(2) LA LLIBRERIA, d'Isabel Coixet (2017)

 De coratge a coratge

Eficaç adaptació de la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald en la qual la seua realitzadora, Isabel Coixet, ens proposa una invitació a la lectura i una oda a perseguir els nostres somnis.
És interessant la traçabilitat del film que arranca en el seu protagonista, passant pels encontres amb les persones que volen obstaculitzar el seu projecte fins a topar amb "el seu altre jo", és a dir, la xiqueta que treballa a la seua tenda. És en aquesta relació on jeu el sentit a tot el seu periple des que aterra a Harborough. Florence, quasi sense saber-ho, li atorga a Christine, la xiqueta, una herència impagable: la del coneixement.
La Llibreria és també una història de coratge (el mostrat per Florence i Christine) i d'injustícies. I és que Harborough és una metàfora que simbolitza les dificultats que tenim els éssers humans per desenvolupar les nostres potencialitats; sempre hi haurà el gran poder observant-te des de dalt i t’esclafarà si no segueixes les normes latents que regeixen el món (decrets nous, oportunistes lleis, interpretacions per a benefici propi ...).
La pel·lícula, d'una factura tècnica encomiable, sí que se li pot retreure, però, una utilització més avita maniquea i estereotipada dels personatges. No obstant això, estem davant d'una obra digna de veure.

THE BOOKSHOP (LA LLIBRERIA). 2017. Espanya. Color.
Direcció: Isabel Coixet

Intèrprets: Emily Mortimer, Patricia Clarkson, Bill Nighy, Honor Kneafsey, James Lance, Harvey Bennett, Michael Fitzgerald, Jorge Suquet, Hunter Tremayne, Frances Barber, Gary Piquer, Lucy Tillett, Nigel O'Neill, Toby Gibson, Charlotte Vega 
Guió: Isabel Coixet (Novela: Penelope Fitzgerald)
Música: Alfonso de Villalonga
Fotografia: Jean-Claude Larrieu    

 

Crítiques d'Isabel Coixet: Elegy (2008), Aprenent a conduir (2014).

(3) PERFECTOS DESCONOCIDOS, de Álex de la Iglesia (2017)

 Es perillós abocar-se a l'interior

¿Coneixem realment als altres? Com bé sabem exercim diferents rols en la nostra vida, però, ¿què hi ha dins de nosaltres quan, francament, aparentem ser d'una altra manera?
Potser algun hàbil psicoanalista amb un acurat treball de dissecció podria traure alguna conclusió, no obstant, l'última pel·lícula d'Álex de la Iglesia proposa un joc que ens portarà al mateix objectiu: Deixar els mòbils dels comensals sobre de la taula, a l'abast de tots i, com a regla fonamental, serà obligat compartir les telefonades, missatges i notificacions de xarxes socials. Òbviament, amb tots aquestos elements, una extensa varietat de sensacions començaran a fluir al llarg de la història.
Remake de Perfetti Sconosciutti de Paolo Genovese, no he tingut l'oportunitat de veure la original italiana però aquesta versió és un film que reflecteix perfectament un intel·ligent guió que està trufat de diferents situacions tragicòmiques. I és que, Perfecto Desconocido, posa damunt la taula totes les preguntes exposades a l'inici de l'article. La manera de mostrar-ho és la seua major virtut, perquè ho realitza d'una manera tan lúcida que fa que l'espectador se senta atrapat des del primer instant.
Situacions molt divertides, de vegades hilarants, juntament amb moments dramàtics es van succeint durant una hora i mitja amb unes interpretacions excel·lents (sensacional la vis còmica, una volta més, d'Ernesto Alterio). El resultat és una obra molt aconseguida que amaga molt més del que ofereix: Un apartament, set personatges, un sopar, set mòbils, -tot això unit a la metàfora de l'influx de l'eclipsi de la lluna sagnant-, ens diu que de vegades és millor no mostrar les nostres emocions, sentiments i desitjos ocults perquè, com deia Luis Buñuel, és perillós abocar-se a l'interior.

