(2) VIUEN!, de Frank Marshall (1993)

Amb forma, però sense fons

Des d'un punt de vista formal poc cal retreure a aquest treball, un relat sobre l'accident que van patir un grup de jugadors de l'equip nacional de rugbi de l'Uruguai, l'avió dels quals es va estavellar enmig de la serralada dels Andes l'octubre del 1972. Efectivament, la pel·lícula està ben rodada, ben facturada (les seqüències de l'accident aeri són esglaiadores) i amb una música ad hoc per intensificar les emocions. No obstant això, tot és massa "políticament correcte", endolcint-se els aspectes més descarnats que s'esdevenen en la terrible i traumàtica experiència que van patir, fins i tot alguns supervivents semblen de disseny. Això sí, la pel·lícula sap mantenir el ritme i la tensió. Aquesta agilitat, juntament amb la sustentació d'una història (encomiable la seua resistència i lluita per sobreviure-hi) que ja de per si desperta interés, fan que la pel·lícula, almenys, es deixe veure.

 

ALIVE! 1993. Estats Units. Color. 123 Min.

Direcció: Frank Marshall

Intèrprets: Ethan Hawke, Vincent Spano, Josh Hamilton, Bruce Ramsay, John Newton, David Kriegel, Illeana Douglas, Josh Lucas, Kevin Breznahan, Sam Behrens, Jack Noseworthy, José Zúñiga, Christian J. Meoli, Michael DeLorenzo, Jake Carpenter, John Cassini, David Cubitt, Danny Nucci

Guió: John Patrick Shanley. Libro: Piers Paul Read

Música: James Newton Howard

Fotografía: Peter Hames

(3) EL BUEN PATRÓN (2021), de Fernando León de Aranoa

 L'equilibri hipòcrita del patró

L' abús de poder i la creença supremacista —només pel simple fet d'ostentar una posició social acomodada— de tenir un control sobre les vides dels altres és un dels exercicis més abjectes que poden existir a la humanitat. El respecte, entés com el valor suficient i indispensable per a salvaguardar una perenne salubritat en les relacions humanes és un dels pilars fonamentals amb què s'haurien de basar les relacions laborals. Tanmateix, malauradament, encara deambulen pel món laboral empresaris decimonònics amb l'arcaic convenciment que l'humanisme està confrontat amb la rendibilitat en els negocis. 

A manera de sàtira, Aranoa reflecteix a El buen patrón aquests comportaments instal·lats al subconscient d'un bon grapat d'empresaris. Comportaments impregnats d'un capitalisme hipòcrita pervers. La pel·lícula té una arrencada una mica decebedora perquè com a espectador fa la sensació d'estar davant d'una simple comèdia superficial, però, afortunadament, els dubtes es van dissipant a mesura que avança el metratge. La història comença a aprofundir en els personatges i en les conductes socials de determinats grups (classe treballadora, directius, famílies acomodades, col·lectius oprimits) i especialment en el nexe jurídic que hi ha entre empresari i treballador. La falsedat, la submissió, la injustícia, la lluita pels drets, l'engany, les reverències forçades... són conceptes que desfilen com a part d'un entramat que indefectiblement i, tal com la societat està muntada, ens toca viure al llarg de la nostra existència. 

A l'obra, hi ha diferents històries que entrellaçades conformen el seu producte final: l'afany controlador de Blanco, la lluita reivindicativa de José, els problemes de Miralles amb la seua dona, el joc pervers de Liliana, l'irreverent Khaled i, finalment, l'obrer Fortuna, el seu fill i el seu grup neonazi. Tot dirigit, vigilat i supervisat pel patró a través d'un sempitern equilibri (la metafòrica balança) que té com a objectiu amassar riqueses i viure una vida en mode imperial (cosa que passa quan la vanitat es converteix en una forma de vida). 

Per acabar, és important ressaltar el magnífic treball de Javier Bardem, demostrant —una vegada més— la seua versatilitat actoral.

EL BUEN PATRÓN. 2021. Espanya. Color. 120 Min.

Direcció: Fernando León de Aranoa
Intèrpretes: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Almarcha, Fernando Albizu, Tarik Rmili, Rafa Castejón, Celso Bugallo, Yaël Belicha, Martín Páez, Daniel Chamorro, María de Nati, Mara Guil, Pilar Matas

Guió:  Fernando León de Aranoa
Música: Zeltia Montes
Fotografia: Pau Esteve Birba

(3) LA SEUA PROPIA VÍCTIMA (1964), de Paul Henreid

Odi i caïnisme

Edith no sabia que la venjança es transformaria en justícia poètica (o no tan poètica) quan va començar a maquinar la seua estratègia per assassinar i suplantar la personalitat de la seua germana Margaret De Lorca. Davant d'aquest comportament s'obre per a l'espectador –si no un dilema ètic– sí un problema d'identificació: donaríem suport a algun personatge o per contra censuraríem les seues actituds? L'únic que podem afirmar és que no sabríem com actuar davant d'una rancúnia latent com la que tenia Edith durant tants anys. De fet, al principi podríem acostar-nos-hi per la seua condició de treballadora i per ser víctima d'una germana sense sentiments i usurpadora de l'amor de la seua vida, però, ens aniríem allunyant quan inicia el seu sinistre pla. No obstant això, ningú no aprovaria Margareth, menys encara quan es descobreix la seua ulterior malèfica maniobra. Pel mig es troba el sergent Jim Hobson qui, il·lusionat i enamorat d'Edith, assisteix a un enfonsament de les seues expectatives amb uns dubtes que el consumeixen. 

