ELS ACORDS PSICODÈLICS DE RICK (en memòria)

Llegint un blog amic me n'he assabentat d'aquesta trista noticia. Rick Wright membre fundador de Pink Floyd, precursor de la psicodèlia i del progressiu, ha mort el 15 de setembre -a l'edat de 65 anys- a conseqüència d'un càncer. De caràcter modest i discret, la seua veu melancòlica i el seu procés creatiu han sigut fonamentals en la consagració del grup. Junt a Syd Barret és el segon integrant de la banda desaparegut.
El teclista, autor de temes tan surrealistes i psicodèlics com Sysyphus del disc “Ummagumma” i de peces tan emblemàtiques, belles i majestuoses com Great gig in the sky de “The Dark Side on the moon”, ha deixat una gran empremta al context del rock clàssic i contemporani.
Adéu al geni que ens ha acompanyat amb la seua manera de tocar i de compondre durant tants anys. Gràcies per formar part de la nostra banda sonora particular, per crear una música terapèutica capaç de purificar ànimes i per la injecció de vida que ens has transmés a través dels teus acords.
Ens veurem a la cara oculta de la lluna!

Heus ací als Pink Floyd en plena forma, era l'any 1972 i van fer un concert memorable a les ruïnes de Pompeia per al documental d'Adrian Maben. La cançó és Echoes del magistral “Meddle” composta per Wright, Mason, Gilmour i Waters.

(3) APOCALYPTO, de Mel Gibson [2007]

Entretinguda i interessant aproximació històrica al context de la crepuscular civilització Maia poc abans del descobriment del “Nuevo Mundo” per part dels colonitzadors espanyols. Una època de decadència interna que apareix reflectida en una citació al principi del film: “Una civilització no es conquesta des de fora si no s'ha destruït a si mateixa des de dins”.
Concebuda com una cinta d'aventures la pel·lícula ens mostra l'instint i la lluita per la supervivència que caracteritza a l'espècie humana. Sense aprofundiments antropològics, la història contraposa dues maneres d'entendre la vida: una “hedonista” on s'aprofiten els recursos que proporciona l'ambient, sense més lluita que l'amor cap a les arrels i una altra caracteritzada per la recerca del poder absolut recorrent al sacrifici de vides humanes, per a rebre favors dels Déus, sense el menor respecte cap a la vida ni cap a la natura.
La vida plàcida i plaent del la tribu del protagonista –moment en què la pel·lícula gaudeix de certa dosi d'humor (les bromes sobre l'esterilitat d'un membre de la tribu)- deixa pas a una inquietant i pertorbadora tensió (també contreta per l'espectador) que pateix la població atacada, amb mostres realistes i contundents de vertadera cruesa; un espai obert a les pràctiques violentes, amb escenes esgarrifoses (mort, sang, devastació…) i a la superstició (el presagi de la xiqueta afectada de pesta, les pregàries en els sacrificis…)
És important subratllar el tracte respectuós del director cap a les llengües pròpies de cada territori (tal com va fer en “La passió de Crist”) –rodat en llengua maia yucateca- i l'atenció al màxim dels detalls (encara que és inevitable no caure en algun que altre anacronisme).
Se li pot atribuir al film una visió maniquea, on la valoració dicotòmica entre bons i roïns sol accentuar-se prou. No obstant això, aquesta llacuna queda compensada per la seua excel·lent narrativa i fotografia, el seu àgil ritme, la seua gran força visual en les imatges i per la magnífica interpretació del seu protagonista (Rudy Youngblood) el qual domina amb la seua mirada -contemplativa i penetrant- tots els recursos expressius.

APOCALYPTO. 2007. USA. Color
Direcció: Mel Gibson
Intèrprets: Rudy Youngblood, Dalia Hernandez, Jonathan Brewer, Raoul Trujillo, Gerardo Taracena, Rodolfo Palacios (Snake Ink), Fernando Hernandez Perez
Guió: Mel Gibson y Farhad Safinia
Fotografía: Dean Semler
Música: James Horner

(2) Quique González "Averia y Redención # 7" [2007]

Al voltant d´una hora aquest cantant madrileny, amb la seua banda La Aristocracia del Barrio, ens transmet totes les seues influències tant d´ací (Urquijo, Vega...) com angloamericanes (Petty, Young, Adams...). Estem davant de dèsset cançons que destil.len nostálgia i energia a parts iguals. L´obra, tal como glossa el seu títol, és un clarobscur en forma de música i lletres reflectit en les seues grans balades -“Doble fila”, “Backliners”, “La vida te lleva por caminos raros” (composta per Vasallo de Duncan Dhu), “Nos invaden los rusos” (amb emocionant instrumentació final), “Los desperfectos”- i en cançons properes al rock com “Pequeñas monedas y grandes mentiras”, “Avería y redención” amb col.laboració vocal de Leiva, de Pereza, el magnífic single “Hay partida” amb extraordinari guitarra acompanyant i solista de Javi Pedreira i “Las gafas de Mike”, entre altres.
Tal vegada una bona selecció, obviant les cançons més prescindibles, li haguera donat al disc un punt més de qualitat, però, ajustos a banda, cal reconèixer que estem davant d´un obra apreciable, intimista, allunyada de les radiofórmules i per tant, arriscada.

Valoració: 2,17

Psicodelia Americana: El sonido de la Contracultura

Anàlisi del moviment anomenat contracultura que va sorgir als Estats Units a la dècada dels seixanta a causa dels esdeveniments politicosocials i la seua relació amb les formacions musicals -conformades per una part de la joventut d´aleshores que s´oposava frontalment a una mentalitat de l’establishment totalment reaccionaria (intervenció a Vietnam, sobretot)-, en una societat que estava mutant.
Paral.lelament apareixien músics i bandes amb una immensa creativitat musical, compromesos amb tot allò que els envoltava.
D´aquesta manera els seus autors (Sergio Guillén i Andrés Puente), els quals mantenen una interessant web musical: Renacer Eléctrico, realitzen una espècie de guia on es fa una relació d'una gran quantitat de grups i en la que també es parla dels discs que més incidència i influència tingueren.
Grups de culte, la llavor del Hard Rock, l´època Hippy, el garatge, panteres negres, la tragèdia –Stones al capdavant- d´Altamont i músics entre altres com Grateful Dead, Hendrix, The Byrds, Joplin, The Sonics, Zappa, Nazz, The Loovin´ Spoonful, The Seeds, Flaming Groovies, Sly & The Family Stone… així com una interessant sèrie de anècdotes i curiositats (com la dolenta decisió de The Human Expression en el rebuig de “Born to be wild”), fan que aquest interessant llibre siga altament recomanable.