PERFECTOS DESCONOCIDOS. 2017. Espanya. Color.
Direcció: Álex de la Iglesia
Intèrprets: Belén Rueda, Eduard Fernandez, Juana Acosta Ernesto Alterio, Dafne Fernandez, Eduardo Noriega, Pepón Nieto, Beatriz Olivares.
Guió: Jorge Guerricaechevarría (Historia original: Paolo Genovese)
Música: Victor Reyes
Fotografia: Ángel Amorós

(3) KÖRKARLEN (La Carreta Fantasma), de Victor Sjöström [1921]

Melodrama fantàstic, Fantàstic melodrama

Important pel·lícula amb unes imatges portentoses dotades d'un aspecte lúgubre que creen una inquietant tensió en l'espectador. Mitjançant una intel·ligent mixtura dels gèneres del fantàstic i el melodrama, Sjöström realitza un tractament molt acurat de les emocions dels personatges a través les seues pors, sentiments de culpa i remordiments.
La seua impecable narració, -molt ben teixida, utilitzant flashbacks i dividida en capítols-, és un continu que va des de la més absoluta desolació fins a l’escletxa d'esperança que suposa la redempció del seu protagonista.
La cinta, amb la seua desbordant imaginació, utilitza un llenguatge cinematogràfic totalment avantguardista, tractant temes tan variats com la religiositat, l'abnegació, l'amor no correspost, la violència de gènere o l'alcoholisme. Tot això filtrat a través de la miserable i mesquina personalitat de David Holm, de manera que el recorregut del film és com un etern patiment, una dur malson, que al final esdevé en alliberament.
Cal destacar l'homenatge que li ret Kubrick a El Resplendor en la famosa escena de la porta feta miques.

 
KÖRKARLEN (LA CARRETA FANTASMA). 1921. Suècia. Blanc i Negre. Muda
Direcció: Victor Sjöström
Intèrprets: Victor Sjöström, Hilda Borgström, Tore Svennberg, Astrid Holm
Guió: Victor Sjöström (a partir de la novela original de Selma Lagerlöf)
Música:
Fotografia: Julius Jaenzon

(3) KIKI, EL AMOR SE HACE, de Paco León (2016)

 
Vitalitat i compendi de parafílies 

Aquest remake del film australià Little Death de Josh Lawson (2014) està canalitzat a través del filtre del talentós Paco Leon i el resultat és una divertidíssima comèdia amb un tractament honest, obert, desacomplexat i valent sobre les parafílies sexuals.
Estructurada en històries paral·leles la cinta ens ofereix situacions totalment hilarants (genials les escenes de l'excitació a causa de les llàgrimes en el funeral i la del telèfon eròtic amb el sordmut). 
En conclusió, estem davant d'una pel·lícula trepidant i vitalista, amb excel·lents actors, que suposa un cant a la llibertat, a la diversitat i la la felicitat. 

KIKI, EL AMOR SE HACE. 2016. España. Color.
Direcció: Paco León
Intérprets: Paco Leon, Ana Katz, Belen Cuesta, Natalia de Molina, Álex Garcia, Candela Peña, Luis Callejo, Luis Bermejo, Maria Paz Sayago, Alexandra Gimenez, David Mora, Maite Sandoval, Blanca Apilánez, Rea Gutierrez, Yaël Belicha, Fernando Soto, Josele Roman, Sergio Torrico
Guió: Paco León, Fernando Perez (Historia original: Josh Lawson)
Música:
FotografIa: Kiko de la Rica

(4) JO, DANIEL BLAKE, de Ken Loach (2016)

Crida a la rebel·lió

Heus ací un exemple de cinema compromès, una proposta molt valenta en la qual Loach mostra tot el cinisme del neoliberalisme i del sistema capitalista, una espècie de "darwinisme cultural" que tracta d'aixafar a la població i a les classes més desfavorides.
Jo, Daniel Blake, posa de manifest la solidaritat en contraposició a la maldat en una història que no deixa canya dreta. És un clara botifarra al poder invisible que ho controla tot des de les més altes esferes, arrossegant tot el que comporta; desnonaments, pobresa energètica, bancs d'aliments, etc. (¿Ens recorda això a alguna cosa?)
Imprescindible film, una crida a la conscienciació i a la rebel·lió de la població contra la injustícia del sistema social en el qual vivim. 