Dead Ringer ofereix una mirada assilvestrada de l'odi, de l'avarícia i de l'amor. És una pel·lícula molt ben narrada, inquietant i suggestiva amb uns esplèndids actors; especialment Bette Davies, que personifica magistralment l'odi a través dels seus gestos i la seua mirada torbadora.

DEAD RINGER. 1964. Estats Units. Blanc i Negre. 115 Min.

Direcció: Paul Henreid
Intèrprets: Bette Davis, Karl Malden, Peter Lawford, Phil Carey, Jean Hagen, Bert Remsen, George Macready, Estelle Winwood, George Chandler, Ken Lynch, Cyril Delevanti

Guió:  Albert Beich, Oscar Millard. Historia: Rian James
Música: Andre Pervin
Fotografia: Ernest Haller

(3) EL HOMBRE BURBUJA "Nadando a crol" (2000)

Nadant al nostre interior

Amb aspecte de mènsula rapera, Nadando a crol ofereix un rock fascinant emmarcat en una suggestiva atmosfera de peces lisèrgiques i textos filosòfics, transcendents, càustics i enigmàtics. "Cómprate un arma" ja ens parla del suïcidi i del sentit de la vida a través de la ironia amb un so entre zeppelià i poper. "Crol" és, juntament amb "Baby Sol", el seu millor tema: magnífica i hipnòtica amb un recurrent, superb i potent baix que, juntament amb la suggestiva veu de Julio de la Rosa, destapen un cant a la fe en un mateix mitjançant tints relativistes i existencials. A "¿Por qué no?" amb efectes de disc ratllat d'un DJ, el grup ens convida a gaudir de l'hedonisme i del coit com a solució als problemes mundanals. Tot seguit, amb "Mi Rulot and I" —ritmes setanters i grandiosos teclats— ens traslladem a una crida a l'alliberament personal, a fruir de la vida i a fugir dels convencionalismes socials que ens imposen. 

Per espantar els malastrucs, la banda recorre a "Trece"; tranquil·la i suau melodia que reivindica el carp diem. "Trampas" és una trepidant peça rock on parla dels perills que ens podem trobar a la nostra existència mitjançant les trampes esteses pel poder. Continuem amb guitarres rockeres a "Al zar lo que es del zar" que ens condueix a l'avarícia dels més acabalats. 

Després d'una mena d'interludi, apareix la fantasia distòpica, amb aires de hip-hop, "Kill the Mosquito": absolutament corrosiva. Compassos recurrents en una mena de sorna transcendent i finitud podem descobrir a "Suda la Soga". "Caprichosa" és un tema pusil·lànime i trist que aborda les diferents personalitats del nostre ésser (el nostre altre jo). "Sobras" —está todo, no sobra nada, ni tu ni yo, ni lo que tenemos—és una melodia inquietant que continua in crescendo fins a arribar al punt àlgid guitarrer. "Son tus fobias", psíquica cançó el so break final de la qual dóna peu al magistral epíleg lisèrgic i experimental de "Baby Sol", una oda al sol amb tots els seus vessants metafòrics al voltant de la seua claredat i la seua llum: al·lucinant la seua part final instrumental i progressiva.

Gravat en: -

Duració: 48:51

Cançons: 13

Segell discogràfic: Everlasting Records, S.L.

Productor/s: -

(3) VAMPYR (1932), de Carl Theodor Dreyer

La por està a la nostra ment

Vampyr pot arribar a ser desconcertant en el sentit de veure unes imatges que ens porten constantment a la confusió. No obstant això, aquest element distorsionador és el seu estímul principal, ja que va en consonància amb l'atmosfera que dimana l'obra. 

Dreyer proposa —igual que eixe estat entre somni i vigília que experimentem quan no sabem si estem adormits o desperts—un film absolutament oníric amb pinzellades surrealistes i expressionistes. La seua captivadora imatgeria pictòrica que viatja a través de l'estremidora utilització de les llums i les ombres, ens condueix a una estranya sensació de desassossec i tensió. I és que, des dels primers compassos, ens identifiquem amb el protagonista, amb qui compartim l'afany per descobrir el terrorífic misteri que vaga al seu voltant. 

No sabem si tot allò que s'esdevé és fruit de la imaginació d'un cap obsessionat pels fenòmens sobrenaturals, si és real o, al contrari, inexplicable. Simplement, avancem al costat del personatge principal a través de la simbologia (dalla, moviments d'ombres...), dels pocs diàlegs i de la música urgent que reforça a cops d'efecte el sobresalt general. 

Un film a cavall entre allò comprensible i allò inintel·ligible, entre el cinema silent i el sonor (rodada inicialment com a muda, se li va afegir posteriorment els escassos diàlegs que conté), entre la realitat i la ficció, entre allò conscient i allò inconscient que, amb la seua innovadora proposta —una manera diferent d'afrontar el llenguatge fílmic, mostrant imatges a partir de la ment, pertorbada o no, del protagonista— ha influenciat granment en el cinema posterior. Estranya, diferent, hipnòtica i, especialment, atractiva per alguna de les seues escenes impactants (especialment la de l'enterrament d'Allan Grey.

VAMPYR - DER TRAU DES ALLAN GREY. 1932. Alemanya. Color. 68 Min.

Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Julian West, Sybille Schmitz, Henriette Gérard, Albert Bras, Jane Mora, Maurice Schutz, Jan Hieronimko, Rena Mandel

Guió:  Carl Theodor Dreyer, Christen Jul. Novela: Joseph Sheridan Le Fanu
Música: Wolfgang Zeller
Fotografia: Rudolph Maté

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)