Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Ari Wegner

(2) DRIVE MY CAR (2021), de Ryûsuke Hamaguchi,

Dolor amarg

Diversos aspectes sobtats i inesperats poden canviar-nos la vida. Què difícil és expressar el dolor que ens sorprén quan menys ens ho esperem, i, especialment, el fet d’haver de sobreviure a uns successos tan desagradables. Les emocions es manifesten de moltes maneres, però en aquestes circumstàncies s'hi troben amagades al nostre interior i no sabem com traure-les-hi. És quelcom destructiu i complex de gestionar. 

Hamaguchi dibuixa una història que juga a tres bandes entre la xòfer, l'amant i el protagonista. La mort està present en tot moment en el relat i els fets passats es tradueixen en un subreptici dolor, punyent i amarg. 

Drive my car també parla de l'amor i tot ho conta d'una manera pausada lligat l'obra teatral de Txékhov. La pel·lícula és irregular i alterna molts bons moments en uns altres prescindibles, això no obstant, recull molts aspectes d'interés.

DORAIBU MAI KA. 2021. Japó. Color. 179 Min.

Direcció: Ryûsuke Hamaguchi,
Intèrprets: Hidetoshi Nishijima, Tôko Miura, Reika Kirishima, Sonia Yuan, Satoko Abe, Masaki Okada, Perry Dizon, Ahn Hwitae

Guió:  Ryûsuke Hamaguchi, Takamasa Oe. Novela: Haruki Murakami
Música: Eiko Ishibashi
Fotografia: Hidetoshi Shinomiya