JO, DANIEL BLAKE. 2016. Regn Unit. Color.
Direcció: Kean Loach
Intèrprets: Dave Johns, Hayley Squires, Dylan McKieman, Briana Shan
Guió: Paul Laverty
Música: George Fenton
Fotografia: Robbie Ryan

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(3) EL CIUDADANO ILUSTRE, de Gastón Duprat y M. Cohn [2016]

Descobrint la veritat

Daniel Montovani, el protagonista de El ciudadano ilustre, és un escriptor que acaba de guanyar el premi Nobel de Literatura, tanmateix, és un home gris. Quan rep el guardó podem apreciar un to pessimista en les seues paraules pronunciades al discurs de la cerimonia: "és com la fi de la meua aventura creativa". Tant en els seus gestos com en la seua conducta hi ha un punt de neguit i, tot i tenir a la seua mà tota la riquesa material, sent un enorme buit al seu interior. A més, ha de fer front a una agenda atapeïda per complir amb el seu expedient de la seua (ex) professió. ¿Què li queda ara? ¿Haurà de viure de les rendes d'escriptor?
Hi ha moments en la vida en què el subconscient i l'atzar s'agafen de la mà. Sales, el seu poble, es trobava allotjat en algun lloc recòndit del seu cervell i l'arbitrarietat d'una resposta afirmativa o negativa davant la possibilitat que se li va obrir, van forjar una decisió que al final es va convertir en malèvola.
És ací, en acceptar la invitació per a ser nomenat ciutadà il·lustre de Sales, quan comença el torbador malson que experimenta durant la seua estada al poble de la seua infància, adolescència i joventut. Lluny de les il·lusions i esperances dipositades al principi, Daniel es troba en una societat xocant, estranya i insòlita. Tot explota contra ell i els comportaments estranys se succeeixen; l'hostilitat del cacic, els ressentiments subrepticis de l'amic, el pesat que el vol convidar a esmorzar, l'engany de la jove, el pare desesperat que li demana una gran suma de diners per la malaltia del seu fill ...
Hi ha un punt de desconnexió entre l'escriptor i el seu poble natal. Molta gent el considera com algú que va trair a les seues arrels i que després els va deixar mal parats en els seus llibres. Sembla que tot estiga mal resolt, des de les metafòriques fallades mecàniques dels cotxes fins a la seua relació amb el seu primer amor (amb bes insubstancial inclòs).
Amb tot aquest recorregut, arribem a un final que és com un conte de terror amb una tensió magistralment aconseguida (el trajecte de la camioneta veient els personatges sinistres em van recordar a "La Cabina" d'Antonio Mercero).
Afortunadament, les adversitats es tornen en avantatges i aquest episodi en la vida de l'escriptor li donarà peu per reprendre la seua creativitat.
Premi Goya a la millor pel·lícula iberoamericana el 2016 i amb un Oscar Garcia imponent. Un excel·lent film que cal veure’l.

EL CIUDADANO ILUSTRE. 2016. Argentina. Color.
Direcció: Gastón Duprat y Mariano Cohn
Intèrprets: Oscar Martínez, Dady Brieva, Andrea Frigeiro, Belén Chavanne
Guió: Andrés Duprat
Música: Toni M. Mir
Fotografía: Gastón Duprat y Mariano Cohn

(3) FÚSI, de Dagur Kári [2016]

La utopia complida

De l'esdevenir de la vida mai no solem eixir airosos. Els bons i mals moments van alternant però no hi ha finals feliços. Les coses es torcen, així que som nosaltres els que hem de trobar la solució que més s'acoste a aquest ideal de felicitat.
El protagonista del film experimenta aquesta realitat vital. Ja en l'edat dels quaranta es troba inserit dins d'una atmosfera asfixiant: l'egoisme del nucli familiar, l’assetjament laboral, la incomprensió i la seua solitud (magistralment mostrada en la pel·lícula). Tot això el porta a una inhibició existencial i social que es veu augmentada per una personalitat, -forjada al llarg de la seua existència, - tendent al retraïment.
Amb aquestos elements seria difícil solucionar els problemes que se'ns presenten, però, dins de la seua aparent debilitat, hi ha una fortalesa interior que el porta a donar la volta a una bona part dels obstacles amb què es troba.
La història de Fúsi retrata la utopia de l'ésser humà d'aconseguir la rectitud, la solidaritat i la benevolència. El maniqueisme amb què se'ns adoctrinava des de la nostra infància, allò que se'ns deia constantment de "Sigues bo", "Digues sempre la veritat", "Ajuda als altres", "Haz bien y no mires a quien"..., és fagocitat pel personatge traduint-se en un comportament peculiar, una espècie de bondat i ingenuïtat inherent a la seua personalitat. Això, lluny d'enfonsar-lo en la seua intraversió, l'utilitza com a recurs positiu, especialment en l'amistat tan bonica que manté amb la xiqueta (que és com la seua projecció, quelcom així com un reflex, com el seu altre jo) i en l'amor que sorgeix amb la seua companya de curs de ball. Les dues relacions fan treure el millor d'ell. I encara que es topa amb l'acusació d'abús i la bipolaritat de la potencial parella, troba el seu camí que el porta a fugir de la toxicitat i de les seues pors.
Fusi no necessita la maldat, no necessita competir. Simplement estimant i cooperant se sent realitzat i aconsegueix els seus propòsits. Interessant reflexió proposada pel film.
Absolutament recomanable
  

