Oda a l'amistat
Sempre m'ha semblat molt interessant el procés de transformació que pot abastar una persona al voltant de les relacions socials i la manera en què poden trontollar els seus preceptes més arrelats, els quals romanen quiets i despreocupats a la seua ment. Tot i que, en realitat, eixe procés de canvi és una maduració que experimenten les seues facultats intel·lectuals, malauradament, pot donar-se la circumstància que durant el transcurs vital no tinga l'avinentesa de provar-lo ni, menys encara, de sentir-lo. Els protagonistes d'aquesta història són dues personalitats que culturalment, i ideològicament es troben enfrontades (homosexualitat, punt de vista polític, plantejament de vida...) Ningú no diria que eixes dues arquitectures tan oposades pogueren arribar a tenir alguna similitud intrínseca. El context, la veritat, no hi ajuda perquè estem al bell mig del fenomen revolucionari cubà. La pel·lícula a banda de ser un formós cant a l'amistat entre els éssers humans retrata una realitat social que mostra la dificultat d'una convivència entre els conveïns de l'illa. També, cada seqüència, cada diàleg, cada ganyota fílmica és una reflexió sobre la naturalesa humana, la qual sempre hauria d'estar separada de les creences i dogmes artificials creats per la nostra espècie. I la cinta, crítica això precisament: la falta de llibertat (present, principalment, en l'exili interior de Diego). El film no s'amaga i mostra les llums i —feixugues—ombres d'un règim i la influència que hi té sobre els seus ciutadans.
Fresa y Chocolate és, com hem esmenat adés, una oda a l'amistat, però també a l'amor entés platònicament com un Déu que ens il·lusiona i ens motiva per a donar-li un sentit a la nostra vida. Magnífic film.
FRESA Y CHOCOLATE. 1993. Cuba. Color. 111 Min
Direcció: Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío
Intèrprets: Jorge Perugorría, Vladimir Cruz, Mirta Ibarra, Francisco Gattorno, Joel Angelino, Marilyn Solaya
Guió: Senel Paz
Música: Aurum
Fotografia: Mario Garcia Joya