FÚSI (VIRGIN MOUNTAIN). 2016. Islandia. Color.
Direcció: Dagur Kári
Intèrprets: Gunnar Jónsson, Ilmur Kristjáanssdótir, Margrét Helga
Guió: Dagur Kári
Música:
Fotografia: Rasmus Videbaek

(4) CONTES DE TÒQUIO, de Yasujiro Ozu [1953]

Costumisme nipó

Els costums nipons, -especialment el compromís amb el treball i l'assumpció del rol de la dona-, estan englobades en aquest film que té la peculiaritat d'introduir-nos en la història des del primer instant. El seu director realitza un retrat realista, jugant molt intel·ligentment tant amb la psicologia individual dels personatges com amb la psicologia col·lectiva de la societat japonesa.
Contes de Tòquio ens proposa una reflexió, -en el Japó de la postguerra-, sobre els contrastos existents entre el món rural-urbà, l'adultesa-vellesa i les relacions paterno-filials (impactant quan la filla nega als seus pares en el saló de bellesa), on l'egoisme queda metaforitzat en la individualitat de la societat.
Les exigències i pressions socials estan presents en el film; memorable i d'actual vigència l'escena en la qual es conversa sobre la dificultat de trobar faena i "triomfar" en la vida, la qual ens fa qüestionar aspectes dogmàtics i establerts en la societat; ¿Cal arribar a aquest "èxit"?, ¿a quin cost?, ¿potser és sinònim de felicitat? L'expressió aparentment senzilla del director ens porta a fer-nos preguntes profundes, heus ací la mestria d'Ozu.
Continuant amb les contraposicions, l'escletxa d'esperança que ofereix la nora amb la conducta cap als seus sogres es torna en desencant quan aquestos afirmen que serà una cosa passatgera, simplement qüestió de temps, perquè "al final anteposarem els nostres interessos als dels nostres pares".
Cruel i decebedor com la vida mateixa. Brillant posada en escena, magnífic film.  

CONTES DE TÒQUIO (TOKYO MONOGATARI). 1953. Japó. Blanc i Negre.
Direcció: Yasujiro Ozu
Intérprets: Chishu Ryu, Chieko Higashimaya, Setsuko Hara, Haruko Sugimura
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Kojun Saito
Fotografía: Yujaru Atsuta  

Crítiques de Yasujiro Ozu en Rockmetratge: 
Primavera Tardana (1949)
El Sabor del Sake (1962)

(3) SUNRISE, de F.W Murnau [1927]

 Els joncs i la força visual

 ¿Què passa amb el poder didàctic del cinema? ¿Veuen els nostres menors i joves cinema clàssic? ¿Per què no s'ensenya a les escoles? Sembla que es menysprea la idea del setè art com a element educador, a través del qual, -amb la seua invitació a la reflexió-, el nostre cervell pot arribar a transformar-se.
Totes aquestes preguntes em van venir al cap una vegada estava visionant la cinta que ens ocupa. Realment és una solemne barbaritat que tot aquest seguit de joies clàssiques no es fomenten ni difonguen a les noves generacions.
Sunrise: A Song of Two Humans és el primer treball de Murnau rodat a Hollywood, una lliçó de cinema amb un llenguatge fílmic difícil de veure en l’actualitat. L'obra combina magistralment l'expressionisme característic del director amb el realisme cinematogràfic, la comèdia amb la intriga i el melodrama amb el romanticisme.
La força de les imatges, els moviments de càmera, les transparències, les sobreimpressions, les tensions sonores..., tot això supleix qualsevol tipus de diàleg i expressa de manera apassionada la psicologia dels personatges.
Talent i domini tècnic a dojo, Murnau en estat pur.  

SUNRISE: A SONG OF TWO HUMANS. 1927. USA. Blanc i Negre. Muda
Direcció: F.W. Murnau
Intérprets: George O'Brien, Janet Gaynor, Margaret Livingston
Guió: Carl Mayer
Música: Hugo Riesenfeld, Ernö Rapée
Fotografía: Charles Rosher, Karl Struss 

Crítiques de F.W. Murnau:
Faust (1926)